Connecta amb nosaltres

Economia

El secret és reciclar la tecnologia

Segona vida als aparells espatllats

Publicat

on

ReciclaTecnologia neix al 2011 i s’instal·la a un pis del Paral·lel. Amb recursos escassos, però amb les idees clares, Javier Pizarro posa en marxa una empresa per tal d’arranjar i reciclar tot allò que encara pot tenir una segona vida. De fet, la filosofia de l’empresa és: “No ho llencis, nosaltres ho reparem”.

Nou local a Creu dels Molers

Els primers anys de l’empresa van estar dedicats a la marca Apple i tota la seva gamma de productes. Ara, però, han fet un salt important i han obert un local de 100 m2 a Creu dels Molers, 30. En aquest ampli espai el Javier i el seu soci Christian reparen, milloren i reciclen tota mena de productes electrònics: ordinadors, mòbils, altaveus, televisions, tabletes. Un bon exemple és una pantalla de televisó que el Javier va trobar a les escombreries i que ara funciona com a monitor d’unes càmeres de seguretat. Accepten ordinadors que ja no tenen cap utilitat, els reparen i els ofereixen a d’altres persones a preus econòmics.

La ideologia de l’empresa és una lluita constant contra l’obsolescència programada i el consumisme desmesurat de productes electrònics.

ERNEST MILLET

Economia

Cap a la setmana laboral de quatre dies

La setmana laboral de quatre dies ha demostrat ser beneficiosa per empresaris i treballadors, almenys en les grans empreses

Publicat

on

Per

La Llei de Fàbriques britànica del 1850, va obligar els molins tèxtils a tancar els dissabtes a les dues de la tarda i així va néixer la “setmana anglesa” de cinc dies i mig. Aquí tardaria gairebé un segle en arribar, com a pas previ a la setmana de cinc dies. Ara s’està provant la setmana laboral de quatre dies, que pot fer-se de tres maneres: la primera és la que s’ha aprovat a Bèlgica, consistent en repartir les mateixes hores setmanals en quatre dies: el treballador cobra el mateix, però té l’avantatge de gaudir de tres dies de festa a la setmana. Una segona via és reduir tan la jornada laboral com el sou, i la tercera manera és reduir les hores de feina i mantenir la retribució, però si es produís una pèrdua de productivitat no crec que els accionistes hi estiguessin d’acord.

Ara hi ha en marxa la prova pilot 4 Days Week Global en la que hi participen més de 180 grans empreses de més de 3.000 treballadors de diversos països. Un tast dels primers resultats: el 88% dels empresaris ho veuen positiu, atès que en el 49% la productivitat ha augmentat i en el 46% s’ha mantingut. Per això, el 86% d’aquestes empreses volen mantenir la setmana de quatre dies quan acabi la prova pilot. Al 63% de les empreses els va resultar més fàcil atraure i retenir talent, i el 78% dels empleats són més feliços i estan menys estressats: poden descansar més, i compaginar millor la feina amb la vida familiar i personal,  redueixen temps de desplaçaments i estalvien en transport uns 3.700 euros anuals. Això no obstant, en les empreses més petites, la prova no ha funcionat tan bé. Trobareu més informació a www.4dayweek.com.

Els que encara treballen menys són els nostres representants polítics, amb privilegis de tota mena i sous que ells mateixos es fixen. Aquests pactes sí que es compleixen. En canvi, les lleis aprovades pels partits pseudoindependentistes del Parlament, que haurien millorat la vida dels ciutadans, són tombades per l’Estat profund, mitjançant la màfia judicial: impost a l’energia nuclear (2014), taxa als operadors d’internet (2015). I el 2016: el decret-llei contra la pobresa energètica, impost als habitatges buits, igualtat efectiva homes-dones, prohibició del fracking, llei d’emergència de l’habitatge, llei contra el canvi climàtic. Si aquest Parlament de fireta no violenta la legalitat espanyola, l’última colònia castellana d’Europa està perduda, però lamentablement tenim traïdors dins del Parlament. No oblideu el que va dir Kenneth Rogoff, execonomista de l’FMI i professor de Princeton i Harvard: “Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món” (diari Ara, del 4 d’abril de 2011).

Josep M. Torremorell      

jmtorremorell@yahoo.com 

Continua llegint

Economia

Qui mou la mà invisible?

