Connecta amb nosaltres

Entrevistes

José Ángel Burrel: “El que li fa més por a la gent són els robatoris als pisos, veure la seva intimitat amenaçada”

Publicat

on

Fa un any que José Ángel Burrel (Osca, 1962) va passar a ocupar el càrrec d’Intendent de la Guàrdia Urbana a Sants Montjuïc. Abans ostentava el mateix càrrec a Horta Guinardó però va ser un dels comandaments reubicats arran de l’anomenat Pla Director, que volia “adequar el cos de policia per adaptar-lo a la realitat de la ciutat”. Burrel porta més de 30 anys exercint i, tot i que al començament va assumir el canvi de zona amb recança, assegura que ara ja està situat i gaudeix de la seva feina en una districte on la delinqüència, la convivència i l’incivisme són les grans problemàtiques dels barris que l’integren.

Fa gairebé 30 anys que treballes a la Guàrdia Urbana. Quan vas passar a ser Intendent?

Vaig ser dels pocs que vam passar de la categoria d’agent a la d’intendent directament. Va ser perquè l’any 1991 es va publicar la llei de policies de Catalunya que obligava a que, a partir d’un nombre determinat d’agents i de població, els càrrecs de la policia havien de ser llicenciats. I en aquell moment hi havia molt pocs companys que tinguessin llicenciatura. Jo vaig fer una llicenciatura en geografia urbana i l’any 93 vaig aprovar oposicions. Però era una cosa anòmala i ara ja és diferent i passa al revés, que tenim un gran romanent d’agents llicenciats

Com vas rebre el canvi de destí des d’Horta Guinardó a Sants Montjuïc

Ja sabíem que hi hauria canvis però no sabia si m’afectarien. Al principi ho vaig rebre amb no gaire il·lusió. Jo sempre ho dic, que si em fessin triar un districte de Barcelona, aniria posant per ordre de preferència i l’últim de tots seria Sants Montjuïc. Perquè sempre he viscut a la banda nord de la ciutat, i aquesta zona no la coneixia gaire. Però la veritat és que després de portar aquí els primers mesos ja he vist que aquest districte és apassionant.

Per què es va produir aquesta reorganització?

Jo desconec les motivacions però no és gens estrany que a la Guàrdia Urbana cada cert període hi hagi canvis de comandament. Crec que això és convenient perquè arriba un moment en què ja coneixes la gent, el territori… I és bo sortir d’això que en diuen “la zona de confort” perquè quan arribes a un districte nou t’has d’espavilar més i també pots aportar coses del lloc on vens.

En què consisteix la feina d’un intendent de la Guàrdia Urbana?

La primera tasca és la direcció de personal. També fem control de les activitats, planificació i mantenir una relació amb les entitats i amb la regidoria, perquè nosaltres no depenem només del districte, tenim una doble dependència: de la nostra prefectura i del Districte. I és important gestionar aquesta doble dependència el millor possible.

Quan vam entrevistar al teu antecessor va dir que t’aconsellaria que trepitgis carrer. Ho fas?

No trepitjo carrer amb l’assiduitat que voldria però sí que ho faig quan és necessari, quan hi ha un servei que té un gran abast o un que és més delicat. Quan és necessari que faci presència.

Quin percentatge de dedicació de la policia es destina actualment al Poble-sec? (L’any 2012 era d’un 30%).

Jo crec que ara una mica més perquè dels barris que tenim és el que té una necessitat més gran de policia per les múltiples activitats que tenen lloc al barri. Per tal d’intentar millorar la convivència, la seguretat i el civisme al Poble-sec –que són les demandes tradicionals de les associacions de veïns– el districte ha fet un esforç extraordinari amb una partida pressupostària per cobrir un determinat horari de la nit que es trobava que era insuficient. Aquesta partida cobreix quatre dies a la setmana des de les 22 h fins a les 3 am h alguns barris del districte. D’aquests quatre dies, tres els dediquem al Poble-sec.

Quina és la prioritat de la GU al barri en aquests moments?

