Connecta amb nosaltres

Economia

L’era dels bots: la ciència ficció feta realitat

Publicat

on

El 1950 el matemàtic anglès Alan Turing va inventar un test per avaluar la capacitat de la computació de fingir el comportament humà. El test, molt simple, es basa en tenir una conversa amb un humà i un computador sense saber qui és qui. Si l’avaluador no pot diferenciar qui és l’humà i qui és l’ordinador és que la prova ha estat superada i guanya la màquina.

Fins a dia d’avui ningú ho ha aconseguit, però estem molt a prop. Els assistents personals o també denominats bots –o xat bots si només conversen per escrit– són programes informàtics dissenyats per tenir converses amb persones. El passat Nadal, per exemple, van ser un èxit de vendes Alexa d’Amazon –probablement el millor– i Google Home.

Els robots conversen amb les persones

Els programes es basen en intel·ligència artificial (AI) per escoltar les persones, entendre-les amb els seus diferents accents i executar les serves ordres (fins a cert límit). Aquesta tècnica es pot usar en assistents per oci per jugar amb ells, preguntar quan juga el Barça o l’Espanyol, posar vídeos i cançons, saber el temps que farà, quan trigarem en arribar a determinat lloc… Les possibilitats son quasi il·limitades. Fora de l’oci i a  nivell empresarial els xat bots ajuden a consultar dubtes als clients, sobre tot a través de planes web, tot i que encara estan bastant verds.

El cop d’efecte que dona esperances de cara a millorar aquesta tecnologia el va donar fa uns mesos Sundar Pichar, director general de Google, al presentar públicament el seu bot Google Duplex capaç de fer una trucada sense que l’interlocutor s’adoni que parla amb un ordinador (podeu veure el vídeo a http://tiny.cc/zonasecbots ). La presentació de Sundar va provocar un fervorós aplaudiment entre el públic tecnòleg que hi assistia. Escenes com aquesta, veure com un ordinador i una persona tenen converses més o menys complexes i que s’entenen, ens fan veure més a prop situacions fins ara de ciència ficció com el famós HAL de 2001: A Space Odyssey o la robot Arisa de l’excel·lent sèrie russa Better that us de Netflix.

VÍCTOR CARBONELL

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Economia

Les sales independents estan en perill d’extinció

Amb el tancament de La Vilella, al barri existeixen tres teatres de proximitat. La seva situació genera una alerta sobre les polítiques culturals i la sostenibilitat de les sales petites

Publicat

on

L’any 2013, la companyia Sargantana obria amb tota la il·lusió del món el teatre La Vilella, una sala situada al Passeig de l’Exposició que aviat es convertiria en un referent a la ciutat, no només per la seva programació sinó per la seva tasca d’investigació, creació i formació seguint els valors de risc, la recerca de nous llenguatges i l’aplicació de temàtiques politicosocials als seus espectacles. Fa unes setmanes, la companyia comunicava el tancament del teatre, una decisió dolorosa, però inevitable: “Crèiem fermament en la necessitat d’un projecte com aquest. I ho seguim creient. Però quan les dificultats et dirigeixen a haver d’abandonar ideals i línies simplement per sobreviure, tot perd el seu sentit”, expliquen des de la companyia. Els motius per abaixar la persiana són diversos; tot i haver implicat la societat en el projecte, en forma de socis, “podem dir que no hem aconseguit el mínim necessari per poder portar a terme un projecte professional i seriós”. A banda, expliquen que la quantitat de públic ha estat insuficient per fer que el projecte sobrevisqués i que les condicions de deteriorament de l’edifici han estat la gota que vessa el vas: “Teníem l’esperança d’aconseguir els suports necessaris per poder seguir el projecte de forma seriosa, rigorosa i professional, però els suports han estat insuficients i no volem que la fe en un projecte i en el desig de canvi siguin l’únic motor”, lamenten Jordi Pérez, director de la sala, i la resta de la companyia.