Les crisis del capitalisme perpetuen les desigualtats i a cada crisi resolta, una mà invisible ens torna a dur al punt de partida perquè res canviï

Publicat

on

Per

No se li ha donat la importància que mereix a les paraules del president francès, Emmanuel Macron, del passat 24 d’agost, però el seu missatge és el més greu que es coneix a un mandatari europeu des de la Segona Guerra Mundial. En brevíssima síntesi, es va referir a la suma de “diverses crisis, cadascuna més greu que l’altra” que vindran a partir d’aquesta tardor. Diu Macron que “estem a punt de viure una gran convulsió” perquè “estem vivint la fi de l’abundància, de la liquiditat sense fons”, i també “la fi dels productes i les tecnologies a baix preu perpètuament disponibles” així com “de les primeres matèries a baix preu, com l’aigua”. I tot això reforçarà els règims autoritaris. L’abundància és una situació en la qual es poden satisfer plenament les necessitats humanes de béns i serveis, però es parla més sovint del seu antònim, l’escassetat, sovint referida a la de l’oferta o la demanda que fa que els preus pugin o baixin.

Els rics, més rics

Pel pare de l’economia clàssica, Adam Smith (1723-1790), hi havia un ordre natural que ell anomenava la “mà invisible” que feia funcionar l’economia i la societat si es deixava que els individus actuessin sense interferències estatals, d’acord amb el principi de l’obtenció del màxim benefici individual. Però avui sabem que quan l’economia no es regula es produeixen serioses distorsions. En qualsevol cas, les crisis són inherents al sistema capitalista i fan que aquest es perpetuï. A cada nova crisi, els rics en surten més rics i els pobres tornen a la casella de sortida. Qui mou la “mà invisible” que perpetua aquest moviment? Recuperats de la crisi del 2008 i de la pandèmia, els estalvis acumulats començaven a gastar-se, però els Estats Units i la UE no han deixat d’imprimir diners, en part, causa de la inflació generalitzada. Calia? Els rics tornaran a fer caixa, mentre augmenta l’atur i recula el benestar. L’1% més ric de la població mundial té més riquesa que el 99% restant, i el 2015 les 62 persones més riques del món, que caben en un autocar, posseïen la mateixa riquesa que els 3.600 milions de persones més desafavorides.

La catalanofòbia de sempre

El que no és cíclic, sinó permanent, és l’agressió catalanòfoba imperialista espanyola contra Catalunya basada en dos eixos: l’econòmic (espoliació per empobrir), comandat pel poder executiu, i el lingüístic (castellanització), comandat pel poder judicial. Ara s’ha sabut que la Guàrdia Civil va intentar destruir proves dels atemptats de la Rambla i Cambrils, amb un autor intel·lectual, l’imam de Ripoll, a sou del CNI, és a dir, del Ministerio de Defensa. Per cert, el 3 d’octubre s’han complert cinc anys d’aquell discurs colonial del cap d’Estat i cap de les forces armades de la metròpoli. Ni oblit ni perdó!

JOSEP MARIA TORREMORELL

ECONOMISTA

Continua llegint

Economia

L’energia colla al comerç

La inflació i els elevats preus de l’energia se sumen als maldecaps que generen les quotes dels lloguers al barri

Publicat

on

Els fantasmes de la recessió econòmica no només han començat a recórrer el món occidental en forma de dades macroeconòmiques, sinó també carrers i places del Poble-sec vestits d’inflació i factures energètiques. Mes rere mes, els responsables dels establiments han de destinar una quantitat cada vegada més elevada de la seva facturació a cobrir despeses i, en la major part dels casos, apunten envers el risc de fallida del negoci. Fins a quin punt aquestes petites empreses i autònoms podran sobreviure a la dinàmica actual?

Si bé fins avui dia la crisi que han patit tant botiguers com veïnat ha sigut sobretot la immobiliària (només cal recordar el trist final de la Pastisseria Casas o la Merceria Olga a conseqüència de les pujades del lloguer), ara la factura de la llum, associada als nous hàbits de consum, poden eixamplar la llista de locals tancats. Un exemple d’ells: la Merceria Sara. “Ara com ara anem assumint les factures de la llum, però si tenim en compte que la venda ha baixat molt, no hi ha clients i que la gent compra d’una altra manera i a altres llocs, el petit comerç ho acabarà pagant”, explica la tercera generació d’aquest establiment històric, Sara Santos. “Abans del covid la cosa ja no anava gaire bé, però amb la pandèmia la cosa ha empitjorat… Per ara aguantem, però podria arribar el moment en què no surtin els números i hàgim de replantejar-ho tot”, admet.

