Connecta amb nosaltres

Entrevistes

José Ángel Burrel: “El que li fa més por a la gent són els robatoris als pisos, veure la seva intimitat amenaçada”

Publicat

on

Fa un any que José Ángel Burrel (Osca, 1962) va passar a ocupar el càrrec d’Intendent de la Guàrdia Urbana a Sants Montjuïc. Abans ostentava el mateix càrrec a Horta Guinardó però va ser un dels comandaments reubicats arran de l’anomenat Pla Director, que volia “adequar el cos de policia per adaptar-lo a la realitat de la ciutat”. Burrel porta més de 30 anys exercint i, tot i que al començament va assumir el canvi de zona amb recança, assegura que ara ja està situat i gaudeix de la seva feina en una districte on la delinqüència, la convivència i l’incivisme són les grans problemàtiques dels barris que l’integren.

Fa gairebé 30 anys que treballes a la Guàrdia Urbana. Quan vas passar a ser Intendent?

Vaig ser dels pocs que vam passar de la categoria d’agent a la d’intendent directament. Va ser perquè l’any 1991 es va publicar la llei de policies de Catalunya que obligava a que, a partir d’un nombre determinat d’agents i de població, els càrrecs de la policia havien de ser llicenciats. I en aquell moment hi havia molt pocs companys que tinguessin llicenciatura. Jo vaig fer una llicenciatura en geografia urbana i l’any 93 vaig aprovar oposicions. Però era una cosa anòmala i ara ja és diferent i passa al revés, que tenim un gran romanent d’agents llicenciats

Com vas rebre el canvi de destí des d’Horta Guinardó a Sants Montjuïc

Ja sabíem que hi hauria canvis però no sabia si m’afectarien. Al principi ho vaig rebre amb no gaire il·lusió. Jo sempre ho dic, que si em fessin triar un districte de Barcelona, aniria posant per ordre de preferència i l’últim de tots seria Sants Montjuïc. Perquè sempre he viscut a la banda nord de la ciutat, i aquesta zona no la coneixia gaire. Però la veritat és que després de portar aquí els primers mesos ja he vist que aquest districte és apassionant.

Per què es va produir aquesta reorganització?

Jo desconec les motivacions però no és gens estrany que a la Guàrdia Urbana cada cert període hi hagi canvis de comandament. Crec que això és convenient perquè arriba un moment en què ja coneixes la gent, el territori… I és bo sortir d’això que en diuen “la zona de confort” perquè quan arribes a un districte nou t’has d’espavilar més i també pots aportar coses del lloc on vens.

En què consisteix la feina d’un intendent de la Guàrdia Urbana?

La primera tasca és la direcció de personal. També fem control de les activitats, planificació i mantenir una relació amb les entitats i amb la regidoria, perquè nosaltres no depenem només del districte, tenim una doble dependència: de la nostra prefectura i del Districte. I és important gestionar aquesta doble dependència el millor possible.

Quan vam entrevistar al teu antecessor va dir que t’aconsellaria que trepitgis carrer. Ho fas?

No trepitjo carrer amb l’assiduitat que voldria però sí que ho faig quan és necessari, quan hi ha un servei que té un gran abast o un que és més delicat. Quan és necessari que faci presència.

Quin percentatge de dedicació de la policia es destina actualment al Poble-sec? (L’any 2012 era d’un 30%).

Jo crec que ara una mica més perquè dels barris que tenim és el que té una necessitat més gran de policia per les múltiples activitats que tenen lloc al barri. Per tal d’intentar millorar la convivència, la seguretat i el civisme al Poble-sec –que són les demandes tradicionals de les associacions de veïns– el districte ha fet un esforç extraordinari amb una partida pressupostària per cobrir un determinat horari de la nit que es trobava que era insuficient. Aquesta partida cobreix quatre dies a la setmana des de les 22 h fins a les 3 am h alguns barris del districte. D’aquests quatre dies, tres els dediquem al Poble-sec.

Quina és la prioritat de la GU al barri en aquests moments?

La convivència i la seguretat. El Poble-sec és un barri molt heterogeni on hi ha molta activitat comercial, residencial, de restauració i oci… i de vegades la convivència és difícil. També la preservació de l’ús de l’espai públic, garantir el descans dels veïns…

I les queixen més freqüents per part del veïnat?

