Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Diosdado Toledano: “Pedimos 500 millones de partida presupuestaria y en 2021 establecer el 4% del presupuesto de la Generalitat para la RGC”

Diosdado Toledano (Barcelona, 1949) lleva gran parte de su vida luchando contra las injusticias sociales. Es la cara visible de la plataforma impulsora de la Renta Garantizada de Ciudadanía, una prestación social a través de la cual se garantiza el mínimo para una vida digna a las personas y unidades familiares que se encuentran en situación de pobreza. Toledano se muestra preocupado ante el previsible incremento de la pobreza y exclusión social como consecuencia de la crisis provocada por la pandemia del coronavirus. Hablamos con él sobre su dilatada trayectoria en el sindicalismo y los movimientos sociales y sobre esta ley que parece no estarse aplicando de forma adecuada.

Publicat

on

Háblenos un poco de su recorrido como activista. ¿Cuándo empieza su interés por la lucha social?
Vengo de una familia de tradición republicana y de izquierdas. Durante la Guerra Civil, mi padre se fue de voluntario a luchar con el Ejército Rojo contra el alzamiento franquista. Eso influyó en mi toma de consciencia y mi posicionamiento. Cuando estudié ingeniería técnica en la Escuela Industrial enseguida me involucré en la creación del Sindicato de Estudiantes. Desde entonces no he dejado de estar activo en los movimientos sociales.

Ha estado vinculado al movimiento sindicalista hasta el momento de su jubilación…
Tenía la convicción de la importancia del movimiento obrero para la transformación de la sociedad. Dejé de estudiar ingeniería y me metí a trabajar en fábricas, tuve que escapar de casa y vivir clandestinamente por intentos de detención. En ese entonces estaba metido en las Comisiones Obreras de la época y así empezó mi vida sindical.

Era usted muy joven…
Sí, antes de ir al servicio militar entré a trabajar en Seat. Era el año 70 y estuve implicado en un conflicto. En una reunión clandestina en Sant Boi nos detuvo la Guàrdia Urbana y estuve unos días en la Modelo. Durante el servicio militar, como tenía convicciones de cambiar las cosas y luchar contra la dictadura, organicé comités de soldados. La policía militar me llevó a ser interrogado a la comisaría de Via Laietana y posteriormente dieron la orden de que tenía que ir a prisión militar. Tomé la decisión de desertar. Estuve un año clandestino en Barcelona, con el apoyo de compañeros de los comités de soldados que había organizado, pero cuando los recursos escasearon para los compañeros que me escondían, opté por exiliarme y me refugié en Francia durante dos años y medio, antes de volver clandestinamente a España poco antes de la muerte del dictador.

¿Entonces regresa a Seat?
Al principio de la transición lideré la batalla por la amnistía laboral en Seat. Fue una de las primeras fábricas en que se consiguió y como consecuencia de ello regresé a la empresa. Desde ese momento volví a retomar la actividad sindical.

Ha visto evolucionar el movimiento sindical. ¿Está usted decepcionado? 
La palabra no sería decepción, porque siempre hay que comprender lo que sucede. Sí es cierto que durante el franquismo había una gran solidaridad y unidad en el movimiento obrero y una capacidad de respuesta importante. Con el tiempo, eso fue cayendo por diferentes causas. Para mí el punto de inflexión que se produce en Seat fue cuando los sindicatos entraron a negociar con la empresa la gestión de las contrataciones. Para la empresa fue un gran negocio porque obtenía unas contraprestaciones. Es decir, si tú te mantenías reivindicativo, la empresa te cortaba el flujo de administrar esos contratos. Se creó un cierto clientelismo sindical. Algunos nos opusimos a ese sistema y a consecuencia de nuestra protesta se expulsó del sindicato a los dirigentes de CCOO de Seat Martorell. Eso condujo a un problema de desmovilización del sindicalismo.

