Connecta amb nosaltres

Història

La Foixarda: el nom no fa la cosa

A molts barris de la ciutat hi ha força noms de lloc que provenen d’antics propietaris de terrenys i masies de la zona

Publicat

on

La Foixarda

L’afició a patinar va ser important durant un temps, els patins no eren molt cars i en podies llogar. Ens deixaven patinar, fins i tot, al pati de l’escola de les Monges del Sortidor. Durant la meva adolescència, situada a principis dels anys seixanta del segle passat, amb d’altres amigues, pujàvem sovint a la Foixarda. L’indret em semblava aleshores llunyà i romàntic. A la pista podíem conèixer noiets de la nostra edat que ens donaven la mà per patinar plegats, cosa molt emocionant quan tens tretze o catorze anys. No tenia ni idea de què venia el nom del lloc i, en aquells anys, em preocupava de forma relativa la història del passat.

Més endavant vaig donar per fet que el nom feia referència a una bonica planta de flors blaves, encara que no l’hagués vist mai per allà. Fa uns dies vaig llegir al diari un escrit en el qual s’explicava que el nom venia de la família Foixart, propietària de les pedreres d’aquell indret. L’explicació em sembla molt adient i versemblant, ja que era habitual feminitzar els cognoms en casos semblants. Els descendents del senyor Foixart han fet una sol·licitud a l’Ajuntament per tal que rectifiqui el nomenclàtor. El nomenclàtor de carrers és un document imprescindible, amb inevitables errades i mancances, cosa que no és estranya ja que sovint els noms dels indrets no resulten gens clars i han anat canviant amb el pas del temps.

A molts barris de la ciutat hi ha força noms de lloc que provenen d’antics propietaris de terrenys i masies de la zona. L’Ajuntament, quan l’indret s’anava urbanitzant, reconvertia alguns d’aquests noms en els de famosos i coneguts. El meu carrer és diu avui Elkano però en plànols i guies del passat ve mencionat com carrer d’en Cano, que devia ser algun propietari dels terrenys pels quals es va traçar el carrer.

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

Troben un refugi antiaeri al carrer Radas

Publicat

on

Refugi Guerra Civil Radas

Durant les obres de millora del carrer Radas s’han trobat les restes de l’entrada d’un refugi antiaeri de la Guerra Civil que es va començar a construir i del qual no es tenia constància documental. Els primers esglaons que donen accés al refugi es troben tallats per una canonada de gas natural que es va instal·lar l’any 1998. Els motius que justifiquen el fet que aquest refugi no hagi estat documentat, segons Francesc Jimémez, gerent del Districte de Sants-Montjuïc “és perquè mai es va acabar fent servir”.

També diu que una veïna del carrer Radas comenta que no es va completar la seva construcció perquè “hi havia una mina d’aigua molt propera que inundava permanentment el refugi”. No s’ha pogut entrar al refugi perquè està reomplert d’argila. Fins ara s’havien documentat dos refugis al carrer Concòrdia, el número 529 i 234. El fet que totes les obres que es fan al districte estiguin supervisades per arqueòlegs ha destapat aquesta nova estructura, ubicada davant el número 22 del carrer Radas, que no correspon a cap dels dos refugis fins ara documentats. El que sí s’ha verificat, és que el refugi en qüestió disposava d’una galeria de ventilació a uns 15 metres de l’accés localitzat.

