Connecta amb nosaltres

Història

Històries del Paral·lel, el Teatre Arnau

Parlar del Teatre Arnau és parlar de music-hall, de cinema, de musicals i d’un espai emblemàtic del Paral·lel. Per aquesta sala han passat els millors artistes nacionals i internacionals de tots els gèneres

Publicat

on

Parlar del Teatre Arnau és parlar d’un music-hall i d’un teatre de musicals. Sense cap mena de dubte aquesta és la funcionalitat més reconeguda popularment a la sala des del 1903, a banda del periode històric intermig que va funcionar com a cinema –al qual no li van faltar les varietés– entre 1930 i 1980, ‘‘un vulgar cinema de barri’’ en paraules de Miquel Badenas. El Teatre Arnau fou incialment un music-hall i de sarsuela i cap el 1910 va acollir obres de teatre de Rusiñol i d’Àngel Guimerà. L’actriu Margarida Xirgu amb el còmic Pepe Santpere protagonitzaren el vodevil Las píldoras de Hércules.

“Jo vaig néixer a l’Arnau” deia Raquel Meller i així ho certifica una placa de marbre que presideix la platea en honor al seu pas pel teatre, els anys 1911 i 1912, en reconeixement al seu gran èxit a escena interpretant de forma vibrant el gènere del cuplet. El 21 de març de 1966 es va inaugurar el seu monument davant del teatre, a la plaça que posteriorment portarà el seu nom, fet per l’escultor Josep Viladomat. ALa Vanguardia, el crític Ángel Zuñiga deia de Meller que artísticament va significar “la perfección. La medida. La intuición del pueblo que sabe de todas las aristocracias”.

Els anys 80 i 90 i el retorn del music-hall

El retorn com a sala de teatre musical fou mèrit de l’empresari Pepe Buira als anys 80, que va voler “devolverlo a la actividad para la que había sido creado, el music-hall”, presentant a les actrius Lynn Allisson (vedette), Loles León (tema estrella La Rabanitos) i Sílvia Marsó (La regadera). El 1985 el Gran Pirandello cantava la seva Bomba.

La cantant i actriu Sara Montiel va tornar al Paral·lel el 1992 i ho fa fer a l’Arnau amb la retransmisió de TVE per a tot l’estat de Ven al Paralelo, cantant els cuplets de Raquel Meller. Totes dues han triumfat als escenaris, pantalles i discogràfiques amb un mateix repertori sent l’Arnau un pont simbólic que les uneix i això sí, amb fórmules interpretatives diferents, Raquel Meller no és com la Sara Montiel, no cercava un rol sexualitzat.

Artistes i espectacles de primer nivell

El musical Chicago va ser estrenat per primera vegada a l’estat espanyol i en català l’11 de març de 1997, programat a la cartellera d’aquest emblemàtic indret durant 7 mesos i amb una gira posterior per Catalunya. Va merèixer el Premi de la Crítica de Barcelona al millor espectacle de Teatre Musical de la temporada. Aquesta versió en català va comptar amb la direcció artística i coreogràfica de Coco Comín (s’afirma que el muntatge va sortir de la seva escola de dansa) i com a director escènic va tenir a Marc Montserrat Drukker. La direcció musical va correspondre a Benjamin Davies (professor de jazz al Conservatori del Liceu) i la traducció va anar a càrrec de Roser Batalla i Roger Peña. Els personatges principals van ser interpretats per Ester Bartomeu, Àngels Marcer, Jaume Bernet, Xavier Serrat, Emma Gómez i Jaume Giró.

 Un any abans, el 1996, Mònica Green i Àngels Gonyalons van estrenar el musical de Sheldon Epps Blues en la nit, dirigit per Ricard Reguant. També el 1996 i amb el mateix director s’estrenà Rocky Horror Show  amb l’actriu, cantant i ballarina Marta Ribera. El grup Teatreneu programava el musical, dins del Festival Grec 95, De Montmatre al Paral·lel de Josep Maria Carandell i direcció musical d’Agustí Humet amb Carme Sansa entre d’altres. També van programar Buenos Aires Tango.

No podem oblidar altres grans artistes que han passat per l’Arnau, com han estat Alady, la Bella Dorita, Enric Borràs, la gran Lita Claver La Maña, Angel Pavlosvky, Joan Gimeno, Las Veneno, la Orquestra Mondragón amb Javier Gurruchaga, Golden Apple Quartet amb la seva barreja d’humor entre boleros i gospel… L’homenatge a Abracadabra, l’Un, Dos, Tres de Chicho Ibañez Serrador enregistrat al Teatre Arnau, Raphael, Celia Cruz i l’humorista Eugenio al programa de TVE de Sara Montiel.

