Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Chloe Phillips: “Com més personal és la música, més universal es torna”

Chloe Phillips (Washington, 1995) és la fusió de l’optimisme, l’alegria i la passió. El somriure que sempre amaga rere la comissura del llavi transmet les mateixes bones sensacions que la música que canta. Una manera de ser que, combinada amb el seu talent i intel·ligència, l’està catapultant arreu dels escenaris catalans. Per què als d’aquí concretament? Per la seva entrega en cos i ànima a la llengua catalana. Sí, ha vingut des del continent americà, però el seu català és envejable. “No em considero una estrangera, sento que Barcelona és casa meva”, confessa.

Publicat

on

Amb només 16 anys vas venir per primera vegada a Catalunya d’intercanvi escolar, què recordes d’aleshores?
Des del bus només vèiem camps i poca cosa més. En canvi, arribar a Barcelona va ser com viure un somni. Veníem a aprendre castellà, però va ser aquí quan em vaig adonar que a casa de la meva família de Vilanova i la Geltrú es parlava molt més el català. A més, totes les classes les fèiem en català i quan anàvem a veure els avis de la família recordo que vaig trigar com vuit o nou mesos a llençar-me a parlar. Fins aleshores sempre estava calladeta en una cantonada de la taula.

Per a una persona que parla anglès no ha de ser gens fàcil aprendre el català en la seva complexitat.
El que em va passar és que em vaig enamorar de Catalunya. Tot em semblava molt guay: la gent, la cultura, la forma de viure, la qualitat de vida… Era el que jo volia per a la meva vida. M’han fet sentir com a casa i ara ja puc dir que aquesta és casa meva.

Abans, però, vas haver de tornar als EUA.
Allà jo vivia en dos mons completament diferents. Soc d’un poble petit de Kentucky, però els meus pares són de la costa est dels EUA. Al poble la major part de la gent és molt conservadora i hi ha molta hipocresia i religió. Després, quan estudiava a Washington veia una cultura molt competitiva on l’únic que importava era què feia cadascú o què guanyava.

Per què vas optar per estudiar ciències polítiques en comptes de música?
Potser pel poble d’on venia: petit i conservador. A la meva família sempre vam tenir els mínims coberts, però mai hem sigut rics i sempre ha planat la inseguretat de quedar-nos sense diners. A més, en aquell moment de la meva vida no tenia l’autoestima tan alta com per decidir-me per la música i imaginar-me que em podria guanyar la vida així.

Tot i això, sempre havia sigut el teu somni.
Potser vaig fer el que la gent esperava de mi amb aquella edat. A més, tampoc tenia la seguretat en mi mateixa per fer el que realment volia. Al final, però, vaig deixar la carrera un any per provar sort a Los Ángeles.

Com es viu allà la música?
És molt difícil, hi ha molta competència. Hi ha molta gent amb talent i molt poca gent amb sort. En el meu cas trobo que he tingut sort d’haver signat amb una discogràfica d’aquí, però a Los Ángeles la música viu extrems: per una banda està molt valorada i per l’altra menyspreada.

Què et va inspirar Barcelona per escriure el teu primer single?
És on he tingut els millors records de la meva vida i hi ha una dita que diu que les ciutats són com les relacions: de vegades una ciutat funciona i una altra no. Segons qui ets, com ets, etc. Mentre que Los Ángeles o Kentucky van ser com una mala relació, amb Barcelona sempre he tingut molt bon rotllo.

Fins i tot vas decidir sortir de la zona de confort i venir cap aquí.
Al principi va ser complicat. No coneixia gaire gent i els amics que vaig fer a l’institut ja vivien altres vides. Ara estudio a una escola d’interpretació que em permet tenir el visat d’estudiant i em permet conèixer gent. A més, també visc a Gràcia amb catalans i així de mica en mica m’estic fent un entorn de gent.

La ciutat és com es projecta al món?
Moltes vegades es veu una ciutat arquitectònicament molt maca, però amb moltíssima festa, discoteques i platja. Com si fos això Las Vegas. Després la realitat és que la gent d’aquí molt poques vegades va a la Barceloneta ni surten a Opium o altres discoteques, que al final són de guiris. Els barcelonins prefereixen tenir una bona qualitat de vida i sortir a fer el vermut i anar a dinar bé els caps de setmana. Tenir un equilibri.