Continua llegint

Història

El 20 de maig de 1963 entra en servei el transbordador aeri del port, inactiu des de la guerra

S’havia posat en marxa l’any 1931

Publicat

on

Inicialment havia estat un projecte de 1926, liderat per l’arquitecte Carles Buigas, destinat a unir la Barceloneta –torre de Sant Sebastià– i el port –torre de Jaume I, al moll de Barcelona– amb l’hotel de Miramar i tot el nou entorn de la muntanya de Montjuïc, creat amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929. Però el problemes de finançament el varen anar postposant, fins que, després de dos anys de treballs de construcció, entrà en servei el 12 de setembre de 1931.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, l’aeri va deixar de funcionar i el cable transportador fou retirat. Els motius evidents foren que el port era un dels objectius més importants dels bombardejos, tant marítims com aeris. I, a més, les dues torres varen passar a tenir una funció de vigilància i defensa, que no estava pas prevista en els projectes inicials dels enginyers. En acabar la guerra, les dues torres del transbordador restaren com un mut monument arquitectònic del passat, com a mostra d’uns millors temps pretèrits.


Instal·lacions restaurades

L’any 1958, la societat Teleféricos de Barcelona, SA es va fer càrrec de les instal·lacions i, després de dos anys de treballs de restauració de les torres, de tots els mecanismes i dels tres entorns de les bases, el 20 de maig de 1963, posà en servei les cabines del nou transbordador, tot mantenint i respectant la imatge del projecte inicial d’abans de la contesa. Des de llavors fins al moment present, només ha deixat d’estar en servei entre 1995 i 1996, quan s’hi van fer importants treballs d’actualització i manteniment de les estructures.

Dades tècniques
Algunes dades tècniques de l’equipament: recorregut de 1300 metres, uns 650 metres cada recorregut; la torre de Sant Sebastià té 70 metres d’altura; la de Jaume I, 101 metres; i l’estació de Miramar es troba a 57 metres sobre el nivell del mar. Com a curiositat històrica podem explicar l’anècdota que l’11 de setembre de 1944, un grup de militants del Front Nacional de Catalunya van penjar una bandera estelada a la vora de la torre de Sant Sebastià, que el cos de bombers de la ciutat va haver d’enretirar. De la recuperació del transbordador del port a Montjuïc, un equipament espectacular i molt freqüentat per visitants i locals, ara fa 55 anys.

Continua llegint

Història

Un balcó al Poble-sec: Evocació del Teatre Talia

Publicat

on

El Teatre Talia de Barcelona es va inaugurar el 4 d’agost de 1900 i va tancar l’abril de 1988. Dos mesos després, s’hi va produir un incendi i va ser enderrocat. Avui encara hi roman un solar sense edificar. 

Al llarg de la seva història, el teatre va tenir diferents noms: Delicias, Lírico, Trianon i d’altres. A partir de 1924 es va començar a anomenar Talia. A començament dels anys 50 va ser adquirit per Ignacio F. Iquino i Paco Martínez Soria. Iquino va anar cedint la seva part i Martínez Soria vaacabar per ser l’únic propietari. El 1982, després de la mort del propietari, es  va canviar el nom de Talia per Teatre Martínez Soria. La sala tenia platea i dos pisos, en forma de ferradura i s’havia renovat a fons abans de ser enderrocat. En els darrers anys s’hi van representar obres molt populars, com Violines y Trompetas, de Santiago Moncada, amb Fernando Guillén y Paco Morán, que va durar tres temporades.

En els seus primers anys de vida s’hi representaven tan sols sarsueles. Durant els anys 60 i 70 s’hi va fer molt teatre interessant. Una obra molt popular va ser El comprador de horas, de Jacques Delval, traduïda per Pemán, amb Núria Espert i Rafael Arcos que avui trobaríem carrinclona però que aleshores semblava molt forta. Un capellà compra les hores d’una prostituta amb la intenció de redimir-la amb les seves reflexions, cosa que aconsegueix, tot i que la gent malparli d’ell a causa de les seves visites casa de la pecadora. 

També s’hi havien celebrat actes diversos, com ara les celebracions del sant del director de l’Acadèmia del Carme. Al solar abandonat hi va créixer una gran i bonica figuera, però en una neteja que es va fer per tal que l’espai servís de magatzem de materials durant les obres del Paral·lel se la van carregar. A veure si un dia o un altre podem recuperar, en aquell indret, un nou teatre.

 

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.