Connecta amb nosaltres

Entitats

“El Paral•lel és un lloc que m’entusiasma i que no caurà mai”

Publicat

on

Entrevista a Ricard Reguant, director i productor de teatre i cinema.

Ricard Reguant porta tota la vida dedicat al teatre, la TV i el cinema. Ha tocat gèneres diversos i coneix els escenaris des de diferents angles, com actor, director, productor… podem dir que el teatre no té secrets per a ell. Ha dirigit grans musicals com Chicago, Germans de sang, West Side Story o Grease. Ara, després de 30 anys allunyat del món del cinema, torna a la gran pantalla amb una nova pel·lículaque ha dirigit com a Richard Vogue.

Ricard Reguant ha dirigit nombroses obres de teatre i musicals al Paral·lel/ Foto: Eva Macia

Ricard Reguant ha dirigit nombroses obres de teatre i musicals al Paral·lel/ Foto: Eva Macia

Com ha  estat aquest retorn als cinemes?

He tornat perquè volia fer aquesta pel·lícula.

Com neix Richard Vogue?

Era una qüestió de principis, per donar a entendre que el que feia era broma. Amb títols com Sueca bisexual busca semental si no et dius Richard Vogue, ja em diràs. La peli que acabo de fer es diu Serie B. Alguns se l’han pres en serio i encara no ho entenc. La gràcia és que tots sabem que és una broma. L’espectador i jo sabem que és mentida.

És un homenatge a les pelis de sèrie B?

Sí,  i te l’has de prendre en conya, però està tan ben feta que la gent es pensa que és en serio. Tota la pel·lícula és un gag.

A qui va adreçada?

A la gent jove que els agradava el VHS, els vídeo clubs, freakys de pelis de sèrie B…

Amb el difícil moment que està passant el món de l’espectacle, què surt més a compte fer una peli com Serie B  o una gran producció musical de teatre?

Això m’ha costat 200.000 euros. Fer Els Miserables costa 25 milions d’euros. Però la pel·lícula sortirà en DVD, en les plataformes digitals… es va recuperant alguna cosa entre aquests mitjans i les subvencions, però a taquilla és impossible… Abans la gent anava al cinema un cop per setmana, ara va cada dos mesos.

Com és que vas fer tantes pel·lícules eròtiques?

Als anys 70 feia les pelis eròtiques perquè feien diners. Era la industria pura i dura. La peli podia costar com a molt 3 milions de pessetes i arribava a donar 14. Es feien molts diners.

T’agrada treballar tots els gèneres?

A mi m’agrada divertir-me.

Tens una extensa carrera al teatre i al cinema, però vas començar a la televisió.

Primer vaig fer molta televisió. Vaig ser el primer realitzador de programes  a la TV3.

Ho enyores?

Enyoro la tele que es feia en aquella època, et donaven molta llibertat i era molt agraïda.

I actuar?

Fer d’actor cada vegada m’agrada menys, perquè has d’anar cada dia al teatre i m’avorreix.

Per tant, per tu la màxima és divertir-te.

Sí. Jo treballo per divertir-me i si a més puc fer diners, ja és l’hòstia. Vull divertir-me i que es diverteixin les persones per les que ho faig. Normalment faig el que m’agradaria veure com a  espectador i l’encerto bastant. També he tingut grans fracassos, com tothom, però he tingut més èxits.

Al Paral·lel has tingut molts d’aquests èxits

He treballat molt al Paral·lel. Vaig debutar com a director als 17 anys al teatre Espanyol amb un vodevil. Vaig inaugurar el nou Apolo amb l’obra Monjitas, després vaig fer 10 Negritos… He treballat al Victòria, al Condal, a l’Arnau, al Talia vaig debutar amb 12 anys fent Rambla avall… El Paral·lel és un lloc que m’entusiasma i que no caurà mai. És un lloc molt simpàtic, tot i que no és el que era. Venies i et trobaves bars, restaurants… gent amb qui podies parlar terrassa per terrassa. Antigament la gent deia “anem al Paral·lel”. Venien com ara van als centres comercials. Ara venen al Paral·lel a coses molt concretes.

