El món gasta més del que produeix i els estats passen a les generacions venidores el problema de l’endeutament públic, que no para d’augmentar cada any. A la UE, el Tractat de Maastricht fixava en el 60% del PIB el màxim d’endeutament acceptable dels països que volguessin formar part de l’euro. Avui la majoria dels 19 països de l’eurozona superen aquest nivell: 123% Itàlia, 181% Grècia, 200% Portugal i 500% Xipre. L’endeutament de l’Estat espanyol, de més d’un bilió d’euros, suposa a l’entorn del 100% del PIB, i més de 200.000 milions d’euros són en mans de la Xina. S’ha arribat a aquesta situació perquè les regulacions mundials i europees han saltat pels aires i són inoperants en front d’uns mercats privats desregulats, gairebé incontrolables i disposats a prestar a prestataris vulnerables amb risc d’insolvència.
Les causes de la situació
Podem identificar tres causes de tot plegat: 1) La Xina és avui el major prestador mundial, amb un volum que equival al 2% del PIB mundial, més del doble del que presten l’FMI i el Banc Mundial junts, sense posar condicions, a països que li proporcionen les matèries primeres que necessita. 2) Han aparegut nous gestors no bancaris que no respecten els límits establerts pel Banc de Pagaments Internacionals en els Acords de Basilea, de manera que incompleixen els criteris de solvència. I 3) Els principals bancs centrals mantenen tipus d’interès zero o negatius per tractar d’evitar una recessió mundial, i això fa que el cost del deute sigui baix, a la vegada que emparen polítiques fiscals expansives d’emissió de deute per estats i empreses. Tot plegat fa que les perspectives de creixement de l’economia mundial no siguin bones, cosa ben vista pels ecologistes, defensors de frenar el creixement per evitar la degradació del planeta, però que preocupa els governs, temorosos que un menor creixement agreugi l’atur i la inestabilitat social.
Euskadi i la Seguretat Social
Més a prop, el País Basc ha aconseguit la transferència de la gestió de la Seguretat Social (funcionaris i administració) però no dels fons, que no els interessen perquè les pensions que paga l’Estat als bascos de la caixa comuna sumen més que les cotitzacions que es recapten a Euskadi. Un dia d’aquests, els bascos diran Agur, Patxi! –versió èuscara del Hasta luego, Lucas! de Chiquito de la Calzada–, apagaran el llum i se n’aniran. Mentrestant, la taula de negociació Catalunya-Espanya, que ha costat més de muntar que una d’Ikea, s’ha iniciat com era de preveure, perquè –tot i que s’ha d’intentar– els colons de l’Estat la veuen com una eina antiindependentista, i només ens ofereixen penjolls de vidre, com als indis americans.
JOSEP MARIA TORREMORELL