Cuéntenos el desenlace de su lucha en Seat.
En 2005 la empresa impuso un Expediente de Regulación de Empleo (ERE) a 680 trabajadores de la plantilla, que también me afectó a mí, y que fue un proceso de limpieza de la gente más combativa. Ese expediente fue participado también por los dirigentes sindicales de CCOO y UGT. No era un problema de que sobrara personal porque, al cabo de unos meses, la empresa volvía a contratar gente. Una parte de los afectados por el ERE volvieron a la fábrica, pero el núcleo que ellos consideraron que había que cargarse, no podíamos reingresar. Eso nos lo comunicaron en 2008 y precipitó que algunos compañeros nos pusiéramos en huelga de hambre e hiciéramos varias acciones. A raíz de esto, los trabajadores acabaron apretando a los sindicatos para convocar una huelga en fábrica y, a partir de la convocatoria de esa huelga unitaria, la empresa se bajó los pantalones y aceptó el reingreso del resto de gente.

¿Qué poder real tienen hoy en día los sindicatos?
Los sindicatos solo tienen poder si la clase trabajadora en las fábricas tiene consciencia y participa. Hace falta un movimiento obrero educado, consciente, que se una en asambleas… Las crisis evidentemente debilitan el movimiento sindical porque la gente prioriza el tener trabajo.

¿Los movimientos sociales operan al margen de los sindicatos?
Inicialmente los sindicatos históricos eran socio políticos, globalizaban toda la respuesta al sistema capitalista de la época. Cuando su actividad pasa a reducirse a las fábricas y los centros de trabajo, dejan todo un espacio que, en la medida que nadie lo cubre, es la clase trabajadora y la propia ciudadanía la que se organiza y genera movimientos sociales autónomos.

También está usted metido en Marea Pensionista. ¿Qué futuro augura usted en este sentido? ¿Las generaciones venideras tendremos pensiones? 
Creo que la gente joven tiene que mirar la experiencia de las mareas pensionistas y entender que estas no luchan solo por su generación, luchan por mantener las pensiones públicas también para las generaciones venideras. Durante un tiempo, la gente joven solo ha vivido la precariedad y, cuando eso ocurre, la tendencia es a creer que la precariedad es normal. Pero a pesar de esas circunstancias, la gente joven ha sido capaz de reaccionar, de autoorganizarse y de obtener victorias. Yo confío que es posible ganar la batalla de las pensiones.

En estos últimos años ha estado enfrascado en la lucha por la Renta Garantizada de Ciudadanía (RGC). ¿Cuándo surge esta lucha?
Esta iniciativa surge en el 2011 cuando el gobierno presidido por Artur Mas adoptó una serie de recortes sociales para reducir el gasto social. Hicieron una contrarreforma de lo que era la Renta Mínima de Inserción (el PIRMI) y criminalizaron a las personas que cobraban esta prestación acusándolos de fraude. En el verano de 2011, cuando ya había surgido el movimiento del 15M, respondimos. Entonces nos planteamos que, mejor que volver a la situación anterior al recorte del PIRMI, era apostar por el derecho a la Renta Garantizada de Ciudadanía, establecida en el Estatuto de Autonomía (artículo 24.3). Esa era una formulación mucho más avanzada que el PIRMI.

Se constituye entonces la plataforma impulsora de la Renta Garantizada de Ciutadana…
Entonces impulsamos una ILP con el objetivo de hacer realidad ese derecho que había en el Estatuto y construimos el proyecto de ley de la Renta Garantizada. Hubo elecciones de por medio y el proceso se ralentizó hasta poder presentar la ILP al Parlament. Cuando ésta fue admitida a trámite, recogimos más de las 50.000 firmas necesarias y, en 2014, presentamos en el pleno del Parlament la propuesta del contenido de esa ILP. Des de la Generalitat siempre se ha intentado que el proceso se dilatara al máximo para que no se votase esta ley y nosotros tuvimos que hacer varias acciones hasta que pudimos empezar la negociación con el gobierno, una negociación que fue muy dura hasta que, finalmente, se aprobó por unanimidad en julio de 2017.

¿Se aplica correctamente esta ley?
Sabíamos que con todas las trabas que había puesto el gobierno de la Generalitat, haría todo lo posible por no aplicarla correctamente, por eso decidimos no disolvernos. La RGC tiene una prestación central, la propia renta garantizada, y los complementos de pensiones no contributivas y prestaciones sociales. Los problemas los encontramos con las nuevas solicitudes, porque se descubrió que estaban incumpliendo la aplicación de la ley; no se aplicaba el silencio positivo y se denegaron muchas solicitudes sin alegar razones claras. El nivel de resoluciones negatorias era del 90% y la gran mayoría eran injustas. A partir de aquí iniciamos acciones iniciativas ante el Parlament para que se revisen todas las solicitudes denegadas, se recorte el tiempo de carencia a dos meses (el tiempo que tienes que demostrar que tus ingresos son inferiores al umbral de la renta garantizada) y se acorte el tiempo de resolución administrativa.

