Connecta amb nosaltres

Cultura

És hora d’aixecar les catifes

Moltes de les obres mestres del Segle d’Or espanyol podrien ser traduccions d’obres originals en català

Publicat

on

Article de Jordi Llavoré

La història l’escriuen els vencedors i com digué l’enyorat Eduardo Galeano: “Mentre els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de caceres seguiran glorificant al caçador”; és per això que aquest mes us porto un llibre que parteix de la sospita que bona part de la literatura espanyola de vora 1600 serien traduccions d’originals en català: Sota l’estora del Segle d’Or castellà. Empremtes catalanes als segles XVI i XVII, de Lluís Batlle i Rossell.

Probablement, molts estigueu pensant: I com pot ser que algú posi en dubte l’espanyolitat d’obres com laCelestina, el Quixot que, des de nens, ens han dit que eren puntals del Segle d’Or espanyol? Per respondre aquesta qüestió, podem veure què deia l’erudit Martí de Riquer, a finals del franquisme, en la reedició de la traducció, plena de canvis, de Tirant lo Blanc a l’espanyol publicada a Valladolid per Diego de Gumiel (1511), quan constata que es publicà sense citar cap traductor i sense esmentar enlloc Joanot Martorell ni Martí Joan de Galba i, per tant, per als lectors espanyols, l’obra seria anònima. A més, Martí de Riquer afirma que, si no tinguéssim els tres exemplars conservats de l’edició valenciana (1490) i els dos de la barcelonina (1497), “fins i tot es podria arribar a sospitar que el text imprès en 1511 era l’original de la novel·la” com, de fet, ho fou  fins que, malgrat la censura i la crema de llibres, aparegué la primera edició catalana.

Així que, per un moment, pregunteu-vos: Si això va passar amb una obra tan popular a l’època com el Tirant, per què no podia passar amb d’altres obres? Lluís Batlle ens desvetlla a la seva obra un bon munt d’indicis lingüístics i culturals, fruit de llargues hores de recerca, que ho recolzarien. Us atreviu a comprovar-ho?

Cultura

El coronavirus ha arribat!

U. Eco: ‘‘L’Ur-Feixisme segueix viu al nostre voltant, tot i que de vegades vestit de paisà

Publicat

on

El coronavirus ja ha arribat a Catalunya i els mitjans de comunicació han iniciat la seva campanya de sobreinformació –que, com sabem, comporta una desinformació del ciutadà, incapaç de gestionar tantes dades–. Molts periodistes ja parlen, des d’un profund desconeixement mèdic, d’epidèmia, de pandèmia. Sense massa rigor, fan càlculs exponencials de les possibles morts que el coronavirus pot provocar i, fins i tot, algú podria afirmar que hi troben un cert goig malaltís en la seva croada alarmista.

Aquesta infoxicació (sobrecàrrega informativa), a més, ha comportat un auge dels episodis racistes contra persones per simples qüestions fenotípiques. No vull ni pensar què hauria passat si el focus dels primers casos registrats a casa nostra no es trobés a Itàlia, sinó a un altre país, com ara Marroc o Pakistan. Sigui com sigui, tot això ens parla de la supervivència d’un bacil que, com ja ens van advertir Albert Camus i Umberto Eco, “mai no mor ni desapareix”, el bacil del feixisme i el racisme.

Per tot això, crec que una bona mesura de contrarestar aquest bacil i abstreure’ns de tanta sobreinformació alarmista és llegir La pesta, d’Albert Camus –us recomano la traducció que en va fer Joan Fuster, que podeu trobar a qualsevol biblioteca editat per La Butxaca/Edicions 62–, i el magnífic Contra el feixisme, d’Umberto Eco (Ara Llibres), un brevíssim assaig traduït per Maria Llopis. Dos llibres que ens donaran els recursos necessaris per poder realitzar el que, segons Eco, és el nostre deure contra el bacil del feixisme: “desemmascarar-lo i apuntar amb el dit índex cadascuna de les seves formes noves, cada dia, arreu del món”.

Continua llegint

Cultura

Confinament

Publicat

on

Per

Una conversa a la botiga dels frescos de Lleida amb una senyora elegantment vestida, alta, cabell, em cal suposar tenyit de ros i guarnida amb una mena de papallona groga.
-” El meu marit està malalt del coronavirus i no trobo cap mascareta per a ell.”