La convivència i la seguretat. El Poble-sec és un barri molt heterogeni on hi ha molta activitat comercial, residencial, de restauració i oci… i de vegades la convivència és difícil. També la preservació de l’ús de l’espai públic, garantir el descans dels veïns…

I les queixen més freqüents per part del veïnat?

Les principals són l’incivisme i la delinqüència, l’any passat hi ha haver un cert repunt de la delinqüència al barri. El que li fa més por a la gent són els robatoris als pisos, veure la seva intimitat amenaçada i també rebem moltes trucades pels usos que fa la gent de l’espai públic.

No trepitjo carrer amb l’assiduitat que voldria però sí que ho faig quan és necessari

Et refereixes sobretot a espais com la Plaça de las Navas?

Sí, aquesta és un clàssic. La mesures que estem prenent en aquest punt són de caràcter presencial, atendre totes les trucades que arriben i fer pressió sobre els usuaris de la plaça quan la seva activitat perjudica el descans dels veïns.

Quin marge d’actuació teniu davant de situacions com aquesta?

El primer és l’advertiment. Quan hi ha persistència en l’actitud o la infracció és suficientment greu, apliquem la denuncia directa. Això és un criteri d’avaluació que ha de fer l’agent que està intervenint en aquell moment.

Com actueu respecte als pisos turístics?

D’una banda tenim un protocol específic d’atenció i derivació de les trucades que es queixen per molèsties dels pisos turístics i d’altra banda fem detecció de pisos turístics il·legals. Ho posem en coneixement dels serveis de regidoria per iniciar el procediment.

Quines són les altres operacions que estan en marxa al barri actualment?

N’hi ha una que és pràcticament diària, que és el tema dels indigents. Al barri n’hi ha molts i molts d’ells relacionats amb el consum de substàncies. Cada dia anem a netejar als espais que sabem que hi ha localitzacions d’indigent per intentar que l’espai estigui en condicions acceptables. El que fem és oferir d’accions dels serveis socials, que acostumen a ser rebutjades. Els recomanem que marxin d’aquell espai i, sinó, com a mínim intentem que els que molesten no s’acomodin en un espai fix.

Quantes patrulles teniu al barri i quines són les hores més actives?

Dediquem una patrulla per sector policial operatiu. El mínim que tenim de dilluns a divendres des de les 6 del matí fins a les 10 de la nit és una patrulla de dues persones destinada al Poble-sec i el parc de Montjuïc. Però sovint tenim una patrulla de reforç per donar suport quan hi ha més efectius. El més  habitual és tenir, en un sector policial operatiu, una patrulla i dos policies en scooter.

Com s’ha vist afectada a la vostra feina diària des dels atemptats de Barcelona?

Nosaltres estàvem en alerta quatre i l’alerta no ha augmentat després de l’atemptat. El que sí que ha canviat és l’atenció de certs esdeveniments com els que tenen lloc a l’estadi Olímpic. S’augmenten les mesures de prevenció i de seguretat per protegir la massa de gent. Nosaltres hem proposat mesures físiques de caràcter estructural a zones com la de Maria Cristina, independentment de l’actuació quan hi ha un acte concret.  És molt difícil controlar quan una persona no té por a perdre la vida, quan estan disposats a atacar en solitari i amb qualsevol estri, però hem d’estar tranquils perquè la policia estem molt a sobre d’aquest tipus de terrorisme. Hem de confiar.

Entrevistes

Jim Gómez: “És el moment de provar coses amb la música en català”

La guanyadora de la segona edició d’Eufòria es va presentar al concurs amb Sweet Child O’ Mine, de Guns N’ Roses, un tema amb el que volia demostrar la seva faceta més rockera. La Jim és de Granollers, té 21 anys i l’han definit com una bomba musical i de talent. Compartim amb ella les seves reflexions sobre el seu pas pel programa i ens explica com encara els seus projectes musicals futurs.

Publicat

on

Per

Qui és la Jim?
Doncs una nena de vint-i-un anys, a qui li agrada molt cantar, i des de petita ho fa. Em vaig presentar a un programa de talent de TV3, a Eufòria, i el vaig acabar guanyant! D’aquí surt la Jim.

