Connecta amb nosaltres

Història

Antic Mercat del Carme

El trasllat al carrer Arc del Teatre va fer que el mercat anés perdent clientela i va acabar sent enderrocat

Publicat

on

Acabada la Guerra Civil els carrers que envoltaven la part del darrere de les Drassanes eren un conglomerat de venda ambulant. El nou règim, obsessionat en netejar la cara del Barri Xino, va lluitar per erradicar aquest tipus de venda sense control. Una decissió va ser treure-la dels carrers del Portal de Santa Madrona, Arc del Teatre, Ponent, Peracamps, etc. L’alternativa era ordenar-la i concentrar-la en un solar situat a l’altra banda del Paral·lel,  molt a prop de la Central Elèctrica del carrer Carrera.

Aquesta operació va intentar suprimir l’animat i sempre concorregut Mercadillo de les Drassanes del carrer del Portal de Santa Madrona, on s’hi afegien tot tipus de venedors no autoritzats, la qual cosa comportava en molts casos un perill notable per a la salut pública i la salubritat de la via pública.

El nou espai que s’habilità per al mercat era situat a la zona de les antigues Hortes de Sant Beltran, davant del tram de muralla de les Drassanes, entre el carrer Carrera i el tros del Passeig de Colom rebatejat després com de Josep Carné. Havia estat anteriorment d’ús militar i a finals dels anys 40 era de propietat municipal dedicat a acumular blocs de pedra provinents d’enderrocs d’edificis.

També conegut com a Mercat de les Drassanes

A l’entrada del mercat dins una fornícula hi havia una imatge de la Mare de Déu del Carme, que va donar nom al mercat, tot i que molts veïns el coneixien també com el Mercat de les Drassanes. La inauguració va tenir lloc el dia 9 de maig de 1950. La venda ambulant no es va aconseguir erradicar del tot perquè als voltants del mercat seguien apareguent venedors sense els papers en regla.

A mitjans de la dècada dels 60 es va començar a plantejar el seu trasllat, que no es concretaria fins el 1972 amb l’entrada en funcionament del nou Mercat del Carme al carrer de l’Arc del Teatre.

Trasllat del mercat a Arc del Teatre

L’any 1972  el Mercat del Carme va creuar el Paral·lel per ocupar un local cobert construït per l’Ajuntament en l’espai delimitat pels carrers Cid, Berenguer el Vell i Arc del Teatre, prop del dispensari de Peracamps. Entre les finques afectades hi havia la del carrer Cid 12, just al costat d’on abans de la Guerra Civil s’aixecava l’històric i llegendari dancing La Criolla i també la de la vella taverna La Mina que va acabar desapareguent.

Enrere quedaven més de vint anys d’un mercat atrotinat que sobrevivia a la part baixa del Paral·lel, sobre el solar que hi havia al carrer Carrera al costat de l’actual Institut Consell de Cent i de la benzinera Ubach.

Un cop executades les expropiacions, els vells edificis foren enderrocats a partir de 1965 i el nou edifici del mercat va començar a ser construit el 1969 segons un projecte dels arquitectes Josep Anglada, Daniel Gelabert i Josep Ribas. El ritme de construcció va ser lent i no exempt de dificultats com les derivades de l’accés del trànsit rodat, que eren notables atesa l’estretor dels carrers circumdants d’aquella zona.

Arquitectònicament el nou mercat era d’una sola alçada amb només planta baixa i una coberta plana transitable que era utilitzada com aparcament. La inauguració es va fer en dos actes, que van comptar amb la presència del llavors incombustible alcalde José María de Porcioles. Primer el 28 de juliol de 1972 amb moltes parades encara per enllestir i finalment el 13 d’octubre del mateix any. El nom oficial del nou equipament era Mercado de Nuestra Señora del Carmen.

El mercat, que donava servei a una àmplia superfície del barri conegut en aquells temps com a Distrito V, no va arribar mai a quallar i va anant perdent clientela, especialment amb el  canvi de segle, fins que l’Ajuntament de la ciutat va decidir tancar-lo el 9 de novembre de 2006 per enderrocar-lo tot seguit.

BARCELOFÍLIA

Història

1957, mort de Facerías, canvis i una incipient modernització

Publicat

on

La xerrada de CERHISEC de març s’ha ajornat fins al 9 d’abril. Anirà a càrrec de Roberto Lahuerta i estarà dedicada a recordar els darrers dies de l’activista anarquista Josep Lluís Facerías, molt vinculat al nostre barri, i que va ser abatut per la policia el 30 d’agost de 1957. Aquell any es va iniciar la construcció dels barris de Bellvitge, Montbau i la Guineueta i es van iniciar les obres del cobriment del carrer Aragó. Porcioles va ser anomenat alcalde de Barcelona i es va firmar el Tractat de Roma, acte fundacional de la CEE. Als cinemes triomfava El último cuplé. Es va posar a la venda el primer Seat 600 que va ser per al fill del general Muñoz Grandes. Pel setembre s’inaugurava el Camp Nou del Barça. L’estat es movia entre ombres, repressió, intents de modernització i una relativa millora de les condicions econòmiques i socials, molt precàries. Hi havia algun moviment a les universitats, encara molt minoritàries i elitistes, i l’Opus Dei, amb figures com Gual Villalbí, anava assolint poder polític, relatiu, considerant la situació del país. Fins i tot pel febrer l’alcalde de Sabadell, JM Marcet, va presentar un informe a Franco sobre les discriminacions econòmiques de les quals era objecte Catalunya. Pel gener s’havien repetit els aldarulls per l’augment del preu del bitllet del tramvia. Al Palau, durant el mes de març, es va representar Primera Història d’Esther, a càrrec de l’Escola d’Art Dramàtic. Pel setembre es va estrenar La Strada, de Fellini i, amb moltes traves, s’aconseguia publicar l’edició en català de la Poesia completa de Carner. L’octubre es va llançar a l’espai el primer satèl·lit artificial, el rus Sputnik.

