Parlar d’un bon amic que s’acaba de morir implica barrejar dos sentiments: un de tristesa per la seva absència i un altre que et porta a recordar totes les vivències agradables compartides. Han estat molts els moments en què hem lluitat junts per una mateixa il·lusió. De vegades ha estat un somni, i de vegades, malauradament, un malson. Però tots dos teníem la constància de seguir lluitant fins a aconseguir que El Molino pogués fer girar novament les seves aspes. Tots dos vam saber des del primer moment que aquest era un projecte de ciutat. A mi m’apassionava el barri i el fet de saber que tants i tants veïns somniaven amb la recuperació d’un espai que sempre havia format part de les seves vides. Aquest aspecte essencial el vam compartir tots dos des del primer moment. Una altra motivació era la de donar servei al barri, per tal d’impulsar la reforma necessària del Paral·lel. I, com d’aquesta inquietud, va néixer la Fundació El Molino (FEM).
Llobet, amb Elvira Vázquez (esquerra) i els aleshores alcalde i regidora del districte, Jordi Hereu i Imma Moraleda, respectivament / FEM
L’Àngel ha estat la persona amb la qual he compartit més hores durant els 13 anys que portem amb el projecte del nou El Molino. Ell va ser el responsable de formar l’equip que ha fet possible l’execució de l’obra, a banda de l’interiorista Fernando Salas, que ja estava dins del projecte.
El seu compromís fou total des del primer moment en tots els aspectes. La professionalitat de l`Àngel ha estat el pal de paller de tot el procés. Va liderar a tots els professionals que es van anar incorporant amb constància, rigor i eficàcia, i sobretot, amb il·lusió. El seu savoir faire en tots els camps ha estat admirable i sempre he cregut que sabia trobar la part positiva en la infinitat de situacions complexes amb què ens vam anar topant durant el camí.
Durant totes les converses que vam mantenir, vaig poder comprovar la qualitat humana d’un ‘Senyor Enginyer’, que havia tingut responsabilitats i importants càrrecs als quals sempre hi deixava la seva empremta. I així ha estat a El Molino i també a la Fundació El Molino, on ell era membre del patronat i fundador. Un mestre conjugant els béns públics i els privats. Un home amb unes fermes conviccions idealistes, però alhora, amb una tolerància poc habitual. Parlar amb ell era enriquidor i el seu somriure sorneguer, moltes vegades, era més explícit que qualsevol paraula.
Personalment, sento molt la seva absència des del primer minut en què el seu fill Gerard em va telefonar per donar-me la tràgica notícia. Tot és molt recent encara, i no sé com ens ho farem sense ell. Ni tampoc si serem capaços de tornar a l’Àngel ni tan sols una petita part de tot el que va fer perquè El Molino i el Paral·lel poguessin ressorgir. El Molino viu moments difícils, com la majoria de negocis del sector de les arts escèniques, però ningú no podrà dubtar mai que aquest mític espai és ara mateix un edifici singular i versàtil, un símbol del nou Paral·lel. I bona part d’aquesta realitat és gràcies a l’Àngel Llobet. Els veïns i les associacions del Paral·lel comparteixen la nostra tristesa, respecte i estimació. Hem perdut un “Senyor Enginyer”, però sobretot, un amic.
Elvira Vázquez, presidenta de la Fundació El Molino (@elmolinobcn)
Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars
Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.
Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula
Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.
L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.
Anna Pruna / S’ha finançat amb una campanya de crowfunding
L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.
Un dels espectacles de la companyia
‘El Hilo de Ariadna’
Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.
Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’
No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).
Més que pel·lícules
El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.
L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.
Properes projeccions:
Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE
Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués
Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE
Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE
Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE