Connecta amb nosaltres

Cultura

Però… Què són els CDR?

Milian Nebot ens explica en aquest llibre què són els CDR, més enllà de prejudicis i tergiversacions

Publicat

on

Xavier Milian Nebot (Reus, 1984) és llicenciat en Història i en Periodisme. El seu nom va passar a ser conegut gràcies a la feina que va realitzar, juntament amb David Vidal, per investigar un presumpte cas de corrupció política vinculat amb un hòlding que tenia el seu epicentre a Reus, el denominat cas Innova.

En aquesta columna, però, volem fer esment del seu llibre El poder del poble. L’autoorganització veïnal dels CDR (Sembra Llibres). En aquest assaig, Milian Nebot ens explica com es van gestar els “Comitès de Defensa del Referèndum”, quins són els seus antecedents, quina diferència podem trobar entre aquest moviment local i assambleari i l’associacionisme veïnal de tota la vida, etc.

Aquest historiador fa un breu repàs per les darreres dècades de la nostra història per poder explicar l’emergència dels CDR, ubicar aquest moviment popular dins de la dinàmica de l’independentisme català, intentar fer memòria del paper que aquests peons van tenir en el taulell polític, per tal de preveure cap a on pot evolucionar aquest moviment veïnal, que pot esdevenir l’espurna definitiva d’una transformació que vagi molt més enllà. Tot dependrà de les decisions que es prenguin, assambleariament, en el si de cada CDR local. Perquè, com diu el llibre, la resposta és a les seves mans.

Sigui com sigui, en la situació política i social actual, el que és segur és que ens calen moviments autoorganitzats des de baix, a cada poble i barri, que esdevinguin un espai de trobada de diferents lluites (l’habitatge, els drets socials i laborals, etc.), un indret que esdevingui un veritable subjecte de construcció democràtica, en el qual siguem capaços de crear sinergies que ens ajudin a bregar contra l’actual sistema neoliberal i ens ajudin a construir un món on tothom tingui reconegut el dret a viure una vida digna.

Continua llegint

Cultura

Una versió de Nadal

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ha fet l’intent d’enviar-nos un conte de Nadal…

Publicat

on

Per

Rebo l’encàrrec del Paral·lel OH!; un conte de Nadal pel barri. M’engresca la idea i m’hi poso tot  d’una, sota la penombra d’un llum no gaire reeixit. Els records dels meus Nadals s’afanyen per sortir i brollen de la pantalla del portàtil. No puc evitar escriure sobre la flaira encesa dels canelons de l’àvia, sobre el tacte vell del bitllet de mil pessetes que em donava l’avi d’amagat, o sobre l’any que la mare es va cremar les mans amb la carn d’olla i el pare se la va haver d’endur cap a l’hospital. M’adscric a la memòria dels qui havien ocupat un lloc a taula i han deixat un buit impossible d’omplir. Se m’acudeixen històries tristes, inspirades en un passat que existeix per no tornar, però no m’acaben de fer el pes i no tenen res a veure amb el barri. Em calço les vambes i m’engipono l’abric. Surto per respirar, per inspirar-me. Les llums d’un Paral·lel ben engarlandat recorda l’antiga avinguda que havia bressolat la disbauxa nocturna del segle passat. M’agrada el contrast amb la foscor dels carrerons del Poble-sec. Camino. És un passeig íntim, anònim; amb olor d’aventura i final incert. Faig el que faig tantes vegades; observar el meu voltant. Veig famílies carregades amb bosses de supermercat, veig repartidors d’Amazon amb l’ànim estressat, veig les cares contrariades d’alguns veïns que desitgen que aquestes dates passin rabent i sento la xerrameca excitada d’una nena que espera els regals del Tió. També veig aventurers vinguts d’altres països per buscar-se la vida en aquesta jungla i que viuran un Nadal diferent, allunyats dels seus. I veig massa homes i massa dones recolzats contra qualsevol xamfrà; sols, envoltats de cartons; flassades rígides que els acotxaran quan el fred d’hivern s’escoli entre els seus parracs. Torno a casa sense cap idea concreta.

El meu pis és petit, si volgués, el podria abraçar amb un únic gest, com ho feia amb ma filla, a qui truco des del sofà. Ella viu a l’estranger i aquest any no podrà ser-hi per festes. Per mi, una videotrucada és un bàlsam efectiu contra la melangia, una solució artificial, com un somnífer a quarts de dotze de la nit. Xarrem. Li comento el que em passa amb el conte, que no sé com l’haig d’escriure. Ella m’intenta ajudar, sempre li he dit que duu una novel·lista a dins, però de moment no vol escriure, i és que els fills no estan dissenyats per fer cas dels pares. I llavors passa, em dona la clau de volta: “papa, no pots escriure el Nadal de tot un barri”.