Com valores el teu pas pel programa?
El meu pas ha estat una revelació gran, perquè ara em puc dedicar a la música i és el que m’agrada fer! Anteriorment, ja havia participat a un programa, Objectiu Paki de Televisió Cardedeu. I allò ja va ser un punt que em va fer veure que m’agradava pujar a l’escenari. Però a Eufòria ja ha sigut definitiu el fet de dir: em vull dedicar a això. A part d’un aprenentatge gegant i una superació de reptes, crec que ha estat una obertura de ment molt gran.

I n’ets la guanyadora. Què suposa això?
El fet de guanyar m’ha ajudat a veure que la gent confia en mi per a dedicar-me al món de la música. Jo soc una persona que, tot i que era conscient que tenia una veu maca i cantava bé, no confiava tant. Potser no creia que era suficient per endinsar-me al món de la música i em feia no veure-ho clar. El fet d’haver guanyat aquesta última edició d’Eufòria m’ha ajudat a guanyar-me la confiança de la gent, i a saber que confien en mi, que els agrada el que faig, com soc i la meva música. Em sento molt ben rebuda en aquest sentit, és fort veure que la gent vol la teva música i li pot agradar.

Per tant, estem parlant de què t’ha canviat la vida guanyar ‘Eufòria’?
Òbviament! Sí. Jo soc la mateixa persona, però tinc un aprenentatge molt més gran que m’enduc. Si no hagués entrat a Eufòria res hauria estat el mateix. I això ho dic també per tots els companys que m’enduc d’aquesta experiència.

Creus que formats com ‘Objectiu Paki’ o ‘Eufòria’ són importants per impulsar el talent musical jove?
Totalment, i més dirigits a joves. Amb aquest programa i fent càstings arreu de Catalunya jo m’he adonat que hi ha molta gent jove amb talent. És bo que programes així puguin potenciar que els joves es presentin a un programa i puguin arribar a ser artistes, per crear la teva música –perquè és complicadíssim crear música pròpia sense que et conegui ningú…–, perquè aquests programes potencien molt una sortida amb més garanties, amb gent que ja et vol escoltar i el que toca després és posar-se a treballar. M’agrada molt que es facin aquests programes, sempre m’han agradat molt, i m’ha anat molt bé.

Un dels fets característics d’aquests programes és la llengua. En quina situació creus que es troba la música en català?
Jo crec que ara mateix està bastant bé. La música en català s’està elevant molt. Tenim nous artistes molt potents –com The Tyets, Figa Flawas…–, estan fent música que va més enllà. Crec que fins fa un parell d’anys la música catalana es relacionava molt amb el patxangueo, amb música pròpia de festa major… i ara estem sortint d’aquest cercle i s’estan explorant nous estils. Crec que això està donant una obertura molt gran que ens fa arribar a molta més gent de la que podíem pensar. Per tant, penso que ara mateix estem en un moment guai. Ara es poden començar a fer coses diferents, és el moment de fer-ho.

Tornaries a participar a ‘Eufòria’?
En una entrevista vaig dir que sí, però soc conscient que ja he viscut aquesta etapa. Quan dic que hi tornaria penso en tots els meus companys, les coses bones, els aprenentatges… Tot i que també hi ha moments de pressió i estrès que no repetiria. Jo em quedo amb el fet de poder cantar cada dia, compartir i fer música amb els meus companys… Per a tot aquest procés, que va ser molt maco, sempre hi tornaria!

I quins projectes tens al cap de cara al futur?
L’última novetat ha estat la cançó de l’estiu de TV3, amb Lildami. De fet, la cançó de l’estiu la vaig gravar dos dies després de sortir d’Eufòria, si el divendres va ser la gala final doncs el diumenge ja estava gravant la cançó. Em va agradar molt el resultat, i com va sonar arreu. Passat això, el projecte més gran que tinc a prop és que m’he de posar a fer un disc. El que estic fent ara és intentar compondre. Per a mi és nou, perquè jo mai he escrit res, i per tant estic fent proves per trobar també la meva essència. Diguéssim que estic descobrint el que puc arribar a fer. A això també se sumen alguns concerts programats, però encara no serà amb cançons pròpies. Ara, principalment, em centro a treballar en la meva música per trobar el que més m’agrada i em representa.

