Connecta amb nosaltres

Entrevistes

José Ángel Burrel: “El que li fa més por a la gent són els robatoris als pisos, veure la seva intimitat amenaçada”

Publicat

on

Fa un any que José Ángel Burrel (Osca, 1962) va passar a ocupar el càrrec d’Intendent de la Guàrdia Urbana a Sants Montjuïc. Abans ostentava el mateix càrrec a Horta Guinardó però va ser un dels comandaments reubicats arran de l’anomenat Pla Director, que volia “adequar el cos de policia per adaptar-lo a la realitat de la ciutat”. Burrel porta més de 30 anys exercint i, tot i que al començament va assumir el canvi de zona amb recança, assegura que ara ja està situat i gaudeix de la seva feina en una districte on la delinqüència, la convivència i l’incivisme són les grans problemàtiques dels barris que l’integren.

Fa gairebé 30 anys que treballes a la Guàrdia Urbana. Quan vas passar a ser Intendent?

Vaig ser dels pocs que vam passar de la categoria d’agent a la d’intendent directament. Va ser perquè l’any 1991 es va publicar la llei de policies de Catalunya que obligava a que, a partir d’un nombre determinat d’agents i de població, els càrrecs de la policia havien de ser llicenciats. I en aquell moment hi havia molt pocs companys que tinguessin llicenciatura. Jo vaig fer una llicenciatura en geografia urbana i l’any 93 vaig aprovar oposicions. Però era una cosa anòmala i ara ja és diferent i passa al revés, que tenim un gran romanent d’agents llicenciats

Com vas rebre el canvi de destí des d’Horta Guinardó a Sants Montjuïc

Ja sabíem que hi hauria canvis però no sabia si m’afectarien. Al principi ho vaig rebre amb no gaire il·lusió. Jo sempre ho dic, que si em fessin triar un districte de Barcelona, aniria posant per ordre de preferència i l’últim de tots seria Sants Montjuïc. Perquè sempre he viscut a la banda nord de la ciutat, i aquesta zona no la coneixia gaire. Però la veritat és que després de portar aquí els primers mesos ja he vist que aquest districte és apassionant.

Per què es va produir aquesta reorganització?

Jo desconec les motivacions però no és gens estrany que a la Guàrdia Urbana cada cert període hi hagi canvis de comandament. Crec que això és convenient perquè arriba un moment en què ja coneixes la gent, el territori… I és bo sortir d’això que en diuen “la zona de confort” perquè quan arribes a un districte nou t’has d’espavilar més i també pots aportar coses del lloc on vens.

En què consisteix la feina d’un intendent de la Guàrdia Urbana?

La primera tasca és la direcció de personal. També fem control de les activitats, planificació i mantenir una relació amb les entitats i amb la regidoria, perquè nosaltres no depenem només del districte, tenim una doble dependència: de la nostra prefectura i del Districte. I és important gestionar aquesta doble dependència el millor possible.

Quan vam entrevistar al teu antecessor va dir que t’aconsellaria que trepitgis carrer. Ho fas?

No trepitjo carrer amb l’assiduitat que voldria però sí que ho faig quan és necessari, quan hi ha un servei que té un gran abast o un que és més delicat. Quan és necessari que faci presència.

Quin percentatge de dedicació de la policia es destina actualment al Poble-sec? (L’any 2012 era d’un 30%).

Jo crec que ara una mica més perquè dels barris que tenim és el que té una necessitat més gran de policia per les múltiples activitats que tenen lloc al barri. Per tal d’intentar millorar la convivència, la seguretat i el civisme al Poble-sec –que són les demandes tradicionals de les associacions de veïns– el districte ha fet un esforç extraordinari amb una partida pressupostària per cobrir un determinat horari de la nit que es trobava que era insuficient. Aquesta partida cobreix quatre dies a la setmana des de les 22 h fins a les 3 am h alguns barris del districte. D’aquests quatre dies, tres els dediquem al Poble-sec.

Quina és la prioritat de la GU al barri en aquests moments?

