Connecta amb nosaltres

Entrevistes

C. Freixenet: ‘‘Quan veig que s’obre un local i no és un bar, per mi és una victòria’’

Publicat

on

La Carlota Freixenet i la Mar Redondo / DGM

Envoltat de terrasses, el número 40 del carrer Blai amaga un d’aquells espais que fins i tot es van arribar a extingir al Poble-sec. Un local on les històries poden ser màgiques, tràgiques o utòpiques. El seu nom: La Carbonera. Si més no, en aquest baix ara ja no es vénen quilos de carbó, tot i que la seva matèria prima encara té el mateix color. Rere el taulell, la Carlota Freixenet (Barcelona, 1990), la Mar Redondo (Barcelona, 1994) i l’Aitor Moreno el que ofereixen és tinta impresa; lletres; llibres; un món d’històries

El 28 d’octubre del 2017 aixequeu la persiana. Tota una bogeria?

Freixenet: Des de fa anys que amb l’Aitor comentàvem que el dia que fóssim rics muntaríem una llibreria. Ara bé, com que vam veure que mai seríem rics, vam decidir que la muntàvem igual. Era el nostre somni. I més endavant vaig tenir claríssim que si havia de fer la bogeria, havia de ser amb la Mar.

Tot plegat, en un barri gairebé desert de llibreries.

F: Al Poble-sec va haver un espai fins la dècada dels 90. Quan els propietaris es van jubilar, ens vam quedar sense. Tot i això, hem de tenir en compte que durant molts anys aquesta zona estava abandonada. Ara en canvi hi ha xarxa i coses a fer; el nostre cas només ha sigut estar en el lloc adequat en el moment adequat.

Quan comença la vostra relació vital amb els llibres?

Redondo: En el meu cas amb Harry Potter. De fet, fins i tot és el llibre més important d’aquesta llibreria. Va ser el primer volum a sortir de les caixes quan vam començar a col·locar els prestatges.

F: Jo en canvi he llegit tota la vida. El meu avi era editor, els meus pares professors… Tenia molt clar que volia treballar en algun espai de la cadena del món del llibre i he aconseguit provar-ho tot: des de la correcció fins a la impremta pura i dura.

Ara bé, aquesta casa no és només de paper.

F: Per nosaltres el cicle del llibre no s’acaba quan el vens. El llibre ha de retornar a tu d’alguna manera. Per això muntem activitats, fem vermuts els diumenges, activitats infantils els dissabtes, clubs de lectura per a adults i per a nens… Considerem que part de la gràcia del llibre és compartir-lo. 

R: No volíem ser només una llibreria. Volíem ser un espai de trobada. De fet ens encanta fer exposicions, vincular la música i la literatura amb la poesia… Fa només dues setmanes vam fer un concert de jazz i vam acabar tots ballant! Volem que aquestes parets s’impregnin de tot això.

I l’entorn social també s’ha quedat aquí dins atrapat?

F: El millor que ens ha passat és que tenim uns veïns fantàstics. El barri ens ha acollit des del minut zero. Encara recordo quan des de l’agost fèiem les obres sense porta i la gent en passar ens preguntava si seria un bar. Quan li dèiem que no, no ens paraven de fer preguntes. Entraven, miraven… des d’aleshores es van fer seu l’espai.

Una relació que no té ni mig any.

R: De totes maneres, a bona part dels clients ja els coneixem pel nom. Sabem què han llegit, què els ha agradat i què els agradarà. A la noia que ens dóna un cop de mà sempre li diem el mateix: abans que coneguis tots els llibres, has de conèixer tots els clients. Volem que se sentin a gust i fins i tot que ens tinguin la confiança de dir-nos què no els ha agradat o què ens recomanarien per als nostres prestatges.

Llibres versus tapes. Sou un punt d’inflexió al Poble-sec?

F: Som un espai de resistència. Els espais culturals són necessaris. No sé si serà un punt d’inflexió, però com a veïna del Poble-sec, cada vegada que veig que s’obre un local i no és un bar, per mi és una victòria.

Una victòria dels petits?

R: En aquest trosset de Blai estem la biblioteca i nosaltres. Fem molta pinya, com també en fem amb el Sortidor. Si els veïns ens han acollit molt bé, el tracte que ens han donat les entitats i els espais culturals del barri és de 10. Fins i tot les escoles ens han ajudat.

Al cap i a la fi, heu recuperat la memòria d’aquest local.