REGINA RIGAU (El Monocle)

Continua llegint

Entrevistes

Marc Piquer: “A Barcelona manquen cronistes de la ciutat”

Veí de la França Xica des de fa 19 anys, Marc Piquer (Barcelona, 1973) és periodista i cronista de les històries desconegudes de Barcelona, i també el rostre que hi ha al darrere del compte de Twitter @Bcnsingular, un projecte que recupera tots els detalls únics pels quals val la pena visitar fins l’últim racó de la ciutat. Amb un gran interès pels detalls de les barriades i una mirada conscient cap a la memòria històrica, Piquer parla d’una Barcelona gentrificada però, sobretot, encara per descobrir.

Publicat

on

Molts usuaris admiren les teves publicacions, que destaquen aspectes únics i poc coneguts de Barcelona. Què hi ha al darrere del compte?
Cal prestar sempre molta atenció als barris, sobretot als marginats, i per a mi aquest compte és una manera de divulgar i d’informar.  Ara estic escrivint també a El Periódico sobre les meves rutes singulars per Barcelona, i allà tinc més temps, més marge per escriure, perquè tot i que sembli mentida, Barcelona encara és molt desconeguda. Es tracta d’indagar i descobrir, i també animar la gent a moure’s per la ciutat. Penso que cada cop hi ha més interès per la ciutat, per conèixer-ho tot, cada cop s’estan obrint més portes a tot arreu, i jo crec que reconèixer la ciutat també implica caminar molt i obrir portes. La gent ja no es compra la guia per només saber de museus i de pedra, sinó que també volen saber que poden anar a descobrir les coses que encara no els han explicat. De vegades penso que viatgem molt, però no coneixem la nostra ciutat, és com si fóssim turistes en comptes de veïns.

Fins fa uns dies tu vivies a la França Xica, com és que has marxat?
Fa 19 anys que vivim aquí amb la meva dona i ha estat un canvi vital. Jo venia de Sant Pere Més Baix, i quan vam marxar havia canviat completament. Vam decidir venir a la França Xica, que sempre ha estat molt tranquil·la i amb un teixit veïnal molt fort, però malauradament penso que hi ha hagut molts errors administratius i decisions en relació amb l’acollida que s’hauria d’haver regulat diferent en un barri com el Poble-sec. Cada cop hi ha menys comerç i tot va tancant, el carrer Olivera era un gran eix comercial, hi havia de tot. Jo vaig a la peixateria del Manel, vaig a la carnisseria de Cal Colom, vaig al Pa Serra, un dels millors forns de Barcelona… però ja he viscut tancaments i això evidentment passa a tota la ciutat. Ara visc al que he anomenat la barriada Can Macians, a les Corts. Ja et dic, jo faig molt això d’inventar-me barriades antigues perquè crec en totes les Barcelones. Ara estem en una divisió de 73 barris, però és per unes raons administratives que no tenen gaire sentit.

Tots els barris tenen coses singulars?
Singularitats hi ha a tots els barris, tot depèn del que miris. A Canyelles, per exemple, muntes una ruta de dues hores i descobreixes els noms dels carrers dedicats a poetes, i parles amb algú de l’Associació de Veïns que t’explica que sempre han estat molt d’esquerres i que van voler posar el nom de Lorca i de Machado per una raó política. O pots anar fins a Collserola i anar a fer un esmorzar de forquilla a Cinco Hermanos, un dels millors llocs a Barcelona on pots menjar bé i barat, i amb una gent encantadora.

I et queden barris, dels 73?
No, clar que no. 73 són molt pocs, de fet, jo tinc dividida Barcelona en 250, amb 250 rutes muntades que vaig actualitzant. I 73 són molt pocs, només faltaria. Jo aprofito fins i tot els 20 minuts que em sobren en un dia per fer alguna cosa, soc bastant d’omplir el temps al màxim possible i el dedico a la ciutat.

