Qui és la Jim?
Doncs una nena de vint-i-un anys, a qui li agrada molt cantar, i des de petita ho fa. Em vaig presentar a un programa de talent de TV3, a Eufòria, i el vaig acabar guanyant! D’aquí surt la Jim.

Com valores el teu pas pel programa?
El meu pas ha estat una revelació gran, perquè ara em puc dedicar a la música i és el que m’agrada fer! Anteriorment, ja havia participat a un programa, Objectiu Paki de Televisió Cardedeu. I allò ja va ser un punt que em va fer veure que m’agradava pujar a l’escenari. Però a Eufòria ja ha sigut definitiu el fet de dir: em vull dedicar a això. A part d’un aprenentatge gegant i una superació de reptes, crec que ha estat una obertura de ment molt gran.

I n’ets la guanyadora. Què suposa això?
El fet de guanyar m’ha ajudat a veure que la gent confia en mi per a dedicar-me al món de la música. Jo soc una persona que, tot i que era conscient que tenia una veu maca i cantava bé, no confiava tant. Potser no creia que era suficient per endinsar-me al món de la música i em feia no veure-ho clar. El fet d’haver guanyat aquesta última edició d’Eufòria m’ha ajudat a guanyar-me la confiança de la gent, i a saber que confien en mi, que els agrada el que faig, com soc i la meva música. Em sento molt ben rebuda en aquest sentit, és fort veure que la gent vol la teva música i li pot agradar.

Per tant, estem parlant de què t’ha canviat la vida guanyar ‘Eufòria’?
Òbviament! Sí. Jo soc la mateixa persona, però tinc un aprenentatge molt més gran que m’enduc. Si no hagués entrat a Eufòria res hauria estat el mateix. I això ho dic també per tots els companys que m’enduc d’aquesta experiència.

Creus que formats com ‘Objectiu Paki’ o ‘Eufòria’ són importants per impulsar el talent musical jove?
Totalment, i més dirigits a joves. Amb aquest programa i fent càstings arreu de Catalunya jo m’he adonat que hi ha molta gent jove amb talent. És bo que programes així puguin potenciar que els joves es presentin a un programa i puguin arribar a ser artistes, per crear la teva música –perquè és complicadíssim crear música pròpia sense que et conegui ningú…–, perquè aquests programes potencien molt una sortida amb més garanties, amb gent que ja et vol escoltar i el que toca després és posar-se a treballar. M’agrada molt que es facin aquests programes, sempre m’han agradat molt, i m’ha anat molt bé.

Un dels fets característics d’aquests programes és la llengua. En quina situació creus que es troba la música en català?
Jo crec que ara mateix està bastant bé. La música en català s’està elevant molt. Tenim nous artistes molt potents –com The Tyets, Figa Flawas…–, estan fent música que va més enllà. Crec que fins fa un parell d’anys la música catalana es relacionava molt amb el patxangueo, amb música pròpia de festa major… i ara estem sortint d’aquest cercle i s’estan explorant nous estils. Crec que això està donant una obertura molt gran que ens fa arribar a molta més gent de la que podíem pensar. Per tant, penso que ara mateix estem en un moment guai. Ara es poden començar a fer coses diferents, és el moment de fer-ho.

Tornaries a participar a ‘Eufòria’?
En una entrevista vaig dir que sí, però soc conscient que ja he viscut aquesta etapa. Quan dic que hi tornaria penso en tots els meus companys, les coses bones, els aprenentatges… Tot i que també hi ha moments de pressió i estrès que no repetiria. Jo em quedo amb el fet de poder cantar cada dia, compartir i fer música amb els meus companys… Per a tot aquest procés, que va ser molt maco, sempre hi tornaria!

I quins projectes tens al cap de cara al futur?
L’última novetat ha estat la cançó de l’estiu de TV3, amb Lildami. De fet, la cançó de l’estiu la vaig gravar dos dies després de sortir d’Eufòria, si el divendres va ser la gala final doncs el diumenge ja estava gravant la cançó. Em va agradar molt el resultat, i com va sonar arreu. Passat això, el projecte més gran que tinc a prop és que m’he de posar a fer un disc. El que estic fent ara és intentar compondre. Per a mi és nou, perquè jo mai he escrit res, i per tant estic fent proves per trobar també la meva essència. Diguéssim que estic descobrint el que puc arribar a fer. A això també se sumen alguns concerts programats, però encara no serà amb cançons pròpies. Ara, principalment, em centro a treballar en la meva música per trobar el que més m’agrada i em representa.

