La indústria del cinema és una gran consumidora però també creadora de tecnologia. La darrera gran innovació va ser el 1993 quan el director Stephen Spielberg va decidir substituir, a Jurassic Park, els dinosaures mecànics per rèptils virtuals. Des de llavors la indústria ha explotat aquest avenç i ja es fa difícil veure films californians sense efectes especials digitals d’envergadura.

El nou avenç també ve de la ciència ficció però ara de la mà del director Jon Favreau i la guardonada sèrie The Mandalorian (es pot veure a Disney+). La sèrie és un western senzill d’argument però d’excel·lent execució, ambientat en l’univers Star Wars. Qui veu la sèrie queda meravellat per la qualitat d’imatge, il·luminació i escenaris. No queda clar si està filmada en localitzacions reals o espectaculars decorats. L’acabat és perfecte. Això és perquè per primer cop ja no s’usa l’efecte croma (els fons verds originaris del 1903). Ara, com a escenari, s’han utilitzat pantalles gegants de leds amb el decorat virtual que es va mostrant darrera els actors i que va variant segons el moviment de la càmera per donar l’efecte de profunditat. És com posar els actors, il·luminadors i càmeres dins d’un videojoc i, de fet, és així.

Aquesta nova tecnologia s’anomena Stagecraft i permet renderitzar (dibuixar digitalment) els escenaris, en temps real fent ús del potent software Unreal Engine 5 d’Epic Games. Aquest motor gràfic té l’origen als anys 90 quan es va crear per al videojoc Unreal Tournament. Els que ja tenim una edat recordem tota aquella saga de shooters en primera persona que van enamorar als joves gamers d’aquella època com el Wolfstein 3D, Quake, Doom, Duke Nukem o el mateix Unreal que, a través dels anys, ha evolucionat fins aconseguir l’excel·lència i ser utilitzat per Hollywood. Si The Mandalorian ha posat la primera pedra d’aquesta tecnologia, ja s’ha anunciat que la propera pel·lícula en usar-la serà The Batman. Estarem pendents.

VICTOR CARBONELL

Tot sembla indicar que durant aquest mes de març el Teatre Apolo del Paral·lel tornarà a obrir portes de la mà del grup madrileny Smedia. Aquest grup és propietari d’altres sales a Madrid (Teatro Cofidis Alcázar, Teatro Fígaro, Pequeño Teatro Gran Vía, Capitol Gran Vía, Teatro Lara i el Teatro Real Carlos III de Aranjuez) i pensa reobrir l’emblemàtica sala amb ¿Quién mató a Sherlock Holmes?, un muntatge protagonitzat per Daniel Diges que estarà en cartellera des del 18 de març fins el proper 1 de maig. També s’estrenarà el musical Antoine, sobre Antoine de Saint-Exupéry, l’autor d’El petit príncep i faran tornar a Barcelona l’espectacle dels Joglars Señor Ruiseñor. Com a novetat destacada, la música en viu compartirà cartell amb els espectacles teatrals. El primer espectacle, ¿Quién mató a Sherlock Holmes?, serà en petit format degut a la pandèmia i les mesures de seguretat del moment.

Fer oblidar la pèssima gestió anterior

Els nous gestors de l’Apolo aterren a Barcelona amb un projecte de programació “variada, per a tots els públics” i amb producció pròpia, per als “365 dies de l’any”. Preguntat per les raons d’emprendre en aquest moment complicat el projecte, el president de la companyia, Enrique Salaberría, ha indicat que “els teatres són eterns” i que tan sols hi ha “bons o mals espectacles”. L’empresari ha afirmat que “no es pot tenir els espectadors en l’oblit”.

Ara es treballa en la posada a punt del teatre després del seu tancament l’any 2019 quan la gestió la portava l’empresa Ethika Global, una etapa nefasta que va acabar amb diversos litigis i impagaments a prop de 200 treballadors i proveïdors. Segons explica l’actual president Salaberría, van “entrar” a l’Apolo el maig de 2020, i la posada a punt del teatre ha costat de moment 600.000 euros, però ascendirà finalment a uns 800.000 euros.

L’objectiu de Smedia és programar obres per a tota mena de públic i de producció pròpia. “Oferirem una renovada i moderna oferta de musicals, teatre, concerts, comèdies, obres d’humor, màgia, ballets, òperes i espectacles per a tota la família”, explica l’empresa.

El diumenge 7 de març, el FC Barcelona celebra unes de les eleccions més importants de la seva història. Potser, les més transcendentals, si tenim en compte que el Barça viu una situació crítica, sobretot en l’àmbit econòmic, ja que si estiguéssim parlant d’una empresa, seríem a les portes d’una fallida.

Per tal de treure’n l’aigua clara, Roger Vinton ha escrit un breu assaig –només 100 pàgines–, El Barça davant la crisi del segle (Destino), on analitza la situació actual a partir d’una reflexió sobre què és el Barça, què volem dir quan parlem de “pensament blaugrana”, etc. Però… Qui és en Roger Vinton? Per qui encara no el conegui, hem de dir que rere aquest pseudònim s’hi amaga un dels autors sobre economia més coneguts a les xarxes socials. Sense anar més lluny, el seu primer llibre, La gran teranyina (Periscopi), que posava al descobert qui són i com funcionen els rics i poderosos de casa nostra (banquers, empresaris, membres de l’Opus Dei…), va ser un èxit absolut de vendes.

El perill d’un canvi de model

Amb El Barça davant la crisi del segle tenim una autèntica “carta nàutica” –com diu David Carabén en el pròleg–, que tots els socis i sòcies del club blaugrana que encara no hagin votat o ja ho hagin fet farien bé de llegir, perquè qui sap si serà la darrera vegada que la seva veu serà escoltada, ja que el perill d’un canvi de model de propietat del club –una conversió en societat anònima esportiva–, és ben real. En qualsevol cas, el llibre de Roger Vinton és una peça clau per entendre com el Barça ha pogut arribar al punt en què es troba i quines podrien ser les solucions perquè això no es torni a repetir mai més. Per ara, tot és en mans del socis i sòcies.