Amb el mes de desembre l’any 2019 arriba al seu punt final, així com els actes de commemoració del 150è aniversari del Poble-sec que ha organitzat la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec i que ha comptat amb la complicitat de centenars de veïns i també d’entitats i associacions. Una coordinació que, com no podia ser d’altra manera, ha tingut com a objectiu reivindicar la història del barri.

Una memòria que s’ha consagrat gràcies a les lluites que han mantingut els poblesequins dia rere dia.

1919. La Vaga de la Canadenca

Sí, la victòria sindical més important de la història va tenir com a escenari el Poble-sec. Més concretament, un dels edificis que encara perduren es va erigir com a símbol: el complex de les Tres Xemeneies (que precisament La Base ara lluita perquè passi a mans municipals). Tot va començar arran la decisió de l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro (La Canadenca) d’abaixar els sous del personal de Facturació. Què van fer els empleats? Assessorar-se al Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT. Assabentada de la visita dels seus empleats al sindicat, l’empresa va respondre amb l’acomiadament de vuit treballadors.

La resposta de la plantilla, però, encara va ser més contundent. El dia 5 de febrer de 1919 la resta del personal de Facturació es va declarar en vaga de braços caiguts, i així van continuar, tot i els acomiadaments en massa i l’empresonament de fins a 3.000 treballadors al Castell de Montjuïc. De res van servir les pressions dels mitjans de comunicació contraris a la vaga i l’amenaça del capità general de Catalunya, Milans del Bosch, a militaritzar als treballadors majors de 21 anys i menors de 31 (sota pena de 4 anys de presó).

La solidaritat i la unitat entre els treballadors va acabar doblegant a la direcció de l’empresa i les autoritats estatals. La fita que van aconseguir: una jornada laboral de 8 hores i la reincorporació dels acomiadats i empresonats.

1976. La Biblioteca de Blai

Amb el cos del dictador Francisco Franco encara calent, l’AV del Poble-sec va prendre la iniciativa de reclamar el canvi de la propietat de l’edifici on el Movimiento tenia establerta la seva seu. Un clam que dos anys més tard suposaria l’ocupació de l’immoble amb motiu de les festes de La Mercè, fet que forçaria que el Ministeri de Cultura l’acabés cedint als veïns durant 12 mesos.

Lluny d’adaptar-se a l’immoble que va deixar el Movimiento, els veïns van decidir rehabilitar el centre per tal de poder donar cabuda a noves activitats culturals i socials. En aquest sentit, una de les accions més rellevants es va produir l’any 1980, quan van decidir pintar tota la façana amb motiu d’una celebració popular. Tot i que al principi el Ministeri va ser reticent a ampliar la cessió, finalment va decidir deixar l’equipament en mans de la Generalitat (1985), la qual el traspassaria dos anys més tard al consistori barceloní.

Ja cap al 1988 l’alcalde Pasqual Maragall engegaria les obres de rehabilitació per inaugurar-lo al cap d’uns anys com a centre cívic. Això sí, cogestionat per l’AV del Poble-sec. A partir del 2000, però, l’espai passaria a fer de biblioteca, gràcies a la construcció del nou centre cívic El Sortidor a la plaça que porta el mateix nom. Tot i que aquest capítol de la història sembla haver-se tancat del tot, fa només uns mesos es va obrir la porta a traslladar la biblioteca a la Casa de la Premsa. Finalment, el regidor de Sants-Montjuïc va decidir mantenir l’equipament cultural al carrer Blai i ampliar alguns dels serveis al nou equipament pendent de rehabilitar.

1977. El Mercat de les Flors

L’edifici del Mercat de les Flors és un veí més del Poble-sec des de 1929. Si bé durant l’Exposició Internacional va servir com a Palau de l’Agricultura (nom original), posteriorment va passar a ser la seu del mercat central de les flors (nom més romàntic i que encara perdura). Entre tots dos usos, però, l’edifici noucentista va haver de veure com els responsables municipals tiraven a terra la meitat del complex per destinar el solar a habitatges i magatzems municipals.

De fet, resulta curiós que aquests magatzems municipals fossin un dels espais on les autoritats franquistes van amagar durant dècades el monument al polític catalanista Doctor Robert. Una troballa que, per ser transparents, va ser possible gràcies a la reivindicació de l’AV del Poble-sec. Seria l’any 1977 quan el moviment veïnal va iniciar una sorollosa campanya per destinar l’edifici del mercat i els magatzems com a equipaments.

Per aconseguir-ho, l’associació de veïns fins i tot va organitzar un concert amb Jaume Sisa i Joan Manuel Serrat. L’objectiu era clar: crear un pol d’equipaments culturals que vinculés la ciutat amb la muntanya. Una meta que va necessitar converses amb l’alcalde de la Transició, José María Socías, i els comerciants de flors, que finalment van optar per traslladar-se al Maresme. Finalment, l’any 1990 l’Ajuntament va començar a rehabilitar la sala B per a destinar-la com a seu del Teatre Lliure.

1984. Les Cotxeres de Borrell

Tècnicament pertanyen a L’Eixample, però resulta impossible no recordar-se de la victòria veïnal que va suposar la recuperació d’un equipament situat just a les portes del Poble-sec. Tot va començar l’any 1984, quan l’Ajuntament va anunciar que cediria els terrenys de les cotxeres al Ministeri de l’Interior perquè aixequés una macrocomissaria. Assabentats de les intencions dels responsables polítics, des de les entitats veïnals no van trigar ni una setmana en començar a orquestrar una campanya per a recuperar el magatzem de vehicles.

Si bé l’AV de Sant Antoni feia temps que reclamava zones verdes i nous equipaments en aquell espai, poc temps va haver de passar perquè els veïns pengessin dels balcons pancartes amb el lema “Volem les cotxeres per al barri” un cop van descobrir el projecte de la comissaria.

Finalment, l’any 1989 el Ministeri va desestimar el projecte i en els darrers mesos de la dècada l’Ajuntament va anunciar que construiria un centre cívic amb poliesportiu, pàrquing i zona enjardinada. A més, les pressions veïnals van aconseguir que l’any 2001 s’obrís en el mateix indret l’escola pública Ferran Sunyer.

2010. El Teatre Arnau

El projecte encara està a l’aigüera, però el que ja és segur és que el (nou) escenari del Teatre Arnau es tornarà a omplir d’arts interpretatives. Per tenir en compte què suposa aquest espai per a la història de la cultura, cal anar fins a 1854. Va ser aleshores quan Barcelona va enderrocar les muralles i el Paral·lel es va convertir en una de les principals zones d’oci de la nova Barcelona. Els primers locals es van construir amb llistons de fusta, material d’on rau l’estructura original de l’Arnau (1894).

Tot i que durant la Primera Guerra Mundial va ser batejat amb el nom de Folies Bergere i va ser referència per a les actuacions de Raquel Meller, als anys 30 l’espai va recuperar el nom original. Si més no, en temps de la II República l’equipament va funcionar més aviat com a cinema i no va ser fins al franquisme que va recuperar la funció de teatre (per més tard tornar a ser un cine). La crisi del sector va obligar a abaixar la persiana el 2004 i l’edifici va ser abandonat. Ara, però, la lluita del moviment veïnal ha aconseguit revifar la flama cultural de l’Arnau i l’Ajuntament ja s’ha compromès a recuperar-lo després d’adquirir-lo farà tot just una dècada.