Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Ricard Reguant: “El teatre està en eterna crisi, afortunadament, i per això ens hem de reinventar cada dia”

Publicat

on

En Ricard Reguant (Barcelona, 1953) és director teatral, dramaturg, guionista, director de cinema i realitzador televisiu. Ell, però, es defineix simplement com un artesà. Parlem amb aquest home d’idees clares al pati de butaques de la sala que dirigeix des del juliol, el Teatre Apolo. És el seu aniversari però es passa el dia com qualsevol altre: entre bambolines. Enmig d’abraçades i felicitacions parlem de l’estat actual de la cultura, de la nova programació de l’Apolo, del seu afany per retornar la llum al Paral·lel i de la seva màxima: aconseguir que la gent vagi al teatre.

Quins objectius et planteges com a nou gestor del Teatre Apolo?

El que voldria és que aquest teatre no descansés gairebé mai, que estigués obert com més hores, millor. No entenc que un espai on caben 1000 persones només s’obri dues o tres hores al dia. S’ha d’oferir un tipus d’espectacle que pugui interessar al màxim de públic: infantils, jubilats… a tothom.

Com està responent el públic amb la primera obra de la temporada, ‘Y no quedará ninguno’?

Està responent molt bé. Estem en un 65% d’assistència i això, en un teatre de 1000 localitats, és una bogeria. Agatha Christie sempre interessa i, si està ben fet com aquest, encara més. Evidentment no li agrada a tothom però, com diu Woody Allen, el gran fracàs de qualsevol que es dediqui a aquest món està en voler agradar a tothom.

Ens pots avançar altres plats forts de la temporada?

El 18 de novembre comença Les aventures d’Hèrcules, que és un familiar diferent. Hi haurà 12 actors i grans aventures, amb mostres i tot! És un espectacle que no és només per als nens. Els nens s’ho passaran bomba però és per a tot tipus de públic. També estem preparant un gran show musical que es dirà Rouge Espectacular, amb la Gisela.

La temporada estarà farcida de peces de qualitat. Però què és la qualitat per a tu?

Per a mi vol dir que estiguin les coses ben fetes i que compti amb prou diners com perquè es vegi certa dignitat dalt de l’escenari. Que el que oferim no ofengui a l’espectador en cap dels sentits.

Coneixes molt bé el Paral·lel

Molt! Des de petit. Vaig debutar al Teatro Espanyol, que avui és la sala Barts, als 17 anys com a director. Des d’aleshores he treballat a tots els teatres del Paral·lel: el Condal, el Victoria, l’Arnau, el Barts, a l’Apolo hi havia treballat abans… El record més especial que tinc del Paral·lel és del meu debut, que va ser un gran èxit. Vam estar un any omplint el Teatro Espanyol amb el vodevil Las mujeres de mi marido.

Des d’aleshores has fet televisió, teatre, producció…. Com et defineixes professionalment?

Sóc un artesà. Jo no sóc un geni, afortunadament. A mi em posen a les mans un text, o creo un espectacle, i jo intento que surti el millor possible. No vull inventar-me res nou, només vull aconseguir que el públic vingui a veure l’espectacle.

Vols retornar la llum al Paral·lel. Com ho faràs?

Estem parlant amb l’Ajuntament per posar una pantalla LED enlloc de les cartelleres que no són de la nostra època. Hauríem de fer alguna cosa diferent per anunciar-nos, agafant el relleu del que fan a Londres, a Nova York, a París… per donar més lluminositat. Ens hauríem de pujar al carro de la internacionalització perquè som molt moderns en tot però en això anem enrere.

És possible convertir en Paral·lel en Broadway?

Espanya sencera s’ha anat convertint en Broadway, amb la programació d’espectacles que no ens hauríem imaginat mai. Jo sempre dic que, si el Paral·lel funciona, tots els teatres acaben funcionant. És una reacció en cadena: quan un teatre està ple, el públic entra al del costat. I això beneficia a tots.

 Si el Paral·lel funciona, tots els teatres acaben funcionant

Més enllà del gènere musical, el policíac, el vodevil… No t’agradaria fer teatre més seriós?

