Agustín Bernaldo Palatchi, autor del llibre ‘El gran Engaño’ (Roca Editorial, 2013)

L’autor signa llibres el dia de la presentació d”El gran engaño’, a la Casa del Llibre / Fotos: Ana Inés Fernández

@molina_jordi / Arriba elegant a la cita amb Zona Sec al pati de les Drassanes Reials, un dels molts racons que queden tatuats a la seva segona novel·la, El Gran Engaño (Roca Editorial, 2013). L’inspector d’Hisenda, Agustín Bernardo Palatchi (Barcelona 1967), ha teixit una trama criminal que transcendeix les pretensions literàries i qüestiona amb contundència el sistema. El seu llibre, acollit amb elogis per la crítica, neix de la seva experiència professional a l’Agència Tributària i té com a escenaris alguns punts emblemàtics del nostre barri.

Com arriba la trama a aquest racó de Barcelona?

Igual que el personatge d’en Roberto, l’inspector d’Hisenda que surt a la novel·la, tinc la feina a prop del barri, a la plaça Drassanes. És una zona amb molt d’encant i de molts contrastos. La meva amiga Raquel, a qui li dedico el llibre, també viu per aquí —al mateix carrer de l’inspector— i és una enamorada d’alguns llocs que surten al llibre, com el Monasteri de Sant Pau del Camp, una joia benedictina enmig de la ciutat. A més, una part del relat parla del tràfic d’immigrants al sector de la construcció i d’alguna manera els barris d’aquesta zona em servien per prendre alguns punts de referència.

No només apareixen referències a llocs molt reconeixibles del Poble-sec, com El Molino, sinó fins i tot personatges com la Charo, la propietària del restaurant Kasbah de Vila i Vilà …

Sí, al llarg de la història apareixen algunes persones que són reals. La Charo n’és un bon exemple, i m’ha ajudat molt a comprendre l’evolució d’El Molino. Un edifici que em fascina des d’un punt de vista històric. Lluís Permanyer té un llibre brillant en què s’observa molt bé l’evolució de l’edifici. Em va impressionar molt com la Charo m’explicava el moment en què els russos s’apropien del teatre.

Sobretot la història de Valerie Powles, activista del barri.

Sí, és un petit homenatge. No vaig poder parlar amb ella perquè mentre escrivia el llibre estava ja molt malalta. Va ser una persona preocupada pels valors artístics de Barcelona, ​​la qual cosa té encara més rellevància sabent que ella era estrangera. Va salvar gran part del patrimoni d’El Molino ficant-se dins dels contenidors d’escombraries per rescatar llibres musicals.

El llibre et sacseja, en part, perquè en tot moment sabem que els fraus i delictes que apareixen els has vist en primera persona després dels teus 15 anys a l’Agència Tributària, vuit dels quals com a inspector d’Hisenda. Tan podrit està el sistema?

No tant. Almenys, fa uns anys, quan escrivia el llibre, potser ho estava més que no pas ara. El cas Bárcenas, els expedients de regulació d’Andalusia, el cas Palau … Tots ells han sortit a la llum perquè hi ha alguna cosa que funciona. Cal tenir en compte que no hi ha cap país del món en què no existeixi la corrupció. Quan a un país no surt a la llum la corrupció és que el sistema està podrit. En l’últim any moltes mesures antifrau que havíem demanat s’han dut a terme.

No obstant això, la justícia econòmica és lenta.

Encara hi ha camí per recórrer. Necessitem més jutges especialitzats en temes econòmics, sobretot tenint en compte l’alt nombre de casos que hi ha. Perquè el sistema funcioni, necessitem que la justícia estigui dotada de recursos. Per exemple, caldria que els judicis no es perllonguessin més de dos anys de mitjana. Però no hi ha hagut voluntat política perquè la justícia econòmica funcioni més ràpid.

Quants diners pot haver avui dia aturats per delictes fiscals?