Malgrat tot, el teatre va aguantant

L’oci no és només per divertir-se, és un fet social.  Surts, comentes… el fet social del teatre no morirà mai, perquè la festa en viu no pot morir.

En els musicals dirigeixes un gran nombre d’actors alhora. Complicat?

Molt divertit. No crec que sigui complicat. He treballat des d’un actor fins a 50. El més gran que he fet ha estat el centenari del Club de Futbol Espanyol a l’Estadi Olímpic i vaig treballar amb mil persones. L’única diferència és que amb mil cal que portis un megàfon.

Fas servir una fórmula que ja coneixes. Es tracta de que la gent es diverteixi. Tinc la teoria de que  quan els de dalt es diverteixen, els que estan a baix també.

La diversió és el principal?

La nostra feina és fer que la gent s’oblidi dels problemes, per això ho has de fer molt divertit o molt emocionant. Divertit no vol dir riure tota l’estona. A Germans de sang la primera part és molt divertida, però la segona és dramàtica. Qualsevol cosa que toqui els sentiments és bona  i aquesta és la nostra feina. Si la gent va veure una cosa i surt insensible és el pitjor fracàs que pots tenir.

Hi ha alguna fórmula?

Que el públic vagi a veure una peli o una obra és una qüestió d’atzar. No saps perquè tothom es posa d’acord per anar a veure una peli o per no veure-la. Mai no saps que passarà.

Hi ha hagut vegades que m’han dit “això serà un èxit impressionant”… aleshores m’acollono, perquè vol dir que no anirà ningú. En canvi de vegades he fet coses espantoses, que eren una conya, i han estat èxits dels més importants que he tingut, amb el pati de butaques ple.

Com és la teva manera de treballar?

Sóc molt de la vella escola. Quan els directors deien “ara farem treball de taula”, jo pensava que deien d’anar a sopar o dinar i parlar de l’obra mentrestant, i no. S’asseuen i comenten frase a frase, el personatge, qui és, d’on és, a on va… la primera vegada que vaig veure un treball de taula em vaig acollonir. Vaig pensar, jo mai seré un director seriós, perquè jo no sé fer aquestes coses.

Quin és el teu mètode?

És anar amb la feina feta el primer dia d’assaig. El primer dia sé què vull, què vull que facin els actors. Tot i així, els actors fan coses que em sorprenen i les aprofito, perquè és impossible saber-ho tot. El teatre no són matemàtiques, és pura intuïció.

Marta Tello

_______

Paco Pàmies, traient punta

Les pel·lícules de Richard Vogue no són de les millors…

Les pitjors pelis que s’han fet en la història del cine les he fet jo. A més a més conscient. Hi ha gent que fa pelis dolentes i es pensa que són bones. Jo no. Jo sé que són dolentes, però han tingut molt d’èxit.

Amb tants èxits que has tingut, et fa por el fracàs?

Ja n’he tingut tants… el que passa és que no saps mai perquè fracasses. Com tampoc saps mai perquè tens èxit. Si ho sabéssim jo no faria teatre, ho faria La Caixa.

Entitats

El fil invisible: Un amor enverinat

Publicat

on

Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars

Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.

L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.

Continua llegint

Entitats

El Teatro de los Sentidos evita el seu tancament

Publicat

on

Anna Pruna /  S’ha finançat amb una campanya de crowfunding

L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.

Un dels espectacles de la companyia

Un dels espectacles de la companyia

‘El Hilo de Ariadna’

Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.

 

 

 

Continua llegint

Entitats

Spaguetti- Western al Poble-sec

Publicat

on

Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’

No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons  per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).no solo leones

Més que pel·lícules

El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.

L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.

Properes projeccions:

Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE

Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués

Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE

Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE

Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024