Connecta amb nosaltres

Cultura

Barcelona regula la música en viu

A partir d’ara es protegeix la música en viu als locals de petit format amb la denominació d’Espais de Cultura Viva

Publicat

on

Qui signa el present article porta més de 15 anys com a activista sociocultural i ha presentat propostes sobre música en directe als locals a tots els equips de govern,  des de Jordi Hereu fins Ada Colau.

Jordi Hereu va ser el primer en donar un primer gir a l’aixeta de la música viva, ja que la seva modificació de l’Ordenança del 2009 va permetre poder organitzar concerts als bars musicals com si fossin sales de festes o discoteques. L’Ajuntament de Trias no va voler entrar en aquesta qüestió, malgrat que des de la Plataforma Aturem el Paral·lel i després Som Paral·lel ja instàvem a avançar.

Finalment, l’Ajuntament d’Ada Colau ha fet una relectura de la Circular del 2016 que va eixamplar les possibilitats de fer música en directe a tots els bars, no únicament als musicals, i finalment la nova Ordenança ha estat aprovada per unanimitat pel ple municipal del 3 de maig i publicada al BOP el 14 de maig de 2019 on es creen els Espais de Cultura Viva.

Un treball continuat

Des de la Plataforma Música Viva Paral·lel i ara de Barcelona, hem fet interlocució directa amb l’ICUB al llarg de tota la legislatura. El punt de partida és el lema “Si no molestem, toquem”. Aquest seria l’ideal, no haver de rendir comptes si no hi ha queixes de l’activitat musical. L’administració local entén que com a fet regulat, l’única opció és millorar el text, cosa que ha aconseguit, encara que no sigui la panacea que volíem, ja que obliga a invertir.

A l’immediat horitzó la pregunta és: I això com s’implementa? De moment, ningú ho sap ja que en el cas de tota norma sempre calen mesures procedimentals que ni tècnics municipals de Llicències dels Districtes i tècnics privats de les ECA’s coneixen. Per tant, estarem a l’espera.

Recomanacions i altres opcions

A hores d’ara cal recomanar a tot bar, galeria, botiga o associació amb vocació d’organitzar concerts en directe, representacions teatrals, xerrades… que sol·liciti, d’entrada, formar part de la categoria de concert en acústic que no comporta cap requeriment i començar a valorar l’opció d’organitzar concerts en semiacústic o semiamplificat. Certament els requeriments han abaixat 5 decibels, detall no intrascendent, que permet la realització d’estudis sonomètrics amb un potencial de fins a 90 decibels. A més, caldrà un limitador de so connectat a un instrument i doble porta. 5.000 euros? La contraprestació és formar part d’un catàleg de locals que serà promocionat i l’esperada seguretat jurídica.

Una altra opció, sense requeriments i amb música amplificada, és demanar permisos als districtes com en el cas del Dia de la Música a Sant Antoni. No hem parlat dels músics i cal dir que esperem bones pràctiques contractuals dels bars i subvencions en matèria de seguretat social per les administracions.

TONI OLLER CASTELLÓ

Cultura

En la mort de Juan Marsé

L’autor de ‘Últimas tardes con Teresa’ va morir el passat 18 de juliol, als 87 anys

Publicat

on

Juan Marsé (1933-2020) passarà a la història de la literatura com el narrador més destacat de l’anomenada Escola de Barcelona, gràcies a una carrera que s’inicià el 1960 amb la publicació de Encerrados con un solo juguete i que es forjà amb novel·les tan interessants com Últimas tardes con Teresa (1966), La oscura historia de la prima Montse (1970), Si te dicen que caí (1973), Ronda del Guinardó (1984), El embrujo de Shangai (1993), Rabos de lagartija (2000) o Esa puta tan distinguida (2016).

Marsé va ser capaç de crear la seva pròpia geografia narrativa: ‘‘el territori Marsé’’. Un espai que parteix del Guinardó i que, com diu la cançó, ens parla d’un temps i d’un país: uns barris barcelonins on els nens dels perdedors gaudeixen inventant aventis, somiant aventures que els allunyin de la realitat de misèria, econòmica i moral, que els oferia la postguerra franquista.

