Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Oleguer Forcades: “Volem ser una eina útil per al barri i les entitats”

Publicat

on

Sants 3 Ràdio té diversos pares, però possiblement un dels més destacats és el seu actual director, l’Oleguer Forcades (Barcelona, 1983). Va ser a la seva habitació on, amb els companys de 7è i 8è d’EGB, va muntar l’emissora. Aleshores només tenien entre 13 i 14 anys, però 20 anys després la filosofia  tampoc ha variat gaire. Potser ja tenen unes instal·lacions fora de casa dels pares –difícilment es podrien encabir els 140 col·laboradors a la llar…–, però l’objectiu essencial continua sent el mateix: gaudir de les ones.

Tot va començar com un joc…

Exacte. Al principi emetíem des de les 17 hores de la tarda fins a les 21 hores del vespre, quan sortíem del col·legi. El que no esperàvem és que la gent ens comencés a escoltar i a comentar-nos el que explicàvem. De fet, allò que vam començar a fer per divertir-nos, després va passar a incorporar idees com fer tertúlies o cobrir actes. I en veure la utilitat que podia tenir, vam decidir posar-li Sants 3 Ràdio.

El resultat mai l’hauríeu imaginat.

Quan vam començar teníem tots entre 13 i 14 anys. Fins i tot el primer emissor ens el vam fabricar amb un kit que vam comprar i un soldador que ens ajudava a muntar les peces. Seguíem esquemes d’Internet. I si bé amb la primera antena arribavem a quatre carrers, de mica en mica vam anar creixent.

Ara a Barcelona les ràdios locals sou una espècie en extinció.

A l’àrea metropolitana és un drama. Com només pot haver-hi una ràdio municipal, tota la resta s’ha de crear des de l’àmbit associatiu i gairebé sense pressupost. Gràcia per exemple tenia una bona ràdio, però se’ls va desmuntar. A comarques, en canvi, en ser municipals tenen pressupostos que multipliquen el nostre per 10.

La xarxa social que heu creat vosaltres, però, supera a tots aquests mitjans.

Ara som 140 voluntaris fent 40 programes setmanals en tres estudis. A més, la nostra prioritat és la informació del Districte, combinada amb programació d’entreteniment. Fins i tot tenim l’Escola Jaume I, que enguany estrena un programa des d’un quart estudi que s’ha muntat a les seves instal·lacions.

Com us feu escoltar en un món radiofònic amb una competència de primer ordre?

Nosaltres no competim. Sabem que la nostra audiència no pot anar més enllà de les fronteres del barri i no esperem tenir el 100% de la població com audiència. Nosaltres el que volem ser és una eina útil per al barri i les entitats. De fet, si féssim alguna cosa que no ens aportés audiència, la continuaríem fent.

L’adjectiu “ràdio petita” us fa justícia?

Som una ràdio petita, però per continguts i utilitat som grans. Si tinguéssim més recursos podríem fer moltíssimes més coses i més tranquil·lament. Ara no només ens centrem a fer continguts, sinó que també hem de buscar les diferents formes per finançar-nos.

Si més no, la crisi no se us ha emportat per davant.

Només l’hem notat en les subvencions públiques. Pràcticament ara són inexistents. En canvi, la publicitat de barri s’ha mantingut ferma. El petit comerç ha sigut la nostra militància. Més enllà de les botigues que han tancat, la resta ha continuat anunciant-se a la ràdio. És la seva manera de contribuir al mitjà, encara que sigui amb molt pocs diners.

Creus que un model així es pot exportar a altres zones, com l’Eixample?

Aquí vam ocupar el forat de ràdio de Districte, que vol dir fer informació local. I ens ha funcionat, com crec que pot funcionar en els barris que van ser viles i que tenen un teixit associatiu fort com ara Gràcia o Sant Andreu. Però l’Eixample és diferent. Malgrat ser el districte amb més població, no destaca per tenir un gran múscul associatiu.

Us agrada fer de contrapoder?

Ens agrada donar veu a tothom. En aquest sentit, més enllà de les tertúlies, els plenaris o els espais d’opinió oberts, també tenim minuts per als partits polítics. Ara bé, si alguna entitat té ganes de queixar-se d’alguna cosa, ho fa per la ràdio. Les associacions saben que si fan la denúncia des dels micròfons, després els polítics els acostumen a fer més cas. Al cap i a la fi, sempre hem volgut ser absolutament plurals.

Tot i que els representants polítics poden passar el dia enganxats al transistor…

Si ho fan, no és la nostra intenció. Quan triem els temes no ho fem pensant per uns motius concrets, sinó que resulten ser simples previsions. Tot i això, ens consta que ens escolten, s’ho miren i es comenten les coses que publiquem. Pendents estan.

