Ferran Olivella, ex jugador del FC Barcelona
Olivella, a la seva segona llar, el Camp Nou, amb les publicacions Paral·lelOH! i ZONA SEC / J.M.
@molina_jordi / Ferran Olivella (Barcelona, 1936) és una llegenda viva del FC Barcelona. Un dels defenses i capitans més emblemàtics del club, amb 13 temporades (1956-69) defensant els colors de la samarreta blaugrana. La seva història, però, es remunta als carrers del Poble-sec, on creixia al costat de Joan Manuel Serrat, el seu company de pilota; i al camp de la Satalia, on volia fer de porter de la U.E.Poble-sec. El destí va voler que aquell jove tot-terreny deixés la portaria per fer de lateral, fins que un dia va arribar la trucada del Barça de Kubala.
Vostè és fill del Poble-sec…
Sí… Les meves arrels estan en aquest barri. En concret en l’última torre del carrer Poeta Cabanyes, que era la casa de tota la vida dels meus pares. Ara ja no existeix, quan la va comprar el meu avi, ja li van dir que aniria a terra. Però ens hi vam poder estar 40 anys.
Què és el primer que li ve al cap?
Els bombardejos. Vaig néixer l’any en què començava la Guerra Civil. Tot i que era molt petit, tinc records de quan tenia dos o tres anys d’aquell temps tan negre. Al final del carrer, molt a prop de casa, teníem una entrada al refugi. Recordo el soroll dels avions i el crit de les sirenes… Agafàvem una manta i el que teníem més a mà, i a córrer.
El Poble-sec és un dels barris de la ciutat amb més refugis antiaeris… Encara avui surten nous túnels subterranis quan s’hi fan obres…
Era un barri de gent treballadora, molt humil. I, potser per això, també molt solidari. Ens coneixíem tots. Dins el refugi, en braços de la meva mare, recordo gent mig despullada. Quan sonaven les sirenes, el primer era protegir-se. La meva germana m’explicava que em posava de peu només escoltar els avions. Era petit però ja sabia que allò era senyal de perill.
Vostè no deixaria el Poble-sec fins als 24 anys, quan es casa. Com va ser la seva infantesa?
Quan hi havia l’enterrament de la Sardina, una gentada pujava cap a Montjuïc per davant de casa meva. Però, la resta de l’any, ens passàvem el dia jugant a futbol. Tot el dia anava amb la pilota amunt i avall. I, és clar, com que el Poble-sec té tanta pendent, podríem dir que vaig conèixer el Paral·lel perquè és on anava a parar la pilota. Recordo que per veure jugar la U.E. Poble-sec ens havíem de quedar fora del camps fins que sortia la pilota. L’atrapàvem i aleshores podíem entrar. Sovint jugava amb en Juanito.
En Joan Manuel Serrat?
Sí, però aleshores tots li dèiem Juanito. Al final vam anar a jugar a una placeta de sorra que teníem a tocar. I, si no era futbol, jugàvem a xapes al carrer Blai. Les cloaques ens servien de porteria.
I el Paral·lel, com el recorda?
El Paral·lel era una altra cosa. Res a veure amb el barri. Allà hi teníem el tramvia blau, des d’on descobríem Barcelona. Hi podies anar al teatre, al Cómico, el Condal, el Mistral. La gent més gran anava a El Molino… Moltes vegades veia el principi d’una pel·lícula i el començament de l’altre. Començava a festejar amb la Carmen, i cap al vespre la tenia que dur a casa. Avui ja portem 54 anys de casats.
Tota una vida… Igual que el futbol, el seu altre gran amor. Del ‘Sec’ al Barça… Com va canviar la seva vida?
Del tot. Pensa que al barri, la U.E. Poble-sec, era l’equip gran. En canvi, quan em convocaven amb la selecció espanyola, poc abans de fitxar pel Barça, cap company sabia que era el Pueblo Seco. Recordo estar a la Torre Eiffel, amb els companys de la selecció, i pensar en com de diferent era tot allò en comparació al meu barri. De fet, jo no hagués estat mai defensa de no ser per l’entrenador Nieto, del Sec. Em va dir que no podia jugar de porter, perquè en teníem un de més alt. Necessitava un lateral esquerra i jo vaig acceptar. Podríem dir que vaig ser defensa gràcies al Poble-sec, de nen somiava en porter.
Olivella es desfà en elogis per Kubala, company i mestre / J.M.
Parlim de Kubala…
De Kubala he de parlar més que bé. Em va ajudar molt. Quan feia el Servei Militar vaig estar tres mesos entrenant les tardes al Camp de les Corts amb ell, mà a mà. Em va ensenyar com posicionar-me, com colpejar la pilota, tots els moviments mecànics possibles. Vaig aprendre molt, i del millor. I, a més, tenia una paciència impressionant. Era molt insistent.
Què va passar amb un altra mite, com el golejador Luis Suárez?
No res… Va ser la grada que es va dividir entre kubalistes, suaristes i herreristas. Helenio va gestionar molt bé la suposada pugna entre Suárez i Laszi. A fora posava a Ribelles i a casa, Kubala. I a Luis, sempre. L’assumpte va acabar el dia que va arribar l’Inter i va posar 25 milions de les antigues pessetes. Recordo que el traspàs es va tancar el dia del bateig del meu fill Ferran. En Luisito em va dir que no podria estar a la cerimònia, però que arribaria al convit, i així va ser. Allà ens va anunciar que acabava de signar pels italians.
Un dels períodes més foscos de la seva carrera té a veure amb un homenatge que li volia fer el Poble-sec…
Només he tingut un entrenador nefast. Després de quedar campions amb l’Helenio Herrera, el millor tècnic que he tingut mai, va venir Ljubisa Brocic, que em va amargar l’existència. El cas és que la U.E. Poble-sec volia fer un partit d’homenatge, el president Montal ho va autoritzar, però a l’entrenador s’hi va oposar. Va dir que no hi aniria, ni jo ni cap dels tres jugadors que m’havien d’acompanyar. Al final hi vam anar, però a canvi Brocic em va tenir abandonat tot un any. Me’n va fer de tots colors.
Ser futbolista ha canviat molt?
Abans els futbolistes passàvem més desapercebuts. He jugat amb llegendes com Pelé, Eusebio, Bobby Charlton, Puskas, Di Stéfano, Kubala, Suárez, Garrincha… Però no era com ara. La gent els veu com herois, com estrelles de cine. El meu primer contracte era de 15 mil pessetes i el segon vaig conbrar 30 mil. Avui semblaria un acudit.
Com veu el Barça actual?
Mentre hi ha vida hi ha esperança. L’equip juga bé, no ens podem queixar. Ara, la gent se li oblida que això és un joc. El públic del Barça està acostumat a estar a dalt i, si no ho estàs, sembla que no serveixis ni per donar les entrades. Hem de confiar.