Connecta amb nosaltres

Economia

Cal reformar els plans de pensions

Al Regne Unit, els treballadors reben una part del salari en forma de pla d’estalvi per a la jubilació. A més, poden escollir una gestora pública del pla creada pel govern anomenada Nest

Publicat

fa 6 anys

on

Fa 25 anys que hi ha plans de pensions a l’Estat espanyol, però ja en fa tres que el seu patrimoni està estancat en uns 110.000 milions d’euros, i des de fa gairebé deu anys no hi entren nous estalviadors. Per això els incentius que, per aquestes dates, la banca ofereix per a contractar-ne estan enfocats només a prendre’s clients els uns als altres. L’Estat no ha complert cap de les 10 recomanacions que l’OCDE li ha fet.

Us en faig cinc cèntims en una atapeïda síntesi: 1) Cal una reforma integral, no pegats com fins ara. 2) Cal desenvolupar els plans d’empresa i sectorials, que només són el 25%. 3) Les comissions dels plans són de les més altes de l’OCDE. 4) El disseny fiscal és deficient. 5) No hi ha estratègies d’inversió (al Regne Unit, per ex., els primers anys no inverteixen en productes de risc). 6) Les gestores no tenen en compte el cicle vital, és a dir, les característiques pròpies de cada treballador. 7) La finalitat del pla és percebre una renda periòdica que complementi la pensió pública i no ser un instrument fiscal. 8) Escassa competència: el 80% de les gestores estan en mans de grups bancaris. 9) Manca d’informació: en molts països de la UE els treballadors reben cada any una estimació de la pensió pública que cobraran quan es jubilin. I 10) No s’han desenvolupat instruments financers per protegir-se de l’augment de la longevitat.

Aportacions als plans
Permeteu-me destacar alguns punts que considero claus: calen més plans d’empresa. Al Regne Unit, els treballadors reben una part del salari en forma de pla d’estalvi per a la jubilació, llevat que s’hi mostrin en contra. A més, poden escollir una gestora pública del pla creada pel govern anomenada Nest. A l’Estat espanyol les aportacions als plans, que desgraven a l’IRPF, son regressives: beneficien més a les rendes altes, que les usen com un instrument fiscal i no per complementar una futura pensió pública. Finalment cal recordar que, encara que la majoria de gestores són de la banca, en cas de fallida del banc, els plans no es perden perquè són fora del balanç.

De qui és la culpa?
Vista la deixadesa de l’Estat espanyol, la millor solució per a un català es crear la nostra pròpia República. Més urgent es fa encara aquesta fugida de la potència colonial espanyola veient com el deep state franquista, que domina el poder des de fa 80 anys, ha aconseguit introduir en les institucions andaluses la fórmula genuïna del feixisme franquista, davant d’un PSOE borbònic que no defensa el seu ideari republicà original i ha estat donant ales al feixisme a Catalunya. Això sí, tenen el cinisme infinit de dir que la culpa és dels catalans, que és com dir que la culpa de l’existència del Ku-Klux-Klan és dels negres, i no s’adonen que tenen un rei feixista, una policia feixista i uns tribunals feixistes.