Gens! A Catalunya hi ha tanta gent que fa teatre seriós, intel·lectual, avantguardista, arriscat… que a mi em sobra. Jo el que vull fer és absolutament el contrari del que fan ells: jo vull fer coses perquè el públic hi vagi.

Però al Paral·lel hi ha moltes sales que també ofereixen teatre comercial. Hi ha prou públic?

Per omplir el teatre, no. Però com per a què visquem tots, sí. Mentre tinguem una ocupació suficientment alta com perquè puguem viure tots, ja estic encantat!

És un bon moment per al teatre?

Mai és un bon moment per al teatre. El teatre està en eterna crisi, afortunadament. Vol dir que ens hem de reinventar cada dia perquè el públic vingui. Si fos una cosa tan senzilla per guanyar diners, no ho portaríem nosaltres. Ho portarien els bancs!

La situació política actual afecta en molts aspectes i la cultura no se’n salva.

La cultura és sempre l’últim mico. Ningú parla de cultura, de com seria la cultura en una Catalunya independent, perquè no els interessa. Als polítics l’últim que els importa és la cultura i en un el futur seguirem exactament igual: els amics dels polítics treballant i nosaltres intentant portar el públic al teatre.

Una queixa freqüent en el sector és que que molts teatres no aposten per cares noves. Què en penses?

La meva aposta està clara. Dels 10 actors que tinc a dalt de l’escenari n’hi ha molt pocs de coneguts, tot i que són grans professionals. Una altra cosa és que el públic està mal educat en aquest sentit i, si no té una cara coneguda de la televisió en el cartell, li costa anar al teatre.

Entrevistes

Vania Arana: “Fem 30 habitacions; per cadascuna cobrem menys d’1,50 euros’’

Entrevista a la portaveu de Las Kellys Barcelona, Vania Arana

Publicat

on

Vania Arana, portaveu de Las Kellys Barcelona / DGM

Si bé els estudis universitaris van fer volar a Vania Arana (Trujillo, 1967) des del Perú fins a Espanya l’any 1992, un cop aterrada l’any 1992 es va adonar que el seu camí no tenia continuïtat. On va anar a parar tres anys més tard? A un hotel. “Quan em van dir la feina que era, no sabia ni de què es tractava; mai abans m’havia parat a pensar en la persona que arregla les habitacions”, revela. Ara, 23 anys després, és la portaveu de Las Kellys, l’associació que clama perquè les cambreres d’habitació puguin gaudir d’unes condicions laborals dignes.

Has vist evolucionar la teva professió gairebé des dels Jocs Olímpics fins a l’actualitat. Quan salten pels aires les vostres condicions laborals?
Quan l’empresariat perd el nord, no limita la producció i només vol beneficis sense importar el com. Nosaltres hem deixat passar coses, però ha arribat un moment en què ens hem trobat sense drets, sense poder dinar tranquil·les, sense poder dir que estem cansades i sense poder criticar que hem de netejar el doble d’habitacions. Si ho denunciem, ens fan fora.

Tot i que no sou treballadores contractades pels hotels…
Han acomiadat plantilles senceres, mentre que l’endemà passaven a mans d’una nova empresa per fer la mateixa feina. Els comitès d’empresa que ens havien de defensar no ho van fer. Aquests s’han atrevit a negociar en nom de les cambreres, però sense que aquestes sabessin res.

Quines conseqüències ha suposat això per a vosaltres?
Ens deien que no perdríem els drets, però tot era mentida. Amb el pas dels dies ens exigien el doble de feina i el contracte passava a ser temporal. Aleshores podien acomiadar a tres o quatre sense contractar a ningú més. Les habitacions, després, ens les repartien entre les que quedàvem.