Les principals són l’incivisme i la delinqüència, l’any passat hi ha haver un cert repunt de la delinqüència al barri. El que li fa més por a la gent són els robatoris als pisos, veure la seva intimitat amenaçada i també rebem moltes trucades pels usos que fa la gent de l’espai públic.

No trepitjo carrer amb l’assiduitat que voldria però sí que ho faig quan és necessari

Et refereixes sobretot a espais com la Plaça de las Navas?

Sí, aquesta és un clàssic. La mesures que estem prenent en aquest punt són de caràcter presencial, atendre totes les trucades que arriben i fer pressió sobre els usuaris de la plaça quan la seva activitat perjudica el descans dels veïns.

Quin marge d’actuació teniu davant de situacions com aquesta?

El primer és l’advertiment. Quan hi ha persistència en l’actitud o la infracció és suficientment greu, apliquem la denuncia directa. Això és un criteri d’avaluació que ha de fer l’agent que està intervenint en aquell moment.

Com actueu respecte als pisos turístics?

D’una banda tenim un protocol específic d’atenció i derivació de les trucades que es queixen per molèsties dels pisos turístics i d’altra banda fem detecció de pisos turístics il·legals. Ho posem en coneixement dels serveis de regidoria per iniciar el procediment.

Quines són les altres operacions que estan en marxa al barri actualment?

N’hi ha una que és pràcticament diària, que és el tema dels indigents. Al barri n’hi ha molts i molts d’ells relacionats amb el consum de substàncies. Cada dia anem a netejar als espais que sabem que hi ha localitzacions d’indigent per intentar que l’espai estigui en condicions acceptables. El que fem és oferir d’accions dels serveis socials, que acostumen a ser rebutjades. Els recomanem que marxin d’aquell espai i, sinó, com a mínim intentem que els que molesten no s’acomodin en un espai fix.

Quantes patrulles teniu al barri i quines són les hores més actives?

Dediquem una patrulla per sector policial operatiu. El mínim que tenim de dilluns a divendres des de les 6 del matí fins a les 10 de la nit és una patrulla de dues persones destinada al Poble-sec i el parc de Montjuïc. Però sovint tenim una patrulla de reforç per donar suport quan hi ha més efectius. El més  habitual és tenir, en un sector policial operatiu, una patrulla i dos policies en scooter.

Com s’ha vist afectada a la vostra feina diària des dels atemptats de Barcelona?

Nosaltres estàvem en alerta quatre i l’alerta no ha augmentat després de l’atemptat. El que sí que ha canviat és l’atenció de certs esdeveniments com els que tenen lloc a l’estadi Olímpic. S’augmenten les mesures de prevenció i de seguretat per protegir la massa de gent. Nosaltres hem proposat mesures físiques de caràcter estructural a zones com la de Maria Cristina, independentment de l’actuació quan hi ha un acte concret.  És molt difícil controlar quan una persona no té por a perdre la vida, quan estan disposats a atacar en solitari i amb qualsevol estri, però hem d’estar tranquils perquè la policia estem molt a sobre d’aquest tipus de terrorisme. Hem de confiar.

Entrevistes

Vania Arana: “Fem 30 habitacions; per cadascuna cobrem menys d’1,50 euros’’

Entrevista a la portaveu de Las Kellys Barcelona, Vania Arana

Publicat

on

Vania Arana, portaveu de Las Kellys Barcelona / DGM

Si bé els estudis universitaris van fer volar a Vania Arana (Trujillo, 1967) des del Perú fins a Espanya l’any 1992, un cop aterrada l’any 1992 es va adonar que el seu camí no tenia continuïtat. On va anar a parar tres anys més tard? A un hotel. “Quan em van dir la feina que era, no sabia ni de què es tractava; mai abans m’havia parat a pensar en la persona que arregla les habitacions”, revela. Ara, 23 anys després, és la portaveu de Las Kellys, l’associació que clama perquè les cambreres d’habitació puguin gaudir d’unes condicions laborals dignes.

Has vist evolucionar la teva professió gairebé des dels Jocs Olímpics fins a l’actualitat. Quan salten pels aires les vostres condicions laborals?
Quan l’empresariat perd el nord, no limita la producció i només vol beneficis sense importar el com. Nosaltres hem deixat passar coses, però ha arribat un moment en què ens hem trobat sense drets, sense poder dinar tranquil·les, sense poder dir que estem cansades i sense poder criticar que hem de netejar el doble d’habitacions. Si ho denunciem, ens fan fora.