¿El presupuesto que destina la Generalitat a la RGC es suficiente?
Los datos de Idescat en Catalunya, relativos a 2018 cuando ya se aplicaba la ley, indican que hubo un incremento de la pobreza severa y la pobreza relativa. Demostración evidente de que se incumplió la ley. Pongamos como ejemplo la Renta de Garantía de Ingresos de Euskadi, en la que el gobierno de Euskadi se gasta el 4,35% del presupuesto, con una tasa de vulnerabilidad mucho menor que en Catalunya. Aquí se le destina solo el 1,1% del presupuesto. Y eso es insuficiente para implementar correctamente la RGC. Por eso hemos sacado un comunicado en que, ante la situación de emergencia en que la pobreza se va a disparar, planteamos que haya 500 millones de partida presupuestaria y en 2021 establecer ya el 4% del presupuesto de la Generalitat.

Se ha aprobado el Ingreso Mínimo Vital por parte del Gobierno estatal. ¿Cómo han recibido esta noticia?
En abril del mes pasado enviamos una carta al presidente del Gobierno con una serie de propuestas para garantizar la compatibilidad y complementariedad con la RGC. En primer lugar, esperamos que dicha ley respete las competencias de la Generalitat de Cataluña, así como de otras comunidades autónomas, buscando el mejor encaje con las diversas leyes existentes de Rentas Mínimas, Básicas, de Garantía de Ingresos…

Hemos oído que se presenta a las primarias por Podem junto a Noelia Bail. ¿Como será este proyecto político?
Sí, eso es a título personal. Soy miembro del Consell Nacional de Catalunya en Comú y estoy en Podem desde hace un año y pico. La idea es recuperar lo mejor del impulso inicial de Podem, en que la influencia del 15M fue muy evidente, porque con el tiempo se generan desgastes y abandono de aquellas ideas iniciales. También hacemos una apuesta muy clara por el papel de los movimientos sociales, que nadie se piense que la acción del gobierno es suficiente. Siempre hay que tener muy clara la opinión de los movimientos cuando se hacen debates o medidas parlamentarias.

Entrevistes

Josep Guzmán: “Conèixer la història local genera sentiment de pertinença”

El Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC) celebra enguany els seus 25 anys i en parlem amb el seu president i un dels impulsors, Josep Guzmán. Parlem amb ell més enllà de les investigacions concretes que han fet els seus socis i del paper del Centre en la conformació de la identitat del barri. Han proposat noms per a carrers i places, han ajudat a conèixer el passat històric d’entitats i associacions i a divulgar als poblesequins el seu propi passat.

Publicat

on

Quin ha estat l’origen del CERHISEC?
El 1995 la Valerie Powles va trobar el Refugi 307, i va contactar amb mi i amb en Josep Fabra. Comencem a recuperar-lo i d’aquí ens surt la inquietud de divulgar coses del Poble-sec més enllà del refugi. Llavors, la memòria històrica quedava lluny. M’han arribat a dir que la història ja l’havíem estudiat a EGB, quan no té massa a veure amb la història que volem explicar. Quotidianitat és la paraula clau. Vam convidar una vegada a l’historiador Josep Fontana a fer un discurs inaugural. Li vaig dir: “Nosaltres fem la petita història”. Ell em va respondre: “Vosaltres feu la història de veritat: la dels llibres és la història dels personatges; la història és la història del poble”. Parlem de com la gent feia les festes majors, com van passar la guerra, com van passar la Transició, com sortien al Paral·lel… persones anònimes que han fet la història d’un barri. L’any 1998 ens constituïm com a associació per tenir més força. Els 25 anys ja els tenim, doncs.