Per què Barcelona?
Jo he viatjat per tot el món i diria que Barcelona és la millor ciutat del món, i això no és cap notícia. Per tant, aprofitem-ho. I, òbviament, hi ha barris més interessants o menys interessants, però tots tenen alguna cosa. Tots tenen un interès i, periodísticament, molt més encara. Jo reivindico també una Barcelona lletja, perquè és la Barcelona que tenim, per alguna raó és com és. Sempre he pensat que manquen cronistes de ciutat com Josep Maria Huertas, Lluís Permayer o Montalbán, que parlen de la Barcelona desconeguda. Soc un periodista com tants altres, com tu, que camina i que li agrada. Podria haver-me dedicat a la política internacional, que també m’apassiona molt, però al final m’he dedicat a Barcelona.

Què entens, per singular?
Bé, entenc singular com peculiar, com únic, introbable, diferent… Jo crec en les Barcelones de Montalbán, i totes elles són singulars, des de la cosa més anecdòtica fins a la més categòrica. És una ciutat que ha anat agregant altres viles amb els seus escuts i els seus alcaldes, i això poques ciutats del món ho tenen. Més enllà de Ciutat Vella i l’Eixample hi ha més barris que tenen les seves pròpies barriades i perifèries. Poble-sec és un barri aparentment petit, però hi ha quatre barriades: la França Xica, l’Eixample de Santa Madrona, la Satalia i les Hortes de Sant Bertranet; per què no anar a descobrir-los tots?

Quin barri vols descobrir més a fons ara?
Sempre dic que ara el gran districte a descobrir és el de Sarrià-Sant Gervasi. Perquè és un districte de classe alta, amb col·leccions particulars, grans jardins privats i edificis que no s’han pogut visitar. Ciutat Vella o l’Eixample ja està molt trepitjat, tot i que insisteixo que tampoc és així, perquè encara queden coses per conèixer, però penso que Sarrià-Sant Gervasi és un punt interessant per poder entrar-hi i descobrir coses. Sempre tinc al cap que en una propera vida escriuré un llibre sobre tot un món a Barcelona.

Continua llegint

Entrevistes

Carles Cardona: “Continuem creixent dia a dia sense oblidar els nostres orígens”

Carles Cardona (Barcelona, 1977) és entrenador i president del Club Bàsquet Sant Antoni-Poble Sec (CB SAPS), que enguany celebra el seu 20è aniversari. El passat 25 de setembre el club va celebrar l’acte de presentació oficial dels equips a la pista poliesportiva de les Tres Xemeneies, cosa que va suposar el tret de sortida d’una temporada plena d’esdeveniments per celebrar els vint anys d’història del club. Després de deu anys al capdavant del club Cardona fa una valoració de la seva història, de l’esport, la família i el compromís amb el barri.

Publicat

on

Vint anys d’història passen molt de pressa, com va néixer el club?
La història del club comença a principis de juliol de l’any 2003 quan després d’una reestructuració de la secció de bàsquet de l’Escola Pia de Sant Antoni, els equips en edat no escolar queden exclosos de l’organigrama esportiu de l’escola. És en aquell moment quan algunes de les persones que havien format part d’aquells equips, com jugadors, entrenadors i pares, decidim unir forces i engegar un projecte que, a diferència de l’anterior, gaudiria de plena autonomia en la seva gestió i quedaria definitivament desvinculat de l’escola.

Va ser començar de zero, doncs.
Com tots els inicis, aquells van ser uns mesos durs i complicats. Sense una estructura jeràrquica definida, uns equips desmembrats i sense una pista de joc on poder entrenar i competir, feien que el futur esdevingués com a mínim complicat. No obstant això, i gràcies a la voluntat de la junta i de tot un col·lectiu de jugadors, entrenadors, pares i amics, vam aconseguir tirar-ho endavant i a la temporada 2003-2004 naixia oficialment el Club Bàsquet Sant Antoni.