Continua llegint

Història

L’interessant Jardí Botànic Històric

18 d’abril de 1999: Inaugurat el Jardí Botànic de Barcelona

Publicat

on

El 18 d’abril de 1999 s’inaugura el nou jardí botànic de la ciutat, situat a la zona de Montjuïc per damunt de l’estadi olímpic. Es va fer sobre espais on anteriorment hi havia hagut barris de barraques i també un abocador. El jardí, de 14 hectàrees de superfície, ens permet fer un passeig per diferents zones amb característiques de vegetació mediterrània: Austràlia, Xile, Sudàfrica, Califòrnia, el Mediterrani, el nord d’Àfrica i les Canàries. Però, per arribar en aquest punt, cal recordar els precedents del jardí: al segle XVI, a l’Estudi General del Caputxins, a l’actual plaça Reial, s’havia creat el primer jardí botànic. Al segle XVIII, el botànic Jaume Salvador i Pedrol, a Sant Joan Despí, va fer el primer jardí, amb catalogació de les espècies que hi acollia.

De fet, no fou fins a 1930, aprofitant els treballs d’enjardinament de la muntanya de Montjuïc, inherents a la celebració de l’exposició internacional de 1929, quan el científic Font i Quer va crear el primer Jardí Botànic de Barcelona, en un dels extrems de l’antiga pedrera de la Foixarda, en dos clots, el Sot de la Masia i el Sot de l’Estany, darrere del palau nacional.

Poc abans dels Jocs Olímpics, el 1986, aquest Jardí Botànic Històric va veure tancades les portes, a causa de les feines que s’havien de fer a la muntanya per a la celebració esportiva, quan les parets de les antigues pedreres presentaren problemes de seguretat. Llavors, amb el suport de l’Institut Botànic, un grup de persones crearen una Comissió Ciutadana de Suport del Jardí Botànic. Des de 1993, la comissió treballà per assolir una solució: recollida de signatures, informació de la necessitat de recuperar l’equipament i sensibilització respecte del patrimoni vegetal. Així sorgí, aquell any, l’Associació d’Amics del Jardí Botànic de Barcelona. La feina constant dels socis de l’entitat culminà amb la creació del nou jardí que, a més, també acull la seu de l’Institut Botànic de Barcelona.

El Jardí Botànic Històric fou restaurat totalment i tornà a obrir-se al públic l’octubre de 2003. L’Associació d’Amics del Jardí Botànic desenvolupa activitats de coneixement i divulgació del patrimoni vegetal, tant en la seu actual com en l’espai històric.

Tant les visites a un i altre jardí són del tot recomanables, en àmbits totalment diferents; però cadascun amb el seu encant. El Botànic actual està situat en una zona més alta de la muntanya, amb vistes àmplies a tota la ciutat, a Collserola i al delta del Llobregat. Mentre que al jardí Històric, més enclotat i en una zona inferior de Montjuïc, el Sot de la Masia. té la vegetació de conreu i més de secà, el Sot de l’Estany té les zones més obagues, més humides i de vegetació més frondosa. De la inauguració de l’actual seu del Jardí Botànic de Barcelona, ara fa 25 anys.

Continua llegint

Història

Johnson, un dels reis indiscutibles del Molino i del Paral·lel

Lluïa unes enormes pestanyes postisses i feia broma de la seva pròpia homosexualitat

Publicat

on

Per

Francisco Barnaba Manes, més conegut amb el pseudònim artístic de Johnson (Buenos Aires, 1916 – Barcelona, 1981) va ser un artista de varietats argentí fill d’italians establert a Barcelona. Va arribar a Barcelona el 1935 i va treballar a l’avinguda del Paral·lel barceloní entre el 1950 i el 1980 on va ser un dels reis indiscutibles d’El Molino, juntament amb Escamillo, i va ser la gran figura masculina d’aquest mític local on va debutar el 1943 i allí es va quedar durant trenta anys, fent esclatar de riure el seu públic amb la seva llengua mordaç, els seus gestos amanerats i la seva notable corpulència, encara que el seu gran distintiu eren les llargues pestanyes postisses que portava.

Censura i homosexualitat

Durant els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil i fins al seu debut, va haver de dissimular la seva personalitat però pujar a l’escenari li va donar la llibertat d’expressar-se sense por. I és que amb els seus gestos, el seu profús maquillatge i amb aquelles llargues pestanyes postisses va ser el primer showman a Barcelona que, desafiant la censura, es va burlar honorablement de la seva pròpia homosexualitat.

Va ser un home molt estimat pel públic i per tots els barcelonins. Ell mateix sempre se sorprenia de la gran popularitat que tenia, de què arribés a ser model de Salvador Dalí i que tingués una estàtua al Museu de Cera de Barcelona.

Hi ha unes quantes raons per les quals A chupar del bote, fotollibre signat pel fotògraf Ximo Berenguer amb textos de Manolo de la Mancha, mereix ser destacat: la més evident és la qualitat del reportatge fotogràfic que Berenguer va extreure de les seves sessions al Molino entre 1973 i 1977. La segona són els textos que acompanya el reportatge, uns en vers, en pla xirigota, altres en prosa esmolada, consentint l’anècdota i l’eslògan, però també el lloc comú i l’estampa costumista. La tercera és la història del llibre que, de tan fascinant, té tota la pinta de ser un fake.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024