Com us organitzeu?
Els que ens dediquem a investigar som dotze persones. Cada un de nosaltres agafa la “mania” d’un tema: la Vaga de la Canadenca, Lerroux emperador del Paral·lel… Un cop al mes ens reunim tots i posem en comú el que treballem. Tenim socis al voltant que ens ajuden i ens porten una foto o un diari, compren el llibre que fem… L’últim dimarts de mes fem una xerrada a la biblioteca, on la gent gran també ens pot aportar vivències. Al cap de l’any publiquem un llibre, les Ressenyes, i el donem de franc als llocs públics que tenen biblioteca i als estudiants que fan treballs de recerca. La resta es ven a 10 euros, que és pràcticament a preu de cost amb un marge petit que es queda el punt de venda.

Què és el que més destacaries d’aquests 25 anys? 
Els veïns i veïnes del barri, i darrerament també l’Ajuntament, ens tenen com a referència en els temes històrics. I això no és poca cosa, aquesta credibilitat és el que més m’agrada. Han estat molts anys d’anar picant pedra i dir que estem aquí. És molt simple però alhora és molt gran.

Un fet històric que molta gent del barri no sàpiga?
Molts! Un pot ser que el 2019 el Poble-sec va fer 150 anys. El barri té l’origen al juny de 1869, quan s’elimina la prohibició de construir en aquesta zona ja que des de 1714 no es podia fer per por que els barcelonins ataquessin el Castell de Montjuïc. O que Santa Madrona és patrona de Barcelona. O que la vaga de la Canadenca va començar aquí. És un barri d’origen obrer i popular. Per a mi és molt important que quan a una persona nouvinguda li expliques la història d’aquí li provoqui arrelament. Un jove acabat d’arribar d’Àfrica va conèixer la història de Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, nascut al barri, i va dir: ‘‘Això a la meva terra encara passa’’. Genera sentit de pertinença i això és molt positiu.

Us trobeu sovint amb la nostàlgia pels temps passats?
El que era bo als anys 30, 40 o 60 no té perquè ser-ho ara, la vida canvia. Hi ha gent que diu que aquell Paral·lel tornarà… Aquell Paral·lel no tornarà mai. Has de reconèixer el que es feia, però no tornarà. Les condicions eren diferents. La història, el llenguatge i les persones són vives i per tant, canvien.

Aconseguiu arribar a les noves generacions?
Sí, arribem, però costa. Crec que no depèn estrictament de CERHISEC sinó de tot l’associacionisme. Nosaltres no cobrem i ens costa diners, és per l’orgull de fer-ho. S’està creant una forma de viure que fa que hi hagi persones a qui si no pagues no fan res. També hi ha els temes familiars, si una persona té fills té més obligacions que una altra que estigui jubilada, per exemple. Això també hi incideix.

Quina relació teniu amb altres entitats del barri?
Sempre que podem col·laborar ho fem. Fem moltes coses conjuntes, si alguna fa una activitat hi ajudem amb un itinerari, una xerrada històrica… I també les ajudem a fer la seva història. Per exemple ajudar a una entitat que fa anys i no troben cap document que ho acrediti i només ho saben de paraula. Els ajudem a buscar en hemeroteques i arxius en cas que no tinguin cap document propi. També els donem la possibilitat de preservar el document per d’aquí a 100 anys.

Quins actes fareu pels 25 anys?
El 2 de maig, al Centre Cultural Albareda, a les 18.30, farem l’exposició inaugural de totes les coses que hem aconseguit durant aquests 25 anys: totes les publicacions, treballs, demandes, com la senyera de la plaça del Setge o la plaça Valerie Powles, l’escola bressol Nic (pel cine Nic, que es feia al barri), la Biblioteca Francesc Boix o la residència Pare Batllori. El Cartogràfic ha trobat que la primera delineant dona va néixer al Poble-sec, Leonor Ferrer, i li volem dedicar el carrer al costat del Cartogràfic.

I per als propers 25 anys?
Créixer en investigadors i que hi hagi més consciència de barri. N’hi ha, però falta preservar més. Sempre dic: escriviu i preserveu. Escriu un dietari i preserva, ja que vivim en un mòn digitalitzat amb la generació que té més imatges i de la que perduraran menys imatges. Espero equivocar-me. Fes vint fotografies i almenys una en paper. Si no, perdràs el disc dur, canviaràs el mòbil… La immediatesa va molt bé, però cal pensar de cara al futur. Vam fer el llibre L’Abans del Poble-sec amb fotografies de fa 100 anys però esperem que d’aquí a 100 anys hi hagi fotografies d’ara. Si no, què ensenyarem a les generacions que vindran?

