Connecta amb nosaltres

Entitats

“El 2013 hem sortit de totes les places amb un somriure”

Publicat

on

Benet Iñigo (@benetinigo), periodista i cap de colla dels Castellers del Poble-sec (@bandarres)

benet_web_1

Benet Iñigo, periodista i casteller / Foto: Ana Inés Falcone

@molina_jordi / El proper mes de gener deixarà de ser cap de colla, càrrec que comparteix amb Gerard Verdés. Ho farà després del que ha estat el millor any dels Castellers del Poble-sec. Benet Iñigo (Barcelona, 1982) ressalta la implicació del grup i l’esforç que han hagut de fer per convertir-se en colla de 8. Una fita que consolida els bandarres com a una de les colles amb més projecció d’una ciutat que comença a valorar el fet casteller. Periodista amb inicis al ZONA SEC —actualment a Rac1— reivindica els èxits de les colles com el motiu principal de la progressiva normalització dels fets castellers als mitjans. “Si ens fan cas és perquè tenim públic”, assegura.

Enhorabona, us heu tornat a superar…
I per sisè any consecutiu… No ens imaginàvem que les coses podrien anar tant bé aquest 2013. De vegades, la feina del dia a dia impedeix adonar-nos-en del que el grup està aconseguint i és la gent de fora de la colla qui ens fa veure com hem crescut.

Pels que no coneixen tant el món casteller. Què significa descarregar el primer 4 de 8?
És com guanyar una final de la Champions. Per nosaltres justifica tot un any de feina. Però no es una fita aïllada. Abans, ja havíem descarregat deu torres de set i havíem fet molts castells de set i mig. El 4 de 8 ha estat la cirereta del pastís, però no podem obviar els mèrits anteriors.

DSC_0340_web

L’actuació a Torredembarra els va valdre el Concurs7 / Foto: Castellers del Poble-sec

Uns mèrits que us van permetre conquistar el Concurs7 de Torredembarra.
Ha estat un 2013 en què se’ns han acumulat les alegries. Vam fer una Mercè espectacular i al cap de dues setmanes ja teníem el Concurs7 a sobre. I, sense acabar-ho de celebrar, descarregàvem a Gràcia el nostre primer ‘carro gros’. El més gran d’aquest any és que hem sortit de totes les places amb un somriure. A cada actuació, hem superat l’anterior.

Quina és la propera meta?
En el món dels castells, cada pas més és un món. I contra més amunt estem, més difícil resulta arribar a cotes més altes. Superar-nos significaria alçar el 3 de 8 i la torre de 8 amb folre, dues construccions que estan a una distància gegantina del 4 de 8. Hem de ser conscients que hem arribat fins aquí amb la llengua fora, portant la colla al límit de les seves possibilitats tècniques i de mobilització. Superar-nos serà una feina llarga i de diversos anys, dos com a mínim. Així que a curt termini hem de lluitar per mantenir el nivell i gestionar aquesta alegria desfermada que ens envolta. Sempre els dic als companys que guardin aquests bons records per quan vinguin moment magres.

I el 2014, canvieu de casa.
En tenim moltes ganes. Ara assagem en un espai i fem la vida social en un altre, això ho complica tot. L’any que ve estrenarem el nou Can Bandarra, al carrer Blesa 7. Estarem més apretadets, però ajuntar les dues grans vessants de la colla és importantíssim. Esperem que fer castells i fer colla es retroalimentin.

El nivell casteller de Barcelona ha pujat. En quines colles us emmiralleu?
Som la primera ciutat que té tres colles de 9 i dues de 8. I això ens permet tenir referents molt propers que ens poden servir. Castellers de Sants i Castellers de Gràcia ens marquen el camí a seguir. Tenen trajectòries ascendents i fan servir tècniques molt modernes. Cal tenir en compte que no és el mateix fer castells a Valls, on la gent està molt familiaritzada, que a la gran ciutat. Aquí ens hem d’acostar al públic de manera diferent perquè l’entorn social és diferent.

Aviat celebrareu el vostre 15è aniversari, però hi pot haver gent que encara us recorda pel mític calendari bandarra…
Sí… De fet, s’ha donat el cas de persones que ens preguntàvem si també fèiem castells vestits. Quan la gent ens busca a Internet apareixen més fotos nostres despullats.

Calendaris a banda, heu rebut el premi Poble-sec a mans de la Coordinadora d’Entitats per portar el nom del barri més enllà de les seves fronteres. Però, dins de les nostres fronteres, quina tasca social poden fer els castells?
La colla sempre ha tingut una vocació social importat. Hem fet uns tallers, com els Tots som una colla, per acostar el fet casteller als nouvinguts. I ho vam fer amb un doble objectiu: primer, perquè no ens vegin com uns extraterrestres que fan coses un pèl estranyes i establir ponts de diàleg. I, segon, per aconseguir més actius. Tot i així, ens ha costat molt de penetrar en els col·lectius més nombrosos del barri, com els dominicans, els pakistanesos o els xinesos. Creiem que, precisament per ser col·lectius nombrosos, tenen prou coberta les seves necessitats de relació i d’oci. En canvi, ens ha estat més fàcil arribar a gent europea, com alumnes d’Erasmus i, també, a alguns argentins. En tot cas, el nostre cens ens diu que un 25% de la colla és no nascuda a Catalunya.