Un equilibri que tu també cerques en la teva carrera. Cap a on vols avançar musicalment?
Tinc molt clar que vull fer música. Vull que la gent connecti amb les meves lletres. Que se senti identificada. Que sigui amb una música que digui la veritat, que sigui honesta i que l’enganxi.

Perquè la música sigui honesta què ha de tenir del seu autor?
Com més personal és la música, més universal es torna. Si una cançó és massa general, no et fa sentir identificat. En canvi, si parla de coses específiques, et posa dins de la situació. L’acabes comparant amb alguna situació similar que hagis viscut. Això és el que et fa sentir identificat.

La teva música desprèn alegria i optimisme.
Barcelona la vaig escriure quan tenia 18 anys. Era molt optimista en aquella època. Encara ho soc, però des dels 18 anys he viscut moltes coses i he caigut, m’he tornat a aixecar, algun cop potser he sigut cínica, però l’important és tornar sempre a ser optimista. Les experiències de la vida són el que ens construeixen com a persones. Això també és el que ha de reflectir la música.

Ara mateix et plouen les col·laboracions amb grups de música.
De tant en tant rebo propostes guays, però tampoc cada dia. Ara, m’encantaria que fos així. També he de treballar per poder fer realitat el meu somni. No és un camí recte, és un camí que fa voltes, tot i que sempre agraeixo el suport que tinc darrere.

La música és un món on les cares visibles acostumen a ser homes. T’està sent difícil cantar sola i deixar d’estar al costat o darrere d’un home?
A la indústria musical catalana no hi ha paritat entre homes i dones. Als Catarres hi ha una dona, tenim la Judit Neddermann i més artistes femenines, però és molt estrany el que passa aquí. Tot i això, mai m’han fet sentir malament, tret d’una mala experiència. Ara, tant de bo hi hagués més dones al món de la música. Tenim molt bons músics homes, però segur que tenim dones que també són boníssimes i no tenen l’oportunitat.

Aquesta barrera és més difícil de superar als EUA?
A Los Ángeles no vaig tenir el suport de ningú i vaig tenir moltes experiències sexistes amb productors i gent de la indústria. S’ho prenen com un joc de poder. Aquí potser he tingut la sort de saltar per sobre de tot això, però imagino que també hi haurà casos similars; jo mateixa ho vaig viure una vegada.

No ha de ser fàcil sobreposar-se.
Si ho veies per primera vegada al·lucinaria en veure que el món de la música és així. Aquestes experiències marquen i fan pensar a deixar-ho tot. Jo almenys he tingut la sort de conèixer bona gent, i segur que la majoria ho són, però sempre hi ha gent que s’aprofita del poder que té.

En quin projecte musical estàs engrescada ara mateix?
Estem gravant un LP i tot just hem començat amb el senzill. Suposo que cap a finals d’any ja el tindrem! Serà un disc molt personal on tractaré l’amor, la desesperació, l’esperança…

Has tastat grans escenaris i has pujat a d’altres més intimistes. Quin prefereixes?
Són coses molt diferents… Quan hi ha molta gent és una pujada brutal d’adrenalina, però quan hi ha poca gent i són persones importants per a tu, és com cantar per a ells. És molt més personal, però els dos casos s’experimenten d’una forma molt diferent.

Si poguessis escollir, et quedaries amb Spotify o amb el casset?
Molt difícil d’escollir! Spotify permet trobar artistes molt guays que sense ell potser no hauries trobat. Però també m’agrada el concepte d’àlbum. Una cosa molt completa que s’ha d’escoltar de principi a fi; que t’explica una història i et condueix per tota una trajectòria emocional. Hauria sigut increïble vendre cassets, llàstima que la gent gairebé ja no en compri.

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Entrevistes

Soraya Donoso: “Hi ha manca de treballadors socials i dels recursos que podem oferir”

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix la salut des del benestar físic, psicològic i social. No obstant això, en l’àmbit sanitari hi ha feines que són més reconegudes i d’altres de les quals tenim menys coneixement. Un exemple d’això és el treball social sanitari, format per professionals que vetllen per la integració dels aspectes socials en l’atenció a la salut, entre moltes altres tasques. La Soraya Donoso (Barcelona, 1976) és treballadora social del CAP Les Hortes i, de la seva mà, ens acostem a aquesta professió i entenem la importància de tractar la salut des de diversos enfocaments que es relacionen entre si.

