Connecta amb nosaltres

Història

A cops de pedra

La canalla utilitzava els descampats i els marges difusos entre la ciutat i les afores per fer guerres a pedrades

Publicat

on

Luis Cabañas Guevara, a Biografía del Paralelo (1945), ens fa aquesta descripció de finals del segle XIX, tot parlant dels combats de lluita en el Teatre Apolo del Paral·lel:

–Nada, Casimiro. Esto no es nada. Luchas, las que yo he visto desde niño, cuando el general Zapatero. Luchas de verdad, sin trucos, las pedreas entre los “Nous” y los “Cendrosos”, es decir, entre la chiquillería de la calle Nueva y los de la calle de la Cendra. Tiraban con honda las piedras afiladas. Unos bárbaros… La farmacia era una taberna. ¿Que descalabraban a un luchador? El tabernero lo curaba, bañándole la herida con vino, por dos cuartos, equivalentes a los seis céntimos. Le liaban un pañuelo de hierbas a la cabeza y a la pedrea otra vez. Las autoridades intentaban interrumpir, pero “Nous” y “Cendrosos”, al ver asomar por aquellas huertas de San Beltrán, porque todo esto pasaba en lo que después se convirtió en el Paralelo, algún mozo de escuadra, una chiquillería llenaba el aire: ‘Nois, una cadernera’, y los contendientes desaparecían. Iba mucha gente a ver aquellas pedreas, tanto como al Apolo y al Novedades.

Aquestes baralles als barris del Raval i del Paral·lel no eren un fet aïllat. Fins a la dècada de 1960 Barcelona encara estava per fer. Els indrets que havien estat fronteres naturals entre els municipis del Pla i Barcelona encara no estaven urbanitzats del tot. Eren no-espais, el lloc ideal on es desenvolupaven les activitats fora del control polític, social, familiar…

Els nanos s’organitzaven en bandes

Havia estat així de sempre. Activitats clandestines de tota mena s’han desenvolupat en els marges difusos de l’urbs: contraban, prostitució, joc d’apostes, venda de material robat, cau de delinqüents… O activitats consentides dins d’un desordre relatiu, sobretot si parlem d’atraccions i fires ambulants. Les barraques de mar atreien el joc il·legal. La plaça Catalunya es va omplir de barraques de fira fins l’any 1895, igual que el Portal de la Pau, fins que el naixent del Paral·lel va absorbir barraques, tavernes i espectacles fins a convertir-se en l’espai d’oci popular per excel·lència, el lloc on confluïen els veïns que van guanyar aquell espai un cop enderrocades les muralles i on la canalla s’esplaiava aprofitant carrerons, solars i la muntanya.

Més recentment, en els paisatges de la postguerra, hem vist marginalitats semblants. Montjuïc, els espais ferroviaris, Can Tunis, el Besòs, la plaça de les Glòries i el Camp del Sidral, les zones limítrofes del Poblenou, el camí des del Portal de Sant Antoni cap a Sants; i podríem recórrer tota la geografia barcelonina i els seus barris trobant espais similars que han anat desapareixent a mesura que la retícula de l’Eixample ho ha anat uniformitzant tot.

Però aquest espais, els que estaven verges, eren utilitzats per aquella canalla que es passava el dia al carrer i als descampats. Aquest és el nom que li donaven, descampat; llocs sense llei, frontera, espai natural de moltes generacions de nens i nenes. Fora del control de tota autoritat, allà s’imposaven les seves normes. Era l’espai d’aventura, de joc i, sorprenentment, de baralles. A tots els barris els nanos s’organitzaven en bandes territorials; els d’un carrer podíem rivalitzar amb els del carrer del costat. Això es constatava de forma molt clara per Sant Joan, on la lluita per aconseguir llenya per fer la foguera més gran podia arribar a les mans.

Llançar pedres era una activitat tan estesa que s’assumia com si fos una informació genètica. Era una violència gratuïta totalment amoral. Podríem pensar que reproduïen jocs bèl·lics de la guerra que van viure de nens els seus pares. I sense estar-ne segurs del seu origen, és cert que es tractava d’una tradició popular i no era només un tret masculí característic i atàvic.

Els bisbes intenten prohibir-ho

Ens explica Albert Garcia Espuche, a Barcelona 1700, que l’any 1669 el bisbe Ildefonso de Sotomayor va exposar un cartell a la catedral contra les pedrades organitzades entre dos bàndols que es donaven cita a diversos indrets de la ciutat i oferien un espectacle que ocasionava sovint morts, i que era seguit per un públic entusiasta.

Garcia Espuche especula sobre la possibilitat que la tradició tingui origen en el Carnestoltes i en les baralles entre estudiantines, que es llançaven taronges que sovint anaven acompanyades de terrades, fangades, immundícies i pedres.