Per què vau incorporar l’any 2012 el Poble-sec al nom del club?
Nosaltres érem de Sant Antoni, però jugàvem al Poble-sec. La pista poliesportiva les Tres Xemeneies va passar a ser la nostra casa, i 5 equips van ser els primers a conformar l’estructura esportiva d’aquella primera temporada. Des d’aleshores, hem intentat fer-nos un lloc dins el barri, tant en l’aspecte esportiu com en el social i cultural. A finals de juny de 2012 el club passa a anomenar-se Club Bàsquet Sant Antoni-Poble Sec (CBSAPS), un any després que jo m’incorporés com a president, i comencem a treballar en un projecte de bàsquet diferent, no només en l’àmbit esportiu, sinó amb la voluntat d’impulsar els valors socials i educatius com a esport d’equip. Era com retornar el que ens havia donat el barri, era gairebé una obligació canviar el nom, i va ser un encert.

I com portes la presidència?
Jo he vist néixer el club, forma part de la meva vida. Soc un boig del bàsquet, i evidentment és cansat, perquè ja queda poca gent que va començar el projecte i tot va canviant, però és una responsabilitat que m’agrada assumir. Sobretot perquè a casa també tinc suport de la meva dona i de les meves filles, una és jugadora. Al final és molta feina no remunerada, i, si no t’ho estimes, no hi tens gaire a fer.

Fa uns dies vau celebrar l’acte de la presentació d’equips i de celebració del 20è. Com es presenta la temporada? 
Com a president i membre del club veig la temporada amb goig, perquè penso en què quan vam començar no sabíem on pararíem, ni si això seguiria, i avui dia tots els equips estan treballant per mantenir-se o pujar de categoria. Teníem moltes ganes de fer la presentació d’equips perquè no la fèiem des de la pandèmia, i aprofitant el 20è aniversari vam dir que faríem una festa sense estar-nos de res. Vam contractar una empresa que ens ho va organitzar tot, així nosaltres també podíem gaudir, i la veritat que vam quedar molt contents i els jugadors i jugadores han començat bé l’any. A més, aquesta temporada renovem equipació i això també fa club. Més endavant, potser al desembre, volem mirar de fer algun torneig a fora, un 3×3 a les Tres Xemeneies, tot i que no hem tancat res perquè ens centrem molt en el dia a dia.

La temporada 2021-2022 va començar amb un conveni amb el club SD Espanyol. Què va suposar pel club aquest acord?
Vam començar a parlar amb les Seccions Deportives de l’Espanyol abans de la pandèmia per veure quins objectius tenien ells i quins nosaltres, i vam veure que podíem establir un conveni de col·laboració que es basa en ser una mena de base de l’Espanyol.
Ells tenen els equips sèniors i nosaltres tenim categories inferiors, així els nostres sèniors juguen com a CB SAPS-SD Espanyol. La primera samarreta és blanc-i-blava, però els nostres colors de tota la vida són el negre i el vermell. Un cop al mes jugarem amb la samarreta del 20è aniversari, i a partir d’aquí continuarem amb la samarreta blanc-i-blava de primera equipació i la nostra de segona.

Va haver-hi conflicte amb els membres blaugranes? 
La gent va respondre molt bé, però era un dels dubtes que teníem. Fins i tot teníem algun pare que era molt culer i ens va sorprendre perquè ens va dir que el seu fill estava content amb el club i que l’havia viscut des de petit, així que tota decisió que prenguéssim li semblaria encertada. Hi ha de tot, gent de l’Espanyol que està molt contenta i gent del Barça que no tant.

Us mou l’estima pel club i el bàsquet, al cap i a la fi. 
Clar, el que no ha variat des dels nostres inicis són les ganes de continuar creixent dia a dia. Uns quants anys després, aquell projecte que l’any 2003 semblava una utopia, ara és una realitat. És veritat que al principi era tot molt més familiar i que la gent va arribant i marxant, però crec que de mica en mica hem tornat a crear una gran família entorn de l’esport. Al final, els mateixos valors que exigim als jugadors són els que tenim com a club.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021