REGINA RIGAU (El Monocle)

Molts usuaris admiren les teves publicacions, que destaquen aspectes únics i poc coneguts de Barcelona. Què hi ha al darrere del compte?
Cal prestar sempre molta atenció als barris, sobretot als marginats, i per a mi aquest compte és una manera de divulgar i d’informar.  Ara estic escrivint també a El Periódico sobre les meves rutes singulars per Barcelona, i allà tinc més temps, més marge per escriure, perquè tot i que sembli mentida, Barcelona encara és molt desconeguda. Es tracta d’indagar i descobrir, i també animar la gent a moure’s per la ciutat. Penso que cada cop hi ha més interès per la ciutat, per conèixer-ho tot, cada cop s’estan obrint més portes a tot arreu, i jo crec que reconèixer la ciutat també implica caminar molt i obrir portes. La gent ja no es compra la guia per només saber de museus i de pedra, sinó que també volen saber que poden anar a descobrir les coses que encara no els han explicat. De vegades penso que viatgem molt, però no coneixem la nostra ciutat, és com si fóssim turistes en comptes de veïns.

Fins fa uns dies tu vivies a la França Xica, com és que has marxat?
Fa 19 anys que vivim aquí amb la meva dona i ha estat un canvi vital. Jo venia de Sant Pere Més Baix, i quan vam marxar havia canviat completament. Vam decidir venir a la França Xica, que sempre ha estat molt tranquil·la i amb un teixit veïnal molt fort, però malauradament penso que hi ha hagut molts errors administratius i decisions en relació amb l’acollida que s’hauria d’haver regulat diferent en un barri com el Poble-sec. Cada cop hi ha menys comerç i tot va tancant, el carrer Olivera era un gran eix comercial, hi havia de tot. Jo vaig a la peixateria del Manel, vaig a la carnisseria de Cal Colom, vaig al Pa Serra, un dels millors forns de Barcelona… però ja he viscut tancaments i això evidentment passa a tota la ciutat. Ara visc al que he anomenat la barriada Can Macians, a les Corts. Ja et dic, jo faig molt això d’inventar-me barriades antigues perquè crec en totes les Barcelones. Ara estem en una divisió de 73 barris, però és per unes raons administratives que no tenen gaire sentit.

Tots els barris tenen coses singulars?
Singularitats hi ha a tots els barris, tot depèn del que miris. A Canyelles, per exemple, muntes una ruta de dues hores i descobreixes els noms dels carrers dedicats a poetes, i parles amb algú de l’Associació de Veïns que t’explica que sempre han estat molt d’esquerres i que van voler posar el nom de Lorca i de Machado per una raó política. O pots anar fins a Collserola i anar a fer un esmorzar de forquilla a Cinco Hermanos, un dels millors llocs a Barcelona on pots menjar bé i barat, i amb una gent encantadora.

I et queden barris, dels 73?
No, clar que no. 73 són molt pocs, de fet, jo tinc dividida Barcelona en 250, amb 250 rutes muntades que vaig actualitzant. I 73 són molt pocs, només faltaria. Jo aprofito fins i tot els 20 minuts que em sobren en un dia per fer alguna cosa, soc bastant d’omplir el temps al màxim possible i el dedico a la ciutat.

Per què Barcelona?
Jo he viatjat per tot el món i diria que Barcelona és la millor ciutat del món, i això no és cap notícia. Per tant, aprofitem-ho. I, òbviament, hi ha barris més interessants o menys interessants, però tots tenen alguna cosa. Tots tenen un interès i, periodísticament, molt més encara. Jo reivindico també una Barcelona lletja, perquè és la Barcelona que tenim, per alguna raó és com és. Sempre he pensat que manquen cronistes de ciutat com Josep Maria Huertas, Lluís Permayer o Montalbán, que parlen de la Barcelona desconeguda. Soc un periodista com tants altres, com tu, que camina i que li agrada. Podria haver-me dedicat a la política internacional, que també m’apassiona molt, però al final m’he dedicat a Barcelona.

Què entens, per singular?
Bé, entenc singular com peculiar, com únic, introbable, diferent… Jo crec en les Barcelones de Montalbán, i totes elles són singulars, des de la cosa més anecdòtica fins a la més categòrica. És una ciutat que ha anat agregant altres viles amb els seus escuts i els seus alcaldes, i això poques ciutats del món ho tenen. Més enllà de Ciutat Vella i l’Eixample hi ha més barris que tenen les seves pròpies barriades i perifèries. Poble-sec és un barri aparentment petit, però hi ha quatre barriades: la França Xica, l’Eixample de Santa Madrona, la Satalia i les Hortes de Sant Bertranet; per què no anar a descobrir-los tots?

Quin barri vols descobrir més a fons ara?
Sempre dic que ara el gran districte a descobrir és el de Sarrià-Sant Gervasi. Perquè és un districte de classe alta, amb col·leccions particulars, grans jardins privats i edificis que no s’han pogut visitar. Ciutat Vella o l’Eixample ja està molt trepitjat, tot i que insisteixo que tampoc és així, perquè encara queden coses per conèixer, però penso que Sarrià-Sant Gervasi és un punt interessant per poder entrar-hi i descobrir coses. Sempre tinc al cap que en una propera vida escriuré un llibre sobre tot un món a Barcelona.