Continua llegint

Entrevistes

Desobediència Cruyffista: “L’espontaneïtat que tenim és el que més ens caracteritza”

L’Adrià Luria, el Pau Balada, l’Álvaro Massaguer i el Pau Meler, quatre nois que estudiaven junts el batxillerat i que el destí els va unir per fer possible un dels pòdcast en català més rellevants actualment. La història de Desobediència Cruyffista té identitat pròpia: la passió. Aquesta última ara s’ha renovat gràcies a la incorporació de la Júlia Sabata, nova membre de l’equip.

Publicat

on

Com sorgeix Desobediència Cruyffista?
(Riuen) Tot va començar amb un grup de WhatsApp creat l’any 2017. La idea inicial era utilitzar-lo per jugar al Fantasy, que és una d’aquestes lligues en què sumes punts cada jornada. Un temps després, vam veure que la utilitat del grup realment era per parlar del Barça i el futbol. Així doncs, i sense dubtar-ho, vam decidir que volíem fer el mateix que fèiem pel grup: xerrar del que ens agrada però amb un micròfon davant.

Per què vau escollir aquest nom?
El nom del programa va sorgir en un moment irònic que ens va portar a manifestar-nos. Per una banda, era l’època de l’etapa final de Bartomeu, Messi marxant del club… tot era molt rellevant al Barça. Però a Catalunya també van succeir fets molt importants, com ara l’1 d’octubre. Tot el que estàvem vivint en aquells temps ens va conduir a tractar aquesta “desobediència”, perquè hi havia un factor reivindicatiu viu. “Cruyffista”, d’altra banda, sorgeix de la identitat del club, que desitjàvem tornar a veure i sentir.

Acudireu al podtfest, esteu nomenats als Premis Sonor, teniu convidats al programa molt rellevants a Catalunya, i un llarg etcètera. Us imaginàveu tot això quan vau començar?
Mai vam imaginar poder conèixer a totes les persones que han vingut al programa i tampoc estar nomenats a res (riuen). A escala de números, certament, no hem crescut tant com altres programes. En canvi, sí que ho fem a nivell d’impacte. Des del primer dia que ens vam reunir a un estudi per dur a terme la primera gravació del programa, vam posar la sisena marxa. Li donem molt de valor a aquest projecte que hem construït, perquè per a nosaltres és important, i aquí estem…

Què és Desobediència Cruyffista? Més enllà de ser un programa d’extrems oberts i de pressió alta.
És molt simple. Som cinc amics parlant del Barça de forma distesa, sense pretensions i des d’un prisma de gaudir. És meravellós que al programa vingui gent per aportar les seves idees. L’espontaneïtat que tenim és el que més ens caracteritza, de fet, hi ha gent que ens ho comenta. “Tinc la sensació d’estar prenent una cervesa amb vosaltres”, diuen. Ens encanta això, de veritat. Si les coses fossin forçades res tindria cap mena de sentit. No volem ser ningú, només nosaltres mateixos. Fa tres temporades que estem al peu del canó i és per alguna cosa.

Si us donessin la possibilitat de fer el pòdcast en castellà, accediríeu?
Som molt lleials a pensar que els principis no són principis si no parlem de diners. No ens tanquem a res, però creiem que Desobediència Cruyffista, aquest projecte, la seva diferència, o millor dit, part de la seva essència, és perquè és en un programa en català. Si canviéssim el català per al castellà canviaria tot. Podríem fer un producte en castellà? Sí, i tant. Canviaríem la llengua del nostre programa? No.

Dediqueu molt de temps a la realització del programa? 
Hi ha força feina darrere del producte final: des de la preparació del programa fins a la seva edició. Sobre la realització de les seccions, certament tot depèn del programa i l’enfocament que volem donar-li. El que més costa, a vegades, és tenir inspiració, per això varia molt el temps que dediquem cada setmana. Ho tenim tot molt planificat. No obstant això, el que més feina ens dona és treballar diàriament en el manteniment de les xarxes socials. Pengem clips a Instagram i TikTok, i sempre fem una bona selecció del que volem publicar. Ara bé, tot i la feina, val la pena fer possible cada cosa.