Tot i que no sou treballadores contractades pels hotels…
Han acomiadat plantilles senceres, mentre que l’endemà passaven a mans d’una nova empresa per fer la mateixa feina. Els comitès d’empresa que ens havien de defensar no ho van fer. Aquests s’han atrevit a negociar en nom de les cambreres, però sense que aquestes sabessin res.

Quines conseqüències ha suposat això per a vosaltres?
Ens deien que no perdríem els drets, però tot era mentida. Amb el pas dels dies ens exigien el doble de feina i el contracte passava a ser temporal. Aleshores podien acomiadar a tres o quatre sense contractar a ningú més. Les habitacions, després, ens les repartien entre les que quedàvem.

Les companyes tenen por de donar la cara?
Molta. A mi indirectament m’han amenaçat d’acomiadar-me. Amb tota la feina que ens encarreguen, de vegades no ens dona temps ni de baixar al lavabo. És molt trist. Fem 30 habitacions diàries; per cadascuna cobrem menys d’1,50 euros…

Habitacions senceres…
Algunes de luxe. El problema ja no és que et paguin l’euro i mig; el problema és que tens un llistat d’habitacions que has d’acabar sí o sí. Si trigues una hora a netejar una habitació, és el teu problema, perquè et continuen quedant 29 i marxaràs quan les acabis.

Heu parlat d’això amb l’Ajuntament?
El regidor de Turisme, Agustí Colom, ens va rebre, però fredament i ens va dir a les tres peticions que no. Només li demanàvem elaborar un llistat d’hotels on s’informés els hostes si tenien la plantilla externalitzada; poder seure a la taula de negociació del conveni d’hostaleria i incrementar les inspeccions municipals. Ens ho va negar.

El conveni va tirar endavant sense vosaltres.
Vam poder aturar dues vegades la signatura, però a la tercera ja no ens vam poder assabentar ni del lloc ni de l’hora. UGT ens el va signar a les 23 hores de la nit i més tard CCOO. Només volíem que a l’article 42 de l’Estatut dels Treballadors s’introduís el que vam anomenar Llei Kelly: l’impediment a externalitzar l’activitat pròpia de l’empresa.

Diuen que el turisme genera riquesa i multitud de llocs de treball. Qui se l’emporta i vosaltres amb què us quedeu?
El turisme genera moltíssima riquesa, però només són els grans empresaris i els grans lobbies els qui obtenen els beneficis. De fet, la gent no s’imagina la quantitat de diners que es podrien ingressar a les arques públiques amb tot el que es deixa de cotitzar i els contractes que s’estalvien perquè fem el doble de la feina que ens correspon.

Això repercuteix d’alguna manera sobre la seguretat social?
La sobrecàrrega laboral fa que ens posem malaltes més sovint. Patim de tendinitis, lumbàlgies… i no tot és físic, sinó que també hi ha companyes afectades psicològicament. On ens ho tractem? Doncs com que no ens ho reconeixen des del vessant laboral, hem d’anar a la seguretat social.

Per què continues?
Jo ja no marxo per les companyes, que s’ensorren i que ploren després que les hagin humiliat. Només vull ajudar a aconseguir unes condicions dignes, perquè és molt dur.

Continua llegint

Entrevistes

Jordi Goñi: “Ara ja podem resseguir la història del barri mitjançant les portes”

Publicat

on

Jordi Goñi davant una de les primeres portes que es van pintar al Poble-sec / DGM

Jordi Goñi és dels que físicament ha nascut al Poble-sec (Barcelona, 1955). Exiliat durant molt pocs anys de la seva vida dels carrers i places de la falda de Montjuïc, la seva figura és una de les més reconegudes dins del món de l’associacionisme poblesequí. Tot plegat, gràcies a la seva principal dedicació: el col·leccionisme; l’art de rescatar i dotar de rellevància a aquells elements que el gruix humà ni s’atura a observar. Una visió particular a l’hora d’entendre també les tendències socials del barri.

Com ha evolucionat el Poble-sec?
Recordo de petit el fet de jugar al carrer. A sota de casa hi havia una draperia i hi havia camions i amb el grup d’amics els caps de setmana els saltàvem. També recordo quan guardàvem llenya per Sant Joan, però després se l’emportava la Guàrdia Urbana… Era un altre tipus de vida on fins i tot la gent treia la cadira a la porta de casa.