Les companyes tenen por de donar la cara?
Molta. A mi indirectament m’han amenaçat d’acomiadar-me. Amb tota la feina que ens encarreguen, de vegades no ens dona temps ni de baixar al lavabo. És molt trist. Fem 30 habitacions diàries; per cadascuna cobrem menys d’1,50 euros…

Habitacions senceres…
Algunes de luxe. El problema ja no és que et paguin l’euro i mig; el problema és que tens un llistat d’habitacions que has d’acabar sí o sí. Si trigues una hora a netejar una habitació, és el teu problema, perquè et continuen quedant 29 i marxaràs quan les acabis.

Heu parlat d’això amb l’Ajuntament?
El regidor de Turisme, Agustí Colom, ens va rebre, però fredament i ens va dir a les tres peticions que no. Només li demanàvem elaborar un llistat d’hotels on s’informés els hostes si tenien la plantilla externalitzada; poder seure a la taula de negociació del conveni d’hostaleria i incrementar les inspeccions municipals. Ens ho va negar.

El conveni va tirar endavant sense vosaltres.
Vam poder aturar dues vegades la signatura, però a la tercera ja no ens vam poder assabentar ni del lloc ni de l’hora. UGT ens el va signar a les 23 hores de la nit i més tard CCOO. Només volíem que a l’article 42 de l’Estatut dels Treballadors s’introduís el que vam anomenar Llei Kelly: l’impediment a externalitzar l’activitat pròpia de l’empresa.

Diuen que el turisme genera riquesa i multitud de llocs de treball. Qui se l’emporta i vosaltres amb què us quedeu?
El turisme genera moltíssima riquesa, però només són els grans empresaris i els grans lobbies els qui obtenen els beneficis. De fet, la gent no s’imagina la quantitat de diners que es podrien ingressar a les arques públiques amb tot el que es deixa de cotitzar i els contractes que s’estalvien perquè fem el doble de la feina que ens correspon.

Això repercuteix d’alguna manera sobre la seguretat social?
La sobrecàrrega laboral fa que ens posem malaltes més sovint. Patim de tendinitis, lumbàlgies… i no tot és físic, sinó que també hi ha companyes afectades psicològicament. On ens ho tractem? Doncs com que no ens ho reconeixen des del vessant laboral, hem d’anar a la seguretat social.

Per què continues?
Jo ja no marxo per les companyes, que s’ensorren i que ploren després que les hagin humiliat. Només vull ajudar a aconseguir unes condicions dignes, perquè és molt dur.

Continua llegint

Entrevistes

Jordi Goñi: “Ara ja podem resseguir la història del barri mitjançant les portes”

Publicat

on

Jordi Goñi davant una de les primeres portes que es van pintar al Poble-sec / DGM

Jordi Goñi és dels que físicament ha nascut al Poble-sec (Barcelona, 1955). Exiliat durant molt pocs anys de la seva vida dels carrers i places de la falda de Montjuïc, la seva figura és una de les més reconegudes dins del món de l’associacionisme poblesequí. Tot plegat, gràcies a la seva principal dedicació: el col·leccionisme; l’art de rescatar i dotar de rellevància a aquells elements que el gruix humà ni s’atura a observar. Una visió particular a l’hora d’entendre també les tendències socials del barri.

Com ha evolucionat el Poble-sec?
Recordo de petit el fet de jugar al carrer. A sota de casa hi havia una draperia i hi havia camions i amb el grup d’amics els caps de setmana els saltàvem. També recordo quan guardàvem llenya per Sant Joan, però després se l’emportava la Guàrdia Urbana… Era un altre tipus de vida on fins i tot la gent treia la cadira a la porta de casa.

El Poble-sec d’aleshores feia honor al seu mot de ‘poble’.
Després el cotxe ho va envair tot. Els trobaves aparcats a tots dos costats del carrer. Un canvi que, a més, va significar el fet que la gent comencés a marxar. I pel que fa a la realitat actual, aquesta és tota la invasió de pisos turístics i habitatges caríssims on només poden viure persones amb un alt poder adquisitiu. Estem en un procés de canvi. Fins i tot, si abans els baixos eren botigues o tallers, ara s’estan convertint en habitatges o estudis d’artesania.