F: Això era una carbonera. Des d’aquí es repartia carbó. El nostre logo és l’avi del meu company, qui n’era el propietari. Per a nosaltres era maco recuperar un espai com aquest. De fet, a tot el Poble-sec hi ha moltes referències al carbó i és un element a tenir present. Forma part de l’essència d’aquest barri obrer. Aquí fem trinxera.

Contra Amazon també?

F: Amazon no s’enrecordarà del llibre que vas llegir la darrera setmana i si et va agradar. El seu algoritme és fantàstic, però no sap llegir les cares ni et para pel carrer quan sap que ja té el llibre que buscaves.

 

Continua llegint

Entrevistes

Mayte Martín: ‘‘El arte y el negocio son antagónicos. El arte no entiende de intereses’’

Cuando faltan solo unos días para que actúe en la Sala Barts, entrevistamos a Mayte Martín (Barcelona, 1965), una compositora, cantante y cantaora de flamenco que acumula más de 25 años sobre los escenarios y ocho discos publicados. Nos habla de Tempo Rubato, su trabajo más personal que ella define como una especie de diario sonoro, y de su vida en el Poble-sec: el barrio que la vio nacer y que hoy vuelve a ser su casa. La fuerza y la libertad artística acompañan el trabajo de esta creadora que se muestra crítica con la industria discográfica y con “el consumo de música basura”.

Publicat

on

Naciste en el Poble-sec y decidiste volver. ¿Qué es lo que más te enamora de tu barrio?
Volví al barrio a los 32 años, con nostalgia de sus calles, su gente, su arquitectura y su atmósfera. Aunque me fui a otro barrio con solo tres años, mis recuerdos de infancia los ubico aquí, en la calle Blesa, donde me reencontraba con mi familia andaluza y en esas tardes de domingo escuchando flamenco en casa de mis tíos. Vivo en un piso muy alto y cada final del día me regala una puesta de sol maravillosa e irrenunciable.

¿Cómo llegó el flamenco a tu vida?
Mi padre fue un inmigrante andaluz de los que llegaron a Cataluña en los años cincuenta y llevaba en su maleta discos de flamenco: Valderrama, el Pinto, Marchena… Esa fue la banda sonora de mi niñez y esa era la música que escuchaba cuando mis oídos estaban aún vírgenes y mis emociones también; por eso creo que el flamenco caló tan hondo en mí.

El 13 de noviembre actúas en la sala Barts para presentar ‘Tempo Rubato’. ¿Qué tendrá de especial
este concierto?

Los proyectos van cuajando y madurando contigo; por tanto, en cada interpretación del mismo repertorio, si
ha pasado un tiempo, hay nuevo contenido emocional y expresivo que es muy hermoso percibir y transmitir. Por
otro lado, este concierto en la sala Barts tiene el plus de contar con la presencia de Belén Maya, embajadora de la belleza y de la delicadeza en la danza flamenca.

En alguna ocasión has explicado que se trata del disco de tu vida. ¿Cómo ha sido su proceso de gestación?
Tempo Rubato ha visto nacer todos mis proyectos, porque su contenido son las canciones que he compuesto a lo largo de toda mi vida desde que empecé a componer. Al principio no pensé en publicar las canciones pero después pensé que sería muy hermoso que quedasen registradas en una especie de diario sonoro. A medida que las componía, las iba entregando a Joan Albert Amargós para que las vistiera con los instrumentos que yo siempre imaginé para ellas, y eso es exactamente lo que suena en Tempo Rubato. Jamás me puse un plazo de grabación ni de publicación del disco, lo ha construido y lo ha concluido la vida misma.

¿Qué quieres transmitir con este trabajo?
Solo pretendo que sea mi diario amoroso, como escribo en el libreto del disco: “Tempo Rubato es mi cardiograma. El trazado sonoro de mi registro vital y amoroso”. He querido contar en él cómo y cuánto he amado, y que quede constancia de ello cuando yo ya no esté.

Este proyecto se ha financiado gracias a una campaña de micromecenazgo. ¿Por qué decides recurrir a esta herramienta?
Hace mucho que llevo a cabo mis proyectos a través del micromecenazgo. Es una manera bonita de celebrar tu
libertad artística con quienes la valoran, la disfrutan y la secundan. Una forma de hacer partícipes directos de tu obra a las personas que son felices con lo que haces. El arte y el negocio son antagónicos. El arte no entiende de intereses. Y cuando, al hacer arte, te pones a pensar en los frutos y no en la siembra, ya no estás haciendo arte.

