Connecta amb nosaltres

Economia

Les restriccions castiguen als restauradors, però beneficien als negocis locals

Els establiments locals rendibilitzen el tancament de les grans superfícies comercials i la prohibició de sortir de Barcelona els caps de setmana

Publicat

on

Primera pilota de partit salvada. Amb l’arribada de la campanya de Nadal els establiments comercials del Poble-sec ja han començat a engreixar la màquina enregistradora amb l’objectiu de deixar enrere un any per oblidar. Un daltabaix econòmic que, segons expliquen, tampoc els ha sigut tan dur com s’esperaven. La raó: el suport que s’han trobat des del veïnat.

“Podríem dir que fins i tot aquesta pandèmia ens ha donat un cop de mà, perquè molts veïns han descobert que tenen comerç al barri i no els cal anar fora a fer les compres”, emfatitza el portaveu de la Unió d’Associacions de Veïns del Poble-sec, Sergi Gázquez. “Molta gent que ha començat a teletreballar s’ha adonat que al costat de casa té una carnisseria, una fruiteria… i aprofita per adreçar-se molt més a aquest tipus de comerç per ajudar-los, quan potser abans optaven per comprar-ho tot per Internet o en grans empreses”, afegeix.

La supervivència del comerç de barri

Si bé al llarg dels darrers dies els informes econòmics han copat planes senceres de mitjans de comunicació per alertar del tancament de multitud d’establiments, des del Poble-sec els botiguers estimen que aquest succés s’ha focalitzat més a zones cèntriques que no pas perifèriques. “Els comerços del centre de la ciutat majoritàriament viuen del turisme, un fet que sobretot s’evidencia en el sector de la restauració: cap barceloní va a dinar a les Rambles; en canvi, el comerç arrelat als barris ha funcionat prou bé aquests mesos”, apunta Gázquez.

Un ritme comercial que, per incongruent que pugui semblar, s’ha vist esperonat per les restriccions sanitàries. Tant el confinament municipal dels caps de setmana, com el tancament de les grans superfícies comercials, els ha ajudat: “La gent que potser abans marxava fora, ara opta per fer la seva despesa en oci de cap de setmana al seu barri”, analitza el portaveu veïnal.

El paper del veïnat

En la mateixa línia, la llibretera de La Carbonera, Carlota Freixenet, confessa estar “prou satisfeta” de com ha avançat el seu negoci els darrers mesos. “Ja teníem la sensació que la gent del barri ens havia acollit, però després de la primera aturada que vam estar tancats hem tingut la sort que més veïns ens han volgut venir a conèixer”, afegeix. Si bé a la caixa de la llibreria s’ha fet notar el tancament del centre comercial Arenas o l’FNAC, ara es troben que fins i tot els clients ja els han començat a avançar les compres de Nadal: “Nosaltres això també ho agraïm moltíssim, perquè així ens trobem una campanya més esglaonada i els podem demanar amb temps tots els llibres que necessitin”.

Aquesta vitalitat comercial, però, la mateixa Freixenet considera molt difícil de poder trobar a altres zones de la ciutat: “Totes les botigues que estem dins d’un barri i comptem amb una xarxa al nostre voltant ens és més fàcil aguantar i resistir, perquè al final són els nostres mateixos clients els que no ens deixen caure”, agraeix.

L’ombra d’Amazon

Ara bé… fins a quin punt els gegants virtuals s’han menjat part del pastís comercial? Des de La Carbonera admeten que “Amazon és el mal encarnat i és l’enemic a batre”, encara que asseguren que els petits botiguers també s’han posat les piles per poder oferir la mateixa immediatesa: “Nosaltres mateixos ja hem començat a treballar en una botiga electrònica, tot i que de totes maneres tothom sap que si ens escriuen un correu electrònic demanant un llibre, en menys de 24 hores els responem”, subratlla Freixenet.

Mantenir els petits negocis

En tot cas, el mateix Gázquez observa com la població ha començat a prendre consciència sobre la importància de mantenir viu el comerç de proximitat: “Hem d’animar a la gent a comprar als petits negocis, perquè al final són les botigues obertes les que ens donen sensació de seguretat quan es fa fosc, omplen de vida els carrers i fan que el barri sigui un barri”, il·lustra. “Anar a comprar el pa a la Pepita i després el diari a l’Antonio és una forma de fer comunitat i xarxa entre tot el veïnat; si ho perdem perquè només comprem a Internet o grans empreses, aquesta vida desapareixerà i els barris passaran a ser indrets absolutament impersonals”.

La restauració, en la corda fluixa

Que els números els hi surtin als botiguers no és equivalent al fet que l’economia fluctuï positivament a tota la trama urbana. En el cas del sector de la restauració, la Covid-19 pràcticament els ha fet tancar (i no només per les dues ordres de cessar l’activitat pública que acumulen des de l’inici de la pandèmia). “No podrem recuperar els diners que hem perdut”, revela la portaveu de la Xarxa de Bars de Barri de Barcelona i gerent de l’establiment Petit Montjuïc, Marta Baldó.