Cap a on derivarà tota aquesta dinàmica?
A nivell associatiu ja s’ha vist un canvi. Han aparegut noves entitats i noves tendències. Podria convertir-se en un barri dormitori? Segons el mercat immobiliari. Hi ha el pis turístic que acull a persones que vénen a consumir oci i turisme i no s’arrelen al barri; mentre que després tenim els pisos més cars. Veurem quin tipus de persona es queda aquí.

A diferència de l’espectre veïnal, pel que fa a l’entitat de la qual vostè forma part, El Troc, aquesta ha aconseguit mantenir inalterada la seva filosofia?
Podem dir que s’ha mantingut, ja que al final som una entitat de col·leccionisme en general. Agrupem gent que viuen tan a Torre Llobeta com a Sagrada Família, entre d’altres. Per tant, ens hem sabut mantenir agrupats.

Tot i això, també han descobert nous paradigmes en el col·leccionisme.
Des de fa un temps fotografiem les persianes pintades i les posem a un blog. Per exemple, ara fa poc un bar de tapes i una farmàcia del Poble-sec han decorat fantàsticament les seves portes metàl·liques. Fins i tot hem trobat portes reivindicatives, com és el cas d’una oficina de La Caixa tancada.

És una forma de dotar de vida una part del mobiliari urbà que sempre s’havia passat per alt?
És un art efímer, però que dona significació al comerç i als locals d’entitats, com és el dels castellers. Ara, només les pots descobrir quan ja està tot tancat. Per ara n’he trobat un centenar i fins i tot guardo persianes que ja han desaparegut. Ara ja podem resseguir la història del barri mitjançant les portes.

Un espai històric que pot tornar a obrir les seves portes definitivament és la Casa de la Premsa.
D’aquí poc tenim la reunió definitiva. Nosaltres podem dir que volem això, això i això, però com és un edifici singular caldrà estudiar-ho. Tot i la manca d’equipaments, amb aquest pujarem un esglaó més.

Una victòria més?
Fa uns quants anys ni existia el Sortidor ni l’Albareda. Aleshores teníem entitats, però no tantes com ara. En el moment que un espai d’aquests s’obre, es gestiona correctament i es potencia, arriba a un punt que es col·lapsa. Encara no hem obert ni la Casa de la Premsa i algunes associacions ja ens han demanat permís per instal·lar-se. Ara El Troc hi fa xerrades i conferències, però l’edifici encara no està en condicions per fer-se servir de forma habitual.

La creació d’entitats es retroalimenta?
Cal tenir en compte que també hi ha entitats que moren i desapareixen, però si fem un repàs dels darrers anys, aquestes han augmentat. El 15-M també ha suposat l’aparició de nous col·lectius amb tendències determinades, pel que l’associacionisme nou, antic i el que vindrà ha de conviure ha de saber aprofitar les avantatges que cadascú pot oferir.

Continua llegint

Entrevistes

Xavier Querol: “O prohibeixes els cotxes del 2015 cap enrere, o no aconseguiràs cap efecte”

Publicat

on

Xavier Querol / David Garcia Mateu

Barcelona viu sota una cúpula grisosa. Una atmosfera carregada de contaminació que d’aquí a poc temps comportarà les primeres sancions milionàries per part de la Comissió Europea. Com hem arribat fins aquí? Qui ho té molt clar és Xavier Querol (Morella, 1963), investigador del CSIC especialitzat en contaminació atmosfèrica. Tant els motius, com el camí que s’ha de seguir de forma immediata. Una via que, tot i resultar impopular d’entrada, assegura que d’aplicar-se “no farà que el món s’acabi; tot al contrari”.

Som uns inconscients o som uns irresponsables pel que fa a la contaminació?
Aquí hi ha dos factors i el primer és cultural. A Escandinàvia tenen la millor qualitat de l’aire i la millor paritat de gènere, la millor educació, la millor sanitat… Tot és cultura i aquella gent té una cultura enorme. Tant els ciutadans, com els polítics. De fet no hem d’oblidar que aquests són un simple reflex de la societat.