¿Qué es para ti la libertad?
Ser libre es ser dueño absoluto de tus actos. También lo son quienes venden su alma al diablo por un plato de lentejas. Lo que ocurre es que no todo el mundo está dispuesto a pagar el precio que hay que pagar por ser honesto, es una cuestión de prioridades. Yo no soy una persona ambiciosa de nada material, solo ambiciono tiempo, paz, rodearme de personas que estén a mi lado por quien soy y no hacer nunca nada que no haga por amor.

¿Cómo ves el momento actual de la industria musical?
La industria musical no está al servicio del arte, se mueve por intereses puramente económicos, por tanto, en
este momento es el peor enemigo que tiene el arte. Las discográficas se dedican a lanzar al estrellato a artistas de diseño que buscan únicamente alimentar su ego y su ambición. Así, ambos –artista y discográfica– se enriquecen juntos a costa de empobrecer el panorama artístico y maleducar al público, que cada vez tiene que hurgar más para encontrar propuestas con calidad y solidez.

¿A qué artistas del momento admiras? ¿Qué piensas de la nueva hornada de cantantes de flamenco que arrasan entre los jóvenes?
Hay buenos artistas flamencos, pero prácticamente todos están en la sombra. Todos los que pueden mantener vivo
y sano este arte son perfectos desconocidos para el gran público. Porque lo que es de verdad, no es manipulable, lo que no es manipulable no interesa a la industria, y lo que no interesa a la industria siempre permanece en la sombra. Vamos a pagar muy caro este consumo masivo de música basura que está enriqueciendo a las multinacionales, porque esos “productos discográficos” que el marketing impone al público a base de poder, es decir, de dinero, tienen copado el mercado. No hay espacio para nada más.

En estos momentos políticos que vivimos parece que ser artista y catalana implica tenerse que posicionar con respecto a la cuestión nacionalista. ¿Lo evitas?
Yo jamás evito posicionarme en ningún aspecto ni en ningún sentido. Soy un ser humano libre y con ideas propias y siempre manifiesto mis opiniones claramente, gusten o disgusten a quien sea. Una persona que no tiene sensibilidad ni valentía para reaccionar ante la injusticia, la manipulación y el abuso de poder, tampoco tiene sensibilidad ni valentía para hacer arte.

Háblanos de tus planes de futuro.
Mis proyectos son vivir y seguir creando, a mi forma, a mi ritmo, con la libertad que me permite ser feliz y hacer felices a quienes me escuchan. Ser fiel a mis principios, ese es mi compromiso con la vida y con el don que me fue concedido.

Fotografia: Isabel Camps

Continua llegint

Entrevistes

Sol Picó: ‘‘M’interessa molt que la gent del barri no tingui por a acostar-se a La Piconera ’’

Balla des que té consciència i el moviment és la seva vida. Aquest mes parlem amb la coreògrafa i ballarina Sol Picó (Alcoi, 1967), que –després de més de 40 anys de carrera– acumula 10 premis Max i el Premi Nacional de Dansa 2016, entre molts altres reconeixements. Ens trobem al seu refugi d’inspiració, La Piconera, un espai dedicat a la dansa al carrer Sancho Marraco 6, que fa cantonada amb el passeig de l’Exposició. Ens parla de la seva trajectòria, dels primers entrebancs i de les seves il·lusions; una d’elles és que els poblesequins perdin la por a creuar la porta de La Piconera, on els esperen un munt de propostes per estimar el propi cos.

Publicat

on

Com van ser els teus primers passos en el món de la dansa?
A casa, jo era la típica nena inquieta que no parava. Vaig fer tota la formació de clàssic i espanyol al conservatori d’Alcoi, després vaig anar a València i d’allà a Barcelona, on vaig intentar entrar a l’Institut del Teatre però no m’hi van acceptar.

Com vas rebre aquesta negativa?
Em van dir que no m’agafaven perquè estava gorda. Per a una persona que està intentant dedicar-se al món de la dansa, allò va ser un fracàs absolut. Però aleshores em van becar a La Fàbrica Espai de Dansa, on vaig fer una formació meravellosa durant dos anys. A partir d’aquí vaig anar a París, on –després de passar-ho bastant malament perquè la competència era brutal– vaig poder començar a treballar en una companyia. Després em van trucar de Madrid i més tard vaig venir a Barcelona i em vaig adonar que no només m’agradava fer d’intèrpret sinó que també volia coreografiar.

Quina ha estat la dificultat més gran a l’hora d’intentar obrir-te portes durant aquest temps?
N’hi ha moltes, però això no para mai. Jo estic en risc d’extinció constant perquè l’art és molt variable i tens la sensació que has d’estar en les modes que existeixen. Quan tu tens una manera de fer una mica personal i no entres en aquestes modes, tens el perill d’extingir-te.

