Connecta amb nosaltres

Entitats

“M’he esforçat molt en deixar Mishima al marge de la política”

Publicat

on

Entrevista a David Carabén, cantant de Mishima

@molina_jordi / Arriba un pèl tard protegit per les seves inconfusibles ulleres fosques. David Carabén (Barcelona, 1971) ens explica que la música és l’eina que li permet posar ordre a la seva vida. Català de sang holandesa, el líder de Mishima és també autor del programa Recorda Míster, que resumeix els darrers 30 anys de la història futbolística del FC Barcelona.

Foto: Ana Inés Fernández

Foto: Ana Inés Fernández

Deies en una entrevista que el teu pare va ser una escola de vida i que la mare et va despertar l’interès per l’art. Té a veure amb el binomi que dóna nom al disc Ordre i aventura?

Com que hem de ser molt esquemàtics i ens agrada sintetitzar les coses, de vegades, faig aquesta partició. El meu pare em va donar molts instruments per gaudir de la vida i la meva mare em va contagiar més la vena artística. Ella havia ballat i va acabar fent crítica de dansa per a La Vanguardia. Però el disc Ordre i Aventura té més a veure amb una idea de recerca íntima. Vivim una vida tan fragmentada i tan difícil d’entendre que ens demana fer un pas enrere per mirar-ho tot plegat amb una certa perspectiva. L’art t’ofereix la possibilitat d’endreçar la vida. El títol intenta respondre a aquesta idea.

Què s’escoltava a casa quan eres un nen?

Al meu pare li agradava el bebop, el cool jazz, la bossa nova i la nouvelle chanson francesa. Tots aquests discos eren a casa. I la meva mare, holandesa, era una gran seguidora dels Beatles i dels Rolling Stones durant l’època daurada. Fins i tot va estar en un concert històric dels Stones a Amsterdam. Tots dos estimaven molt la música. Ell va complir els 20 anys als cinquanta i ella els va fer als seixanta. Es van conèixer a Catalunya i es van enganxar a la nova cançó. Van acabar sent amics de Raimon i altres personatges de l’època.

Tot i les influències, comences a composar tard.

Sí, molt tard. Al final de la carrera de Ciències Polítiques vaig aprofitar una beca Erasmus a França. Fins aleshores només havia cantat a la dutxa. El simple fet d’imaginar-me els meus germans rient-se de mi em frenava. Allà em vaig reinventar. Gairebé tota la gent que freqüentava en aquella etapa eren músics. Cantar va començar sent un hobby, una forma de sortir de mi mateix. Però ja tenia 23 anys.

Mai és tard si la dita és bona.

Em vaig adonar que la música és fonamental per a mi i que la necessito per viure. A partir d’aquell moment, amb els primers acords que vaig aprendre amb la guitarra, vaig veure que podia composar una cançó. La guitarra és va convertir en la meva màquina d’escriure. Fer cançons ajuda a posar ordre emocional a la vida.

Com veus la salut de la música de petit format a Barcelona?

Sincerament, penso que podria estar millor. És cert que hi ha més afició als directes, però encara tenim un dèficit molt clar. No només d’infraestructures, sinó bàsicament de falta d’interès en la música i la cultura en general. Quan hi ha poc públic, l’oferta es redueix i, finalment, només n’acaben tenint quatre grups.

Fa uns dies la sala gracienca Heliogàbal rebia el Premi Ciutat de Barcelona. És una anècdota o realment es facilita prou la música en petit format des de les administracions?

Les associacions veïnals i la gent gran està més ben representada políticament que els joves que van a concerts. Qualsevol regidor sap que si obeeix les queixes dels veïns sobre un bar que no està del tot insonoritzat tindrà més vots.

És un problema només d’ordenances o també cultural?

Una cosa porta a l’altra. Les ordenances haurien de ser menys estrictes i s’hauria de facilitar la insonorització dels locals. Però avui encara són una minoria els nens que s’apunten a música a l’escola. No tenim prou cultura musical. Quan aquest factor s’abordi seriosament, amb el pas dels anys, hi haurà més bandes i més gent que farà música.

Tot torna a començar és més un himne que un tema més de Mishima. De què parla?

