Connecta amb nosaltres

Entitats

Pablo Lammers: “Sentir el recolzament diari del públic et dóna ganes de continuar”

Publicat

on

 

@Marta_Tello/ Pablo Lammers (Buenos Aires, 1974) és actor, productor i un dels 4 socis fundadors de la companyia FlyHard i de la SALAFlyHard. Un teatre de petit format autogestionat, ubicat al carrer Alpens,3 de Sants-Montjuïc, que va néixer al 2010. Parlem amb ell per conèixer més d’aquest teatre, on el 12 de juny estrenarà l’obra ‘New Order’, i de la situació actual del sector.

PabloLammers

Pablo Lammers, actor i soci de la SalaFlyHard/ Foto: FlyHard

Com va sorgir la SALAFlyhard?

Quan vam obrir la sala portàvem uns quants anys com a companyia, la Flyhard. Ens trobàvem que als teatres et programaven 3 setmanes, o un mes i mig com a màxim. Feies molta feina per estar només tres setmanes. Vam obrir amb la idea de que si una obra funciona, com passa per exemple a Buenos Aires, estar mesos i mesos. Després la realitat és una altre. És complicat fer durar molt una producció en una sala molt petita. Amb 45 butaques has de fer molts mesos perquè l’arribi a veure tota la gent que l’ha de veure. I per tenir ajudes a nivell estatal et demanen fer moltes produccions.

Com us gestioneu?

Les ajudes que rebem són sempre per la producció d’obres durant l’any. Són ajudes amb les que també has de buscar-te la vida. La sala existeix gràcies a tots els equips que han anat treballant amb nosaltres tots aquests anys i que venen a ajudar. Són conscient de que no poden cobrar el mateix que en una sala gran, comercial, però els ve molt de gust. Estan a gust aquí. I és gràcies a això que continuem fent obres i productes d’alta qualitat.

Algunes obres si no haguessin passat per aquí no haguessin arribat a sales grans.

Hem tingut vàries obres que han començat aquí amb produccions súper petites a nivell econòmic i que han acabat saltant. Això també va donant nom a la sala i la gent vol venir aquí perquè sap que és una mica plataforma. Es treballa molt perquè totes les coses que surten d’aquí puguin saltar a un altre lloc. Perquè tinguin vida i això creixi i econòmicament sigui rentable per invertir en nous projectes. La línia s’ha cuidat molt des de l’inici. Hi ha poques sales que tinguin una línia molt clara de programació. L’espectador a vegades diu “si vaig a la FlyHard ja sé que em trobaré”, molts cops reserva i no sap de què va l’obra ni qui surt. Això per nosaltres és un luxe.

Com és que us heu centrat en obres de dramaturgs catalans contemporanis?

Per la gent jove que ha escrit dues obres o tres, anar a picar a un teatre gran és difícil. El teatre no arriscarà. No et pot donar una producció a una sala de 1.000 butaques perquè no tens nom o no has fet prou. Nosaltres vèiem que hi havia molta gent d’aquí amb molt de talent, i els donàvem l’oportunitat.

La proximitat d’ aquesta sala és un dels punts forts.

Moltes sales estan buscant aquesta proximitat avui en dia, perquè el públic ho agraeix. El poder tenir l’actor a 2 pams no té preu. És un luxe veure la cara, el patiment, com respira…

A més és una aspecte que treballa molt l’actor.

Sí. És un risc de vegades, però és una satisfacció tant per a tu com pel públic. Tenir el públic aquí, també et demana una veritat escènica molt forta. No pots falsejar res, perquè es veu tot i per tot arreu.

Des de l’escenari l’actor també veu més la reacció del públic

Jo intento no mirar mai al públic. I aquí és molt difícil no veure’l. Veus si s’està avorrint, si es mou… has d’estar súper concentrat i obviar allò una mica. Tinc un munt d’anècdotes d’aquets 3 anys. De gent que de vegades no es dóna compte de la proximitat i agafa el telèfon i parla, comentaris de la gent…

Creus que aquest tipus de sala ha afavorit que vingués gent que no tenia l’hàbit d’anar al teatre.

El que noto és que s’ha fidelitzat molt el públic. Sobre tot el del barri que està encantat de tenir una sala aquí. Però penso que hem guanyat tot un públic, pel tipus d’obres que es fan aquí, molt cinematogràfic. De vegades la gent té la sensació de veure una pel·lícula, pel tipus d’interpretació. És poc teatral en el sentit de que estem parlant com estem parlant tu i jo. No cal ni canviar ni impostar la veu… És una mica el teatre argentí.

Teniu preus populars, 10 o 15eur. segons la voluntat de cada espectador…

Tothom deia que la gent no va al teatre perquè és car. Es van donar compte que a la gent li costava pagar 25 eur. si no era una cosa de súper èxit, en una sala gran… i ara hi ha mil canals de promoció. La gent acaba pagant menys. L’obra té un preu, però se’ls fa un altre. Aquesta és la realitat. La gent va a mirar Atrapalos, Tr3C… Inconscientment hem caigut en la cultura de l’oferta, que és una mica tramposa. Hi ha comissions aquí, comissions allà… Repercuteix tant clarament sobre el que guanya l’actor… sobre tot en sales tan petites. En les grans potser tenen més marge. De 300 butaques poden baixar 25 o 100 a meitat de preu.

Hi ha la sensació que pagar 25eur. per anar al teatre sigui car, però que no ho sigui per anar a un concert

La gent té unes prioritats. Crec que hem de reeducar al públic. Els hem de dir, “això té un preu”. Posar un altre preu perquè vingui la gent no podem fer-ho, perquè aleshores no fem producció. Els actors no poden cobrar bé. Hi ha gent que ho entén, que paga 15 a la primera, que porta 3 anys venint, i paga 15eur. sempre.

Una altre cosa molt interessant que feu és estar amb el públic quan arriba i quan marxa

Tornem als argentins… ells ho feien i ens va sorprendre quan ho vam veure. Estaven parlant amb la gent i de sobte començaven l’obra. L’actor es posa nerviós quan està tancat en una habitació i va sentint com va entrant la gent…. En canvi, si estem parlant tu i jo així, i de sobte comencem a fer l’escena, no hi ha hagut temps material de posar-se nerviós. Quan acaba, sinó agrada, la gent se’n va, però si agrada, de vegades és xulo dir “merci, ho he passat genial”… i també agrada sentir-ho. La gent que ve a treballar aquí sap que no guanyarà molts diners. Llavors sentir el recolzament diari del públic et dóna més ganes de continuar.

 

EntradaFlyhard

Entrada SalaFlyhard/ Foto: FlyHard

 

EspaiEscenic

Espai escènic de la SalaFlyHard, al Carrer Alpens, 3/ Foto: FlyHard

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Entitats

El fil invisible: Un amor enverinat

Publicat

on

Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars

Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.

L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.

Continua llegint

Entitats

El Teatro de los Sentidos evita el seu tancament

Publicat

on

Anna Pruna /  S’ha finançat amb una campanya de crowfunding

L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.

Un dels espectacles de la companyia

Un dels espectacles de la companyia

‘El Hilo de Ariadna’

Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.

 

 

 

Continua llegint

Entitats

Spaguetti- Western al Poble-sec

Publicat

on

Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’

No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons  per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).no solo leones

Més que pel·lícules

El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.

L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.

Properes projeccions:

Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE

Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués

Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE

Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE

Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.