La convivència i la seguretat. El Poble-sec és un barri molt heterogeni on hi ha molta activitat comercial, residencial, de restauració i oci… i de vegades la convivència és difícil. També la preservació de l’ús de l’espai públic, garantir el descans dels veïns…

I les queixen més freqüents per part del veïnat?

Les principals són l’incivisme i la delinqüència, l’any passat hi ha haver un cert repunt de la delinqüència al barri. El que li fa més por a la gent són els robatoris als pisos, veure la seva intimitat amenaçada i també rebem moltes trucades pels usos que fa la gent de l’espai públic.

No trepitjo carrer amb l’assiduitat que voldria però sí que ho faig quan és necessari

Et refereixes sobretot a espais com la Plaça de las Navas?

Sí, aquesta és un clàssic. La mesures que estem prenent en aquest punt són de caràcter presencial, atendre totes les trucades que arriben i fer pressió sobre els usuaris de la plaça quan la seva activitat perjudica el descans dels veïns.

Quin marge d’actuació teniu davant de situacions com aquesta?

El primer és l’advertiment. Quan hi ha persistència en l’actitud o la infracció és suficientment greu, apliquem la denuncia directa. Això és un criteri d’avaluació que ha de fer l’agent que està intervenint en aquell moment.

Com actueu respecte als pisos turístics?

D’una banda tenim un protocol específic d’atenció i derivació de les trucades que es queixen per molèsties dels pisos turístics i d’altra banda fem detecció de pisos turístics il·legals. Ho posem en coneixement dels serveis de regidoria per iniciar el procediment.

Quines són les altres operacions que estan en marxa al barri actualment?

N’hi ha una que és pràcticament diària, que és el tema dels indigents. Al barri n’hi ha molts i molts d’ells relacionats amb el consum de substàncies. Cada dia anem a netejar als espais que sabem que hi ha localitzacions d’indigent per intentar que l’espai estigui en condicions acceptables. El que fem és oferir d’accions dels serveis socials, que acostumen a ser rebutjades. Els recomanem que marxin d’aquell espai i, sinó, com a mínim intentem que els que molesten no s’acomodin en un espai fix.

Quantes patrulles teniu al barri i quines són les hores més actives?

Dediquem una patrulla per sector policial operatiu. El mínim que tenim de dilluns a divendres des de les 6 del matí fins a les 10 de la nit és una patrulla de dues persones destinada al Poble-sec i el parc de Montjuïc. Però sovint tenim una patrulla de reforç per donar suport quan hi ha més efectius. El més  habitual és tenir, en un sector policial operatiu, una patrulla i dos policies en scooter.

Com s’ha vist afectada a la vostra feina diària des dels atemptats de Barcelona?

Nosaltres estàvem en alerta quatre i l’alerta no ha augmentat després de l’atemptat. El que sí que ha canviat és l’atenció de certs esdeveniments com els que tenen lloc a l’estadi Olímpic. S’augmenten les mesures de prevenció i de seguretat per protegir la massa de gent. Nosaltres hem proposat mesures físiques de caràcter estructural a zones com la de Maria Cristina, independentment de l’actuació quan hi ha un acte concret.  És molt difícil controlar quan una persona no té por a perdre la vida, quan estan disposats a atacar en solitari i amb qualsevol estri, però hem d’estar tranquils perquè la policia estem molt a sobre d’aquest tipus de terrorisme. Hem de confiar.

Entrevistes

Joan Sanromà: “Al Poble-sec ha quedat pendent fer una Taula d’Esports”

Joan Sanromà Baulo (Barcelona, 1951) és el Conseller de les àrees de Cultura, Esports, Gent Gran i Educació del Districte de Sants-Montjuïc. Aquest professor de ciències naturals jubilat és un apassionat de la política i la memòria històrica i, tot i que assegura que es retirarà del càrrec quan acabi el mandat actual, vol seguir en contacte amb la política del seu barri, Sants-Badal. Parlem amb ell sobre diversos temes calents que afecten el Poble-sec, com la manca d’escoles bressol públiques, de geriàtrics o d’espais per a les entitats culturals.