Autor: TONI OLLER CASTELLÓ (Associació Talia Olympia)

Història

El tango també va gaudir de popularitat al Paral·lel

Publicat

on

Un dels locals emblemàtics del barri porta el nom d’un tango, Tinta roja, i en més d’una ocasió s’hi han fet classes de ball i sessions dedicades a aquest gènere.  El tango va tenir una època molt interessant i popular al Paral·lel, però, paradoxalment, no és el tipus de música que més s’evoca quan es fa referència al passat.

L’any 1990 Quaderns Crema va publicar el llibre Barcelona, tercera pàtria del tango. Els seus autors eren Xavier Febrés i l’enyorada Patrícia Gabancho. El llibre està dedicat a Josep Bastons, Pere Gubern, Elba Picó i Jorge Sarraute. I, també, ‘‘als veterans de la penya tanguera de la bodega Mariona del Poble-sec’’. He esbrinat poca cosa d’aquesta penya, però sé que algun senyor conegut, de l’edat dels meus pares, hi havia anat en més d’una ocasió. Avui ja no queda la bodega ni la penya, que jo sàpiga.

Els autors, a l’epíleg, expliquen com, un matí de dissabte, van anar a la bodega Mariona, del passatge Prunera, on una colla de gent gran escolta Gardel i d’altres cantants, canta i toca tangos. Era aquella una penya històrica, formada per jubilats, que es reunien cada setmana per recordar el tango. Van passar per diferents locals abans de trobar lloc a Ca la Mariona. Alguns dels integrants del grup havien vist cantar Gardel, en col·leccionaven fotografies, discos, segells. Recordaven, així mateix, els emblemàtics Irusta, Fugazot i Demare. Aquest llibre és un dels pocs documents que he trobat amb informació sobre aquell grup de gent gran, nostàlgica i entusiasta. Durant els vuitanta, com sol passar de tant en tant, el Paral·lel va fer una breu revifalla i també el tango. En aquest interessant llibre es reivindica Barcelona com a tercera pàtria del tango, després de Buenos Aires i París.

JÚLIA COSTA

Escriptora

Continua llegint

Història

Durant anys, la casa de colònies del Poble-sec

30 de març de 1959 Inaugurat el refugi de Sant Pere Claver a Planoles

Publicat

on

El 8 de febrer de 1958 es col·locà la primera pedra del que havia de ser el principal lloc de colònies d’estiu dels nens del Poble-sec dels anys 60 i 70 del segle passat. Ara bé, res del que va acabar passant estava previst quan es va inaugurar el refugi, la primavera de l’any següent.

De fet, si bé va acabar essent un lloc d’esbarjo dels infants i el jovent del barri, els orígens estan en l’àmbit sanitari de Sant Pere Claver. Dins de les iniciatives mèdiques, en relació a les condicions de vida dels infants de les barraques, un dels metges tingué la iniciativa de dur al seu apartament de Ribes de Fresser un reduït grup de nens amb malalties respiratòries. La iniciativa va tenir seguiment en altres espais en anys posteriors. Fins que en una ocasió els nois varen acampar a Nevà, al costat d’un refugi que els jesuïtes hi tenien.

Cal recordar que la parròquia de Sant Pere Claver, des de la seva entrada en funcionament el 1948, ha estat regida per capellans de la Companyia de Jesús; i, per tant, el seu primer mossèn, el pare Lluís Artigues, també pertanyia en aquest orde religiós.

En una de les visites que mossèn Artigues va fer a Nevà conegué un veí del poble que tenia el fill malalt de sarna i no aconseguia el tractament curatiu adequat. De tornada a Barcelona, el mossèn posà el veí en contacte amb el servei de Dermatologia de l’Hospital de Sant Pere Claver, on li van fer un tractament que acabà amb la curació del nen. I els veïns de la petita localitat, en agraïment, feren un recapte de fons per comprar un terreny, a la localitat veïna de Planoles, per tal que els infants de la parròquia de Sant Pere Claver poguessin fer-hi les colònies i les acampades d’estiu.

Així, l’hivern de 1958 començaren les obres, que varen concloure el 30 de març de l’any següent. En els primers anys, ens consta que s’hi varen continuar fent colònies per a nens asmàtics; però a poc a poc, va anar-se imposant el model d’ús per a infants en general del Poble-sec, Montjuïc i zones properes. S’obria un període de puixança, en què els estius sempre s’omplia el refugi d’infants i adolescents, en especial de famílies amb menys recursos econòmics.