Entrevistes

Vania Arana: “Fem 30 habitacions; per cadascuna cobrem menys d’1,50 euros’’

Entrevista a la portaveu de Las Kellys Barcelona, Vania Arana

Publicat

on

Vania Arana, portaveu de Las Kellys Barcelona / DGM

Si bé els estudis universitaris van fer volar a Vania Arana (Trujillo, 1967) des del Perú fins a Espanya l’any 1992, un cop aterrada l’any 1992 es va adonar que el seu camí no tenia continuïtat. On va anar a parar tres anys més tard? A un hotel. “Quan em van dir la feina que era, no sabia ni de què es tractava; mai abans m’havia parat a pensar en la persona que arregla les habitacions”, revela. Ara, 23 anys després, és la portaveu de Las Kellys, l’associació que clama perquè les cambreres d’habitació puguin gaudir d’unes condicions laborals dignes.

Has vist evolucionar la teva professió gairebé des dels Jocs Olímpics fins a l’actualitat. Quan salten pels aires les vostres condicions laborals?
Quan l’empresariat perd el nord, no limita la producció i només vol beneficis sense importar el com. Nosaltres hem deixat passar coses, però ha arribat un moment en què ens hem trobat sense drets, sense poder dinar tranquil·les, sense poder dir que estem cansades i sense poder criticar que hem de netejar el doble d’habitacions. Si ho denunciem, ens fan fora.

Tot i que no sou treballadores contractades pels hotels…
Han acomiadat plantilles senceres, mentre que l’endemà passaven a mans d’una nova empresa per fer la mateixa feina. Els comitès d’empresa que ens havien de defensar no ho van fer. Aquests s’han atrevit a negociar en nom de les cambreres, però sense que aquestes sabessin res.

Quines conseqüències ha suposat això per a vosaltres?
Ens deien que no perdríem els drets, però tot era mentida. Amb el pas dels dies ens exigien el doble de feina i el contracte passava a ser temporal. Aleshores podien acomiadar a tres o quatre sense contractar a ningú més. Les habitacions, després, ens les repartien entre les que quedàvem.

Les companyes tenen por de donar la cara?
Molta. A mi indirectament m’han amenaçat d’acomiadar-me. Amb tota la feina que ens encarreguen, de vegades no ens dona temps ni de baixar al lavabo. És molt trist. Fem 30 habitacions diàries; per cadascuna cobrem menys d’1,50 euros…

Habitacions senceres…
Algunes de luxe. El problema ja no és que et paguin l’euro i mig; el problema és que tens un llistat d’habitacions que has d’acabar sí o sí. Si trigues una hora a netejar una habitació, és el teu problema, perquè et continuen quedant 29 i marxaràs quan les acabis.

Heu parlat d’això amb l’Ajuntament?
El regidor de Turisme, Agustí Colom, ens va rebre, però fredament i ens va dir a les tres peticions que no. Només li demanàvem elaborar un llistat d’hotels on s’informés els hostes si tenien la plantilla externalitzada; poder seure a la taula de negociació del conveni d’hostaleria i incrementar les inspeccions municipals. Ens ho va negar.

El conveni va tirar endavant sense vosaltres.
Vam poder aturar dues vegades la signatura, però a la tercera ja no ens vam poder assabentar ni del lloc ni de l’hora. UGT ens el va signar a les 23 hores de la nit i més tard CCOO. Només volíem que a l’article 42 de l’Estatut dels Treballadors s’introduís el que vam anomenar Llei Kelly: l’impediment a externalitzar l’activitat pròpia de l’empresa.

Diuen que el turisme genera riquesa i multitud de llocs de treball. Qui se l’emporta i vosaltres amb què us quedeu?
El turisme genera moltíssima riquesa, però només són els grans empresaris i els grans lobbies els qui obtenen els beneficis. De fet, la gent no s’imagina la quantitat de diners que es podrien ingressar a les arques públiques amb tot el que es deixa de cotitzar i els contractes que s’estalvien perquè fem el doble de la feina que ens correspon.

Això repercuteix d’alguna manera sobre la seguretat social?
La sobrecàrrega laboral fa que ens posem malaltes més sovint. Patim de tendinitis, lumbàlgies… i no tot és físic, sinó que també hi ha companyes afectades psicològicament. On ens ho tractem? Doncs com que no ens ho reconeixen des del vessant laboral, hem d’anar a la seguretat social.

Per què continues?
Jo ja no marxo per les companyes, que s’ensorren i que ploren després que les hagin humiliat. Només vull ajudar a aconseguir unes condicions dignes, perquè és molt dur.