Publicat

on

Quant de temps fa que treballes al CAP Les Hortes i com hi vas arribar?
Vaig començar a treballar al CAP al 2013. La companya que hi havia anteriorment em coneixia i em va dir que li passés el meu currículum. Les persones que treballem al CAP Les Hortes no som funcionàries, som professionals contractades perquè aquest centre és una Entitat de Base Associativa (EBA), no és un CAP de l’Institut Català de la Salut, som un proveïdor del Cat Salut. La gestió és privada tot i que el servei és públic.

Anem una mica més enrere. Per què vas triar aquesta professió?
De joveneta vaig començar com a monitora de lleure en un centre obert al Carmel i sempre m’ha atret l’àmbit d’infància amb les famílies més vulnerables. A l’hora de triar carrera, dubtava entre Educació social i Treball social, però vaig veure que la segona abastia molt més i anava més enllà en l’acompanyament de les persones. La treballadora social no ajuda, acompanya. Donem eines, obrim portes i mostrem possibilitats per millorar la situació de les persones.

Des de quina perspectiva aborda la salut el treball social?
Els treballadors socials sanitaris realitzem intervencions a partir del diagnòstic d’una patologia mèdica. Valorem quines són les afectacions que té la persona, quines necessitats hem de començar a cobrir, si té un entorn que pugui donar suport en aquest procés de malaltia i, si no en té, busquem els recursos de la xarxa per poder facilitar aquest suport.

Explica’ns més concretament quina mena de diagnòstics abordeu.
Podem parlar de persones en un procés oncològic, demència, malalties neurodegeneratives o fins i tot persones que han patit un accident de trànsit i hi ha una afectació en el seu dia a dia i en la seva autonomia. Oferim atenció psicosocial, estudiem com afecten tots aquests processos en la persona diagnosticada i en el seu entorn. Quan es diagnostica una malaltia, pot haver-hi un trasbals en l’organització, en la cura de la persona que pateix i en l’entorn. Nosaltres acompanyem i oferim orientació i eines per afrontar la nova situació, posant la persona en el centre.

Segons la darrera memòria del Departament de Salut en l’àrea de Treball Social, el nombre d’usuaris ha crescut significativament els darrers anys. A què es deu?
Abans, la vida finalitzava abans. Ara vivim més temps i això fa que també hi hagi més malalties, cròniques, degeneratives… Que tenen tractament mèdic, però que també minven la qualitat de vida de les persones que les pateixen i el seu entorn.  Si, tot i tractar les malalties amb medicina, no som capaços de tenir cura d’altres aspectes com, per exemple, vetllar perquè la persona es prengui el medicament adequadament, perquè s’alimenti bé o tingui una higiene correcta, entre moltes altres coses, no estem abordant la problemàtica de forma completa.

Només hi ha una treballadora social al CAP Les Hortes. És suficient en relació amb les necessitats del barri?

No. No és suficient, però no només aquí a Les Hortes, sinó als CAP de totes les zones. És veritat que, quan vas treballant, vas detectant més necessitats i això genera més feina. També, a banda de les visites a la consulta i al domicili, fem treball amb la comunitat, tasques de prevenció amb persones amb més vulnerabilitat i treball en xarxa amb altres agents.

Quines entitats del barri formen aquesta xarxa?
En primer lloc, treballem de manera multidisciplinària amb l’equip sanitari. També som el nexe amb els serveis socials de l’Ajuntament aquí al Poble-sec i fem programes conjunts amb ells. També treballem amb altres entitats i organitzacions, com els programes Baixem al Carrer i Acompanyament a la Gent Gran de la Coordinadora d’Entitats, el Pla Comunitari, els casals de gent gran dels centres cívics, el circuit de violència masclista del Districte, escoles, la Taula de Gent Gran, i altres entitats que donen suport, com Bona Voluntat en Acció.

Un dels perfils que ateneu és el de les persones grans que estan soles. Com hi treballeu?
Quan la persona gran viu sola, primer fem una tasca de prevenció. Valorant quins recursos hem d’activar, com la teleassistència, i ajudant-los en l’adaptació a la nova situació, a les noves necessitats. Pot ser que la persona hagi perdut autonomia per coses de l’edat o que hagi perdut algú que era un suport, i l’hem d’ajudar a reestructurar la seva situació.