Invertiu molt de temps i també pagueu per fer possible el pòdcast perquè la gravació la feu a un estudi de música. 
Sí, enregistrar el pòdcast ens suposa 50 euros un dia a la setmana, quan gravem, entre els cinc. És el preu per poder estar una hora a l’estudi. A aquesta quantitat se li suma el cost de les cerveses. No ens importa, sincerament. Això ens fa feliços, no? Doncs endavant. És una inversió a molts nivells. Hi ha gent que inverteix anant al gimnàs, que és un espai d’esforç i dedicació; el mateix succeeix amb el pòdcast, i a sobre és més divertit, en aquest cas per a nosaltres.

La Júlia Sabata ha estat la nova incorporació. Com ha estat la seva arribada?
La Júlia va ser la primera convidada d’aquesta temporada. Des del primer moment vam sentir molta química amb ella, i li vam demanar si podria venir sempre que fos possible. Ella és aire fresc. Després de dos anys junts, una veu nova aporta moltíssim. En aquests moments ella té l’alegria i la predisposició del principi; a nosaltres ens va passar el mateix quan vam començar. La motivació de la Júlia, aquesta energia, ens encanta.

Hi ha més programes en català, però que us diferencia de la resta?
Hi ha molts programes, sí, però tots els tipus audiovisuals, tot i ser similars, són diferents. El nostre pòdcast pot recordar a la Sotana, per què no dir-ho, però el nostre fil narratiu, com presentem i tanquem el programa, ens fa diferents. El to és el mateix amb una forma de fer diferent. Potser nosaltres no som tan bons com altres, però ens agrada el que fem.

Continua llegint

Entrevistes

Ven’nus: “En el meu projecte sempre vull donar-li el pes que s’escau a tenir un bon missatge”

La compositora i cantant Valèria Núñez Saurí (Sabadell, 2000), coneguda artísticament com a Ven’nus, és una de les veus que ha irromput en els últims anys dins del panorama musical català, amb uns sons i unes lletres íntimes, melancòliques però també optimistes.

Publicat

on

Per

On neixes, com et cries?
Vaig néixer el 2000, per tant, tinc vint-i-tres anys. A Sabadell, a una família on som cinc persones. I puc dir que m’he criat en aquesta ciutat plena de cultura.

Què està passant a Sabadell amb la cultura? Flashy Ice-Cream, 31FAM, Ven’nus…
Jo crec que ens fem de referents les unes a les altres. Per exemple, amb els de 31FAM anàvem junts al Batxillerat i vam coincidir uns anys. Ens trobàvem i comentàvem la jugada. Al final s’acaba generant una comunitat local.

I quan comences a veure que això de la música podia ser el teu camí?
Quan era petita tenia més clar que volia fer música, que no pas durant l’adolescència… O ara, per exemple. També abans ho veia més com un somni més idíl·lic… També he viscut amb referents a casa; la meva mare cantava i el meu pare feia música.

Però al final, el somni es va fer realitat i vas poder fer música. Et presentes en públic cap a l’any 2020, durant el confinament, en una època d’incertesa. Per què vas decidir fer-ho llavors?
“Confinament” és una paraula horrorosa, fa bastant d’angúnia. El 2020, com que estàvem tancats a casa, vaig estar a una zona de confort, encara que no ens vingués de gust. Podies estar tota l’estona amb tu mateixa.

I creus que arran de la pandèmia, dels temes dels quals tu parles, de les teves cançons, potser ara estan més acceptats que fa uns anys? Emocions, salut mental…
Crec que funciona una mica com les modes, no? De què està de moda parlar ara? Si tothom parla de la vulnerabilitat i està més acceptat, doncs xerrem des d’aquest punt de vista. Jo realment fa tres anys que m’hi he posat una mica més seriosament, i m’he plantejat fer música, i veig que hi ha hagut molts canvis de temàtica.

Una de les coses que més interessa dels artistes és com feu les cançons, com treballes tu? Primer la melodia, primer el missatge…
En el meu projecte he provat molt el tema de la lletra, el missatge. Sempre vull donar-li el pes que crec que s’escau a tenir un bon missatge en una cançó. Per tant, d’alguna manera, sempre començo escrivint i després ho acabo transformant en la melodia que crec. Acabo posant banda sonora als meus sentiments.