Continua llegint

Entrevistes

Jordi Goñi: “Ara ja podem resseguir la història del barri mitjançant les portes”

Publicat

on

Jordi Goñi davant una de les primeres portes que es van pintar al Poble-sec / DGM

Jordi Goñi és dels que físicament ha nascut al Poble-sec (Barcelona, 1955). Exiliat durant molt pocs anys de la seva vida dels carrers i places de la falda de Montjuïc, la seva figura és una de les més reconegudes dins del món de l’associacionisme poblesequí. Tot plegat, gràcies a la seva principal dedicació: el col·leccionisme; l’art de rescatar i dotar de rellevància a aquells elements que el gruix humà ni s’atura a observar. Una visió particular a l’hora d’entendre també les tendències socials del barri.

Com ha evolucionat el Poble-sec?
Recordo de petit el fet de jugar al carrer. A sota de casa hi havia una draperia i hi havia camions i amb el grup d’amics els caps de setmana els saltàvem. També recordo quan guardàvem llenya per Sant Joan, però després se l’emportava la Guàrdia Urbana… Era un altre tipus de vida on fins i tot la gent treia la cadira a la porta de casa.

El Poble-sec d’aleshores feia honor al seu mot de ‘poble’.
Després el cotxe ho va envair tot. Els trobaves aparcats a tots dos costats del carrer. Un canvi que, a més, va significar el fet que la gent comencés a marxar. I pel que fa a la realitat actual, aquesta és tota la invasió de pisos turístics i habitatges caríssims on només poden viure persones amb un alt poder adquisitiu. Estem en un procés de canvi. Fins i tot, si abans els baixos eren botigues o tallers, ara s’estan convertint en habitatges o estudis d’artesania.

Cap a on derivarà tota aquesta dinàmica?
A nivell associatiu ja s’ha vist un canvi. Han aparegut noves entitats i noves tendències. Podria convertir-se en un barri dormitori? Segons el mercat immobiliari. Hi ha el pis turístic que acull a persones que vénen a consumir oci i turisme i no s’arrelen al barri; mentre que després tenim els pisos més cars. Veurem quin tipus de persona es queda aquí.

A diferència de l’espectre veïnal, pel que fa a l’entitat de la qual vostè forma part, El Troc, aquesta ha aconseguit mantenir inalterada la seva filosofia?
Podem dir que s’ha mantingut, ja que al final som una entitat de col·leccionisme en general. Agrupem gent que viuen tan a Torre Llobeta com a Sagrada Família, entre d’altres. Per tant, ens hem sabut mantenir agrupats.

Tot i això, també han descobert nous paradigmes en el col·leccionisme.
Des de fa un temps fotografiem les persianes pintades i les posem a un blog. Per exemple, ara fa poc un bar de tapes i una farmàcia del Poble-sec han decorat fantàsticament les seves portes metàl·liques. Fins i tot hem trobat portes reivindicatives, com és el cas d’una oficina de La Caixa tancada.

És una forma de dotar de vida una part del mobiliari urbà que sempre s’havia passat per alt?
És un art efímer, però que dona significació al comerç i als locals d’entitats, com és el dels castellers. Ara, només les pots descobrir quan ja està tot tancat. Per ara n’he trobat un centenar i fins i tot guardo persianes que ja han desaparegut. Ara ja podem resseguir la història del barri mitjançant les portes.

Un espai històric que pot tornar a obrir les seves portes definitivament és la Casa de la Premsa.
D’aquí poc tenim la reunió definitiva. Nosaltres podem dir que volem això, això i això, però com és un edifici singular caldrà estudiar-ho. Tot i la manca d’equipaments, amb aquest pujarem un esglaó més.

Una victòria més?
Fa uns quants anys ni existia el Sortidor ni l’Albareda. Aleshores teníem entitats, però no tantes com ara. En el moment que un espai d’aquests s’obre, es gestiona correctament i es potencia, arriba a un punt que es col·lapsa. Encara no hem obert ni la Casa de la Premsa i algunes associacions ja ens han demanat permís per instal·lar-se. Ara El Troc hi fa xerrades i conferències, però l’edifici encara no està en condicions per fer-se servir de forma habitual.

La creació d’entitats es retroalimenta?
Cal tenir en compte que també hi ha entitats que moren i desapareixen, però si fem un repàs dels darrers anys, aquestes han augmentat. El 15-M també ha suposat l’aparició de nous col·lectius amb tendències determinades, pel que l’associacionisme nou, antic i el que vindrà ha de conviure ha de saber aprofitar les avantatges que cadascú pot oferir.

Continua llegint

Entrevistes

Xavier Querol: “O prohibeixes els cotxes del 2015 cap enrere, o no aconseguiràs cap efecte”

Publicat

on

Xavier Querol / David Garcia Mateu

Barcelona viu sota una cúpula grisosa. Una atmosfera carregada de contaminació que d’aquí a poc temps comportarà les primeres sancions milionàries per part de la Comissió Europea. Com hem arribat fins aquí? Qui ho té molt clar és Xavier Querol (Morella, 1963), investigador del CSIC especialitzat en contaminació atmosfèrica. Tant els motius, com el camí que s’ha de seguir de forma immediata. Una via que, tot i resultar impopular d’entrada, assegura que d’aplicar-se “no farà que el món s’acabi; tot al contrari”.