Una cançó intenta captar un misteri, no pretén resoldré res. Tot torna a començar és una cançó sobre els possibles orígens de la fe. En aquell moment el què m’interessava eren les qüestions religioses… Tots tenim la sospita que, hi ha un cert moment en què tot té una raó de ser. I, de vegades, aquesta sospita és absolutament equívoca. A banda, ens va servir com a pretext per tornar a creure en la música. És com una mena de “som-hi, vinga, va, tornem a creure en Mishima!”.

Mishima canvia de l’anglès al català a partir del tercer treball. Per què?

El moment en què em deixo anar tinc influències de fora. Però poc a poc, m’adono que fer-ho en la meva llengua aportava complexitat als meus textos. D’alguna manera, abandono l’amateurisme i me n’adono que escriure cançons és una cosa important per a mi, que m’explica. Sempre li he reclamat a la música una certa relació amb el seu lloc d’origen.

Hi va haver un dia en què aquest compromís el vas buscar en les Ciències Polítiques…

Vaig estudiar Ciències Polítiques per saber què collons fer amb la meva vida. De fet, vaig començar fent Dret perquè el meu pare ho havia fet i jo pensava que m’aniria bé. La veritat és que ho passava fatal a la facultat. Però gracies a aquest malestar fugia al cine. Hi anava com un boig i, quan hi anava, em passava tot el dia a la filmoteca, i escoltant cançons. Va arribar un moment en què em vaig adonar que no m’interessava tant com canviar las coses, sinó com canviar-me a mi mateix, i la meva manera d’entendre el món.

És més fàcil canviar-se a un mateix que canviar el món.

El meu camí no era la política. M’interessava molt més intentar conèixer-me a mi mateix. I conèixer els altres a través del procés artístic. Manipular la forma… Hi ha formes que m’inquieten, que em diuen alguna cosa. Jugo amb elles i surt una cançó. Una cançó que em canta i em diu com sóc, com voldria ser i com no puc ser. Tot això m’ha canviat molt més com persona, i estic segur que no passaria si jo m’hagués dedicat a la política.

Hi creus?

Crec que la política no canvia el món, en tot cas pot transformar una mica les condicions de vida de la gent. La seva immediatesa, que no es poca cosa. Però el què canvia les consciències veritablement és l’art, fins i tot la religió, encara que de vegades sigui cap a pitjor. Una convicció interna o una nova manera de mirar el món et transforma molt més que una acció política.

Com veus actualment el nivell de la política del nostre país?

Hi ha massa crit. Realment crec que s’hi troba poca veritat i poca bellesa. Per cada deu talibans, trobes un idealista honest de veritat.

El teu pare va participar en la fundació del PSC-Reagrupament de Josep Pallach…

El meu pare de seguida es va quedar desencantat del concepte de política que tenim aquí. L’entristia aquesta manera d’entendre la política tan tribal i tan instintiva del nostre partidisme, el del “jo contra tu i tu contra mi”. Hi ha poca cultura democràtica.

El teu pare va participar en la fundació del PSC-Reagrupament de Pallach, el teu avi i el teu besavi a la Lliga Regionalista i, al final dels concerts de Mishima, s’escolten crits d’independència…

M’he esforçat molt en deixar Mishima al marge de la política partidista, no barrejar la nostra música amb els debats de l’actualitat política. No vull contaminar la meva música amb això. Sempre he dit que sóc independentista, no em fa vergonya expressar les meves idees polítiques, però aprofitar la notorietat que em dona el grup per fer-ho em sembla un error. Com és lògic, no compartim els mateixos punts de vista amb els membres del grup. Fem cançons que parlen d’aspectes potser més abstractes o allunyats dels debats d’actualitat. Hi ha altres grups o artistes que entenen la militància política com una part indestriable de la seva obra, nosaltres no. Dit això, qui vulgui veure política en nosaltres la veurà: fem música independent —amb unes certes ambicions artístiques—i en català, dos suïcidis en un.

Continua llegint

Entitats

El fil invisible: Un amor enverinat

Publicat

on

Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars

Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.

L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.

Continua llegint

Entitats

El Teatro de los Sentidos evita el seu tancament

Publicat

on

Anna Pruna /  S’ha finançat amb una campanya de crowfunding

L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.

Un dels espectacles de la companyia

Un dels espectacles de la companyia

‘El Hilo de Ariadna’

Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.

 

 

 

Continua llegint

Entitats

Spaguetti- Western al Poble-sec

Publicat

on

Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’

No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons  per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).no solo leones

Més que pel·lícules

El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.

L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.

Properes projeccions:

Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE

Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués

Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE

Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE

Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.