No podem oblidar que, el 22 de juliol de 1965, en un viatge rutinari de visita a Planoles, el pare Artigues va patir un accident de circulació mortal. La persona motor dels primers disset anys de la parròquia deixava la institució òrfena; però la llavor social del seu treball restà en el manteniment, recuperació i ampliació de tots els aspectes de la parròquia: el religiós; però també, el sanitari, el docent, l’assistència social, la formació professional i tants altres aspectes que han abordat al llarg de tants anys. De la inauguració del refugi de Planoles, ara fa 65 anys.

Continua llegint

Història

Pepe Escamillo: “Yo soy el rey del Paralelo, los demás son mis lacayos”

A l’escenari actuava com una autèntica diva que no deixava que absolutament ningú li fes ombra

Publicat

on

Per

Josep Pons i Ortiz, conegut amb el nom artístic de Pepe Escamillo (Barcelona, ​​1920-1987), va ser un artista de varietats català. Va actuar al Paral·lel barceloní d’on va ser primera estrella. El pseudònim d’Escamillo l’havia manllevat d’un personatge de l’òpera de Bizet, Carmen. De petit havia viscut al barri de la Barceloneta. Als anys 50 va entrar a treballar a El Molino i va ser una de les figures més cèlebres d’aquest local durant la dècada dels anys 60. Escamillo es va iniciar com a artista als 17 anys fent cafè-teatre i cantant sarsuela, però aviat va descobrir que fer espectacles per a gais li podia aportar més beneficis.

Perseguit per la censura

Darrere del seu gran èxit va haver-hi una llarga història de prohibicions que van arribar a obligar-lo a exiliar-se cap al 1955. Encara que va ser una de les estrelles d’El Molino, va actuar també al Teatre Victòria i va viatjar a Amèrica per actuar amb Xavier Cugat. Allà on anava omplia totes les sales, va ser un gran ídol, i un personatge estimat per aquells que el van conèixer.

Després d’un espectacle censurat en el qual es ridiculitzava al Tenorio, Don Joan Tiroño, va haver de marxar a París i Hamburg on va participar com a boy en diversos espectacles de varietats. Segons va imformar més tard El País, va arribar a protagonitzar números de striptease en diverses ciutats alemanyes.

El seu retorn a Barcelona va ser triomfal, convertint-se en un ídol. Ningú com ell sabia burlar la censura, jugant sempre amb una identitat “marica” que va complicar la feina a la rància censura franquista. Però les majors multes que va patir el teatre del Paral·lel no van ser per la poca roba de les vedets, ni pels comentaris picants dels seus artistes, van ser perquè l’Escamillo intentava sempre parlar en català, segons va explicar la propietària del local, Doña Fernanda, que recordava a les seves memòries que pagava gairebé més multes pels comentaris en llengua catalana d’Escamillo que pels recatats stripteases de les seves vedets.

Una personalitat molt forta

Encara que tenia fama de ser solidari amb els seus amics, a l’escenari actuava com una veritable diva. No es deixava envoltar per cap boy que pogués fer-li ombra. Escamillo, per exercir el seu “art” no dubtava a trepitjar a qualsevol que se li acostés. La modèstia no era la seva major virtut: ‘‘Yo soy el rey del Paralelo, eso lo puedo decir porque es cierto, todos los que dicen que lo son, son mis lacayos. Yo fui el primero y todos me han imitado’’. Encara que va estar a punt de casar-se, agradava igual a homes que a dones, com ell mateix explicava: ‘‘Gusto tanto a los hombres como a las mujeres, a mí me gustan los dos, así hay más campo, siempre tienes a alguien con quien pasar un buen rato’’.

Fama compartida amb Johnson

Johnson, nascut com Francisco Barnaba, argentí d’ascendència italiana, (Buenos Aires, 1916-Barcelona, 1981) va ser també un dels reis indiscutibles d’El Molino, juntament amb Escamillo, compartint ambdós el gruix de la fama a l’avinguda. Johnson va ser el primer showman de l’estat espanyol que, desafiant la censura imperant, no s’amagava de la seva homosexualitat, de la qual més aviat es burlava.

Escamillo va actuar fins a inicis dels anys 80, malgrat que els últims anys una greu malaltia l’obligava a actuar assegut. El 1987 amb 62 anys moria per les greus complicacions del procés diabètic que patia. Un diari de Barcelona va titular: “Mor Escamillo, l’ànima ‘mariquita’ del Paral·lel”. Hi ha molts testimonis de gent que el va conèixer i tractar. Tots parlaven de la seva bonhomia i el recordaven amb gran estima.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024