El Poble-sec d’aleshores feia honor al seu mot de ‘poble’.
Després el cotxe ho va envair tot. Els trobaves aparcats a tots dos costats del carrer. Un canvi que, a més, va significar el fet que la gent comencés a marxar. I pel que fa a la realitat actual, aquesta és tota la invasió de pisos turístics i habitatges caríssims on només poden viure persones amb un alt poder adquisitiu. Estem en un procés de canvi. Fins i tot, si abans els baixos eren botigues o tallers, ara s’estan convertint en habitatges o estudis d’artesania.

Cap a on derivarà tota aquesta dinàmica?
A nivell associatiu ja s’ha vist un canvi. Han aparegut noves entitats i noves tendències. Podria convertir-se en un barri dormitori? Segons el mercat immobiliari. Hi ha el pis turístic que acull a persones que vénen a consumir oci i turisme i no s’arrelen al barri; mentre que després tenim els pisos més cars. Veurem quin tipus de persona es queda aquí.

A diferència de l’espectre veïnal, pel que fa a l’entitat de la qual vostè forma part, El Troc, aquesta ha aconseguit mantenir inalterada la seva filosofia?
Podem dir que s’ha mantingut, ja que al final som una entitat de col·leccionisme en general. Agrupem gent que viuen tan a Torre Llobeta com a Sagrada Família, entre d’altres. Per tant, ens hem sabut mantenir agrupats.

Tot i això, també han descobert nous paradigmes en el col·leccionisme.
Des de fa un temps fotografiem les persianes pintades i les posem a un blog. Per exemple, ara fa poc un bar de tapes i una farmàcia del Poble-sec han decorat fantàsticament les seves portes metàl·liques. Fins i tot hem trobat portes reivindicatives, com és el cas d’una oficina de La Caixa tancada.

És una forma de dotar de vida una part del mobiliari urbà que sempre s’havia passat per alt?
És un art efímer, però que dona significació al comerç i als locals d’entitats, com és el dels castellers. Ara, només les pots descobrir quan ja està tot tancat. Per ara n’he trobat un centenar i fins i tot guardo persianes que ja han desaparegut. Ara ja podem resseguir la història del barri mitjançant les portes.

Un espai històric que pot tornar a obrir les seves portes definitivament és la Casa de la Premsa.
D’aquí poc tenim la reunió definitiva. Nosaltres podem dir que volem això, això i això, però com és un edifici singular caldrà estudiar-ho. Tot i la manca d’equipaments, amb aquest pujarem un esglaó més.

Una victòria més?
Fa uns quants anys ni existia el Sortidor ni l’Albareda. Aleshores teníem entitats, però no tantes com ara. En el moment que un espai d’aquests s’obre, es gestiona correctament i es potencia, arriba a un punt que es col·lapsa. Encara no hem obert ni la Casa de la Premsa i algunes associacions ja ens han demanat permís per instal·lar-se. Ara El Troc hi fa xerrades i conferències, però l’edifici encara no està en condicions per fer-se servir de forma habitual.

La creació d’entitats es retroalimenta?
Cal tenir en compte que també hi ha entitats que moren i desapareixen, però si fem un repàs dels darrers anys, aquestes han augmentat. El 15-M també ha suposat l’aparició de nous col·lectius amb tendències determinades, pel que l’associacionisme nou, antic i el que vindrà ha de conviure ha de saber aprofitar les avantatges que cadascú pot oferir.

Continua llegint

Entrevistes

Xavier Querol: “O prohibeixes els cotxes del 2015 cap enrere, o no aconseguiràs cap efecte”

Publicat

on

Xavier Querol / David Garcia Mateu

Barcelona viu sota una cúpula grisosa. Una atmosfera carregada de contaminació que d’aquí a poc temps comportarà les primeres sancions milionàries per part de la Comissió Europea. Com hem arribat fins aquí? Qui ho té molt clar és Xavier Querol (Morella, 1963), investigador del CSIC especialitzat en contaminació atmosfèrica. Tant els motius, com el camí que s’ha de seguir de forma immediata. Una via que, tot i resultar impopular d’entrada, assegura que d’aplicar-se “no farà que el món s’acabi; tot al contrari”.

