Connecta amb nosaltres

Entitats

“Un país sense casos de corrupció que surtin a la llum és un país amb el sistema podrit”

Publicat

on

Agustín Bernaldo Palatchi, autor del llibre El gran Engaño (Roca Editorial, 2013)

L'autor signa llibres el dia de la presentació d''El gran engaño', a la Casa del Llibre / Ana Inés Fernández

L’autor signa llibres el dia de la presentació d”El gran engaño’, a la Casa del Llibre / Fotos: Ana Inés Fernández


@molina_jordi / Arriba elegant a la cita amb Zona Sec al pati de les Drassanes Reials, un dels molts racons que queden tatuats a la seva segona novel
·la, El Gran Engaño (Roca Editorial, 2013). Linspector dHisenda, Agustín Bernardo Palatchi (Barcelona 1967), ha teixit una trama criminal que transcendeix les pretensions literàries i qüestiona amb contundència el sistema. El seu llibre, acollit amb elogis per la crítica, neix de la seva experiència professional a lAgència Tributària i té com a escenaris alguns punts emblemàtics del nostre barri.

Com arriba la trama a aquest racó de Barcelona?

Igual que el personatge d’en Roberto, l’inspector d’Hisenda que surt a la novel·la, tinc la feina a prop del barri, a la plaça Drassanes. És una zona amb molt d’encant i de molts contrastos. La meva amiga Raquel, a qui li dedico el llibre, també viu per aquí —al mateix carrer de l’inspector— i és una enamorada d’alguns llocs que surten al llibre, com el Monasteri de Sant Pau del Camp, una joia benedictina enmig de la ciutat. A més, una part del relat parla del tràfic d’immigrants al sector de la construcció i d’alguna manera els barris d’aquesta zona em servien per prendre alguns punts de referència.

No només apareixen referències a llocs molt reconeixibles del Poble-sec, com El Molino, sinó fins i tot personatges com la Charo, la propietària del restaurant Kasbah de Vila i Vilà

Sí, al llarg de la història apareixen algunes persones que són reals. La Charo n’és un bon exemple, i m’ha ajudat molt a comprendre l’evolució d’El Molino. Un edifici que em fascina des d’un punt de vista històric. Lluís Permanyer té un llibre brillant en què s’observa molt bé l’evolució de l’edifici. Em va impressionar molt com la Charo m’explicava el moment en què els russos s’apropien del teatre.

Sobretot la història de Valerie Powles, activista del barri.

Sí, és un petit homenatge. No vaig poder parlar amb ella perquè mentre escrivia el llibre estava ja molt malalta. Va ser una persona preocupada pels valors artístics de Barcelona, ​​la qual cosa té encara més rellevància sabent que ella era estrangera. Va salvar gran part del patrimoni d’El Molino ficant-se dins dels contenidors d’escombraries per rescatar llibres musicals.

presentacion1_webEl llibre et sacseja, en part, perquè en tot moment sabem que els fraus i delictes que apareixen els has vist en primera persona després dels teus 15 anys a l’Agència Tributària, vuit dels quals com a inspector dHisenda. Tan podrit està el sistema?

No tant. Almenys, fa uns anys, quan escrivia el llibre, potser ho estava més que no pas ara. El cas Bárcenas, els expedients de regulació d’Andalusia, el cas Palau … Tots ells han sortit a la llum perquè hi ha alguna cosa que funciona. Cal tenir en compte que no hi ha cap país del món en què no existeixi la corrupció. Quan a un país no surt a la llum la corrupció és que el sistema està podrit. En l’últim any moltes mesures antifrau que havíem demanat s’han dut a terme.

No obstant això, la justícia econòmica és lenta.

Encara hi ha camí per recórrer. Necessitem més jutges especialitzats en temes econòmics, sobretot tenint en compte l’alt nombre de casos que hi ha. Perquè el sistema funcioni, necessitem que la justícia estigui dotada de recursos. Per exemple, caldria que els judicis no es perllonguessin més de dos anys de mitjana. Però no hi ha hagut voluntat política perquè la justícia econòmica funcioni més ràpid.

Quants diners pot haver avui dia aturats per delictes fiscals?

Prop de 4.500 milions d’euros segueixen en punt mort als tribunals. Se’ns diu que hem de ser austers, però és un argument que no es sustenta. Qualsevol pagament que fem als funcionaris de justícia especialitzats en temes econòmics repercutirà positivament sobre l’Estat. Es tracta de treure aquests judicis al més aviat possible i que repercuteixin en sectors com l’educació, la sanitat o les pensions. Això és el que ens motiva als funcionaris de l’Agència Tributària.