Oracles. Supervivència in extremis 

El director d’Oracles Theatre, Orland Verdú, va rebre la notícia del tancament de La Vilella durant la darrera reunió de la Taula de Cultura del barri: “El Jordi Pérez va anunciar que tancava i se’m va fer un nus a l’estómac”, explica. Per a ell, La Vilella va ser un referent com a sala independent per aventurar-se a obrir el petit teatre oníric del carrer Tapioles, 12. Oracles tampoc no passa pel seu millor moment, després d’una important crisi que va estar a punt d’acabar amb la sala, actualment “seguim navegant en aigües turbulentes, com la resta d’espais. Econòmicament hem rebut algun revés, però el 2020 gaudirem del suport de l’ICUB i volem aprofitar aquesta ajuda per millorar les nostres mancances”, explica Verdú. La sala ofereix una programació estable de dimecres a diumenge amb espectacles de cabaret, flamenc i dansa Butoh, a més de formació i altres activitats puntuals. Verdú tracta de fer sobreviure el seu espai teatral a través de taquilles benèfiques, en què la recaptació de taquilla es dona íntegrament al teatre, i la constant reformulació del projecte: “Mantenir un teatre viu no és només cosa del suport institucional, sinó de la solidaritat i l’amor dels propis artistes”, argumenta.

Dau al sec. Una sala amb vocació social 

Fa un any i escaig que l’actriu i directora Mercè Managuerra va obrir el teatre Dau al Sec al carrer de Salvà, 86. Es tracta d’una sala de petit format amb una clara orientació social; a més d’espectacles, s’hi fan debats, reflexions, classes obertes al barri i altres propostes culturals que, en algunes ocasions, van adreçades a la població més desfavorida. Managuerra, davant el tancament de La Vilella, assenyala que cal reformular les polítiques culturals i les ajudes al petit teatre: “Les exigències per obtenir subvencions s’adeqüen poc a la realitat dels llocs i de la gent que les demana”. Per això, des del seu punt de vista, caldria apostar per la llei de mecenatge cultural, una fórmula que situaria en un marc legal el patrocini i mecenatge i que actualment no existeix a l’Estat. “Una sala de petit format no es pot sostenir només amb l’entrada de públic. Fins i tot si és una sala que té el 90% d’ocupació, el que s’obté per la venda d’entrades és només el 30% del pressupost que necessita si aquesta produeix”, apunta la directora de Dau al Sec. En el cas d’aquesta sala, que encara no compta amb un públic fidel, no tenim subvencions “només una petita ajuda per equipament”. Amb això, i tenint en compte les despeses mínimes d’un teatre (personal de sala, de neteja, una persona de comunicació i una de producció, a més dels subministraments), Managuerra i el seu equip han de fer mans i mànigues per sobreviure, però ho fan amb optimisme: “Li auguro un futur llarg a la sala perquè crec molt en la mena de propostes que fem. Adaptaré els pressupostos i hauré d’anar canviant d’equip perquè els sous són baixos, però tenim moltes idees i no pararem”, conclou.

Teatro de los Sentidos. El gran desconegut 

A la muntanya de Montjuïc i més concretament al barri del Polvorí, es troba la seu del Teatro de los Sentidos, un col·lectiu d’artistes i creadors que treballen en diferents disciplines, sempre amb l’objectiu d’experimentar i jugar amb el teatre. La companyia va néixer el 1987, amb l’antropòleg i dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, i amb els anys ha esdevingut un punt de referència mundial pel que fa al teatre sensorial, amb espectacles aclamats com El hilo de Ariadna o Renèixer. La companyia es finança amb la venda d’entrades i un mínim suport per part de l’ICUB, però, tot i així, l’any passat van haver de recórrer a una campanya de micromecenatge per evitar el seu tancament: “El camp de les arts escèniques està en crisi de forma permanent, però, si a això, li afegim el tancament dels pocs recursos que teníem, ens obliga a fer més amb menys”, diu Enrique Vargas. Els espectacles de la companyia no són rendibles econòmicament, expliquen, “però emfatitzem les formacions i ampliem la nostra cobertura amb més activitat”.

Continua llegint

Economia

Els restauradors pagaran més diners per taula de terrassa

Amb les noves taxes municipals, el carrer de Blai es converteix en la via més cara de tot el Poble-sec

Publicat

on

Nou any i nous impostos. L’aprovació de les noves taxes municipals ha caigut com una gerra d’aigua freda sobre les calculadores dels restauradors del Poble-sec. El motiu: després d’anys de congelació, el preu per taula a terrassa es dispara (i especialment les del carrer de Blai). Cada local d’aquesta via dedicada pràcticament a l’oci gastronòmic passarà a pagar fins a 41,58 euros mensuals per taula.

L’objectiu de l’Ajuntament de Barcelona amb aquesta reordenació de tarifes és fer pagar més a aquells que més diners extreuen per l’ocupació de la via pública, d’acord amb la zona on han situat el seu local. Com es tradueix a la pràctica aquesta circumstància? Doncs que muntar una terrassa al barri pot sortir fins a 30 euros per taula més econòmic, que si s’ubica al Paral·lel, Blai, Vila i Vilà o la plaça del Sortidor. El problema, però, és que la immensa majoria de carrers del barri no fan la mida necessària per posar noves terrasses (i igualment pagaran més del que pagaven fins ara).