colla_web

La colla mobilitza prop de 200 persones a les grans diades / Foto: Castellers del Poble-sec

L’any 2012 us declareu oficialment ‘colla independentista’.
Sempre ens havíem mogut amb una tolerància no oficial amb l’independentisme. Havíem fet pilars amb estelades i havíem actuat per entitats independentistes. Ho fèiem de forma espontània i, aquells companys que no volien venir, per exemple, a un Onze de Setembre, doncs no venien. Fer-ho de manera oficial implicava que, potser, algunes persones es poguessin sentir rebutjades.

I ha estat el cas?
Hi va haver diversos companys a qui no va agradar la proposta. I fins i tot alguna persona ha deixat l’entitat. Ho vam debatre en assemblea, vam posar sobre la taula pros i contres, i es va redactar una mena de manifest sobre què implicava ser colla independentista. La votació final va reflectir un 80% a favor de ser-ho i un 20% que no. Però en el fons, la colla és la de sempre i igual d’integradora que sempre. No li preguntem a ningú com pensa, però la junta té un criteri a seguir.

Quina radiografia fas de l’evolució del barri en els darrers anys?
Sóc dels que creu que el barri ha anat a millor. Necessitava una sacsejada i una renovació. A partir d’aquí, qualsevol canvi sempre genera alguns problemes que s’han d’anar gestionant. L’arribada de gent jove autòctona en busca d’un lloc econòmic on viure ens ha portat molta creativitat. I, de la mateixa manera, hem rebut l’arribada de la immigració motivada per preus assequibles. Aquestes dues realitats no han xocat, però potser, i es comprensible, la gent més gran que ja vivia al Poble-sec ha estat una mica més a la defensiva.

benet_web_2

Va començar com a periodista al diari del barri, ara a Rac1 / Foto: Ana Inés Falcone

Ara el barri té un lloc al mapa. Però el preu que s’ha pagat, en casos com el carrer Blai, ha estat massa car?
Nosaltres, des del 1999, sempre hem actuat al carrer Blai per Festa Major, davant la biblioteca. Considerem que és la nostra plaça. Però darrerament l’espai ens queda limitadíssim i depenem de la bona voluntat dels bars perquè ens retirin les terrasses durant una estona. Ens preocupa que un dia no puguem actuar. Veníem d’un barri que s’anava enfosquint i que ara, tot d’una, està de moda. Potser caldria prendre mesures com ja s’ha fet a Gràcia: limitar l’oci a Blai i estendre’l a la resta de carrers adjacents.

Tu que ets periodista i casteller, creus que el periodisme casteller depèn massa dels periodistes que feu castells?
Una cosa ha anat molt lligada a l’altre, efectivament. El periodisme casteller ha estat, fins fa pocs anys, molt militant i molt vinculat als mitjans locals. És una tradició difícil que implica tenir certs coneixements per poder fer-ne una crònica. Ara bé, potser nosaltres, per ser fidels a la tradició, hem dificultat que gent no experta se’ns apropi. Els castellers que som periodistes en zones no tradicionals hem tingut un paper destacat, però el més important és que, a poc a poc, s’ha consolidat un públic.

Així no és casualitat que, a El Món a Rac 1, a poc a poc, hi hagi crescut la presència castellera.
Rac1 és una emissora generalista que no havia apostat pels castells. S’allunyava del seu públic i del seu discurs. Que ara els castells hi tinguin un foradet no és mèrit d’una persona, sinó del fet casteller. Els èxits de les colles fan més fàcil vendre les notícies. Si a més, hi ha una persona que hi entén, doncs s’ha d’aprofitar. Rac1, i la resta de mitjans, farà castells si hi ha un públic que l’escolta. Aquesta és la clau.

Periodista i del barri, amb inicis al ZONA SEC…
En tinc molt bon record. Vaig començar quan encara era a la facultat. El diari, originalment, servia perquè les entitats poguessin difondre les seves activitats. El canvi que va suposar incloure informació periodística va ser molt important i ara ho heu ampliat. Crec que aquella evolució, juntament amb el pas que heu fet darrerament a les xarxes socials, són molt significatius. Ara que visc a Sants i no tinc a mà el ZONA SEC és un plaer trobar-vos a la xarxa.

Entitats

El fil invisible: Un amor enverinat

Publicat

on

Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars

Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.

L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.

Continua llegint

Entitats

El Teatro de los Sentidos evita el seu tancament

Publicat

on

Anna Pruna /  S’ha finançat amb una campanya de crowfunding

L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.

Un dels espectacles de la companyia

Un dels espectacles de la companyia

‘El Hilo de Ariadna’

Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.

 

 

 

Continua llegint

Entitats

Spaguetti- Western al Poble-sec

Publicat

on

Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’

No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons  per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).no solo leones

Més que pel·lícules

El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.

L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.

Properes projeccions:

Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE

Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués

Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE

Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE

Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.