Connecta amb nosaltres

Història

Barraques del Carboner

No tothom té coneixement d’unes barraques tant a prop del que avui constitueix l’Eixample

Publicat

on

Entre els nuclis de barraques més cèntrics de la ciutat, n’hi haguè un durant el primer quart del segle XX que s’estenia per l’ultim tram de muntanya del Paral·lel abans d’arribar a la plaça Espanya. Coincidia bàsicament amb la cruïlla entre el carrer Vilamarí i l’avinguda Mistral. Vilamarí era aleshores una via que començava just a la cantonada amb l’avinguda Mistral i continuava en sentit muntanya per l’escorxador fins a morir a la paret de la presó Model després d’haver travessat la línia fèrria de l’avinguda de Roma mitjançant un pont. Per la seva banda, l’actual  avinguda Mistral resseguia l’antiga via d’entrada a Barcelona des de l’interior de la península, que venia de Sants i la Creu Coberta i entrava a la ciutat antiga pel Portal de Sant Antoni de la muralla just davant del mercat del mateix nom. Fins a finals dels anys 20 era coneguda com passeig de la Creu Coberta.

Era justament on es trobaven els carrers Vilamarí i Floridablanca on existia aquest nucli barraquista limitat pel Paral·lel. No fou començat a enderrocar fins al desembre de 1927, a les vigílies de l’Exposició Universal, quan tots els voltants de la plaça Espanya van ser urbanitzats.

Descripció impressionant de Joan Vallès i Pujals

D’aquest nucli de barraques en donà una detallada i punyent descripció el periodista Joan Vallès i Pujals, quan el 1912 escriví aquest text a La Veu de Catalunya que reproduim amb fidelitat a l’original en llengua catalana de l’època: ‘‘Formant nombrosos i estretíssims carrers, que donen laberíntiques giravoltes, y tenint, de tant en tant, alguna plaça, existeix tocant al Paralelo, molt aprop de la Granvia, al extrem dels carrers de Floridablanca, Vilamarí y Entença, una barriada que s’anomena de barraques y que tindrà una extensió com d’una mansana del Ensanxe. Es una veritable població. La divisió, diguem-ne administrativa, d’aquesta població es lo Pati. Hi ha lo pati de l’Alcalde, lo pati del Carboner, lo pati del Enrich, lo pati del Calderer, lo pati de la Gallega, lo pati dels Gitanos… Los carrers ho són per dotzenes, les barraques per centenars. Munts de brutícia, veritables dipósits d’escombreries, barrejades ab desferres de tota mena, es lo que constitueix lo pís d’aquests carrers. Demunt d’aquest paviment hi jauen y salten munions de quitxalla, mólts dels quals van completament nús, portant altres un negre y fastigós drapot que, volent imitar una camisa, tapa ses brutes carns. Assegudes aquí y allà se veuen dones, ab posat d’idiotes unes, de malvades altres, dones d’aspecte repugnant, les carns de les quals no s’han cobert may més que ab y immons pellingos, y los seus cabells no han sentit may lo contacte d’una pinta, y la cara no coneix encara la impressió de lo aygua. Fent un esforç suprem para vèncer la repugnancia, s’entra en les habitacions d’aquells miserables. Són una barreja de barraca i de calaboç, de dimensions reduhidíssimes, baxes en extrem de sostre, sense xemaneya ni finestra. A ells l’ayre y la llum hi tenen  prohivida la entrada; los misasmes y la pudor hi tenen prohivida la sortida. La major part d’elles no tenen divisió de cap mena. No hi ha més que un fogonet per coure lo menjar y un jaç fastigossísim que vol semblar una màrfega, sobre-l qual jauen, en impúdica y repugnant barreja, hòmens y dones, petits y grans, bons y malalts. Lo reste de l’habitació, los poquíssims palms que dexen lliures lo fogó y lo jaç, l’ocupa ordinariament, un munt d’òssos, drapots y desferres, senyal de la “indústria” de drapayre, a que la major part d’aquests infeliços se dedican. Aquest és lo tipus ordinari d’aquelles barraques que, com hem dit, es compten per centenars. N’hi ha algunes, poques, que forman lo que podríam anomenar barri aristocràtich, en les quals s’hi arriba a trobar, a terra, un somnier de ferre, d’aquells vells somniers tan típics en los Encants, y que fins tenen un embà que divideix en dues les habitacions. Però hi ha també quelcom pitjor. Hi ha trossos en que ni barraca bona ni dolenta hi arriba a haver i viu tot-hom, persones y besties, sota llarchs portxos o baix les rodes d’un carro, o sota l’ombra d’una vela…’’

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

Breu història de Sant Antoni

Un barri que sempre s’ha mogut al voltant del mercat més gran de Barcelona i que avui té més de 37.000 habitants

Publicat

on

Per

El nom del barri té l’origen en el convent de Sant Antoni Abat, aixecat al segle XV, a tocar de la muralla de Barcelona. D’aquell indret sortia el camí de Fraga, que anava cap a Esplugues i Martorell; n’era un dels principals i el que tenia més trànsit. Es dirigia cap a l’indret anomenat de la Creu Coberta, on hi havia la creu de terme de la ciutat, abans d’entrar al poble de Sants. El 1806, el convent va passar a mans dels escolapis, que en van prendre possessió el 1815, i el 1839 va néixer l’Escola Pia de Sant Antoni.