Les categories

En total, el consistori ha creat sis categories per determinar el preu que han de pagar els restauradors, en funció del carrer on es troben ubicats. De profit a la nova taxa, però, ningú en traurà: Si bé fins al 31 de desembre de 2019 el cost d’una taula amb quatre cadires es pagava entre 1,05 i 0,17 euros al dia, a partir d’aquest 2020 els restauradors pagaran entre 3,51 i 0,18 euros diaris. En aquest sentit, cap local del barri se’n beneficiarà de la categoria més assequible, ja que la immensitat del territori es troba circumscrit en la número 4 (a aquests locals els correspondrà una taxa mensual per taula d’11,88 euros al mes).

Una categoria que afecta la pràctica totalitat del Poble-sec, però com abans comentàvem, té excepcions. El Paral·lel, el carrer de Vila i Vilà i la plaça del Sortidor passaran a pagar conforme estableix la categoria tres. És a dir: 21,60 euros mensuals/taula. Per fer-se una idea, l’Ajuntament ha posat a la mateixa alçada aquestes terrasses poblesequines amb les dels entorns del Camp Nou, la Maquinista o l’antic Heron City.

El carrer de les terrasses d’or, però, serà el carrer de Blai, el qual s’ha categoritzat directament en la primera divisió i passarà a pagar 41,58 euros mensuals per taula (un 471% més respecte al que pagaven fins ara). Per comparar, en aquesta categoria s’hi troben els principals carrers d’oci de la ciutat, com ara l’entorn de la Sagrada Família, les places més populars de Gràcia o els bars de la platja. Només pagaran més diners per taula (105,30 euros al mes) els locals del passeig de Gràcia, les Rambles, la plaça de Catalunya i la Rambla de Catalunya.

El Gremi, en contra

La nova tarificació de terrasses ha posat als restauradors en peu de guerra. Segons apunta el president del Gremi de Restauració de Barcelona, Pere Chías, aquest increment de l’impost farà que “aixecar la persiana sigui encara més difícil”, i critica l’increment de preu “desproporcionat” que afecta a vies com Blai. “És una mesura pròpia de qui no sap què és un negoci”, ha sentenciat.

Continua llegint

Economia

Tecnologia al servei de la convivència veïnal

Publicat

on

Per

Darrerament s’ha celebrat a Barcelona el congrés mundial de les ciutats intel·ligents, l’Smart Cities Congress. Molta llum i pompositat però al final molta teoria i poca pràctica. El concepte de ciutat intel·ligent s’està reinventant i evolucionant cap a la sostenibilitat i l’ecologia més que cap el Los Ángeles de Blade Runner. I en aquest sentit i sense fer molt de soroll, aquest any ha nascut a Barcelona el projecte We Respect. Es tracta d’un segell de qualitat destinat als pisos d’ús turístic que als nostres barris es pateix tant. We Respect, entitat sense ànim de lucre creada amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, l’Associació d’Apartaments Turístics de Barcelona (APARTUR) i la tecnològica catalana Room Monitor (www.roomonitor.com), s’atorga als establiments turístics per garantir que aquests pisos provoquen les mínimes molèsties al veïnat i són sostenibles.

Els propietaris han de complir diverses condicions per aconseguir el segell, però una de les més importants és tenir instal·lat el sistema Sound Alarm de Room Monitor per monitoritzar en tot instant el soroll del pis. Els germans Nacho i Eduardo Suárez, fundadors de Room Monitor a Barcelona, ens expliquen que el seu sistema es basa en un petit aparell de menys de 100 euros que s’instal·la dins l’apartament i, a través de wifi i en breu ja sense ella (usant radio-freqüències de la internet de les coses), monitoritza el soroll de la vivenda i, si traspassa uns límits establerts, els ocupants reben una trucada automàtica d’un Bot que els demana de baixar el nivell de soroll. Això, ens indiquen, ja és altament efectiu però, si persisteixen, Room Monitor envia un vigilant de seguretat al pis en qüestió. Eduardo ens comenta que el seu sistema és altament eficaç i tant propietaris com veïns n’estan molt contents. El seu sistema, a més a més, es connecta a aplicacions de gestió d’apartaments com la també barcelonina Bookipro (www.bookipro.com) per obtenir la informació de les diferents reserves i és un clar exemple de tecnologia intel·ligent al servei del ciutadà i de la sostenibilitat.

VÍCTOR CARBONELL

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.