Connecta amb nosaltres

Economia

El Nadal rere l’aparador

Els comerciants tradicionals ajusten els seus potencials davant les dinàmiques de les grans superfícies comercials i la irrupció de la compra per internet dels regals de Nadal

Publicat

fa 6 anys

on

No ens enganyem, Nadal és sinònim de consum. Si bé cadascú pot gastar més o menys diners, tothom incrementa les seves despeses, ja sigui en els regals de Reis, o en parar la taula amb el bo i millor del supermercat. Es nota aquesta dinàmica a les botigues del Poble-sec? Evidentment. Els seus responsables són incapaços de negar-ho. De fet, alguns assenyalen que aquest mes de desembre els serveix per facturar dues o tres vegades més respecte a un mes normal. Si més no, pràcticament tots coincideixen: “Amb el Nadal salvem l’any, no guanyem diners”.

Prova d’aquesta frase lapidària és el rastre de botigues de proximitat que queden als carrers i places. Respecte a altres barris de la ciutat, el Poble-sec no compta amb cap eix comercial vertebrat. Alguna botiga per aquí, algun altre establiment per allà… “De petit negoci poc en queda; només s’han obert establiments que tanquen fins molt tard, mentre que les grans superfícies que hi ha a la perifèria ens han acabat de castigar”, analitza la responsable de la Pastisseria Cases, Sònia Garcia.Centres comercials i Amazon

Encara que el barri no compti amb cap centre comercial a la seva vora, no s’ha de menystenir el paper actiu que juga el Portal de l’Àngel o aquelles superfícies que queden relativament a la vora amb el cotxe. Segons la mateixa Garcia, “la dinàmica de consum de la gent jove condueix al fet que desaparegui el comerç de proximitat; ja no busquen aquesta atenció personalitzada, sinó que es fixa en els horaris i en el preu més baix”.

En el mateix sentit, l’encarregat d’un altre negoci familiar, Joan Roldán, de la Joiera Roldán, percep la compra a les grans superfícies com un desencadenant del tancament de botigues de barri: “Al final ens hem trobat que ens han desaparegut certs serveis del barri, ja que si abans els veïns tenien una drogueria o una ferreteria davant de casa, ara molts es veuen forçats a anar als centres comercials”. Espais que, al seu parer, mai podran substituir determinades vendes al detall com és el cas del seu sector: “La nostra clientela és molt fidel i dubto que Amazon ens la prengui, perquè com que és un gènere molt singular, a la gent els hi agrada tocar-lo i remenar-lo”.

Conèixer el client

D’altra banda, un dels pilars forts que defensen des de la llibreria La Carbonera és la relació que els seus responsables han establert amb els veïns i veïnes del barri. En aquest sentit, Carlota Freixenet explica que “als nostres clients Amazon no els farà mai les recomanacions que nosaltres els hi oferim” i que “si aquests ens demanen un llibre amb temps, saben que nosaltres sempre els hi podrem trobar”. Una clau d’èxit que al Nadal exploten encara més, ja que segons confessa Freixenet, “molts dels llibres que treballem als clubs de lectura després es converteixen en regals del mateix lector a familiars i amics”.

Adaptar-se a les campanyes

En aquesta línia, des de La Carbonera posen de relleu la importància de saber-se adaptar a cada campanya de comerç, com ara l’amic invisible: “Com que els llibres s’adapten a aquesta mena de pressupostos, les ofertes ens funcionen molt bé”. Una oportunitat que, a més, combinen amb la motivació extra amb la que alguns veïns visiten la botiga: “Si bé molts compradors habituals s’acostumen a mirar els llibres més cars al llarg de l’any, mai els acaben de comprar; ara, quan arriben les festes de Nadal sí que decideixen fer l’esforç”, detalla Freixenet.

Campanyes que no quallen

Tot i que any rere any l’Ajuntament de Barcelona engega diferentes campanyes de comunicació per promoure el consum al comerç de proximitat, els botiguers consultats asseguren que aquestes campanyes mai les acaben de notar a les caixes enregistradores. De fet, fins i tot alguns com Roldán asseguren “no tenir ni idea” de quins són els esforços municipals per promoure les vendes al detall. “L’únic que podem veure són les quatre llums i poca cosa més que no ens serveix de res”, critica.