Publicat

on

Sempre has estat professor d’institut però el teu vincle amb la política ve de lluny…
Des de l’any 74 sempre he estat ficat en temes de política, més o menys en la clandestinitat. Estava afiliat al PSUC, que després va ser ICV i posteriorment Barcelona en Comú. Quan es van fer les primàries de Barcelona en Comú per triar els consellers, vaig presentar la meva candidatura, uns mesos abans de jubilar-me.

Quina sensació, ara que s’acaba la legislatura, tens amb respecte a la feina feta?
De les idees que tenia he pogut portar moltes a terme i també n’han quedat pendents. Al Poble-sec, per exemple, crec que ha quedat per fer una Taula d’Esports, que és l’organisme que empeny a les institucions polítiques per tal que hi hagi canvis i proposin idees. Això existeix a La Marina, Sants, Hostafranc i La Bordeta.

Al Poble-sec el que també cal és un poliesportiu.
Si totes les entitats esportives del Poble-sec s’unissin i es coordinessin en una Taula per presentar propostes en comú, tindrien molta més força. El tema del poliesportiu s’ha parlat i encara s’està parlant, però falta aquesta unitat d’acció amb tota la diversitat. El Districte ha de facilitar les coses, però qui s’ha d’organitzar són les entitats.

El futur del Palau d’Esports segueix sent una incògnita.
L’alcaldessa va parlar de fer-hi un centre d’emergències després dels atemptats, i en principi estem treballant en aquesta línia, tot i que també cap la possibilitat de recuperar aquest espai per a l’esport. En aquest mandat no s’ha arribat a cap proposta definitiva.

Un altre dels temes que estan sota el paraigües de la teva conselleria és la gent gran. Quina solució proposeu per al problema de la manca de residències públiques al Poble-sec?
És una mancança general a tota la ciutat. Al Poble-sec hi ha la residència de Vila i Vilà, on una de les plantes és de gestió pública. El problema és que no hi ha espai… L’únic espai que hi ha és cap a la muntanya i aleshores topem amb els problemes que suposa construir equipaments a la muntanya.

El mateix passa amb els grups de cultura popular, que no tenen un espai on assajar i deixar el material…
Quan es va construir el Centre Cultural Albareda havia de donar solució a això, però no l’acaba de donar. Culturalment l’Albareda és molt potent però el primer problema és que no hi cabien els geganters, i això era elemental. Potser podrem aprofitar la Casa de la Premsa o valorar l’opció d’arribar a acords entre entitats i alguns espais de les escoles… No és la solució, però si no hi ha solars on es pugui edificar s’han de pensar alternatives.

Al Poble-sec hi ha molts teatres i entitats culturals, però algunes passen per un moment complicat a nivell econòmic, com és el cas d’Oracles. Quin paper té el Districte a l’hora d’oferir ajudes?
Una entitat privada no té perquè fer negoci però ha de viure. Si el públic que té no és suficient, o no li permet pagar el lloguer, poden demanar subvencions i se’ls intenta ajudar. Però l’administració no pot estar subvencionant tots els lloguers de totes les entitats que fan teatre.

Un altre dels grans temes al barri és la manca d’escoles bressol públiques. 
A nivell de ciutat estem arribant a gairebé el 50% de la demanda. Com que fins al tres anys no és obligatòria l’escolarització, per part de la Generalitat hi ha manca d’interès i la major part d’aquesta demanda que es cobreix es fa amb escoles municipals. Aquest any hem arribat a 100 escoles bressol municipals, i al nostre districte n’hi ha més de 10, però evidentment no cobreixen la demanda.

I pel que fa a l’educació obligatòria hi ha prou places?
El districte pot assumir tota la demanda de places d’educació obligatòria. I més aquest any que s’ha consolidat la segona línia a l’escola Poble-sec i tant al Verdaguer com al Bosc també hi ha dues línies. Les escoles que hi ha al barri, a més, són extraordinàries i en aquest sentit no té perquè haver-hi manques.