Prop de 4.500 milions d’euros segueixen en punt mort als tribunals. Se’ns diu que hem de ser austers, però és un argument que no es sustenta. Qualsevol pagament que fem als funcionaris de justícia especialitzats en temes econòmics repercutirà positivament sobre l’Estat. Es tracta de treure aquests judicis al més aviat possible i que repercuteixin en sectors com l’educació, la sanitat o les pensions. Això és el que ens motiva als funcionaris de l’Agència Tributària.

Al llibre queda clar com les rendes més altes tenen més facilitats fiscals…

Absolutament. El capital ha imposat la seva llei per sobre dels estats. Els més rics de les societats occidentals tributen menys que la majoria de la classe mitjana. Això és el que cal canviar per tenir un sistema més just. No dic que paguin el triple, però si que calen tipus efectius del 30 o 33%. Els que han provocat la crisi no han assumit responsabilitats i, en canvi, la classe treballadora n’està pagant les conseqüències. Ara bé, en l’últim any, moltes mesures antifrau que hem demanat s’han implementat. Ara, s’està treballant perquè les multinacionals paguin més diners. Cal seguir per aquest camí.

Què predomina a El Gran Engaño, el sentit artístic o l’activisme?

Les dues coses. Però el primer per escriure és tenir una passió. I la meva ha estat el meu profund desacord amb com s’estan fent les coses. Però, com a escriptor, per a mi el més important són els personatges.

I és aquí on entren els protagonistes principals, en Roberto,  en Mario i la Brisa…

Tenim un triangle bastant explosiu entre tots tres. Són els que donen la vida a la novel·la i els que han d’atrapar l’atenció del lector. En Roberto és un honrat inspector d’Hisenda, conegut per la seva virtut d’investigar els fraus més foscos. En Mario és un banquer atractiu, un encantador de serps, capaç de manipular qualsevol. A més, és el que portava els comptes del magnat que apareix mort a l’inici de la novel·la. La filla d’aquest magnat és la Brisa, segurament el personatge que amaga més secrets, antiga companya d’en Roberto a l’escola. Així com en Mario i Roberto estaven més predissenyats, la Bisa, en canvi, és un personatge diferent del que m’havia imaginat. Ha crescut amb mi durant la novel·la i s’ha anat construint espontàniament.

En Roberto és el teu alter-ego?

No em prenc a mi com a referència al personatge del Roberto, malgrat que tothom creu que és així. Com a autor intento identificar-me amb tots per igual. La novel·la es fa més interessant si el lector no sap de quina part estic. El que sí tenen relació amb mi són les corrupteles que descric. Les conec de primera mà per la meva experiència professional. A través del personatge del Roberto es desenvolupa la crítica al sistema.

Aviat et veurem a La Contra de La Vanguardia o al plató de Josep Cuní. Creus que rebràs alguna pressió en les teves intervencions públiques pel tipus de novel·la que has escrit?

Mai se sap, però estic molt tranquil. L’avantatge que tenim els funcionaris és que tenim independència. No puc donar a conèixer cap dada sobre els expedients que passen per les meves mans. I no ho faig. La meva denúncia és estructural, el frau en general. Amb el patiment que està causant aquesta crisi el mínim que podem fer és intentar denunciar el que no s’ha fet correctament.

Quins referents literaris podem trobar a El gran Engaño?

Mentre escrivia la novel·la em llegia diversos llibres de l’escriptor japonès Murakami. Em sembla brillant com és capaç de descriure qualsevol cosa d’una manera tan personal. Té la virtut d’explicar les escenes més quotidianes amb metàfores poètiques.

La novel·la pot tenir alguna seqüela?

No ho tenia previst. Fins ara havia escrit novel·la històrica –La alianza del converso (Roca Editorial, 2010)— i estava pensant a inspirar la propera en la Revolució Francesa. Però m’he adonat que les trames econòmiques són un bon rerefons per a una història i que el meu coneixement professional m’estalvia molt de temps de documentació que, amb la novel·la històrica, no em puc estalviar. No descarto una segona part.