L’hostaleria, ha estat la gran damnificada

Si bé encara resten petites botigues històriques disseminades pel teixit urbà del Poble-sec, el que no deixa de ser una realitat és que el monocultiu turístic ha convertit molts d’aquests locals en establiments de l’hostaleria. Un sector que, segurament, estigui entre el TOP-3 dels més damnificats per la pujada de la llum: “El propietari m’ha dit que és una bogeria el que hem començat a pagar per la llum, sembla que ja fins i tot supera la quota de lloguer”, afirma una treballadora d’un local d’empanades del carrer Blai. “S’ha de tenir en compte que aquí fem servir forn, la campana extractora de fums… consumim molta electricitat i ja hem hagut de començar a apujar una mica els preus dels productes, encara que siguin cèntims”, confessa.

En canvi, altres professionals del barri asseguren que no estan disposats a repercutir als clients els sobre costos dels darrers mesos. “Si apujo preus ja no vindrà ningú; des de la covid que no hem recuperat el ritme que teníem abans i, ara, com que la gent ja gairebé no té diners, hem perdut molta activitat”, revela l’encarregat de la perruqueria OutCast Barcelona, Thomas Renaud. En el seu cas, la possibilitat d’abaixar la persiana per sempre és una potencial realitat: “No sé si tancaré, però faig números i cada vegada guanyo menys; la pujada de l’energia la portem fatal, se’ns han multiplicat per dos les factures; ara ens cobren més de lloguer, de la inflació tampoc ens escapem i només som una petita empresa d’autònoms”, assenyala. “Vivim al dia, per la qual cosa… Si demà és necessari, tancaré”, assumeix.

Fer mans i mànigues

Davant d’aquesta situació, alguns negocis tenen clar que, o mantenen a ratlla determinats aparells com els aires condicionats o les calefaccions per bomba de calor, o la viabilitat del projecte pot veure’s veritablement compromesa. Aquest és el cas de la llibreria La Carbonera, on “no podem apagar els llums, però sí que podem controlar la temperatura de l’aire condicionat”, apunta la seva responsable, Carlota Freixenet. “El problema el tenim sobretot amb les temperatures extremes, perquè vols que els clients estiguin còmodes; encara que ara tenim les factures controlades, al febrer ja en parlarem”, exposa.

Segons expliquen des de La Carbonera, el context actual els priva de tenir cap mena de benefici. Ans al contrari, “el que pot passar és que potser arriba el dia en què ens hem d’abaixar els salaris per poder pagar la llum; podria ser, però què hauríem de fer si no? No tenim massa opció”. De fet, a diferència d’altres tipus de negoci, a la llibreria el preu de la unitat-producte (el llibre) ve tancat per les editorials. Com que el paper s’ha disparat de preu, les distribuïdores s’han afegit al carro i, ara, explica Freixenet, els llibres han passat a costar uns 22 euros (una mitjana d’euro i mig més). “Nosaltres funcionem per volum de vendes, no podem fer cap altra cosa que creuar els dits”.

Pot anar tot a pitjor?

“El més preocupant de tot és que anem a galop d’un canvi climàtic que trastoca les temperatures i precises de més energia per fer habitable un espai”, exposa el també responsable de La Carbonera, Josep Pintat. “A banda de la covid, que ha sigut per un altre motiu, de crisis ja n’estem patint una darrera de l’altra; ja ho té això el capitalisme”. “En el nostre cas hem de tenir present que aquí oferim cultura i quan la gent té menys poder adquisitiu on més retalla és en gastar diners en negocis com les llibreries; són dels que quedem més exposats”, sintetitza.

Davant d’aquesta circumstància, del que se’n sorprèn més el perruquer Renaud és de la manca de resposta de la població: “Aquí sembla que poden pujar l’electricitat tot el que volen, a les portes de l’hivern, i no passa res; hauríem d’estar tots al carrer com acostuma a passar a França, però aquí ningú es mou”, lamenta.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021