La prohibició del bisbe no va tenir cap efecte, i és així que, l’any 1701, el bisbe Benet Sala va haver de renovar la prohibició. Però de res va servir. Molts anys després, la mercromina als genolls i els traus al cap de la infantesa de la postguerra i els anys seixanta amagaven molta tradició que, de forma natural, el Xino, Montjuïc i el Paral·lel van recollir.

ENRIC H. MARCH, Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2016)

Història

El tango també va gaudir de popularitat al Paral·lel

Publicat

on

Un dels locals emblemàtics del barri porta el nom d’un tango, Tinta roja, i en més d’una ocasió s’hi han fet classes de ball i sessions dedicades a aquest gènere.  El tango va tenir una època molt interessant i popular al Paral·lel, però, paradoxalment, no és el tipus de música que més s’evoca quan es fa referència al passat.

L’any 1990 Quaderns Crema va publicar el llibre Barcelona, tercera pàtria del tango. Els seus autors eren Xavier Febrés i l’enyorada Patrícia Gabancho. El llibre està dedicat a Josep Bastons, Pere Gubern, Elba Picó i Jorge Sarraute. I, també, ‘‘als veterans de la penya tanguera de la bodega Mariona del Poble-sec’’. He esbrinat poca cosa d’aquesta penya, però sé que algun senyor conegut, de l’edat dels meus pares, hi havia anat en més d’una ocasió. Avui ja no queda la bodega ni la penya, que jo sàpiga.

Els autors, a l’epíleg, expliquen com, un matí de dissabte, van anar a la bodega Mariona, del passatge Prunera, on una colla de gent gran escolta Gardel i d’altres cantants, canta i toca tangos. Era aquella una penya històrica, formada per jubilats, que es reunien cada setmana per recordar el tango. Van passar per diferents locals abans de trobar lloc a Ca la Mariona. Alguns dels integrants del grup havien vist cantar Gardel, en col·leccionaven fotografies, discos, segells. Recordaven, així mateix, els emblemàtics Irusta, Fugazot i Demare. Aquest llibre és un dels pocs documents que he trobat amb informació sobre aquell grup de gent gran, nostàlgica i entusiasta. Durant els vuitanta, com sol passar de tant en tant, el Paral·lel va fer una breu revifalla i també el tango. En aquest interessant llibre es reivindica Barcelona com a tercera pàtria del tango, després de Buenos Aires i París.

JÚLIA COSTA

Escriptora

Continua llegint

Història

Durant anys, la casa de colònies del Poble-sec

30 de març de 1959 Inaugurat el refugi de Sant Pere Claver a Planoles

Publicat

on

El 8 de febrer de 1958 es col·locà la primera pedra del que havia de ser el principal lloc de colònies d’estiu dels nens del Poble-sec dels anys 60 i 70 del segle passat. Ara bé, res del que va acabar passant estava previst quan es va inaugurar el refugi, la primavera de l’any següent.

De fet, si bé va acabar essent un lloc d’esbarjo dels infants i el jovent del barri, els orígens estan en l’àmbit sanitari de Sant Pere Claver. Dins de les iniciatives mèdiques, en relació a les condicions de vida dels infants de les barraques, un dels metges tingué la iniciativa de dur al seu apartament de Ribes de Fresser un reduït grup de nens amb malalties respiratòries. La iniciativa va tenir seguiment en altres espais en anys posteriors. Fins que en una ocasió els nois varen acampar a Nevà, al costat d’un refugi que els jesuïtes hi tenien.

Cal recordar que la parròquia de Sant Pere Claver, des de la seva entrada en funcionament el 1948, ha estat regida per capellans de la Companyia de Jesús; i, per tant, el seu primer mossèn, el pare Lluís Artigues, també pertanyia en aquest orde religiós.

En una de les visites que mossèn Artigues va fer a Nevà conegué un veí del poble que tenia el fill malalt de sarna i no aconseguia el tractament curatiu adequat. De tornada a Barcelona, el mossèn posà el veí en contacte amb el servei de Dermatologia de l’Hospital de Sant Pere Claver, on li van fer un tractament que acabà amb la curació del nen. I els veïns de la petita localitat, en agraïment, feren un recapte de fons per comprar un terreny, a la localitat veïna de Planoles, per tal que els infants de la parròquia de Sant Pere Claver poguessin fer-hi les colònies i les acampades d’estiu.

Així, l’hivern de 1958 començaren les obres, que varen concloure el 30 de març de l’any següent. En els primers anys, ens consta que s’hi varen continuar fent colònies per a nens asmàtics; però a poc a poc, va anar-se imposant el model d’ús per a infants en general del Poble-sec, Montjuïc i zones properes. S’obria un període de puixança, en què els estius sempre s’omplia el refugi d’infants i adolescents, en especial de famílies amb menys recursos econòmics.