Obro el portàtil, que com una petxina nacrada m’il·lumina la cara. Afino la mirada i pico les tecles, tecles que són lletres, lletres que són paraules, paraules que ja són paràgrafs. I em surt això que estàs llegint. Un batibull farcit de records, de present, de mirades enfora i de mirada endins. Perquè no viuré el mateix Nadal que tu, perquè cadascuna de les persones que omplim el Poble-sec, tenim una versió del Nadal; única i diferent, com aquest conte. Bones festes.

ISAAC CORTÉS I DOMINGO

Continua llegint

Cultura

Pioneres del periodisme català

Comanegra rescata l’obra de dues precursores del periodisme: Anna Murià i Rosa Maria Arquimbau

Publicat

on

El 2007 naixia a Barcelona una editorial independent amb nom de muntanya: Comanegra. 15 anys més tard podem dir que la tria del nom va ser ben encertada, perquè, de la mateixa manera que el Comanegra és la muntanya més alta de la Garrotxa, l’editorial dirigida per Joan Sala ha aconseguit esdevenir un dels segells catalans més rellevants del sistema literari català.

Una característica ha definit aquest projecte des del seu naixement: la intel·ligent combinació entre innovació i recuperació. Un clar exemple d’aquest còctel el trobem a la col·lecció Autories, que va donar-se a conèixer amb Pedra de toc, de Maria Aurèlia Capmany i Contra la inèrcia, de Maria-Mercè Marçal –molts recordareu que ja vaig parlar d’aquestes obres als números 181 i 189 del ZONA SEC, respectivament–. Des d’aquells dos títols, la col·lecció ha crescut amb reculls de textos de Montserrat Roig, Joan Fuster, Isabel-Clara Simó, Gabriel Ferrater i… Rosa Maria Arquimbau i Anna Murià.

Anna Murià (1904-2002) i Rosa Maria Arquimbau (1909-1992) són dues de les pioneres del periodisme català. Murià va esdevenir la primera directora d’un diari en la nostra llengua, mentre que Arquimbau fou l’única dona que va aconseguir tenir una capçalera pròpia en un diari durant els anys trenta. Totes dues van entendre el periodisme com un terreny on forjar-se com a escriptores i, a la vegada, com un escenari on debatre sobre la concepció femenina des de distintes concepcions del feminisme.

Les antologies A la recerca de la dona moderna, d’Anna Murià i Film & Soda, de Rosa Maria Arquimbau són una excel·lent mostra de dues de les millors plomes periodístiques catalanes dels anys trenta i, a la vegada, són un recull d’escrits que ens permeten conèixer els reptes de la dona catalana entre els anys vint i l’esclat de la Guerra Civil.

Continua llegint

Cultura

Un autor visionari: Philip K. Dick

Publicat

on

Philip K. Dick (1928-1982) és un dels escriptors de ciència-ficció que millor va saber copsar les pors que ens amenacen i les preguntes que aquestes ens desperten: I si el nostre món fos una il·lusió?; Com seria l’experiència de (sobre)viure en un estat policial?; Som conscients de la fragilitat de tot allò que creiem segur?; Com podrem mantenir les nostres identitats en un món tecnocapitalista com el nostre?, etc.

És molt probable que aquestes preguntes us recordin a molts arguments de pel·lícules de ciència-ficció que heu vist i és que, potser sense saber-ho, estic segur que heu vist moltes adaptacions de les seves obres al cinema. Em refereixo a grans èxits com Blade RunnerDesafiament Total o Minority Report.

Per desgràcia, les obres de Dick han estat poc traduïdes a la nostra llengua i no serà fins el 1989, amb l’autor ja traspassat, que trobem la primera novel·la de l’escriptor en català: Blade Runner, a l’editorial alellenca Pleniluni. Si voleu una altra dada de la mala recepció d’aquest brillant autor en català, penseu que vam haver d’esperar fins el 2021 per a poder tenir en català Els tres estigmes d’en Palmer Eldritch (Males Herbes).

Per sort, l’editorial Kalandraka –un projecte que va començar inicialment en gallec–, hi està posant remei i en el seu segell Faktoria K de Llibres hi podem trobar les següents obres de l’autor: Confessions d’un artista de merda, una narració sobre una ànima ingènua a la Califòrnia dels anys cinquanta del segle vint; la magnífica Ubik, una peça que ens situa en un futur regit per les grans corporacions, i, finalment, l’aterridora ucronia titulada L’home del castell, guanyadora del Premi Hugo a la millor novel·la (1963) i que –per fi!– podem llegir en català gràcies a la formidable traducció que n’ha fet Martí Sales.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021