Recordem com Virginia Woolf s’imagina què hauria passat si el cèlebre dramaturg William Shakespeare hagués tingut una germana (la Judith), amb el mateix talent per a l’escriptura que ell. Segurament, la seva escriptura hagués estat menystinguda, invisibilitzada i, avui, oblidada. Al llarg dels segles, les dones han patit grans dificultats per satisfer la seva voluntat d’esdevenir escriptores professionals i es van veure, moltes vegades, relegades a la cambra pròpia, a una temàtica de l’espai privat i domèstic que les encotillava, a la pràctica de gèneres íntims com les cartes o els diaris… En resum, a l’univers de la privacitat.
Tot això ha comportat, com és obvi, que els noms femenins de la literatura hagin quedat soterrats, amagats al coneixement d’un lector mitjà (que, sense ser-ne conscient, ha col·laborat en aquest pla d’ocultació). Però, com podem parlar de la literatura catalana del segle XX si n’esborrem el monòleg de Caterina Albert, La infanticida, (que va guanyar els Jocs Florals d’Olot el 1898), si n’arrenquem els noms d’Aurora Bertrana, Carme Montoriol, Teresa Vernet, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Dolors Monserdà, Clementina Arderiu, Maria Mercè Marçal, Cèlia Sunyol, Carme Karr, Palmira Ventís, Anna Murià…
De la mateixa manera, ningú no pot copsar realment la literatura catalana del nostres dies si censura els subjectes desterritorialitzats i les identitats en conflicte de Najat el Hamchi, si prescindeix de l’originalitat i la precisió lingüística de Núria Perpinyà, si passa per alt la magnífica obra de gènere de Carme Torras o d’Anna Maria Villalonga, si silencia la gran capacitat per retratar l’univers femení de Marta Rojals, si bandeja l’habilitat narrativa per crear un univers propi de Tina Vallès. En definitiva, si continuem bandejant la literatura escrita per dones, no només mantindrem distorsionada la història de la nostra literatura, sinó que podem acabar abolint la nostra cultura. y