Connecta amb nosaltres

Entitats

Pere Camps: “Tots els artistes fan política”

Publicat

on

@Marta_Tello/ Pere Camps és promotor cultural i director i fundador del festival de música d’autor Barnasants, que enguany va per la 19a edició i que en 2012 obtingué el Premi Nacional de Cultura. Camps és del barri d’Hostafrancs i va ser l’impulsor de SOS Racisme.

Entrevista a Pere Camps

Pere Camps durant l’entrevista/ Eva Macia

Quina és la línia editorial del Barnasants?

El Festival treballa en tres línies: la mateixa cançó d’autor, una proposta on la paraula juga un paper fonamental, va directe a la reflexió, al sentiment, amb l’objectiu de fer moure cervells. Té un sistema de valors intrínsec: igualtat, fraternitat, llibertat, solidaritat, diversitat, pluralitat… I és un lloc de trobada de la cançó d’autor. Cada any es troben els grans referents amb els artistes emergents.

El Festival té un marcat to polític, malgrat que no tots els artistes parlen de política.

Tots els artistes fan política. Uns ho diuen i d’altres no, però qualsevol manifestació és política. Quan afirmes una cosa, darrera hi ha una ideologia, un sistema de valors. Si cantes una cançó d’amor on la dona és submisa, estàs fent política; si planteges una relació d’igual a igual, estàs fent política.

Quin era el propòsit inicial del Barnasants?

Reivindicar la cançó d’autor. Era un moment en que estava absolutament marginada pel que representava. Començar un cicle de cançó d’autor al 1996 era reivindicar la memòria històrica. Els cantautors que havien jugat un paper important als anys 70 i que a Catalunya són imprescindibles per reivindicar la llengua i com a element aglutinador de l’oposició democràtica, com Paco Ibáñez, van anar quedant marginats. Només van resistir aquells que tenien molts seguidors, el cas del Serrat o del Lluis Llach i una mica el Raimon.

Per aquesta reivindicació, el suport de les institucions no sempre ha estat igual.

Al principi va ser molt dur. El Barnasants no va tenir una mica de suport fins la 8a edició i de fet no va tenir un suport una mica millor fins la 12a. I aleshores el canvi de govern va comportar una retallada política clarament ideològica. D’altra banda, el Festival durant el tripartit es va transformar. La Conselleria de Cultura va obrir una categoria de festivals que considerava estratègics pel país: en clàssica, el de Torruella; de modern, el Sónar; de jazz, el de Terrassa; de folk, el Tradicionàrius; i de cançó autor, el Barnasants. Això va comportar que tinguéssim conveni, que era fonamental perquè donava més estabilitat. Després, les retallades al Barnasants fins el 2013 pugen al 35%. El Barnasants està pensat de manera que les administracions han de garantir el seu suport. No rebem subvencions, la part que posa l’Ajuntament o la Generalitat és part del pressupost del Barnasants. Sense aquests quantitats no es pot tirar endavant. Són copartícips del projecte.

Us apropeu molt a la gent estant a llocs com el Centre Cultural Albareda.

Exacte. Nosaltres som partidaris de fer servir els locals públics, però no sempre és possible. Per primer cop estem al centre cultural Albareda. És un espai idoni perquè a més hi ha artistes que no els podem posar en un lloc de 300 persones encara. El centre cultural Albareda es veu ple a rebentar. I això és molt important per anar garantint l’èxit artístic. Tinc tendència a fer servir l’espai púbic, perquè és nostre. El reivindiquem perquè així també l’enfortim, i ajudem la gent que se’l faci seu.

Cada any programeu en sales més allunyades de Barcelona. Quins límits geogràfics teniu?

Els límits són els Països Catalans. El Festival es fa originàriament a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, però té mentalitat de tots els territoris de parla comuna. Aquest any les tres seus noves són Terrassa, Gelida i Alcoi, al País Valencià. Si vols veure al Pi de la Serra, hauràs d’anar a Alcoi. Això és molt important, perquè es trenca amb el concepte de fer bolos. Estàs d’igual a igual. Si vols veure a la Maria del Mar Bonet, hauràs d’anar a Altafulla. Així hem aconseguit una dinàmica bastant interessant de gent que va cap a un lloc i cap a l’altre.

Al llarg dels anys has notat molta proliferació d’artistes?

Sí. Aquí hi ha una pedrera molt interessant de cançó d’autor. Ja ho reivindica tothom, la qual cosa és una mostra clara de la importància que té la lluita dialèctica. Actualment la cançó d’autor és un prestigi. Hi ha molta de gent jove molt interessant. Però es necessita una xarxa de programació estable, sobretot de petit formal. Això és absolutament necessari.

Que s’exhaureixin les entrades de Paco Ibañez 10 dies abans del concert és un indicatiu de que hi ha demanda

Sí. Nosaltres davant de la represàlia política de l’augment de l’IVA del 21%, hem respost abaixant els preus de les entrades per garantir el màxim possible l’accés a la cultura, hem retallat la publicitat i augmentat les seus, que ens cobreixen les esquenes perquè afronten les retallades i podem jugar amb uns preus populars. El Barnasants sempre ha estat el festival amb preus més baixos.

Les xarxes socials també hauran ajudat en la difusió del Festival

És on cada cop el Barnasants té més ressò. A les xarxes socials es mou més la premsa independent, més crítica. Intentem que tots els mitjans de pensament crític puguin estar al tanto i afavorir el màxim possible la seva feina.

Hi ha concerts per a totes les edats.

És molt intergeneracional. En els concerts de grans referents hi ha menys joves, tot i que també hi van, però en els joves no hi ha tanta gent de més edat; sobretot per desconeixement, perquè no surten a la tele, no s’escolten a la ràdio… només estan via xarxes socials i aquí la gent de 35 cap a munt no hi és tant. Per algú que li agrada el Llach o el Raimon o el Serrat , hi ha mogollón de propostes que els agradaria segur.

Això pot ser un repte per a properes edicions

Es pot fer muntant una associació que és la idea que tinc per l’any vinent, que serà l’edició número 20 i coincidirà amb el 20è aniversari de la mort de l’Ovidi Montllor.

A nivell personal, què ha suposat per a tu el Festival?

Quan un projecte tira endavant i tu ets el guionista, el pensament que tenies ha evolucionat i s’ha transformat en un referent, i saps que té poder moral i que a partir d’ell pots ajudar en moltes coses… és un plaer. Al cap i a la fi, si no hi ha plaer, no hi ha activitat de cap tipus.

Pere Camps

Pere Camps a Cotxeres de Sants, on va néixer el festival Barnasants/ Eva Macia

 

Notícies relacionades:

El Poble-sec acull el compromís social i cultural del BarnaSants

Entitats

El fil invisible: Un amor enverinat

Publicat

on

Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars

Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.

L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.

Continua llegint

Entitats

El Teatro de los Sentidos evita el seu tancament

Publicat

on

Anna Pruna /  S’ha finançat amb una campanya de crowfunding

L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.

Un dels espectacles de la companyia

Un dels espectacles de la companyia

‘El Hilo de Ariadna’

Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.

 

 

 

Continua llegint

Entitats

Spaguetti- Western al Poble-sec

Publicat

on

Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’

No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons  per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).no solo leones

Més que pel·lícules

El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.

L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.

Properes projeccions:

Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE

Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués

Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE

Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE

Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.