Al llibre queda clar com les rendes més altes tenen més facilitats fiscals…

Absolutament. El capital ha imposat la seva llei per sobre dels estats. Els més rics de les societats occidentals tributen menys que la majoria de la classe mitjana. Això és el que cal canviar per tenir un sistema més just. No dic que paguin el triple, però si que calen tipus efectius del 30 o 33%. Els que han provocat la crisi no han assumit responsabilitats i, en canvi, la classe treballadora n’està pagant les conseqüències. Ara bé, en l’últim any, moltes mesures antifrau que hem demanat s’han implementat. Ara, s’està treballant perquè les multinacionals paguin més diners. Cal seguir per aquest camí.

Què predomina a El Gran Engaño, el sentit artístic o l’activisme?

Les dues coses. Però el primer per escriure és tenir una passió. I la meva ha estat el meu profund desacord amb com s’estan fent les coses. Però, com a escriptor, per a mi el més important són els personatges.

I és aquí on entren els protagonistes principals, en Roberto,  en Mario i la Brisa…

Tenim un triangle bastant explosiu entre tots tres. Són els que donen la vida a la novel·la i els que han d’atrapar l’atenció del lector. En Roberto és un honrat inspector d’Hisenda, conegut per la seva virtut d’investigar els fraus més foscos. En Mario és un banquer atractiu, un encantador de serps, capaç de manipular qualsevol. A més, és el que portava els comptes del magnat que apareix mort a l’inici de la novel·la. La filla d’aquest magnat és la Brisa, segurament el personatge que amaga més secrets, antiga companya d’en Roberto a l’escola. Així com en Mario i Roberto estaven més predissenyats, la Bisa, en canvi, és un personatge diferent del que m’havia imaginat. Ha crescut amb mi durant la novel·la i s’ha anat construint espontàniament.

En Roberto és el teu alter-ego?

No em prenc a mi com a referència al personatge del Roberto, malgrat que tothom creu que és així. Com a autor intento identificar-me amb tots per igual. La novel·la es fa més interessant si el lector no sap de quina part estic. El que sí tenen relació amb mi són les corrupteles que descric. Les conec de primera mà per la meva experiència professional. A través del personatge del Roberto es desenvolupa la crítica al sistema.

Aviat et veurem a La Contra de La Vanguardia o al plató de Josep Cuní. Creus que rebràs alguna pressió en les teves intervencions públiques pel tipus de novel·la que has escrit?

Mai se sap, però estic molt tranquil. L’avantatge que tenim els funcionaris és que tenim independència. No puc donar a conèixer cap dada sobre els expedients que passen per les meves mans. I no ho faig. La meva denúncia és estructural, el frau en general. Amb el patiment que està causant aquesta crisi el mínim que podem fer és intentar denunciar el que no s’ha fet correctament.

Quins referents literaris podem trobar a El gran Engaño?

Mentre escrivia la novel·la em llegia diversos llibres de l’escriptor japonès Murakami. Em sembla brillant com és capaç de descriure qualsevol cosa d’una manera tan personal. Té la virtut d’explicar les escenes més quotidianes amb metàfores poètiques.

La novel·la pot tenir alguna seqüela?

No ho tenia previst. Fins ara havia escrit novel·la històrica –La alianza del converso (Roca Editorial, 2010)— i estava pensant a inspirar la propera en la Revolució Francesa. Però m’he adonat que les trames econòmiques són un bon rerefons per a una història i que el meu coneixement professional m’estalvia molt de temps de documentació que, amb la novel·la històrica, no em puc estalviar. No descarto una segona part.

Entitats

El fil invisible: Un amor enverinat

Publicat

on

Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars

Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.

L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.

Continua llegint

Entitats

El Teatro de los Sentidos evita el seu tancament

Publicat

on

Anna Pruna /  S’ha finançat amb una campanya de crowfunding

L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.

Un dels espectacles de la companyia

Un dels espectacles de la companyia

‘El Hilo de Ariadna’

Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.

 

 

 

Continua llegint

Entitats

Spaguetti- Western al Poble-sec

Publicat

on

Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’

No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons  per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).no solo leones

Més que pel·lícules

El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.

L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.

Properes projeccions:

Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE

Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués

Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE

Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE

Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.