A nivell físic també és una professió dura.
Sí, encara que només sigui per donar classes has d’estar en forma i el cos va canviant al llarg del temps, però jo no ho visc com un sacrifici perquè la disciplina diària és una cosa innata en mi, el meu cos pateix més quan no em moc que quan em moc. La dansa és disciplina absoluta.

Has pensat mai en llançar la tovallola?
Ho penso dia sí, dia no. Però crec que serà difícil que la tiri perquè això de moure’m i treballar ho porto a l’ADN. I cada dia que entro en aquest espai meravellós em venen ganes de besar el terra només de pensar que tinc un lloc per poder treballar i poder seguir creant, que per a mi és el més important.

Com vas trobar el teu temple, La Piconera?
Jo abans compartia un espai amb diversos coreògrafs. Durant aquest període era un moment d’ebullició de companyies que sortien i vam agafar aquell espai, però l’havíem de compartir, coordinar els horaris de tots… En un d’aquests moments en què pensava en deixar-ho, vaig fer Bésame el cáctus, que va ser el gran hit de la companyia, i em van fer companyia resident del Teatre Nacional. Allà em vaig adonar que tenir un espai les 24 hores del dia significava poder fer molta cosa. Quan vaig sortir del TNC vaig decidir buscar un lloc per a mi.

Per què al Poble-sec?

Per casualitats de la vida havia vingut a viure al Poble-sec i el mateix dia que vaig mudar-me vaig començar a buscar local. Vaig trobar això, que abans era un taller mecànic de cotxes, i amb tota la companyia el vam remodelar per convertir-ho en aquest espai, que primerament era la seu de la companyia per assajar i tenir les oficines, però amb la crisi ens vam adonar que era inviable mantenir un espai així i va ser quan vam començar a pensar en la possibilitat de fer tallers per traspassar la nostra experiència al barri.

Què pot trobar a La Piconera la gent del barri?
Tallers de contemporani per a nens, dansa contemporània per a gent que no balla, ioga, teatre… Classes perquè la gent pugui compartir una bona estona amb professors molt potents que han treballat per tot arreu. A part d’això, també lloguem l’espai per a la gent que vulgui treballar. És una manera de compartir la nostra passió per la dansa amb aquest barri i m’interessa moltíssim que la gent no tingui por d’acostar-se a La Piconera.

Més enllà dels tallers, quins projectes tens en marxa en aquests moments?
Ara mateix estic preparant un encàrrec per part de la Generalitat valenciana sobre l’essència del poble valencià. També estic de gira amb l’espectacle Dancing with frogs, la peça sobre la masculinitat que vam estrenar fa un any, i també tinc en gira We women, un espectacle sobre la dona. El ying i el yang.

Tots dos espectacles els has creat tu. Què t’inspira per fer-ho?
Jo creo a partir de les meves necessitats. Vaig tenir una època en què la mort estava molt present a la meva vida i parlava sobre el més enllà. Fa quatre anys vaig voler fer una revisió sobre la meva carrera i el pas del temps i vaig fer One-hit wonders. Quan vaig tenir ganes d’analitzar la figura de la dona del segle XXI amb dones d’altres continents va ser quan vaig fer We Women. Després d’un any creant aquest espectacle era molt important per a mi plantejar-me què passa amb l’home del segle XXI. Els temes es basen en allò que respiro a la vida.

Creus que ets una artista rebel?
És una etiqueta que m’han posat els altres. Jo no em sento rebel ni trencadora, només faig les coses des de la meva pròpia personalitat i no em callo. Però no concebo la creació com una cosa només per distreure, per a mi és una reflexió i m’agradaria que el públic també reflexionés amb mi.

On està el teu sostre professional? Què et queda per fer?
Em queda molt per fer. Hi ha tot un món fora de les nostres fronteres i jo necessito seguir en contacte amb la resta d’Europa i la resta del món. Em queden molts llocs per conquerir, per seduir…

Continua llegint

Entrevistes

A. Romero: ‘‘Els primers que vam parlar de la República del 99% vam ser nosaltres’’

Queda lluny el 15-M? Potser l’ocupació de la plaça de Catalunya sí que queda enrere, però el moviment popular que va originar encara perviu. Entre la gran quantitat de nous col·lectius en què va desembocar, s’ha de destacar un: els Iaioflautes. Persones grans que, amb l’esperança d’aconseguir una societat més justa, no van dubtar en posar-se l’armilla i prendre els carrers. Entre aquests, l’Alfons Romero. Ell, però, assegura parlar per ell mateix: “Sóc Iaioflauta, però no puc representar Iaioflautes, som massa transversals per fer-ho”.