Tal com explica la restauradora des del carrer de Sant Isidre, “ara ens trobem amb unes restriccions que encara duraran setmanes i en un període on el fred mai ens ha ajudat als que ens dediquem al sector”. “A tot això, a més, hem d’afegir que molts encara no hem tingut temps d’aclimatar les terrasses, fet que fa que la gent no tingui ganes ni de sortir fora”, resumeix.

Segons avança Baldó, la viabilitat de molts negocis dedicats a la restauració tindrà com a data clau els tres primers mesos del 2021. “En el nostre cas per exemple, som un bar molt petit i ara estem amb una ajuda als autònoms que s’allarga fins al mes de gener, però si ens tornen a confinar i hem d’estar dos mesos més tancats… aleshores sí que acusarem moltíssim els estralls”, adverteix.

De fet, la pràctica majoria de restauradors del Poble-sec es resisteixen a abaixar la persiana i, segons la propulsora de la Xarxa de Bars de Barri, la clau resideix en les dimensions dels establiments: “Els que hi som al barri hem persistit, perquè som models de negoci molt familiars i petits”. Un format empresarial que també els ha facilitat l’accés i l’adaptació als crèdits ICO, els quals s’han convertit en una “bombolla d’oxigen”. Pel que fa a les ajudes que els han ofert altres administracions com la Generalitat, en canvi, apunten que gairebé només els ha arribat per cobrir les despeses de gestoria.

Economia

Eufòria o crisi postpandèmia?

Patirem seqüeles socials, psicològiques i econòmiques un bon temps més, abans d’entrar en l’època de la postpandèmia el 2024

Publicat

on

Per

Nicholas Christakis, sociòleg, metge i professor de ciències socials i naturals de la Universitat de Yale,  considerat per la revista Time com una de les 100 persones més influents del món i per la revista Foreign Policy com un dels 100 millors pensadors globals, ha publicat un llibre en el que analitza els efectes de la pandèmia en la societat des de una perspectiva històrica, i anticipa el que pot passar en els pròxims anys. Segons ell, patirem les seqüeles socials, psicològiques i econòmiques del virus per un bon temps més, abans d’entrar en l’època de la postpandèmia cap el 2024. Després d’estudiar pandèmies des del segle V a.C. fins avui, Christakis conclou que “quan les pandèmies acaben hi ha una festa”, per la qual cosa vaticina, en una entrevista a la BBC, que “després de la pandèmia pot venir una època de disbauxa sexual i malbaratament econòmic”. O sigui, una mena de feliços anys 20. Revifarà el Paral·lel de fa un segle?

Previsions de l’FMI

La realitat, però, és que encara no havíem superat del tot la crisi del 2008 i mentre un 40% de la població està reduint les despeses, un altre 40% dels sectors menys afectats no han deixat de treballar i han fet un coixí econòmic. La UE ha admès que els salaris s’estancaran i la desigualtat està ara al mateix nivell que el 1928. El catedràtic Santiago Niño-Becerra no creu en aquesta eufòria i afirma que el deute és impagable i, les empreses que puguin, invertiran per augmentar la productivitat, fet que dispararà la subocupació i, com l’oferta serà superior a la demanda, haurà de disminuir; i la demanda no augmentarà perquè les rendes i la capacitat d’endeutament s’esgotaran. I si mirem les previsions de l’FMI sobre l’economia de l’estat espanyol, preveuen uns creixements del PIB del 5,9% enguany; el 2022, 4,7%; el 2023, 3,4%; el 2024, 2,8%; el 2025, 1,5%… és a dir, de mal en pitjor i insuficient per crear ocupació.

Els tripijocs de Múrcia

Mentre que a Catalunya la investidura d’un nou president és un procés laboriós, al Regne d’Espanya la compravenda de càrrecs funciona com un mercat persa. ¿Qui li hauria dit al fins fa poc xarcuter murcià Francisco Álvarez García (havia treballat a Casademont i El Pozo fins fa poc), i només amb estudis d’EGB, que passar de C’s al PP el duria a convertir-se en conseller d’ocupació, investigació i universitats del govern de Múrcia, en substitució de Miguel Motas Guzmán, doctor en veterinària i professor de toxicologia a la Universitat de Múrcia? Per cert, ja han aparegut les 52.600 vacunes “perdudes” que ha resultat que han anat a parar a l’exèrcit, i ja sabem qui és el cap de les forces armades.

JOSEP MARIA TORREMORELL, Economista

Continua llegint

Economia

Terra 2, la Terra bessona

Publicat

on

Per

Dissabte matí, primers dies de primavera, cel clar, temperatura de 15º. Soc al menjador de casa escrivint aquest article. Des de la finestra veig part del Poble-sec. Fa goig, tot tranquil, la gent fa la seva rutina i la llum del sol escalfa i tenyeix els terrats de vida. Però se suposava que aquest cap de setmana hi hauria ruixats generalitzats i les temperatures caurien dràsticament per vents àrtics.

