“Ens hem d’enfotre’ns de tot perquè sinó hi ha coses de les que no pots parlar i crees tabú, por i una mesura molt fàcilment aplicable pel poderós per dominar el poble”

El Toni Albà és actor, director, creador d’espectacles… i s’ha convertit en un personatge molt popular per les seves imitacions als programes de televisió Polònia i Crackòvia, en que caricaturitza a polítics i altres personatges com el Papa, en Mourinho o el Rei. Actualment es troba al teatre Victòria amb l’obra “La família irreal” en que interpreta al monarca.

Toni Albà en un moment de l’entrevista. Foto: Eva Macia

Preparant l’obra “La família irreal” et deus haver trobat moltes dificultats.

Aquest és el quart espectacle en el que faig de rei. Fa 10 anys, la primera vegada que el vaig fer, va haver un daltabaix, avisos de La Casa del Rei… el rei era intocable. Van trucar de premsa de la Casa del Rei al Buenafuente, per demanar que sobre tot fóssim elegants. Nosaltres hem anat fent, hem passat per on hem volgut perquè creiem en la llibertat d’expressió.

L’intocable ho ha anat deixant de ser.

El primer en fer de rei va ser el Fuentes, després jo, després el Carlos Latre, el Pep Plaza… n’hi ha hagut més. Centenars que hi hauria d’haver! Jo penso que és bo. No podem viure amb l’ai al cor i dir que no ens podem enfotre’ns de segons què. La primera censura, de fet, te la fas tu. Hi ha una cosa que no se’ns acudirà mai: enfotre’ns del dolor físic d’algú. Al Marichalar no el fem coix, no ens enfotem d’això, ens enfotem de que és un vividor. Has de sospesar què pots fer i què no, què està bé fer i què no, què és interessant i què no.

Si ho portéssim a l’extrem, a la pregunta “ens podem enfotre de tot?” la resposta és sí. Ara bé, ha d’haver sentit comú i espai-temps. Recordo que als 8 minuts que s’estampessin les torres bessones em van arribar sms amb els primers acudits. No van arribar als 8 minuts de que passes a Atocha. Està massa a prop. Ens hem d’enfotre’ns de tot perquè sinó hi ha coses de les que no pots parlar i crees tabú, por i una mesura molt fàcilment aplicable pel poderós per dominar el poble.

L’humor funciona per parlar de temes que són tabú.

La gent vol riure i que te’n enfotis realment de qui te’n has d’en fotre.  La gent riu de nosaltres, però se’n riu d’uns altres. Ens utilitza com a  mitjà per riure dels de veritat.

Hi ha algun personatge que no puguis imitar perquè li tinguis una estima especial?

No, en absolut. Sóc molt d’esquerres i m’ha tocat imitar el Carod Rovira, l’Alfred Bosch… gent que aprecio molt i que respecto. És la meva feina.

Notes diferències en imitar un personatge que t’agrada d’un que no t’agrada?

Quan m’agrada un personatge dramàticament tinc ganes d’aprendre a fer-lo, d’imitar-lo i fer-li dir coses que ell no diria mai… de manipular-lo, que és el meu paper com a imitador. A mi m’agrada molt l’Aznar. M’agrada molt imitar-lo perquè és una delícia, un bombó. O el Rei, el Papa, en Mourinho… fer el dolent de la pel·lícula és fascinant.

Com crees un personatge?

Tot és observació. La meva formació actoral és a base d’observar. L’observació l’aplico també en el procés de creació teatral, amb personatges que jo m’invento. Un personatge me l’imagino d’un caràcter determinat, aleshores el que faig és passejar. Vaig a una cafeteria, escolto una manera de parlar, miro una manera de caminar, un posat… observo, copio el que veig a la natura, faig les meves barreges i les imito. Tinc infinitat de personatges. No haig de buscar a dins meu. Això em limitaria molt. Surto a fora. Xuclo de la gent. Amb els personatges famosos, també.

T’arribes a acostar a la seva manera de pensar?

Jo no sé què pensa el personatge. No puc saber mai què pensa el personatge, però a base d’observar el seu comportament, puc esbrinar -ho. En el moment que has observat molt un personatge, que et comportes com ell, acabes tenint la seva mecànica de pensament. L’entens més. No vol dir que hi combreguis, però a base de fer el que fa, veus com pensa el personatge, què faria, què no faria i com ho faria. Quan veus un polític, a la tercera paraula saps que s’ho ha inventat, que no ho sap, què busca ajuda….

En la teva carrera professional què suposa per a tu la paròdia?

A mi m’agrada molt la paròdia, tot i que m’agrada més fer creació. És on gaudeixo més, però sóc un tastaolletes i no sé que acabaré fent. Ara faig un espectacle que es diu Bufonant. És el més heavy que he fet mai. Amb els espectadors faig creació teatral. El públic m’ajuda a crear un espectacle davant seu, i en que ell participa també. Ho puc fer ara que tinc 51 anys.

Ara tens les eines

Ara tinc eines que contínuament vaig construint. Mica en mica vas acostant-te a coses que són capaces de comunicar, d’emocionar, què agraden més, que agraden menys…. sempre estàs en la lluita de per què hi ha coses que funcionen i  d’altres no.

Ets molt perfeccionista?

Penso que sí i és curiós perquè m’agrada molt embrutar. Sempre demano als actors que no siguin estètics. L’estètica perd molt la creació artística. Una cosa que sigui bonica només per ser bonica té algo de fals. En canvi una cosa que estigui molt ben feta, però que no sigui perfecta, per mi és meravellosa. És més meravellosa la bellesa enmig d’un escorxador que no pas la bellesa entre les belleses. Al teatre hem de fer veure cada nit com si el que fem ho estiguéssim improvisant. Per mi aquest és el repte. No espero que cada dia sigui perfecte. El repte és que es pensin que ens ho estem inventant.

Deu ser complicat detectar-ho des de dins

El fet de fer d’actor i director a la vegada et permet automàticament veure-ho de fora. Has de saber cap a on vols que miri el públic. Si fas moltes coses, el públic no sap cap a on mirar. Amb la càmera s’enfoca el que vols que miri el públic. Al teatre li has de dir a l’espectador que miri on vols, de vegades  a un punt petit, els fas fer el zoom que tu vols que faci. Això és la creació.

 Marta Tello

_________________________________________________________