Alguns t’han etiquetat com a ‘sad girl’. Et recrees en la tristesa o és un estat d’ànim que t’ajuda a compondre?
Quan estic inspirada, quan estic trista, penso… Bua! ‘‘Se viene temón’’. Intento trobar aquests moments per estar sola, però perquè crec que és una bona manera de canalitzar la tristesa. Si estic fent una cançó, m’agrada molt el que escric, i passo d’estar trista a estar contenta perquè la lletra que acabo de fer m’agrada. I això fa que sigui com una musico-teràpia, és bastant guai.

El 2021 publicaves ‘El Naixement’, com a porta de presentació del teu projecte artístic, i el 2023 surt l’àlbum ‘Bocaterrosa’. Quin recorregut hi ha entre aquests dos universos?
El primer era una mica d’experimentació, i conèixer una mica el panorama també, perquè no sabia on m’estava posant. No hi havia un panorama de la meva edat quan vaig treure El Naixement i no sabia molt bé com aniria. En el camí de Bocaterrosa ja coneixia més gent, el panorama, els artistes que entraven en joc… I jo m’he trobat una mica a nivell estilístic.

Els últims tres anys han estat el boom de la música en català. Per què creus que ha passat això ara, i si creus que potser només ha sigut una evolució generacional?
Avui tothom té els recursos electrònics més a l’abast, i la música electrònica està en un moment molt alt, i es pot fer des de casa. Tot i que potser no tothom té un missatge o res a dir, però tothom pot fer-ho. La gràcia seria que tothom que realment s’ho mereix o que té alguna cosa important a dir s’hi pogués dedicar i no al contrari. La gràcia seria aquesta, que hi hagués una mica de tria, d’una manera natural i orgànica i que fos lògic. Perquè a vegades hi ha gent que s’hi dedica i no té molta cosa a aportar.

I us molesta que us posin a tots al mateix sac pel simple fet de fer música en català?
Em fa gràcia que el gènere del Spotify sigui música en català. Però potser canviarà, perquè últimament s’estan fent bastantes coses bones i no tothom escolta un tipus de música en català com abans, com podia ser la rumba catalana. De moment falta vocabulari.

La música en català s’ha despolititzat una mica. La teva música està compromesa políticament?
Jo crec que cada persona té els seus ideals, i és l’encarregada d’escriure i posicionar-se. I això ja és fer política, no? Jo crec que la meva música sí que té un punt polític. Parlar de l’amor és una forma també de parlar de la política i de com ens relacionem i de causes socials… Però abans era més explícit, i ara no tant.

Parlant de diners, una artista com la Ven’nus pot dedicar-se exclusivament de la música?
Jo crec que si entres en joc d’una manera més activa amb el marxandatge, per exemple, i acabes fent un gir de tot plegat, llavors sí que pots. Al final, el que dona més diners són els concerts, però sí que hi ha molta precarietat. Jo crec que sí que puc viure d’això. El que passa és que jo continuo tenint una feina des de fa temps, i la mantinc perquè m’agrada i també perquè aprenc molt.

I ara que estàs preparant un nou EP, creus que les xarxes socials juguen un pes important en la carrera d’un artista? Perquè molts cops es fa viral abans la cançó per TikTok que el mateix àlbum.
El concepte de viralització no m’ha acabat influint gaire, o si més no encara no he connectat. Prefereixo anar fent el meu procés i crear una estratègia envers el material que ja està fet. Crear una estratègia abans de fer una cançó no va amb mi, perquè crec que les lletres no tindrien cap sentit. Almenys per a mi, no m’agrada forçar una situació que no he sentit.

A la cançó ‘Nena’ escoltem com la Ven’nus fa una mica de retrospectiva i li parla la seva jo del passat, li expliques moltes coses. Què li diries a la Ven’nus del futur, a la Ven’nus d’aquí a uns anys?
No m’ho he plantejat, però jo crec que li diria que segueixi amb aquesta pau interior que és la cosa més important del món, que tothom va súper estressat per la vida, però realment els únics moments en què estàs feliç és quan et sents bé plenament i això és una cosa que no vull perdre mai, perquè ho estic aconseguint ara i em fa extra feliç.

ESTEVE VALLMAJOR

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024