Com actueu si detecteu situacions de maltractament d’aquestes persones?
Aquí hi juguen alguns factors. En primer lloc, és una cosa difícil de detectar i sobretot de  demostrar. Nosaltres podem observar que hi ha una situació d’extorsió econòmica, d’abús verbal o que no hi ha una cura o una alimentació correcta, però algunes ho neguen i al final és la persona qui acaba decidint si allò es denuncia o no. En tot cas, hi ha un protocol amb l’Ajuntament de Barcelona per comunicar a Fiscalia i Mossos aquesta mena de casos.

Per últim, sent crítica amb el funcionament del teu departament, quins canvis o millores proposaries?
Crec que tots som conscients, el Departament de Salut també, que hi ha una manca de treballadors socials i una manca dels recursos que podem oferir. Tenim el sistema dividit: d’una banda està salut i, de l’altra, serveis socials, però són dos serveis que es retroalimenten i no poden treballar l’un sense l’altre. Hi ha recursos que els gestionen uns, però també els necessiten els altres. S’està treballant per millorar la coordinació i la comunicació entre els dos serveis.

Continua llegint

Entrevistes

Orland Verdú: “Els artistes locals han de passar tot de misèries i calvaris per arribar a final de mes o ser reconeguts”

Una conversa amb l’actor, dramaturg i director Orland Verdú sobre la situació actual dels teatres independents, arran del tancament de La Vilella

Publicat

on

En Jordi Pérez, de La Vilella, és un dels referents que et va impulsar a engegar Oracles. Com has rebut la notícia del tancament de la sala?
Jordi Pérez (La Vilella) i Felipe Cabezas (Sala Fènix) van ser els primers programadors -els únics a Barcelona, per cert!- que van venir a veure Diàlegs de Dalt i de Baix, el meu primer muntatge quan tot just vaig crear la companyia Oracles Teatre. En aquell moment, les seves sales eren un referent i un planter viu de noves propostes, i tots dos, com a directors i artistes, s’hi havien forjat en un projecte propi i arriscat. Vaig prometre’m que hi estrenaria a totes dues sales i així va ser.

La Vilella ha estat un referent com a sala independent. L’exemple d’artistes com ara el Jordi Pérez m’ha servit per atrevir-me a obrir una sala pròpia; l’alternativa de l’alternativa, que va anomenar-la Felipe Cabezas en el seu inici més underground. Per a qui encara no ho sàpiga, el Jordi Pérez és una bèstia escènica com poques a ca nostra i ha estat molt valent amb els mitjans que tenia! És per posar-li un monument. Barcelona l’hi hauria d’estar molt agraïda per tot el que ens ha donat.

La notícia del tancament la vaig rebre a l’última reunió de la Taula de Cultura a la que vaig poder assistir al Centre Cívic El Sortidor, un més abans que ho anunciés públicament. Era un matí que estàvem pendents de desnonaments al barri. Els veïns van aconseguir aturar la policia; ens ho van comunicar per telèfon i a partir d’aquí vam poder respirar més tranquils i seguir amb la reunió. Faltaven moltes entitats, en especial les grans (les subvencionades a nivell macro, vull dir). El Jordi Pérez va anunciar que tancava i se’m va fer un nus a l’estómac. La seva decisió era del tot comprensible: els seus projectes tenen més futur a fora a l’estranger, que no pas a Barcelona. Jo mateix he arribat a una conclusió semblant. Els artistes locals han de passar tot de misèries i calvaris per arribar a final de mes o ser reconeguts. És l’autoexplotació diària; jo l’he viscuda i té seqüeles severes. Qualsevol diria que s’hi respira una certa hipocresia social!

La decadència cultural i la precarietat de Barcelona a nivell artístic seguirà augmentant. No calen boles de cristall. Depèn dels creadors aturar-ho i plantar-nos-hi. Barcelona és un trist miratge del que un dia va ser. Viu de rendes artístiques prèvies (això és ben constatable a nivell immobiliari, per qui té ulls i no hi viu, d’aquests privilegis). Els artistes vinguts de fora ho tenen molt magre per triomfar-hi! Però el miratge i l’encís hipnòtic funcionen fins que la gent es cansa de debò… Estem en aquest punt. I tot apunta que ha arribat l’hora de despertar i embrutar-nos les mans. Hem de fer la feina. Incòmoda, però imprescindible si volem una Barcelona viva i no un bunyol per a patricis comtals i turistes de plàstic.