Vint anys d’història passen molt de pressa, com va néixer el club?
La història del club comença a principis de juliol de l’any 2003 quan després d’una reestructuració de la secció de bàsquet de l’Escola Pia de Sant Antoni, els equips en edat no escolar queden exclosos de l’organigrama esportiu de l’escola. És en aquell moment quan algunes de les persones que havien format part d’aquells equips, com jugadors, entrenadors i pares, decidim unir forces i engegar un projecte que, a diferència de l’anterior, gaudiria de plena autonomia en la seva gestió i quedaria definitivament desvinculat de l’escola.

Va ser començar de zero, doncs.
Com tots els inicis, aquells van ser uns mesos durs i complicats. Sense una estructura jeràrquica definida, uns equips desmembrats i sense una pista de joc on poder entrenar i competir, feien que el futur esdevingués com a mínim complicat. No obstant això, i gràcies a la voluntat de la junta i de tot un col·lectiu de jugadors, entrenadors, pares i amics, vam aconseguir tirar-ho endavant i a la temporada 2003-2004 naixia oficialment el Club Bàsquet Sant Antoni.

Per què vau incorporar l’any 2012 el Poble-sec al nom del club?
Nosaltres érem de Sant Antoni, però jugàvem al Poble-sec. La pista poliesportiva les Tres Xemeneies va passar a ser la nostra casa, i 5 equips van ser els primers a conformar l’estructura esportiva d’aquella primera temporada. Des d’aleshores, hem intentat fer-nos un lloc dins el barri, tant en l’aspecte esportiu com en el social i cultural. A finals de juny de 2012 el club passa a anomenar-se Club Bàsquet Sant Antoni-Poble Sec (CBSAPS), un any després que jo m’incorporés com a president, i comencem a treballar en un projecte de bàsquet diferent, no només en l’àmbit esportiu, sinó amb la voluntat d’impulsar els valors socials i educatius com a esport d’equip. Era com retornar el que ens havia donat el barri, era gairebé una obligació canviar el nom, i va ser un encert.

I com portes la presidència?
Jo he vist néixer el club, forma part de la meva vida. Soc un boig del bàsquet, i evidentment és cansat, perquè ja queda poca gent que va començar el projecte i tot va canviant, però és una responsabilitat que m’agrada assumir. Sobretot perquè a casa també tinc suport de la meva dona i de les meves filles, una és jugadora. Al final és molta feina no remunerada, i, si no t’ho estimes, no hi tens gaire a fer.

Fa uns dies vau celebrar l’acte de la presentació d’equips i de celebració del 20è. Com es presenta la temporada? 
Com a president i membre del club veig la temporada amb goig, perquè penso en què quan vam començar no sabíem on pararíem, ni si això seguiria, i avui dia tots els equips estan treballant per mantenir-se o pujar de categoria. Teníem moltes ganes de fer la presentació d’equips perquè no la fèiem des de la pandèmia, i aprofitant el 20è aniversari vam dir que faríem una festa sense estar-nos de res. Vam contractar una empresa que ens ho va organitzar tot, així nosaltres també podíem gaudir, i la veritat que vam quedar molt contents i els jugadors i jugadores han començat bé l’any. A més, aquesta temporada renovem equipació i això també fa club. Més endavant, potser al desembre, volem mirar de fer algun torneig a fora, un 3×3 a les Tres Xemeneies, tot i que no hem tancat res perquè ens centrem molt en el dia a dia.

La temporada 2021-2022 va començar amb un conveni amb el club SD Espanyol. Què va suposar pel club aquest acord?
Vam començar a parlar amb les Seccions Deportives de l’Espanyol abans de la pandèmia per veure quins objectius tenien ells i quins nosaltres, i vam veure que podíem establir un conveni de col·laboració que es basa en ser una mena de base de l’Espanyol.
Ells tenen els equips sèniors i nosaltres tenim categories inferiors, així els nostres sèniors juguen com a CB SAPS-SD Espanyol. La primera samarreta és blanc-i-blava, però els nostres colors de tota la vida són el negre i el vermell. Un cop al mes jugarem amb la samarreta del 20è aniversari, i a partir d’aquí continuarem amb la samarreta blanc-i-blava de primera equipació i la nostra de segona.

Va haver-hi conflicte amb els membres blaugranes? 
La gent va respondre molt bé, però era un dels dubtes que teníem. Fins i tot teníem algun pare que era molt culer i ens va sorprendre perquè ens va dir que el seu fill estava content amb el club i que l’havia viscut des de petit, així que tota decisió que prenguéssim li semblaria encertada. Hi ha de tot, gent de l’Espanyol que està molt contenta i gent del Barça que no tant.

Us mou l’estima pel club i el bàsquet, al cap i a la fi. 
Clar, el que no ha variat des dels nostres inicis són les ganes de continuar creixent dia a dia. Uns quants anys després, aquell projecte que l’any 2003 semblava una utopia, ara és una realitat. És veritat que al principi era tot molt més familiar i que la gent va arribant i marxant, però crec que de mica en mica hem tornat a crear una gran família entorn de l’esport. Al final, els mateixos valors que exigim als jugadors són els que tenim com a club.