Quan comencen les preinscripcions?
El dijous 28 de febrer a les 17h es presenta al CC Albareda la preinscripció per a les escoles públiques del Poble-sec de primària (P3) i a les 19h per primer d’ESO.

Enguany se celebren els 150 anys del Poble-sec. Es farà algun acte en el marc del Districte?
Ens agradaria que comptessin amb nosaltres tant pel que fa a l’espai del Districte com pel que fa a la organització. En el marc dels 150 anys estem fent un cicle de xerrades de memòria històrica i el dimarts 26 de març parlarem de la vaga de la Canadenca a través de la premsa de l’època, juntament amb CERHISEC, a la Biblioteca Francesc Boix.

Continua llegint

Entrevistes

Joan Ximénez: “A Barcelona hi ha tres coses: la sardana, l’escudella i la rumba catalana”

Si els carrers del Raval parlessin explicarien tot d’històries sobre Petitet, un gitano català que és tota una institució al barri. Joan Ximénez (Barcelona, 1962) és una persona que encomana alegria. Malgrat la malaltia que pateix, la seva fe en Déu i la seva empenta envejable l’han portat a fer realitat el seu gran somni: portar la rumba catalana a l’escenari del Liceu. Ens trobem amb ell al restaurant O’Barazal del Paral·lel –ell en diu la seva oficina– i parlem de la seva vida, de música i de gitanades. La seva calidesa i l’optimisme que desprèn ens fa adonar-nos d’una cosa que pot confirmar qualsevol que el conegui: el Petitet és molt, molt gran.

Publicat

on

D’on ve el sobrenom de Petitet?
Jo em portava cinc anys amb el meu oncle i anàvem sempre junts, a mi em deien el Petitet per diferenciar-nos, i ja se’m va quedar. I ara de petitet no en tinc res, que soc una bèstia. El que passa és que jo abans no era així de gros, però cada dia prenc 80 mil·ligrams de cortisona per la meva malaltia. La gent es pensa que menjo molt, però no és així… tot i que les botifarres m’agraden, eh!

Explica’ns què és la miastènia gravis, la malaltia amb què convius.
La miastènia gravis és una malaltia que et fa perdre tota la força muscular. Els músculs queden, com jo dic, embalsamats. La malaltia va arribar el mateix dia que es va morir la meva mare. No sabia què tenia i a casa em deien que era depressió però jo sabia que no era això. Em ficava a la cadira de rodes de la meva mare perquè no podia caminar, vaig quedar-me amb 67 quilos, no podia menjar, no podia moure res… I sempre porto ulleres fosques perquè la llum em molesta.

Arrel de la malaltia vas deixar de tocar la percussió. Ho trobes a faltar?
L’últim disc que vaig poder gravar va ser Sarandonga, de la Lolita. Ho trobo a faltar però m’adapto a la situació perquè el més important és ser amic de la teva malaltia: si ho ets, sempre aniràs bé. Si vols ser més valent que la malaltia, et guanyarà. A mi la malaltia em diu “avui pots fer això”, i ho faig. Si la malaltia em diu que no puc, no ho faig. De tant en tant em fiquen un líquid durant cinc dies i em tornen a fer més guapo del que soc.

Al llit de mort de la teva mare li promets que portaràs la rumba catalana al Liceu. Per què aquesta promesa?
Jo anava molt al Liceu amb la meva mare, m’agradava el so del teatre i sempre li deia que tard o d’hora portaria la rumba al Liceu. Aleshores vaig fer una gitanada: vaig quedar amb la gent del Liceu, em van atendre, i els vaig dir: “Jo no porto cap projecte, l’únic que porto és el que et vaig a dir: vull portar al Liceu la rumba catalana, que és l’únic que tinc”.

Què significa per a tu la rumba catalana?
A Barcelona hi ha tres coses: la sardana, l’escudella i la rumba catalana. La meva vida sempre ha girat al voltant d’ella: vaig ser a les Olimpíades i vaig fer el disc Barcelona. També he gravat amb Albert Pla, Lolita, Raimundo Amador, Carlos Benavente… I amb Peret.