En aquella última reunió de la Taula de Cultura no hi havia cap representant polític; vaig comentar a la reunió -contundent i afectat per la notícia- que em semblava una falta de respecte atesa la situació d’urgència que vivim i em vaig permetre qüestionar la utilitat que tenien aquestes trobades ateses les circumstàncies. Trobo a faltar la proximitat dels polítics i la seva exemplaritat en uns temps de tanta inestabilitat.

Des de la Vilella també afirmen que tan sols l’autoexplotació d’una part molt important del sector fa que les arts escèniques segueixin en peu…
Totalment d’acord. Com a artista independent i creador de l’Oracles he viscut autoexplotat treballant incansablement i renunciant a tot a la meva vida fins a nivells que és difícil imaginar. Si arribo a vell ho contaré a les memòries i potser serà divertit. Els revessos han estat incomptables! I hauria sigut tot tan fàcil d’haver donat suport institucional al meu projecte quan el vaig engegar! Però bé! De tot s’aprèn i ningú va dir que fos fàcil arribar a Ítaca…

Avui dia l’artista ho fa tot, des d’uns flyers fins a la posada en escena. Això ho hem vist com una mena de triomf, de ser «multitasques», però en realitat és un fracàs. Només la concentració de talent en una àrea i el treball en equip poden donar uns excel·lents resultats.

El full de ruta ha de ser l’excel·lència i l’especialització, no la precarietat ni l’autoexplotació. La meva generació (els nascuts als 80, els anomenats millenials) són una generació amb uns talents molt alts, però excessivament individualistes i dispersos. Tinc la sensació que és hora de concentrar-nos en un únic projecte de vida i comprometre’ns sense por a la frustració a mig termini. L’èxit és fruit de la constància, no de l’autoexplotació. A la merda el reconeixement! Escala la muntanya per reconèixer-te tu, si vols ser fidel al teu art. Els de fora no importen!

Davant la situació política i econòmica de Catalunya, és hora de treballar a petita escala. El dia a dia. I aquí hem de ser prudents i crear petits grups amb un compromís alt i un rendiment i focalització excel·lents. El més difícil és trobar companys i companyes que vulguin assumir compromisos d’aquest tipus a llarg termini. Sembla que els nostres avis -tan acostumats a les frustracions- podrien donar-nos un parell de lliçons sobre aquest tema si no fos perquè els hem enxufat a la tele o a residències perquè no molestin. Misteris.

Quina és la situació actual d’Oracles? Sabem que va estar a punt de tocar fons fa uns mesos…

Seguim navegant en aigües turbulentes, com la resta d’espais. Però anem superant etapes, perfeccionant mancances, canviant propostes… Econòmicament, hem rebut algun revés i també hem invertit en les instal·lacions durant el primer trimestre d’aquesta temporada; estem contents amb els canvis! L’any 2020 gaudirem del suport de l’ICUB i volem aprofitar aquest ajut per millorar les nostres mancances. Estem molt agraïts de poder seguir sent un pulmó cultural i artístic a Barcelona. Som un referent internacional i local, i apostem per la cultura viva; és possible donar qualitat i ser propers. A més, la formació al nostre espai està renaixent aquest any i sembla que consolidarem diversos grups d’alumnes, a banda de programació estable de dimecres a diumenge.

Al gener tornem a revifar el gènere del cabaret (Hyde Cabaret) i seguim amb flamenc i dansa butoh! També apostem per noves nits amb el segell d’Oracles i taquilles benèfiques amb el suport dels artistes per poder respirar i evitar el calvari de l’autoexplotació. Sense teatres, els artistes no poden actuar. Hi haurà nits que la taquilla completa es donarà al teatre perquè pugui respirar i seguir creixent.

Tot això sona a altres temps, oi? Però la història es repeteix i la vida ensenya si un vol aprendre. Mantenir un teatre viu ja no és només cosa del suport institucional, sinó de la solidaritat i l’amor dels propis artistes. I això és revolucionari a Barcelona atesa la rivalitat que s’hi ha respirat durant tant de temps en aquest sector. Potser que tot el que necessitem és amor, com deien els Beatles! Estimar-nos més i lluitar menys. Hi ha molta feina aquí per fer. Jo estic aprenent molt i dono gràcies; Barcelona és una escola per aprendre l’ofici!

Quines mancances perceps perquè iniciatives com Oracles o La Vilella puguin tirar endavant sense problemes?