El Mercat, personalitat i vida al barri

L’origen del Mercat de Sant Antoni es remunta a mitjan segle XIII en el mercat dels Encants, que era molt marginal i fora muralles i es va traslladar, cap al 1850, al carrer del Consolat. Quan en el període 1872-1882 Rovira i Trias va fer el gran mercat de ferro, gairebé no hi havia cap casa al seu voltant i servia com a mercat del barri obrer del Raval. De mica en mica, aquell mercat i les parades que l’envoltaven es van anar consolidant com una gran fira, i van donar personalitat i vida al barri que es va desenvolupar al seu entorn. Aquesta tradició comercial popular es manté encara amb força en l’actualitat, i es potenciarà amb la rehabilitació i renovació de l’edifici històric del mercat.

L’avinguda Mistral, antic camí medieval

La fesomia del barri és fruit de les reformes lligades a l’Exposició Universal del 1929, amb motiu de la qual es va impulsar la urbanització i l’arranjament dels accessos a Montjuïc, amb l’eliminació de les barraques que hi havia entre el Paral·lel i la Gran Via i la urbanització de l’avinguda de Mistral. Aquest antic camí medieval de sortida de la ciutat és avui una via per a vianants que aglutina la vida de barri del seu entorn.

De l’època daurada del Paral·lel són el Teatre Talia, inaugurat el 1900, i que va alternar teatre i sarsuela fins que es va tancar el 1987. I el Gran Price, on es feia des de boxa fins a mítings polítics, i el local del qual va ser enderrocat el 1973.

Continua llegint

Història

Marina Sansano, artista oblidada

Publicat

on

Quan jo era petita vivien a sota de casa meva, en el carrer de Blasco de Garay, dues germanes, una de les quals havia tingut una època d’esplendor artístic, formant parella de ball amb una altra dansarina, Mari. Es deia Marina Sansano (1892-1978) i li agradava que les criatures de l’escala li diguéssim tieta, Amb la seva germana, Paquita, que havia estat una bona cantant de sarsuela, cosien mocadors a màquina. Sempre va ajudar molt la seva família, germanes i nebots.

Aquesta dama havia nascut en una família pobra, de València, i ja de petita el seu pare la duia a ballar pels cafès. La gent més gran de l’escala recordava com els cotxes de cavalls la portaven a casa. No era una ballarina vulgar, ballava una mena de dansa espanyola,  clàssica i elegant, i segons explicaven, havia excel·lit en el gènere.

Posseïa un quadre seu pintat per Romero de Torres. Va tenir una filla, que hauria estat de l’edat de la meva mare, l’any 1923. La nena va néixer morta però sempre la recordava. Havia fet retratar la nena, morta, amb un vestit de batejar luxós. Els temps van canviar, van venir la guerra i la postguerra i els esplendors del passat es van convertir en records nostàlgics.

Havia actuat fins i tot a Rússia. Va ballar en la inauguració d’un famós cinema de Granada, el Regio, que va tancar l’any 1914. A les hemeroteques de principis de segle he trobat referències a les actuacions del duet Mari-Marina a diferents teatres, tant del Paral·lel com del Passeig de Gràcia o d’altres indrets. Més endavant li dedicarem una xerrada de CERHISEC, gràcies a la col·laboració de la família.

Continua llegint

Història

L’Institut del Teatre, casa de les arts escèniques

Publicat

on

El periple històric i geogràfic de l’actual Institut del Teatre és molt dilatat, després de més de cent anys de vida de la institució. L’any 1913 es crea, des de la Diputació de Barcelona, l’Escola Catalana d’Art Dramàtic (ECAD), dins el marc del Conservatori del Liceu que, des de 1837, ja contenia disciplines dramàtiques. Adrià Gual n’és el director i fundador. La seva idea és establir una plataforma que contempli la formació, la recerca, la creació i la divulgació, per constituir un instrument de modernització de l’escena catalana. El 1920, l’ECAD passa a pertànyer a la Mancomunitat de Catalunya. El 1926, es dissol la Mancomunitat i la torna a assumir la Diputació; i l’any següent pren la denominació actual d’Institut del Teatre. El 1931, la Generalitat republicana se’n fa càrrec i hi aporta la primera seu estable, al carrer d’Elisabets, al Raval.

El 1939, amb la desfeta republicana, el franquisme depura el professorat, castellanitza la docència i torna a l’àmbit de la Diputació. Guillermo Díaz-Plaja n’és el director. El 1954 s’inaugura el Museu d’Art Escènic al Palau Güell, amb la Biblioteca i l’Arxiu. Als anys 70, l’Institut passa una llarga crisi; fins que Hermann Bonnin es fa càrrec de la direcció, es catalanitza l’ensenyament i s’amplia amb els departaments de Dansa contemporània, Mim i pantomima, Titelles i marionetes, Llenguatge audiovisual i Ciències teatrals.

Arriba la modernitat

El 1981, sota la direcció de Josep Muntanyès, es trasllada al carrer Sant Pere Més Baix. El 1988, Jordi Coca n’assumeix la direcció i el 1999 s’inicien els estudis del Doctorat en Arts Escèniques. El setembre de 2000 s’inicien els cursos i s’inaugura oficialment el 30 d’octubre la seu actual de l’Institut, a l’antic Mercat de les Flors, constituint la nova Ciutat del Teatre, juntament amb el Teatre Lliure, a l’antic palau de l’Agricultura i el Teatre del Mercat de les Flors, dedicada a la dansa.

Uns nous estatuts conformen l’Institut com a conglomerat docent, cultural, de recerca i de difusió, en la línia del projecte original. Es digitalitza el fons del Museu de les Arts Escèniques. En els darrers anys s’han rebut aportacions a l’arxiu i museu de La Fura dels Baus, Rosa Novell, Ferran Rañé i Andreu Solsona, Antonio el Bailarín, Joan Baixas, vestuari operístic de Montserrat Caballé… Actualment i des de 2015, l’actriu, directora i professora Magda Puyo dirigeix l’Institut. De l’inici del primer curs de l’Institut del Teatre, ara fa 20 anys.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2020 Zona Sec.