El teu pare era el seu ‘palmero’. Quins records tens del Peret?
El meu pare va ser el primer percussionista de la rumba catalana, en aquell moment es deien Peret y sus Gitanos, eren dos palmeros i una guitarra. Allò ho van portar a un tablao de Madrid i van quedar bojos. Amb el Peret érem veïns i érem família, em coneixia des que jo era al ventre de ma mare.

Vivíeu al carrer de la Cera. Com era el Raval en aquella època?
El Raval de la meva joventut era el barri més guapo del món perquè paios i gitanos érem un de sol. Ara, al meu barri només les parets canten rumba. Allò es va acabar quan va començar a arribar tot l’allau de gent de fora, es van perdre molts valors i les coses no es respectaven com s’havien de respectar. El millor que hi ha és trepitjar la terra que trepitges amb respecte.

Què penses de les noves generacions de ‘rumberos’?
Els gitanos sempre hem estat molt elegants i la rumba s’ha de tocar anant ben curiós. Aquests rumberos d’ara que surten a l’escenari amb texans i ensenyant els calçotets… Què és això? Això no es pot suportar! La rumba és senyora, el meu pare i el Peret sortien amb uns vestits que no es podien aguantar. Per això quan jo surto a l’escenari m’agrada anar més guapo del que soc.

Finalment aconsegueixes portar la rumba catalana al Liceu. Com et vas sentir?
Quan em van dir que tenia el Liceu, la veritat és que jo ja ho sabia, perquè era el que havia de ser. El que em va fer patir més va ser a l’hora de sortir a l’escenari, no per nervis, sinó perquè tenia por de caure! Hi havia tanta gent, tants cables i un passadís tan petit… Jo només patia per si queia. Després van obrir els llums, vaig veure la gent i ja se’m va passar tot.

Com s’ha finançat aquest projecte?
Els paios em van dir que faríem un Verkami i jo no sabia què era però em sonava a gitanada. El Districte també ens va ajudar, però els trajes me’ls vaig comprar jo, eh! I després, dels diners que es van recaptar a la taquilla, la meva part la vaig donar a la investigació de la malaltia.

Tot el procés es plasma en un documental que està nominat als Gaudí i s’està escrivint un llibre sobre la teva vida.
Fa uns dies em vaig reunir amb el David Vidal, que és a qui jo li dec tot perquè el projecte de la pel·lícula surt d’ell. I em va dir que ja té encaminat el tema del llibre, aviat tancarem el tracte.

Després d’haver fet realitat un gran somni, quins altres et queden per complir?
Ara estic preparant una cosa que només te la diré, en secret, a tu: el París-Dakar amb la meva cadira de minusvàlid! [Riu].

Continua llegint

Entrevistes

Montserrat Morera: ‘‘Arran del moviment 15M la gent ha vist que participant i coordinant-se podien millorar el seu entorn’’

La Torre Jussana, un edifici neoclàssic de 1825, és la seu del Consell d’Associacions de Barcelona (CAB) que agrupa les més de 4.500 associacions que hi ha a la ciutat. Parlem amb la presidenta del Consell des de fa tres anys, Montserrat Morera (Barcelona, 1955). Catedràtica de música recentment jubilada, la Montserrat ha estat vinculada des de ben jove al moviment associatiu: va ser una de les impulsores de la Taula de Joves de Catalunya al final de la Dictadura i del Consell Nacional de la Joventut. Abans d’assumir el càrrec de presidenta del CAB formava part de la Taula d’Entitats de Sarrià i està especialment vinculada al Centre Cultural Sant Vicenç de Sarrià.

Publicat

on

Explica’ns què és el Consell d’Associacions de Barcelona i quantes associacions agrupa?
El Consell d’Associacions es va crear fa 12 anys i és una entitat de tercer nivell que aglutina entitats de segon nivell, és a dir, federacions. Tenim 33 federacions i cadascuna reuneix moltes associacions. Es calcula que a Barcelona hi ha unes 4.500 entitats de base.