Hi ha diversos factors, com comentava. Evidentment, la manca de suport institucional i la situació política i econòmica de Catalunya no són d’allò més òptimes. S’ha d’estar molt boig per obrir un teatre ara a Barcelona! Un teatre independent, vull dir. Bunyols els que vulguis, però fer cultura? Uff!

Dit això, crec que també hi ha mancances pròpies als projectes. Trobo imprescindible, i un repte generacional, treballar en equip i estripar les armes de distracció massiva (la drogoaddicció digital, per exemple) per concentrar-nos en objectius i treballar en grup amb un alt rendiment. Hi ha molt de soroll mediàtic i digital i el públic està molt dispers; no sap ja on anar amb tanta saturació informativa! Solució? Anar contracorrent. Si hi ha soroll, busca silenci. El públic vindrà a tu! Quan un buda parla, el cel s’obre. El públic està dispers perquè se sent buit; per tant, hem de tornar a l’origen. És a dir, ser «originals», com deia Whitman. I ser original no és posar-te un pollastre al cap; és ser tu mateix sense voler cridar l’atenció… Ens sona, oi? El teatre ha de tocar la matèria dels nostres somnis: l’ànima humana. Allò essencial. L’origen. Oferir experiències que omplin l’ànima del públic. Transformem el teatre des del cor, no des del negoci; no siguem tan burros! Els diners arriben si un treballa des del cor i treballa per l’excel·lència amb disciplina. Treballem en nosaltres mateixos! Comencem a sentir que el món pateix; i no a pensar-ho! I fem-ne obres màgiques i talentoses sobre l’escena. Que siguin recordades i no se les emporti el vent digital ni el cinisme de la postmodernitat! Concentrem-nos i toquem el cor de les persones. Toquem el més profund que puguem. Deixem-hi la petjada i la llavor. Tenim un material molt gran a dins nostre. I el teatre és el lloc de trobada en viu on transformar-nos. És un lloc màgic, de debò!

Orland Verdú // CEDIDA

Quina part de la culpa la té el públic? No interessa el tipus de propostes alternatives que ofereixen sales com la teva?

No m’agrada la idea de culpa; prefereixo parlar de responsabilitat. La responsabilitat ens fa forts perquè ens allibera i ens permet créixer assumint les nostres decisions i les càrregues que se’n derivin. El públic català és conservador: va on sempre s’ha anat! Oracles té un públic més internacional perquè els de fora estan més oberts: s’ha de ser valent per deixar-ho tot i anar a una altre país. Aquí tot costa més, però potser és el ritme natural dels catalans. Jo soc valencià i veig diferències abismals entre els dos pobles. No sé… Trobo també que el públic (i això ja és un fenomen global) confon «cultura» i «entreteniment»; això ha estat un procés lent però ja fulminant en què l’ésser humà no aconsegueix discernir el gra de la palla.

La cultura pot entretenir però no és el seu objectiu; la cultura el que fa és confrontar-te i plantejar-te reptes, enigmes i eixamplar-te l’ànima perquè la teva humanitat sigui cada cop més profunda i autèntica. Entretenir-se és fer «likes» al mòbil, sudokus o mirar sèries a la televisió per omplir els teus buits interns; també la política s’està convertint penosament en un fenomen d’entreteniment o espectacle. Aquesta buidor ens parla d’una etapa de decadència però també de la possibilitat de despertar. Molta gent s’està buscant a si mateixa entre tant de soroll! I l’art i la cultura poden donar resposta a aquest interrogant. «Oracle» vol dir ‘lloc on preguntar i trobar resposta’; estem molt perduts perquè estem hiperconnectats a ximpleries i molt desconnectats de nosaltres mateixos i del nostre entorn i del nostre grup.

El teatre Oracles és un lloc de trobada; i és màgic perquè té ànima i cor. Què més pot demanar un públic responsable i despert? Aquesta és la gran revolució del segle XXI! Que cada persona triï on va i es responsabilitzi d’allò que tria. El mateix amb el menjar, les relacions, la feina… Un és responsable de la seva vida. Potser que el públic de Barcelona sí té part de responsabilitat en la decadència cultural que vivim en les arts escèniques… Potser cal «educar». Però educar és sentir el que un porta dins. De fet, «educar» vol dir «guiar cap a enfora en que està dins», i això implica un qüestionament, perquè l’art toca l’ànima, il·lumina el que tenim a dins i això pot provocar la crisi necessària per sanar-nos i esdevenir qui som en realitat. La gent no vol patir. En realitat, la gent no vol viure. En eliminar el dolor, també elimines la grandesa d’estar viu. I bé, en això està el planeta sencer. Veient què tria. Tampoc el sistema educatiu educa; més aviat imposa i fa molta mímica perquè no es vegi el propi fracàs del sistema i l’escàs esforç dels seus alumnes i de la hiperexplotació dels mestres. Però això és un altre tema de conversa!