JOSEP MARIA TORREMORELL

TEMES RELACIONATS
Continua llegint

Economia

La bugaderia dels diners

Publicat

fa 3 setmanes

on

4 novembre, 2024

Per

El rentat de diners consisteix en donar aparença de legals a guanys obtinguts per mitjans delictuosos. També en diem blanqueig de capitals, potser per influència del francès blanchiment d’argent, atès que una bugaderia és una blanchisserie. Aquestes expressions, popularitzades als anys setanta, van néixer als Estats Units. La tradició puritana d’aquest país va desembocar en un corrent a favor de la prohibició de begudes alcohòliques, al qual grups religiosos com els protestants metodistes o els mormons s’hi van afegir, fins que el 1920 es va aprovar una esmena a la Constitució, derogada el 1933, que prohibia la producció, importació, transport i venda de begudes alcohòliques, però no el consum. Els estatunidencs coneixen aquests anys com the Prohibition era, i nosaltres com la Llei Seca. Durant aquest període el consum d’alcohol es va reduir a la meitat als Estats Units. De fet, l’únic alcohol legal era el que receptaven els metges en alguns tractaments i el vi de missa.
L’aportació d’Al Capone i les seves bugaderies
El 1920, un jove novaiorquès d’origen italià, Alphonse Gabriel Capone, es traslladà a Chicago i esdevingué guardaespatlles de Johnny Torrio, cap d’una organització que subministrava alcohol il·legalment. Torrio es va jubilar després que uns pistolers intentessin matar-lo i va tornar a Itàlia, el seu país d’origen. El 1923 Al Capone va prendre el control de l’organització i dels negocis il·legals del joc, alcohol i prostitució de Chicago. Es calcula que entre 1925 i 1930 va guanyar 100 milions de dòlars anuals.
Per tal de fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, per ocultar els guanys al fisc, l’organització d’Al Capone va comprar una xarxa de bugaderies on “rentaven” els diners bruts i sortien amb aparença d’haver estat obtinguts legalment, atès que els pagaments a les bugaderies es feien en metàl·lic. Al Capone va ser perseguit per Eliot Ness i els seus “Intocables” de l’Oficina de Prohibició i, finalment, Frank J. Wilson del departament del Tresor, va trobar un rebut que incriminava Capone, el que va permetre jutjar-lo i condemnar-lo a 10 anys de presó per evasió d’impostos. Cap dels 33 assassinats que se li atribueixen van ser provats mai.
Als anys setanta, amb l’augment del narcotràfic es va repetir la història. La recaptació de la venda de droga era dipositada als bancs en efectiu i es movia fàcilment pels circuits formals. L’expressió, inicialment popular, va ser utilitzada per primera vegada judicialment el 1982 als Estats Units en ser confiscats diners blanquejats procedents de la cocaïna colombiana. Històricament, el rentat de diners (money laundering) sempre ha existit en l’economia i l’ONU estima que suposa entre el 2% i el 5% del PIB mundial.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint

Economia

Paradís fiscal: el paradís dels rics i ‘patriotes’

Publicat

fa 2 mesos

on

1 octubre, 2024

Per

S’anomena ‘‘paradís fiscal’’ al país o territori amb una pressió fiscal baixa o nul·la sobre la renda de les persones físiques i els beneficis de les societats. Aquest règim fiscal afavoreix als residents estrangers o a les societats que s’hi domicilien i atrau capitals i empreses dels països industrialitzats, amb pressió fiscal més alta. Aquest concepte és una expressió metafòrica, com ara “treballadors de coll blanc” o “blanqueig de capitals”.
No hi ha una definició única de ‘‘paradís fiscal’’. En general, és una estructura creada per facilitar l’evasió legal d’impostos, però en molts casos mitjançant l’opacitat i el secretisme, i això suposa atreure diners d’activitats criminals. Cada país té la seva pròpia llista de paradisos fiscals, que deixen de ser-ho quan col·laboren facilitant informació. En el cas de les persones físiques, els rics i els grans “patriotes” en solen ser els clients, per exemple, Bertín Osborne, amb domicili fiscal a Luxemburg, tributa a través d’una societat a Panamà. O els Borbons, amb fortunes d’origen desconegut. Ja ho deia Victor Hugo a L’home que riu: “De l’infern dels pobres està fet el paradís dels rics”.
L’origen semàntic del concepte
L’origen de l’expressió “paradís fiscal” es deu a un error de traducció del concepte anglès tax haven (refugi fiscal), de tax, “impost”, “tribut” i haven, “port” o “refugi”. Per tant, tax haven és el refugi fiscal, el lloc on es refugien els capitals per no haver de tributar.
Sembla que cap el 1957, algun traductor al francès no gaire expert va confondre l’anglès haven (refugi) amb heaven, “cel” i com que del cel al paradís només hi ha un pas, ho va traduir al francès com paradis fiscal, i d’aquí va passar a la resta de llengües europees, tot i que en alemany en diuen Steueroase (oasi fiscal), més a prop de l’etimologia de paradís, un mot que deriva del llatí eclesiàstic paradisus, del grec parádeisos i aquest de l’antic irànic pairidaeza de pairi, “al voltant de” i daeza, “mur”, un oasi emmurallat que, situat enmig d’un terreny erm, es veia com l’accés vedat a la felicitat somiada.
El mot paradís va arribar a les llengües romàniques a través de la Bíblia, i va adquirir un significat religiós que, en sentit ampli, designa l’habitatge dels déus i també una situació de felicitat eterna. Aquest paradís és celestial, i es contraposa a l’Edèn, el paradís terrenal on Déu col·locà Adam i Eva. Si se’m permet la llicència, potser seria més exacte designar com a “Edèn fiscal” el paradís terrenal on els capitals gaudeixen de la felicitat de no estar sotmesos a tributació.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint

Economia

Cervesa: dues alsacianes molt catalanes

Publicat

fa 3 mesos

on

2 setembre, 2024

Per

Encara en ple estiu, sempre ve de gust prendre una refrescant cervesa o birra, mot aquest últim recentment incorporat al nostre diccionari normatiu. L’Estat espanyol va produir l’any passat 41,5 hectolitres de cervesa, el segon productor d’Europa després d’Alemanya, i el vuitè mundial. El sector representa l’1,3% del PIB, aporta a les arques de l’Estat 6.500 milions d’euros en impostos, i se’n consumeixen uns 58 litres per habitant i any, tot i que el turisme pot distorsionar les xifres.
La cervesa, coneguda a Barcelona des del segle XVI, no havia arrelat perquè es considerava una beguda exòtica i de sabor estrany. El Diario Evangélico, Histórico-Político li va dedicar un article divulgador el 1772. El mestre cerveser Felip Costa va obrir el 1806 el primer establiment on es va elaborar cervesa, però la birra no va guanyar adeptes fins el 1814, després de l’ocupació napoleònica. El 1838 l’italià Andrés Ansaldi obrí una fàbrica-despatx a la Rambla, davant l’església de Santa Mònica i el 1856 la ciutat tenia cinc fàbriques i consumia 5.000 ampolles diàries.
Moritz, arriba el 1851
Louis Moritz Trautmann va néixer a Pfaffenhoffen, un nom que sona a alemany, com tot a Alsàcia, ja que allà es parla una modalitat d’alemany, i va arribar a Barcelona el 1851. Gràcies als seus coneixements cervesers va trobar feina en la fàbrica del francès Ernesto Ganivet. El 1856 comença a elaborar la seva pròpia cervesa, el 1858 adquireix la fàbrica, i el 1859 la de l’alemany Joan Maurer del Portal de Santa Madrona, inaugurada el 1837, convertint-se en un dels principals productors de Barcelona. El 1864 inaugura la nova fàbrica de la Ronda Sant Antoni, llavors la més gran de l’Estat.
Damm, fugint de la guerra
Els alemanys van ocupar Alsàcia tres vegades. A la primera, a la guerra francoprusiana, August Kuenztmann Damm i el seu cosí Joseph Damm, fugen i s’instal·len a Barcelona. El 1876 produeixen una marca pròpia d’estil alsacià que ja porta una estrella de cinc puntes, i el 1905 Damm inaugura la fàbrica, avui seu social, al carrer Rosselló. El 1921 el símbol passa a ser la marca amb Estrella Dorada, d’estil Pilsen, (nom que conserva fins 1991 quan passa a dir-se Estrella Damm), i el 1928 es crea l’Estrella Roja, d’estil Munic, que després de la Guerra Civil deixa de produir-se. Franco no permetia cap Estrella Roja, encara que fos només una cervesa.
Moritz tanca el 1978, però la sisena generació de la mateixa família reobre el 2004 i avui produeixen cervesa Moritz a la fàbrica de La Zaragozana a Saragossa, propietat de la família, elaborada amb aigua Font d’Or del Montseny.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024