Som uns inconscients o som uns irresponsables pel que fa a la contaminació?
Aquí hi ha dos factors i el primer és cultural. A Escandinàvia tenen la millor qualitat de l’aire i la millor paritat de gènere, la millor educació, la millor sanitat… Tot és cultura i aquella gent té una cultura enorme. Tant els ciutadans, com els polítics. De fet no hem d’oblidar que aquests són un simple reflex de la societat.

I pel que fa al segon ítem?
El desenvolupament econòmic. Mentre que a nosaltres ens preocupen coses com l’atur, l’estat del sistema sanitari… A Estocolm un alt executiu té claríssim que si fa exercici, el seu risc cardiovascular disminuirà. De fet, allà molta gent d’un gran poder adquisitiu va en bicicleta a treballar. En canvi, un empresari d’aquí el primer que demanarà és un gran cotxe i poder entrar amb ell al seu despatx.

A l’àrea metropolitana de Barcelona la contaminació provoca 3.500 morts prematures.
Les etiquetes de la DGT són una eina que nosaltres aplicarem l’any 2020 i que 30 ciutats alemanyes ja van aplicar al 2010. Per aquella data, Alemanya ja no deixava entrar a les ciutats els cotxes dièsel del 2005. En canvi, nosaltres aplicarem el 2020 que un cotxe del 2005 no pugui entrar.

Com pot rebre la població mesures tan restrictives?
Prohibir fumar en espais públics, portar el cinturó de seguretat… són coses que al principi no es feien, però finalment s’ha pres consciència. No diem que la gent no tingui cotxes, són necessaris. Jo si anés al meu poble en transport públic, trigaria un dia. Per tant, no estem en contra de la indústria de l’automòbil. En absolut. Del que ens queixem és que durant molts anys se’ls ha deixat fora de control.

Lobbies?
A les marques europees se les ha protegit massa, mentre que a les japoneses se les ha posat un munt de barreres. Què han provocat? Doncs que les japoneses s’estimulessin i desenvolupessin moltíssima tecnologia, com l’híbrida o l’endollable. Està claríssim que anem cap al cotxe elèctric.

S’acostuma a dir que retirar el cotxe vell genera més residus que fer-lo circular fins als seus darrers dies. És real aquesta afirmació?
És completament falsa. Fa 10 anys eliminar un cotxe vell sempre era positiu i s’estimulava el canvi. Si tu elimines un cotxe dièsel de 1998, és com si suprimeixes 35 cotxes actuals. Actualment, però, el frau del ‘dièselgate’ ha suposat que els cotxes del 2005 al 2015 siguin els vehicles que més contaminen en NO2. Per tant, probablement un cotxe de 1997 contamina el mateix que un de fa cinc anys. Així que o prohibeixes els cotxes del 2015 cap enrere, o no aconseguiràs cap efecte.

Quin recorregut poden tenir els patinets elèctrics o la bicicleta?
La meitat dels vehicles que es mouen per la ciutat vénen de fora a treballar o a repartir. Les mesures no han de tenir en compte només als que van de la Diagonal a la Meridiana, sinó que ens hem de fixar en aquells als que ni la bicicleta ni el patinet els hi valen.

Cap a on s’han de focalitzar les accions?
A Marsella han demostrat que el 50% de les emissions les produeixen els taxis i els distribuïdors urbans de mercaderies. Si tu electrifiques o hibriditzes una furgoneta de repartiment, l’efecte en emissions és com si electrifiques 10 cotxes privats.

Darrerament s’escolta a parlar sobre la instal·lació de peatges urbans a Barcelona.
Des que els vam proposar cap al 2013, mai ningú ens ha fet cas. A Estocolm en un referèndum de l’any 2007 van decidir posar-los i des de llavors el nombre de vehicles ha disminuït un 30%. Alhora, la ciutat s’ha incrementat en 100.000 habitants. No hi ha dubte.

La idea de pagar fa deixar el cotxe a casa?
En el cas de Nova York el seu alcalde ja ha anunciat que entrar a Manhattan costarà 12 dòlars. Pel que fa al sistema intel·ligent que tenen a Estocolm, aquest cobra 3,5 euros per entrar en hora punta i un euro si és fora d’hora punta. No crec que un euro sigui una càrrega molt gran. Aquí plantegem convalidar el carril VAO i el peatge, de forma que si un cotxe porta tres persones no paga i d’aquesta manera la gent es busca la vida per trobar-se, no pagar i disminuir el nombre de cotxes.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.