I la gran majoria són de caràcter voluntari…
Sí, tot i que hi ha una certa tendència a intentar professionalitzar alguns aspectes de les associacions però això requereix recursos, per tant, o tens molts socis o tens moltes subvencions, i les subvencions tenen un límit. No obstant, tot i ser voluntaris, hi ha un grau de compromís molt elevat i quan hi ha activitats grans, l’Associació Catalana de Voluntariat Social treu gent de tot arreu.

Quins serveis oferiu a les entitats?
Acompanyament, formació, gestió de conflictes en cas que sigui necessari, assessorament jurídic i en tema de subvencions… Cobrim qualsevol mena de necessitats que pugui tenir l’associació.

Promoveu que hi hagi relacions entre les entitats?
Sí, intentem que facin activitats conjuntes, ja sigui de difusió de projectes, de formació, d’intercanvi d’experiències… I també promovem relacions entre les federacions.

L’associacionisme a Barcelona viu un bon moment?
Jo crec que sí, hi ha moltes associacions i la gent té ganes de participar, d’aglutinar-se… Hi ha associacions reglades amb els seus estatus i d’altres més lliures, sense lligams jurídics. Des que va haver-hi el moviment del 15 M i també arran de tots els processos participatius que s’han obert des de l’Ajuntament, la gent ha vist que participant i coordinant-se podien millorar el seu entorn.

“L’associacionisme fou el principal bastió de la defensa de les llibertats democràtiques en els anys immediats a la guerra civil” diu Pere Baltà, guanyador del premi ENS de l’associacionisme cultural català. Podríem vincular-ho al moment polític actual?
L’associacionisme és un moviment assembleari, lliure i que reclama els drets mínims que qualsevol persona ha de tenir. Crec que això indubtablement influeix en el tema polític. La majoria d’associacions han apostat per defensar la llibertat, el dret a decidir i s’han manifestat favorables als drets democràtics.

Quins són els barris més rics en teixit associatiu?
Nosaltres hem fet un estudi que es diu Panoràmic i que reflecteix totes les associacions que hi ha a Barcelona. Per districtes, el que té més associacions és l’Eixample, que agrupa el 19% del total, seguit de Ciutat Vella i Sants-Montjuïc.

Observeu que la gent jove s’engresca a associar-se?
Cada vegada més. Sobretot a les associacions que tenen grups de cultura popular com els castellers o els tabalers. Però la seva participació depèn molt de les activitats que s’organitzen, hi ha associacions que s’han sabut revitalitzar i que potencien que els joves hi participin.

I pel que fa als nouvinguts, es fa una acollida d’aquestes persones al teixit associatiu?
Penso que és difícil que s’integrin en associacions que ja estan creades. Per exemple, els agrupaments escoltes o esplais estan oberts, però no hi ha gaire afluència de nouvinguts. El que passa sovint és que ells mateixos creen els seus propis grups, com l’Asociación de Mujeres Latinas o moltes altres amb especificitats concretes.

Des del CAB treballeu amb polítiques d’igualtat?
Molt. El tema de la no discriminació per gènere ni per condició sexual està molt vigilat. I es té molta cura que no hi hagi cap classe d’abús social de cara als treballadors ni de cap altra mena. A més, demanem que les associacions tinguin un codi ètic i que siguin transparents.

Ara impulseu des de Torre Jussana el primer Edcamp sobre associacionisme i voluntariat. Explica’ns aquesta proposta…
És una activitat que organitzem conjuntament amb altres escoles de formació associatives i que tindrà lloc el 2 de febrer. És una metodologia que consisteix en què tothom és formador: es proposa un tema, que en aquest cas és Els reptes de la formació associativa i el voluntariat, es fa un intercanvi d’experiències i es creen diferents debats.

Quins reptes ha de plantejar-se l’associacionisme?
La incorporació de més gent jove i sobretot la renovació de juntes cada quatre o màxim vuit anys. També el tema d’acollida dels nouvinguts, els refugiats i dels menors no acompanyats; estem pensant quines activitats oferir-los, fora de l’horari lectiu, per tal que es puguin anar incorporant a la vida civil.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.