No podem oblidar que, el 22 de juliol de 1965, en un viatge rutinari de visita a Planoles, el pare Artigues va patir un accident de circulació mortal. La persona motor dels primers disset anys de la parròquia deixava la institució òrfena; però la llavor social del seu treball restà en el manteniment, recuperació i ampliació de tots els aspectes de la parròquia: el religiós; però també, el sanitari, el docent, l’assistència social, la formació professional i tants altres aspectes que han abordat al llarg de tants anys. De la inauguració del refugi de Planoles, ara fa 65 anys.

Continua llegint

Història

Pepe Escamillo: “Yo soy el rey del Paralelo, los demás son mis lacayos”

A l’escenari actuava com una autèntica diva que no deixava que absolutament ningú li fes ombra

Publicat

on

Per

Josep Pons i Ortiz, conegut amb el nom artístic de Pepe Escamillo (Barcelona, ​​1920-1987), va ser un artista de varietats català. Va actuar al Paral·lel barceloní d’on va ser primera estrella. El pseudònim d’Escamillo l’havia manllevat d’un personatge de l’òpera de Bizet, Carmen. De petit havia viscut al barri de la Barceloneta. Als anys 50 va entrar a treballar a El Molino i va ser una de les figures més cèlebres d’aquest local durant la dècada dels anys 60. Escamillo es va iniciar com a artista als 17 anys fent cafè-teatre i cantant sarsuela, però aviat va descobrir que fer espectacles per a gais li podia aportar més beneficis.

Perseguit per la censura

Darrere del seu gran èxit va haver-hi una llarga història de prohibicions que van arribar a obligar-lo a exiliar-se cap al 1955. Encara que va ser una de les estrelles d’El Molino, va actuar també al Teatre Victòria i va viatjar a Amèrica per actuar amb Xavier Cugat. Allà on anava omplia totes les sales, va ser un gran ídol, i un personatge estimat per aquells que el van conèixer.

Després d’un espectacle censurat en el qual es ridiculitzava al Tenorio, Don Joan Tiroño, va haver de marxar a París i Hamburg on va participar com a boy en diversos espectacles de varietats. Segons va imformar més tard El País, va arribar a protagonitzar números de striptease en diverses ciutats alemanyes.

El seu retorn a Barcelona va ser triomfal, convertint-se en un ídol. Ningú com ell sabia burlar la censura, jugant sempre amb una identitat “marica” que va complicar la feina a la rància censura franquista. Però les majors multes que va patir el teatre del Paral·lel no van ser per la poca roba de les vedets, ni pels comentaris picants dels seus artistes, van ser perquè l’Escamillo intentava sempre parlar en català, segons va explicar la propietària del local, Doña Fernanda, que recordava a les seves memòries que pagava gairebé més multes pels comentaris en llengua catalana d’Escamillo que pels recatats stripteases de les seves vedets.

Una personalitat molt forta

Encara que tenia fama de ser solidari amb els seus amics, a l’escenari actuava com una veritable diva. No es deixava envoltar per cap boy que pogués fer-li ombra. Escamillo, per exercir el seu “art” no dubtava a trepitjar a qualsevol que se li acostés. La modèstia no era la seva major virtut: ‘‘Yo soy el rey del Paralelo, eso lo puedo decir porque es cierto, todos los que dicen que lo son, son mis lacayos. Yo fui el primero y todos me han imitado’’. Encara que va estar a punt de casar-se, agradava igual a homes que a dones, com ell mateix explicava: ‘‘Gusto tanto a los hombres como a las mujeres, a mí me gustan los dos, así hay más campo, siempre tienes a alguien con quien pasar un buen rato’’.

Fama compartida amb Johnson

Johnson, nascut com Francisco Barnaba, argentí d’ascendència italiana, (Buenos Aires, 1916-Barcelona, 1981) va ser també un dels reis indiscutibles d’El Molino, juntament amb Escamillo, compartint ambdós el gruix de la fama a l’avinguda. Johnson va ser el primer showman de l’estat espanyol que, desafiant la censura imperant, no s’amagava de la seva homosexualitat, de la qual més aviat es burlava.

Escamillo va actuar fins a inicis dels anys 80, malgrat que els últims anys una greu malaltia l’obligava a actuar assegut. El 1987 amb 62 anys moria per les greus complicacions del procés diabètic que patia. Un diari de Barcelona va titular: “Mor Escamillo, l’ànima ‘mariquita’ del Paral·lel”. Hi ha molts testimonis de gent que el va conèixer i tractar. Tots parlaven de la seva bonhomia i el recordaven amb gran estima.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024