En paral·lel, Freixenet sí que recorda haver vist publicitat respecte a la importància del comerç de proximitat en campanyes anteriors, “però enguany encara no he vist res”, confessa. Un punt de vista també compartit per la Sònia Garcia, qui observa una certa sensibilitat de l’actual Govern municipal amb el petit botiguer, però que mai ha acabat de rendibilitzar econòmicament: “tot i tenir bones intencions, tampoc han acabat de dur a terme cap iniciativa que m’hagi ajudat a millorar les vendes”, resumeix.

Fotografia | Iore i Thomas Hawk

TEMES RELACIONATS
Continua llegint

Economia

Cacau, el diner comestible

Publicat

fa 2 mesos

on

2 desembre, 2024

Per

Pels cronistes d’Índies no existia la moneda en el Mèxic precolombí perquè, per ells, només era “moneda” un tros de metall amb la marca d’algú que la garantís. Però el concepte “moneda” és més ampli, i qualsevol matèria que s’empri com a tal prové d’una convenció social, la qual li adjudica un valor que permet que es pugui canviar per qualsevol objecte. Aquest és el cas de les ametlles de cacau.

El vestigi més antic del cacau s’ha trobat al sud de l’Equador i data del 5500 aC. Els humans el van dur a Mesoamèrica, atès que els Andes impedien un desplaçament natural. Se’n coneixien quatre varietats, anomenades en nàhuatl cuauhcacáhuatl, mecacáhuatl, xoxhicáhuatl i tlalcáhuatl. Les tres primeres s’usaven com a moneda i la darrera de les esmentades, de gra més petit, servia per a preparar la beguda, la xocolata, a la qual només tenien accés les classes privilegiades. El mot prové dels maies, que anomenaven l’arbre kakhauatl, de kakh, “foc” i atl, “aigua”, perquè aquesta, es localitzava a prop dels arbres de cacau. El deu civilitzador d’aquells pobles, anomenat Quetzacóatl, Kukulkan o Gucumatz, per asteques, maies i quitxés, respectivament, els va dur la llavor del cacau. D’aquí el nom científic de Theobroma cacao (del grec theos, “deu”, i broma, “aliment”), “l’aliment dels deus”, que li va donar el naturalista suec Carl von Linné.

El cacau era la moneda comuna d’asteques, maies, quitxés, mames, totonaques, zapoteques i mixteques, entre d’altres. Gran part del comerç en els mercats d’aquests pobles es feia per simple intercanvi, però per als petits pagaments s’usaven els grans de cacau. Per a les compres de més import s’empraven unes mantes de cotó anomenades cuatchli o patolcuachtli, que alguns cronistes anomenaven toldillos, i que valien 100 grans de cacau. També s’emprava una mena d’ametlla anomenada patachli, i també grans d’or ficats dins d’uns canuts de ploma d’au.

El que va permetre l’ús del cacau com a moneda va ser que es podia fraccionar i transportar fàcilment, així com conservar i emmagatzemar. No tots podien tenir-hi accés, perquè la plantació i emmagatzematge estaven a càrrec de la noblesa. Els conquistadors castellans van haver d’acceptar el cacau com a moneda davant de la manca de circulació de moneda metàl·lica.

Al llarg dels segles, el cacau es va continuar utilitzant com a moneda, encara que limitat a l’àmbit indígena. Així, Félix W. Mac Bryde, en una obra descriptiva de la cultura i història del sud-oest de Guatemala, afirma que el 1914 en un mercat de Mazatenango un cigar o un glop d’aiguardent valien cinc o sis grans de cacau.

JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint

Economia

La bugaderia dels diners

Publicat

fa 3 mesos

on

4 novembre, 2024

Per

El rentat de diners consisteix en donar aparença de legals a guanys obtinguts per mitjans delictuosos. També en diem blanqueig de capitals, potser per influència del francès blanchiment d’argent, atès que una bugaderia és una blanchisserie. Aquestes expressions, popularitzades als anys setanta, van néixer als Estats Units. La tradició puritana d’aquest país va desembocar en un corrent a favor de la prohibició de begudes alcohòliques, al qual grups religiosos com els protestants metodistes o els mormons s’hi van afegir, fins que el 1920 es va aprovar una esmena a la Constitució, derogada el 1933, que prohibia la producció, importació, transport i venda de begudes alcohòliques, però no el consum. Els estatunidencs coneixen aquests anys com the Prohibition era, i nosaltres com la Llei Seca. Durant aquest període el consum d’alcohol es va reduir a la meitat als Estats Units. De fet, l’únic alcohol legal era el que receptaven els metges en alguns tractaments i el vi de missa.
L’aportació d’Al Capone i les seves bugaderies
El 1920, un jove novaiorquès d’origen italià, Alphonse Gabriel Capone, es traslladà a Chicago i esdevingué guardaespatlles de Johnny Torrio, cap d’una organització que subministrava alcohol il·legalment. Torrio es va jubilar després que uns pistolers intentessin matar-lo i va tornar a Itàlia, el seu país d’origen. El 1923 Al Capone va prendre el control de l’organització i dels negocis il·legals del joc, alcohol i prostitució de Chicago. Es calcula que entre 1925 i 1930 va guanyar 100 milions de dòlars anuals.
Per tal de fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, per ocultar els guanys al fisc, l’organització d’Al Capone va comprar una xarxa de bugaderies on “rentaven” els diners bruts i sortien amb aparença d’haver estat obtinguts legalment, atès que els pagaments a les bugaderies es feien en metàl·lic. Al Capone va ser perseguit per Eliot Ness i els seus “Intocables” de l’Oficina de Prohibició i, finalment, Frank J. Wilson del departament del Tresor, va trobar un rebut que incriminava Capone, el que va permetre jutjar-lo i condemnar-lo a 10 anys de presó per evasió d’impostos. Cap dels 33 assassinats que se li atribueixen van ser provats mai.
Als anys setanta, amb l’augment del narcotràfic es va repetir la història. La recaptació de la venda de droga era dipositada als bancs en efectiu i es movia fàcilment pels circuits formals. L’expressió, inicialment popular, va ser utilitzada per primera vegada judicialment el 1982 als Estats Units en ser confiscats diners blanquejats procedents de la cocaïna colombiana. Històricament, el rentat de diners (money laundering) sempre ha existit en l’economia i l’ONU estima que suposa entre el 2% i el 5% del PIB mundial.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint

Economia

Paradís fiscal: el paradís dels rics i ‘patriotes’

Publicat

fa 4 mesos

on

1 octubre, 2024

Per

S’anomena ‘‘paradís fiscal’’ al país o territori amb una pressió fiscal baixa o nul·la sobre la renda de les persones físiques i els beneficis de les societats. Aquest règim fiscal afavoreix als residents estrangers o a les societats que s’hi domicilien i atrau capitals i empreses dels països industrialitzats, amb pressió fiscal més alta. Aquest concepte és una expressió metafòrica, com ara “treballadors de coll blanc” o “blanqueig de capitals”.
No hi ha una definició única de ‘‘paradís fiscal’’. En general, és una estructura creada per facilitar l’evasió legal d’impostos, però en molts casos mitjançant l’opacitat i el secretisme, i això suposa atreure diners d’activitats criminals. Cada país té la seva pròpia llista de paradisos fiscals, que deixen de ser-ho quan col·laboren facilitant informació. En el cas de les persones físiques, els rics i els grans “patriotes” en solen ser els clients, per exemple, Bertín Osborne, amb domicili fiscal a Luxemburg, tributa a través d’una societat a Panamà. O els Borbons, amb fortunes d’origen desconegut. Ja ho deia Victor Hugo a L’home que riu: “De l’infern dels pobres està fet el paradís dels rics”.
L’origen semàntic del concepte
L’origen de l’expressió “paradís fiscal” es deu a un error de traducció del concepte anglès tax haven (refugi fiscal), de tax, “impost”, “tribut” i haven, “port” o “refugi”. Per tant, tax haven és el refugi fiscal, el lloc on es refugien els capitals per no haver de tributar.
Sembla que cap el 1957, algun traductor al francès no gaire expert va confondre l’anglès haven (refugi) amb heaven, “cel” i com que del cel al paradís només hi ha un pas, ho va traduir al francès com paradis fiscal, i d’aquí va passar a la resta de llengües europees, tot i que en alemany en diuen Steueroase (oasi fiscal), més a prop de l’etimologia de paradís, un mot que deriva del llatí eclesiàstic paradisus, del grec parádeisos i aquest de l’antic irànic pairidaeza de pairi, “al voltant de” i daeza, “mur”, un oasi emmurallat que, situat enmig d’un terreny erm, es veia com l’accés vedat a la felicitat somiada.
El mot paradís va arribar a les llengües romàniques a través de la Bíblia, i va adquirir un significat religiós que, en sentit ampli, designa l’habitatge dels déus i també una situació de felicitat eterna. Aquest paradís és celestial, i es contraposa a l’Edèn, el paradís terrenal on Déu col·locà Adam i Eva. Si se’m permet la llicència, potser seria més exacte designar com a “Edèn fiscal” el paradís terrenal on els capitals gaudeixen de la felicitat de no estar sotmesos a tributació.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024