Som uns inconscients o som uns irresponsables pel que fa a la contaminació?
Aquí hi ha dos factors i el primer és cultural. A Escandinàvia tenen la millor qualitat de l’aire i la millor paritat de gènere, la millor educació, la millor sanitat… Tot és cultura i aquella gent té una cultura enorme. Tant els ciutadans, com els polítics. De fet no hem d’oblidar que aquests són un simple reflex de la societat.

I pel que fa al segon ítem?
El desenvolupament econòmic. Mentre que a nosaltres ens preocupen coses com l’atur, l’estat del sistema sanitari… A Estocolm un alt executiu té claríssim que si fa exercici, el seu risc cardiovascular disminuirà. De fet, allà molta gent d’un gran poder adquisitiu va en bicicleta a treballar. En canvi, un empresari d’aquí el primer que demanarà és un gran cotxe i poder entrar amb ell al seu despatx.

A l’àrea metropolitana de Barcelona la contaminació provoca 3.500 morts prematures.
Les etiquetes de la DGT són una eina que nosaltres aplicarem l’any 2020 i que 30 ciutats alemanyes ja van aplicar al 2010. Per aquella data, Alemanya ja no deixava entrar a les ciutats els cotxes dièsel del 2005. En canvi, nosaltres aplicarem el 2020 que un cotxe del 2005 no pugui entrar.

Com pot rebre la població mesures tan restrictives?
Prohibir fumar en espais públics, portar el cinturó de seguretat… són coses que al principi no es feien, però finalment s’ha pres consciència. No diem que la gent no tingui cotxes, són necessaris. Jo si anés al meu poble en transport públic, trigaria un dia. Per tant, no estem en contra de la indústria de l’automòbil. En absolut. Del que ens queixem és que durant molts anys se’ls ha deixat fora de control.

Lobbies?
A les marques europees se les ha protegit massa, mentre que a les japoneses se les ha posat un munt de barreres. Què han provocat? Doncs que les japoneses s’estimulessin i desenvolupessin moltíssima tecnologia, com l’híbrida o l’endollable. Està claríssim que anem cap al cotxe elèctric.

S’acostuma a dir que retirar el cotxe vell genera més residus que fer-lo circular fins als seus darrers dies. És real aquesta afirmació?
És completament falsa. Fa 10 anys eliminar un cotxe vell sempre era positiu i s’estimulava el canvi. Si tu elimines un cotxe dièsel de 1998, és com si suprimeixes 35 cotxes actuals. Actualment, però, el frau del ‘dièselgate’ ha suposat que els cotxes del 2005 al 2015 siguin els vehicles que més contaminen en NO2. Per tant, probablement un cotxe de 1997 contamina el mateix que un de fa cinc anys. Així que o prohibeixes els cotxes del 2015 cap enrere, o no aconseguiràs cap efecte.

Quin recorregut poden tenir els patinets elèctrics o la bicicleta?
La meitat dels vehicles que es mouen per la ciutat vénen de fora a treballar o a repartir. Les mesures no han de tenir en compte només als que van de la Diagonal a la Meridiana, sinó que ens hem de fixar en aquells als que ni la bicicleta ni el patinet els hi valen.

Cap a on s’han de focalitzar les accions?
A Marsella han demostrat que el 50% de les emissions les produeixen els taxis i els distribuïdors urbans de mercaderies. Si tu electrifiques o hibriditzes una furgoneta de repartiment, l’efecte en emissions és com si electrifiques 10 cotxes privats.

Darrerament s’escolta a parlar sobre la instal·lació de peatges urbans a Barcelona.
Des que els vam proposar cap al 2013, mai ningú ens ha fet cas. A Estocolm en un referèndum de l’any 2007 van decidir posar-los i des de llavors el nombre de vehicles ha disminuït un 30%. Alhora, la ciutat s’ha incrementat en 100.000 habitants. No hi ha dubte.

La idea de pagar fa deixar el cotxe a casa?
En el cas de Nova York el seu alcalde ja ha anunciat que entrar a Manhattan costarà 12 dòlars. Pel que fa al sistema intel·ligent que tenen a Estocolm, aquest cobra 3,5 euros per entrar en hora punta i un euro si és fora d’hora punta. No crec que un euro sigui una càrrega molt gran. Aquí plantegem convalidar el carril VAO i el peatge, de forma que si un cotxe porta tres persones no paga i d’aquesta manera la gent es busca la vida per trobar-se, no pagar i disminuir el nombre de cotxes.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.