Moltes vegades s’ha dit que encara no tenim la gran novel·la de Barcelona –Sergi Pàmies fins i tot va escriure un recull de contes amb aquest títol, La gran novel·la de Barcelona–, i això, probablement, es deu al fet que no existeix una sola Barcelona, sinó moltes, infinites. Amb tot, si afegim a les pàgines de Marsé, alguns títols com La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda; Vida privada, de J. M. de Sagarra; La Xava, de Juli Vallmitjana; Míster Evasió, de Blai Bonet; Un film (3.000 metres), de Víctor Català; La rossa de mal pèl, de J. M. Francès; La tardor barcelonina, de Francesc Pujols o El temps de les cireres, de Montserrat Roig, començarem a tenir un esbós d’aquesta ciutat polièdrica. Un esbós que cada lector haurà d’anar perfilant segons el propi gust, per a poder confegir la seva gran novel·la de Barcelona.

Continua llegint

Cultura

Sílvia Marsó i el Poble-sec

Publicat

on

Hi ha personatges famosos, amb vincles amb el Poble-sec, però que no militen com a poble-sequins. I n’hi ha d’altres per a qui el barri és sempre molt present en els seus records i en les seves evocacions, sense caure en el parany de la nostàlgia mitificada. Un d’aquests és l’actriu Sílvia Marsó. Va néixer l’any 1963, ha treballat en el teatre, el cinema i la televisió. Marsó és el seu nom artístic, un homenatge a Marcel Marceau i tota una declaració de principis. Sílvia Marsó pot treballar en català i castellà, canta, balla, i és una d’aquestes actrius amb una llarga experiència en molts sectors de les arts escèniques.

Marsó, com Julieta Serrano, ha hagut de desenvolupar la seva tasca, en gran part, a Madrid. És una actriu en plena maduresa i no s’és del tot conscient del seu nivell ni de la seva excel·lència. Tot i que ha treballat a la televisió no s’ha deixat abduir pel mitjà i sempre ha retornat al teatre, al teatre de nivell, clàssic o modern. Ha rebut premis importants. Ha treballat també al cinema. Va retornar al barri, per pocs dies, fa un parell d’anys, al Condal, amb la versió musical de 24 hores de la vida d’una dona, de Zweig.

El projecte d’Onyric, de dedicar el Condal a musicals diferents no va acabar de reeixir, malgrat l’excel·lent programació i els esforços esmerçats. Sovint mitifiquem el passat del Paral·lel i valorem poc el present i la gent del present. Un present del qual cal tenir cura. El barri té pendent un homenatge, en el format que sigui, a aquesta gran actriu del Poble-sec. I també cal donar un suport incondicional a tot allò interessant que es faci als nostres pocs teatres que encara resisteixen.

Continua llegint

Cultura

‘Poble-sec desaparegut’, un llibre per recordar

Amb unes 200 imatges inèdites

Publicat

on

Per

Des de principis d’abril es pot trobar a les llibreries, papereries i quioscs del barri el nou llibre Poble-sec desaparegut; la novetat de l’Editorial Efadós per al Sant Jordi d’enguany. L’obra proposa un recorregut fotogràfic per aquell univers que ja no hi és amb l’objectiu d’entendre millor els nostres dies. Al costat de les imatges hi trobareu pinzellades històriques que us permetran viatjar des de l’edat mitjana fins a l’època contemporània. Obriu-lo i tafanegeu. Passegeu pels carrers i escruteu-ne fins a l’últim racó.

Fotografies cedides pel veïnat

Amb imatges inèdites, aproximadament unes 200, aconseguides gràcies a la cessió de veïns i veïnes del barri, es vol donar a conèixer la quotidianitat del Poble-sec des dels seus orígens fins als anys 60. Tant Josep Guzmán com Arnau López, membres de CERHISEC i autors del llibre, han volgut defugir d’un àlbum de fotografies, i han aconseguit contextualitzar les imatges amb una petita explicació de com es vivia al Poble-sec d’abans.

Seguint aquest criteri hi ha la intenció de continuar aquest treball de divulgació d’imatges contextualitzades amb temes monogràfics com la Festa Major, el treball, les botigues, etc.

Un llibre per reviure i/o conèixer la quotidianitat desapareguda del Poble-sec, un barri jove, però amb molta història.

JOSEP GUZMÁN

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.