Et mostres optimista davant la situació actual dels teatres de proximitat? Què et fa por?

No comprenc molt bé el terme de «proximitat». El teatre és teatre; si fa el que un teatre ha de fer, ja és proper per si. Està en la naturalesa mateixa del nostre ofici. El que no pot un teatre és vendre’s. Un teatre ha de dir el que ha de dir si vol ser independent i esdevenir el mirall (l’oracle!) del seu temps històric, com deia Shakespeare. Un teatre petit no pot competir contra el cinema ni les sèries de Netflix; per tant el teatre ha d’oferir una altra cosa. El teatre de sala petita ofereix el que cap altre art ofereix: l’experiència i la comunió directa entre públic i artista. Això és un regal per a qui té sensibilitat! Aquesta proximitat sí és la que jo vull! El ritual escènic és màgic! Què més vols?

Estic fart de la por. Prefereixo no parlar-ne. Tothom vol fer-nos por: sembla que ven més als mitjans i amb això també s’abusa del sector mediàtic. Però la por atrau allò que es tem! No és casual que ens la vulguin ficar a cada passa! Per tant, busquem el seu oposat. El pensament és un imant! Busquem la plenitud i la confiança. És un compromís ètic i cadascú tria també!

El que més goig em fa és veure que el teatre segueix viu. L’Oracles oferirà tot el seu cor a Barcelona i servirà perquè els artistes puguin obrir les ales i enlairar-se a sales més grans i enlluernar-nos amb el seu art a gran escala! Tots plegats convertirem l’Oracles en un aeroport a petita escala per nous projectes que puguin aterrar i volar a altres països. Un vaixell a la recerca de tresors i talents. Una cova màgica on l’art sigui fidel al seu origen primitiu. Això és el que em fa més viu. I vull donar gràcies i obrir el cor perquè així sigui. Inspirar el món tant com pugui per revertir la història i crear un món millor amb el meu teatre i el meu art. Si emprenem aquest camí, el futur és d’allò més engrescador per als teatres de Barcelona!

Continua llegint

Entrevistes

Núria Lacasa: “Als nens i nenes no se’ls ha de tractar com a reis, sinó com a nens i nenes”

La Coordinadora d’Entitats del Poble-sec atorga cada any, des de fa 10, el Premi Poble-sec a una persona destacada per la seva trajectòria i la seva implicació amb el barri. Enguany, el premi ha anat a parar, per primera vegada, a mans d’una dona. Per fer aquesta entrevista, anem al Poble-sec i visitem l’escola pública Mossèn Jacint Verdaguer, on Núria Lacasa (Barcelona, 1958) ha treballat durant 22 anys –15 dels quals com a directora– fins que s’ha jubilat aquest passat mes d’agost. Passegem amb ella pels passadissos i les aules: els alumnes, les famílies i els mestres l’abracen i a ella li brillen els ulls quan parla de docència, com li passa només a aquella gent que de debò estima el que fa…

Publicat

on

Què ha significat per a tu rebre el X Premi Poble-sec?
D’entrada, quan m’ho van dir, vaig pensar “no em pertoca”. Crec que la meva feina és la meva responsabilitat i no mereix cap premi, però després vaig pensar que és un premi per a tota l’escola i l’he rebut amb alegria. El moment en què em van donar el premi va ser d’una gran emoció perquè el fet que el barri reconegui la tasca que hem fet amb tota la il·lusió del món i apostant per un camí pedagògic que ha tingut els seus fruits, és una gran satisfacció.

Parla’ns de la teva trajectòria i de la teva vocació per la docència. 
Abans d’entrar a l’escola Mossèn Jacint Verdaguer, jo tenia feina fixa a una escola concertada, però vaig decidir presentar-me a oposicions per entrar a l’escola pública perquè creia que havia de ser mestra per a tots els nens i nenes, no només per a un sector. Quan em va tocar aquesta escola i vaig arribar al Poble-sec, em va fer molta il·lusió perquè ja tenia vincles amb persones del barri i amb el moviment d’entitats.