Res d’això, la previsió meteorològica ha fallat de nou, però no els podem culpar. El temps és un dels càlculs científics més difícils de fer. Vingui d’on vingui la previsió, només és una mica fiable si és a un o dos dies vista. A més dies, la probabilitat d’error augmenta exponencialment.

El motiu és que hi ha milers de milions de factors que afecten a la meteorologia: canvis naturals fets per l’home, fenòmens volcànics, comportament de les marees per la gravetat lunar, etc… El meteoròleg nord-americà Norton Lorenz ho va resumir molt clarament amb una frase que ha passat a la posteritat i que coneixem com l’efecte papallona o la teoria del caos: ‘‘L’aleteig d’una papallona al Brasil pot produir un tornado a Texas’’.

Una còpia digital del nostre planeta

Aquesta imprevisibilitat però, és un repte per a l’home i en especial, per al món de la tecnologia. Així que per començar a escurçar els límits entre l’impossible i el real, la UE començarà en breu un nou projecte tecnològic per tal de crear un model predictiu digital del comportament climàtic de la Terra, és a dir, una Terra bessona digital.

Aquest model simularà el comportament de la superfície terrestre de forma hiperrealista incloent la influència humana, gestió de la energia i alimentació i tots els processos humans o naturals que influenciïn en aquest aspecte; resumint, organitzar el caos.

Aquest projecte va més enllà de predir amb exactitud si dissabte plourà o no. El projecte s’emmarca dins l’estratègia de transició verda europea i servirà també per preveure possibles catàstrofes ecològiques o els efectes climàtics que tindrien certes obres de gran envergadura com dics o grans infraestructures.

Ja que l’evolució i petjada humana malmeten el planeta, és una avenç poder utilitzar aquesta evolució per poder identificar els principals problemes i ajudar així a corregir els danys que ocasionem mirant de revertir el canvi climàtic.

VÍCTOR CARBONELL

Continua llegint

Economia

Una Catalunya més eficient

Els Països Catalans, amb uns dèficits fiscals brutals, financen la manca d’eficiència dels empleats públics de la resta de l’Estat

Publicat

on

Per

Quan l’euro va començar a circular molta gent es preguntava si amb una moneda comuna els preus i els salaris s’igualarien, la resposta és que els primers sí, però no els salaris. Vegem un exemple: una indústria d’un país fabrica un producte amb 100 empleats i el ven a un preu determinat; si la d’un altre país en fabrica la mateixa quantitat amb 200 empleats, potser podrà igualar el preu de venda, però els sous seran més baixos, i així ha passat dins de la zona de l’euro. La clau per igualar els salaris és la productivitat, que hem d’entendre-la com una relació entre els béns i serveix produïts i els recursos emprats per obtenir-los. Els polítics, en general, no acostumen a tenir experiència laboral o d’empresa, però són els responsables de les normes que regeixen el país i de les infraestructures que incideixen sobre la productivitat (com a màxim fan algun curset accelerat), d’aquí que Catalunya des de fa dues dècades perd pes en l’economia de l’Estat en bona part a causa d’una estructura radial i ineficaç de les comunicacions.

Les comunitats més eficients

Donem una ullada a la productivitat dels empleats públics, és a dir, dels empleats de l‘Estat, comunitats, diputacions, ajuntaments, cabildos, etc., incloses les forces de seguretat o el personal d’universitats. Són 2.588.174 empleats que representen el 13,50% dels ocupats a nivell estatal. Se suposa que per gestionar serveis similars cal la mateixa proporció d’empleats públics, però una ullada a com es distribueixen ens demostra el contrari. Ceuta i Melilla, amb el 35,50% i 32,09% d’empleats públics sobre el total d’ocupats, són una excepció per la seva singularitat. Les comunitats més eficients són Catalunya (9,76%), les Illes Balears (9,95%), i València (11,67%). Els pitjors: Extremadura (23,15%), Castella i Lleó (16,75%) i Aragó (16,15%). No és casual que les tres comunitats dels Països Catalans tinguin dèficit fiscal. A més de ser les més eficients financen els sous dels més ineptes i la més alta productivitat no proporciona millors sous als seus empleats públics, com passaria en un mercat privat o en cas d’independència.

Perseverar en l’objectiu

En plena pandèmia i campanya electoral catalana s’ha inaugurat un tram de l’AVE de Madrid a Alacant, de manera que ja el 80 % de les inversions en el corredor del Mediterrani són connexions amb Madrid, ineficients i ruïnoses. El nou govern català haurà d’encarar la recuperació econòmica, però l’economia i la societat catalanes només tenen una sortida viable cap al progrés: perseverar en el procés cap a la independència, que és el camí que els ciutadans han assenyalat als partits polítics. Caldrà vigilar el cavall de Tròia dels Comuns. El contrari suposaria mantenir l’actual estatus econòmic amb flaire colonial, per l’elevat dèficit fiscal.

JOSEP MARIA TORREMORELL

Economista

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2021 Zona Sec.