Em parla amb tranquil·litat i m’afegeix que no ha volgut trucar al 061 per no col·lapsar el servei i segueix els consells del seu centre mèdic. Jo penso que no l’hagués calgut de trucar perquè el servei ja està prou col·lapsat,

A casa, la mare em retreu que parli amb qualsevol persona sense un mínim de distànciament. La mare pateix pels seus anys.

Al vespre, poc abans de les vuit, torno al carrer. De nou la mare m’aconsella que no trigui molt de tornar. Passo per casa de l’amiga i li deixo el programa de la Passió segons sant Mateu de Bach a la bústia. Ella admira Bach i jo l’admiro amb ella.

A les nou en punt una cassolada sorollosa em desvetlla de l’ensopiment. I ara què passa, que penso. Pocs minuts després m’arriba la notícia: el discurs del rei no és benvingut. Sempre arribo una mica tard a tot arreu.

ERNEST MILLET

Continua llegint

Cultura

Ens en sortirem

Publicat

on

He triat el títol d’aquesta coneguda cançó del grup Obeses per encapçalar aquest escrit perquè és el resum perfecte del que avui us volia explicar. Ens en sortirem. En aquests moments d’incertesa que vivim no podem deixar-nos vèncer per la desesperança. Aquests negres núvols de tempesta passaran, no en tingueu cap dubte.

Amb tot, és ben normal que, davant la confusió d’aquests dies de confinament, tancats a casa, sentim por. Sí, por. No hi ha cap mal en reconèixer que, tots i totes, podem sentir, en algun moment, que tot se’ns fa una muntanya i que el futur que vindrà només pot ser negre. Però, creieu-me, tot passarà i, com diu la lletra de la cançó que en Cesk Freixas va dedicar al nostre barri, La petita rambla del Poble Sec, “tornarem a posar els peus damunt la sorra, a la platja de Barcelona”.

Enfront de la retòrica militarista i patriarcal que ens voldria soldats d’una guerra on cada dia és dilluns, ens en sortirem si apliquem, precisament, la recepta contrària. Per no caure en aquest discurs soldadesc tan estèril, hem d’encarar la situació des d’una perspectiva feminista, emprant eines com la ètica de les cures o la resiliència. Hem de ser capaços i capaces d’eixamplar la sororitat, i convertir-la en una solidaritat de barri, a partir de la consciència que totes i tots formem part d’una xarxa de relacions d’interdependència.

És ben cert, no us ho amagaré pas, que tots aquests anys de retallades perpetrades per partits de tots els colors ens han deixat en una situació més vulnerable que la que hauríem de tenir. Perquè si per a Raimon, a la cançó País Basc, el paisatge estava amarat de tots els colors del verd, en la nostra societat, es podria dir que tots els partits estan untats del color verd dels diners. I, en lloc de dir fort Gora Euskadi!, com a la lletra del cantautor de Xàtiva, aquests politicastres sembla que només saben cridar Visca el capital! No obstant, no ens en fem mala sang ara, ja arribarà el moment de passar comptes amb tots ells. Ara és l’hora de ser conscients de la multitud de treballadores i treballadors que des dels hospitals, les botigues de barri, els supermercats, els camions de transport, les farmàcies, etc., ens recorden que som nosaltres qui farà que ens en sortim, perquè, com diu el títol d’una cançó del grup Kop, Sols el poble salva el poble.

Aprofitem aquests dies de tancament forçós per fer tot allò que l’atrafegat dia a dia no ens permet fer: estiguem pels fills, per les parelles, pels pares, pels avis, pels veïns, per la gent gran que no té ningú. Aprofitem per ajudar els altres, per continuar fent xarxa, per demostrar, un cop més, que som poble, que som barri. I, recordeu que, ben aviat, us mirareu al mirall i, com canten Els Pets, us direu a vosaltres mateixos i mateixos: Sortiràs al carrer. I allà, al carrer, ens retrobarem per fi tots i totes, al barri. Al Poble Sec, com sempre hem fet. Perquè, feu-me confiança, ens en sortirem.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.