Has treballat durant 22 anys a l’escola Verdaguer. Com has vist evolucionar el centre en aquests anys?
Quan vaig arribar, hi havia una població senzilla però assentada, gent que era del barri de tota la vida. Poc a poc, va començar a venir molta immigració a viure al barri i això ens va obligar a canviar les metodologies de treball. No podíem seguir el llibre perquè no tots els nens l’entenien ni tenien el mateix ritme. Aleshores vam començar a apostar pel treball cooperatiu, per anar-nos adaptant a la mobilitat, però no només pel que fa a immigració, sinó per altres fenòmens com la gentrificació. Per tant, és imprescindible treballar d’una manera en què tot l’alumnat se senti a gust i que cada nen i nena pugui avançar en els aprenentatges des dels seus coneixements.

Ara hi ha alumnat de moltes procedències i cultures. Com treballeu en la diversitat?
La convivència entre nens i nenes sorgeix de manera natural i, a més, els professors formen grups de treball diversos, no només pel que fa a les cultures dels nens; diversos en coneixements, en capacitats, diversos físicament i psicològicament… cadascú aporta alguna cosa i això fa que sorgeixin les relacions amigables i enriquidores entre ells.

També voldria saber si teniu algun protocol d’actuació per combatre la xacra de l’assetjament escolar.
Sí. Els protocols contra l’assetjament són obligatoris a tots els centres. Quan veiem que un alumne se sent malament i que un grup el pot estar molestant, posem l’alerta i comencem a actuar. Treballem sobretot amb els nens i nenes de l’entorn dels assetjadors, els empoderem perquè són els que s’han d’enfrontar i han de dir prou. Això és important perquè, a la vida, hi ha moltes situacions d’assetjaments i apostem perquè, entre ells i amb l’ajuda de l’adult, aprenguin a afrontar aquestes coses. No es tracta de sobreprotegir-los…

Parlant d’això, fa la sensació que les famílies cada vegada són més proteccionistes amb les criatures. No creus?
Hi ha una altra mirada, sí. Quan jo era petita, els més importants i els primers eren els avis. Jo ho trobo a faltar una mica. Crec que als nens i nenes no se’ls ha de tractar com a reis, sinó com a nens i nenes que han de respectar unes normes. Les normes ajuden a viure i ajuden a conviure, sempre i quan no siguin absurdes. Aquí, a l’escola, hi ha una normativa que tots els mestres i els alumnes coneixen, però a la vegada hi ha llibertat, i això és el que fa que sigui una escola ordenada i tranquil·la. I quan hi ha problemes, s’estudien i s’entomen.

Parla’ns d’alguns dels projectes de l’escola que estan relacionats amb el barri.
Dins del nostre programa docent hem fet i fem col·laboracions i projectes en comú amb diverses entitats del barri, com Cooperasec, Fil a l’agulla, els geganters i moltes altres propostes del barri, ja sigui per a tota l’escola, amb un cicle o un curs en concret. En aquesta escola sempre prioritzem treballar els continguts de forma aplicada, i en això ens ajuden molt les entitats.

De fet, l’escola forma part del projecte Nova Escola 21. En què consisteix la seva metodologia? No es fan exàmens?
La Nova Escola 21 agafa una metodologia amb la qual nosaltres ja fa temps que treballem. Es fan proves internes, que no són els exàmens típics sinó una prova que ens serveix per veure com va l’alumne, i les correccions es fan amb els propis alumnes. Els nens estudien igualment perquè han de presentar projectes davant de la classe, elaborar materials, explicar per què serveix allò que fan servir… No es tracta d’aprendre memoritzant, sinó aplicant els coneixements. Quan repeteixes una cosa de memòria, de fet, no aprens, perquè no ho relaciones amb aprenentatges que tu tens d’abans. El que valorem és que puguin explicar allò que aprenen.

Al discurs de recollida del Premi deies que, a l’escola, els alumnes aprenen a “analitzar, criticar i implicar-se…” Com veieu el debat sobre l’adoctrinament pel que fa a la qüestió política?
Els mestres tenim la nostra ideologia i això és innegable, igual que els pares. Però, a la vegada, no creiem que tenim la veritat absoluta i pensem que la diversitat d’opinions ens permet formar la de cadascú. A les classes sorgeixen debats polítics i pensem que això és bo. El mestre regula el debat, dona veu a tothom, fa preguntes i no fa sentir-se malament a ningú.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.