I pel que fa al segon ítem?
El desenvolupament econòmic. Mentre que a nosaltres ens preocupen coses com l’atur, l’estat del sistema sanitari… A Estocolm un alt executiu té claríssim que si fa exercici, el seu risc cardiovascular disminuirà. De fet, allà molta gent d’un gran poder adquisitiu va en bicicleta a treballar. En canvi, un empresari d’aquí el primer que demanarà és un gran cotxe i poder entrar amb ell al seu despatx.

A l’àrea metropolitana de Barcelona la contaminació provoca 3.500 morts prematures.
Les etiquetes de la DGT són una eina que nosaltres aplicarem l’any 2020 i que 30 ciutats alemanyes ja van aplicar al 2010. Per aquella data, Alemanya ja no deixava entrar a les ciutats els cotxes dièsel del 2005. En canvi, nosaltres aplicarem el 2020 que un cotxe del 2005 no pugui entrar.

Com pot rebre la població mesures tan restrictives?
Prohibir fumar en espais públics, portar el cinturó de seguretat… són coses que al principi no es feien, però finalment s’ha pres consciència. No diem que la gent no tingui cotxes, són necessaris. Jo si anés al meu poble en transport públic, trigaria un dia. Per tant, no estem en contra de la indústria de l’automòbil. En absolut. Del que ens queixem és que durant molts anys se’ls ha deixat fora de control.

Lobbies?
A les marques europees se les ha protegit massa, mentre que a les japoneses se les ha posat un munt de barreres. Què han provocat? Doncs que les japoneses s’estimulessin i desenvolupessin moltíssima tecnologia, com l’híbrida o l’endollable. Està claríssim que anem cap al cotxe elèctric.

S’acostuma a dir que retirar el cotxe vell genera més residus que fer-lo circular fins als seus darrers dies. És real aquesta afirmació?
És completament falsa. Fa 10 anys eliminar un cotxe vell sempre era positiu i s’estimulava el canvi. Si tu elimines un cotxe dièsel de 1998, és com si suprimeixes 35 cotxes actuals. Actualment, però, el frau del ‘dièselgate’ ha suposat que els cotxes del 2005 al 2015 siguin els vehicles que més contaminen en NO2. Per tant, probablement un cotxe de 1997 contamina el mateix que un de fa cinc anys. Així que o prohibeixes els cotxes del 2015 cap enrere, o no aconseguiràs cap efecte.

Quin recorregut poden tenir els patinets elèctrics o la bicicleta?
La meitat dels vehicles que es mouen per la ciutat vénen de fora a treballar o a repartir. Les mesures no han de tenir en compte només als que van de la Diagonal a la Meridiana, sinó que ens hem de fixar en aquells als que ni la bicicleta ni el patinet els hi valen.

Cap a on s’han de focalitzar les accions?
A Marsella han demostrat que el 50% de les emissions les produeixen els taxis i els distribuïdors urbans de mercaderies. Si tu electrifiques o hibriditzes una furgoneta de repartiment, l’efecte en emissions és com si electrifiques 10 cotxes privats.

Darrerament s’escolta a parlar sobre la instal·lació de peatges urbans a Barcelona.
Des que els vam proposar cap al 2013, mai ningú ens ha fet cas. A Estocolm en un referèndum de l’any 2007 van decidir posar-los i des de llavors el nombre de vehicles ha disminuït un 30%. Alhora, la ciutat s’ha incrementat en 100.000 habitants. No hi ha dubte.

La idea de pagar fa deixar el cotxe a casa?
En el cas de Nova York el seu alcalde ja ha anunciat que entrar a Manhattan costarà 12 dòlars. Pel que fa al sistema intel·ligent que tenen a Estocolm, aquest cobra 3,5 euros per entrar en hora punta i un euro si és fora d’hora punta. No crec que un euro sigui una càrrega molt gran. Aquí plantegem convalidar el carril VAO i el peatge, de forma que si un cotxe porta tres persones no paga i d’aquesta manera la gent es busca la vida per trobar-se, no pagar i disminuir el nombre de cotxes.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.