Publicat

on

7 anys de Iaioflautes; el misteriós cas de Benjamin Button?
Ens agrada dir que som fills del 15-M. Quan el moviment va començar, vam veure una oportunitat per aportar l’experiència i ens vam incorporar al moviment de forma individual. El que no podíem fer era quedar-nos a dormir allà, perquè ja teníem una edat. Si més no,, a partir d’aquí ens vam començar a trobar persones que havíem coincidit dècades enrere i que ara volíem tornar a lluitar perquè els nostres néts i nétes tinguessin una vida digna.

D’on surt la idea del mot Iaioflautes?
Entenem que nosaltres som mestissos. No tenim ni raça ni color; som horitzontals i aquí hi cap tothom. La idea del nom ens la va donar la magistral Esperanza Aguirre, quan a Madrid va dir que els del 15-M eren uns rastraflautes. Nosaltres estàvem dinant en un xinés que ja no existeix i algú va dir: “Ostres! Sí aquests són els rastraflautes, nosaltres som els iaioflautes”.

El vostre cas posa de relleu que el 15-M no estava format només per joves, sinó que també aplegava des d’universitaris fins als protagonistes de la Transició.
El 15-M va ser una cosa espontània de la societat, a la qual ens vam incorporar gent de totes les edats i de totes formes de pensar. Teníem ganes de canviar la societat i l’estafa que vam tenir amb el règim del 78 per crear un nou espai.

Ara alguns nostàlgics assenyalen que el 15-M s’ha acabat contaminant…
El 15-M ha servit bàsicament per ocupar un espai que no hi era: l’espai de Podemos, l’espai dels Comuns… La idea que tenien aquests era incorporar-se a les institucions i frenar la roda. Si més no, ara sembla que frenar la roda era molt difícil i el que han fet ha sigut entrar i deixar-se portar. Evidentment fent coses; al cap i a la fi no es pot negar que fos un èxit que Podemos aconseguís els vots que va aconseguir, que els Comuns guanyessin l’Ajuntament i que a Badalona es fes fora a l’Albiol.

Els grans mitjans de comunicació controlen l’opinió de les grans masses. Quin paper han jugat en la fermentació d’idees com “l’organització popular”?
L’ha ajudat a créixer. Només cal veure la publicitat que va oferir La Sexta a Pablo Iglesias i al seu voltant. Però al final els grans mitjans estan dins d’un sistema que és capitalista i que la seva raó de ser és guanyar diners. Ja poden tenir un Gran Wyoming que és molt crític amb tot el que representen, però que alhora els fa guanyar diners. Nosaltres mateixos els quèiem simpàtics quan ocupàvem la Borsa de Barcelona, perquè allà tenien suc per emetre i fins i tot el Pronto ens va fer una doble-pàgina.

Més enllà de la premsa, com ha afectat el procés en les dinàmiques internes de Iaioflautes?
Evidentment ha afectat, perquè som un col·lectiu molt horitzontal. Però sempre hem de recordar que els primers que vam parlar de la República del 99% vam ser nosaltres. Fins i tot vam crear una bandera que suprimia l’estrella de l’estelada i vam posar el 99%.

En què es tradueix això?
Que nosaltres creiem que és temps de la república de la majoria. Quan hi havia a la Generalitat l’Artur Mas ja vam fer dues accions: una primera ocupar el Parlament de Catalunya amb aquesta bandera i reclamar una República social, solidària, feminista, anticapitalista i antifeixista, perquè la República al final només és un sistema. La gent pensa en la II República, però hem de tenir en compte que republicans també són gent com la Merkel, el Sarkozy o el Trump. De fet, en la segona acció vam voler ocupar la Generalitat i el Govern ens va dir que ens atendria. Després van marxar per la porta del darrere. Allà van demostrar quin tipus de Govern era.

Com ha quedat la relació amb les persones del 15-M que han entrat als Governs del canvi?
La relació que teníem a nivell de col·lectiu no és el mateix, com pot resultar obvi. Nosaltres hem de lluitar mani qui mani al poder; i ho podem fer de dues maneres: donant suport a les seves idees o criticant allò que fan malament. Hem d’oferir els serveis que pot aportar el carrer, però alhora pressionar. Per exemple, personalment imagino que controlar la Guàrdia Urbana és molt difícil, perquè hi ha un percentatge molt elevat d’agents sindicalitzats que vénen de branques feixistes. Però aleshores el que ha de fer l’executiu és sortir al balcó, explicar-ho a la gent i aquesta segurament aportarà idees per ajudar a resoldre el problema.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.