Parla’ns una mica de la teva trajectòria professional…
Vaig començar als 14 anys tirant focus al col·legi de la parròquia. El dia que vaig fer 18 anys, el 1980, vaig començar a treballar al Teatre Llantiol, al barri Xino, on feia de tècnic aprenent. Al cap d’un any ja em vaig convertir en l’encarregat i decidia qui actuava. Al Llantiol hi vaig estar 20 anys, allà vaig conèixer moltes figures de l’espectacle; els Tricicle, els Vol Ras, el Màgic Andreu, Juan Tamariz… I em vaig adonar que el que jo sabia fer era tractar amb artistes, així que em vaig decidir a fer de representant. Des de fa 30 anys em dedico a això.

També sabem que, durant una etapa, vas gestionar les estàtues humanes de la Rambla, una feina que pràcticament s’ha extingit.
Quan treballava al Llantiol, els divendres a la tarda anava a les Rambles a passejar i allà trobava titellaires, pallassos, mags que, si m’agradaven, els contractava per treballar al Llantiol, però sobretot hi havia estàtues i vaig començar a tenir converses amb algunes d’aquelles persones. Se’m va acudir la idea de muntar el concurs d’estàtues humanes; hi havia el premi a la més estàtica, al millor vestuari, a la reacció més sorprenent quan es llençava una moneda… I la gent votava. Vaig presentar el projecte a Rubí, on va funcionar molt bé durant tres anys a la festa major i també va ser un èxit a les festes de Valladolid. Arran d’això vam començar a viatjar per Espanya, contractats per diferents ajuntaments, agafàvem un autobús ple d’estàtues vivents i fèiem gira. Això va durar vuit o nou anys, ara ha deixat de ser un negoci rendible perquè ja ningú porta monedes i la pandèmia els ha acabat de fer desaparèixer perquè ja no arriben aquells vaixells que portaven més de 3.000 persones cadascun.

A quins artistes representes des de la teva empresa MPC Management?
Sobretot artistes del món de l’humor. Entre ells estan el Berto Romero (soc el seu manager des de fa 25 anys!), l’Ignatius Farray, el Dani Rovira, l’Antonia San Juan, el mestre Godoy… Això m’ha permès viatjar per tot Espanya i sobretot a Madrid, on es fa el 49% del teatre estable.

Com et va sorgir la possibilitat de gestionar el Teatre Apolo?
Precisament a Madrid vaig conèixer a Enrique Salaberria, que és qui programa molts teatres a Madrid a través del Grupo Smedia. Vam travar amistat i hem treballat molt plegats. Ell sempre em deia que l’avisés quan hagués un teatre lliure a Barcelona perquè volia que féssim un projecte junts i fa cosa d’un any i mig, just abans de la pandèmia, vam veure que el Teatre Apolo estava buit i vam anar-lo a veure.

Què us hi vau trobar quan vau anar a visitar el teatre?
Era la casa dels horrors. Estava tot en molt males condicions i, de fet, estava saquejat. Els últims que ho van gestionar, havien deixat a deure diners i tothom s’havia endut coses. Estava totalment desmantellat. Però tot i això, l’Enrique és molt valent i va decidir tirar endavant el projecte en aquest teatre.

Segueixes treballant en la gestió d’artistes al mateix temps que t’encarregues de la programació del Teatre Apolo?
L’empresa segueix funcionant perquè hi ha la meva filla i el meu gendre d’encarregats, a més de set persones treballant-hi perquè representem a catorze artistes i en distribuïm uns altres catorze.

Després de la pèssima gestió d’Ethika Global, el repte era majúscul. Com enfoqueu aquesta nova etapa del teatre?
Volem amortitzar al màxim les hores de feina al teatre. Hem d’obrir tot el que puguem i hem de fer que això funcioni perquè s’han gastat moltíssims diners en adequar el teatre, més de 800.000 euros en reformes i condicionament de l’espai. Els dimarts, per exemple, farem sessions de DJ, altres dies farem matinals, concerts… Per part meva, intentaré aportar el meu coneixement i els meus artistes, però mai pots saber si el que estàs fent en el món del teatre tindrà èxit o no.

És una programació continuista respecte a la que s’ha fet darrerament al teatre? Musicals, espectacles de caire comercial…
No exactament. És una línia molt eclèctica, volem fer de tot. Sí que tenim molt musical; al setembre farem Fama, el Musical, un format que serà segurament més fàcil de vendre. També traslladarem el Berto, que omple la Sala BARTS des de fa dos anys, al Teatre Apolo per fer la propera temporada, així com d’altres humoristes com Dani Rovira, La vida moderna… Volem donar al públic un contingut molt actual que els agradi, deixant de banda la pàtina una mica “casposa” que s’ha vist a la cartellera en altres èpoques.

Parla’ns de l’espectacle que teniu en cartellera…
¿Quién mató a Sherlock Holmes? és un espectacle molt ben treballat i molt ben interpretat. L’escenografia és collonuda i la qualitat del musical és impressionant. A més, t’expliquen una història que no té res a veure amb la bibliografia de Sherlock Holmes, sinó que és una adaptació lliure d’una història que al final té una resolució molt curiosa. El recomano molt.

És una gran producció que suposa una despesa important i necessita una bona resposta del públic. Està sent així?
El ritme ha anat creixent, però ara mateix no és una bona època per al teatre. Setmana Santa, estiu… Són els pitjors moments de l’any i és difícil de dir. Ara mateix no estem fent uns números de Mago Pop, evidentment, però confiem en el boca-orella.

Molts directors de teatres del Paral·lel parlen de la importància de revifar la zona artísticament, però també en altres aspectes. Teniu relació o alguna mena de pla comú amb altres teatres i espais de l’avinguda? 
Ens agradaria molt. Ens interessa conèixer els nostres veïns, el Tantarantana, el Mago Pop, el Condal… Tenim molta relació amb la Sala BARTS i amb el seu equip, de fet muntem junts el Festival Salat a Sant Feliu de Guíxols. Qualsevol mena de projecte cultural o associació que hi hagi al barri té les portes del nostre teatre obertes.

Explica’ns una mica la teva trajectòria artística…
El teatre per a mi va començar com un hobby a l’escola i a les extraescolars. Vaig continuar amb grups de teatre amateurs a Vilafranca, on vaig viure durant l’adolescència, i va arribar un moment en què vaig tenir la necessitat d’anar més enllà. Als 18 anys vaig arribar a Barcelona per estudiar teatre, vaig passar per l’Escola d’Actors de Barcelona i per l’Escola de Teatre Musical Youkali. Així vaig començar a fer musicals, sarsuela, gires amb espectacles juvenils i infantils… Aleshores vaig obtenir una beca per treballar amb el coreògraf Víctor Rodrigo a la seva companyia, Vincles.

Com va sorgir l’oportunitat de treballar a El Molino?
Va ser per casualitat. Jo no sabia que hi havia un càsting obert per a la reinauguració de l’espai, però un amic meu havia d’anar a aquest càsting i no va poder assistir-hi, així que vaig agafar el meu currículum i vaig anar-hi jo en el seu lloc. Vaig anar passant fases, sense saber gaire bé què buscaven, i em van agafar. Al principi, no teníem clar què faríem, per a quant de temps seria…  De fet, no sé si mai s’ha tingut clar el que es volia fer allà. Ens van fer un contracte de sis mesos i, al final, jo vaig ser dels pocs que vaig plegar dels últims, 7 anys després.

En què consistia ser Mestre de Cerimònies?
És el fil conductor de l’espectacle. La Merche Mar era l’amfitriona i feia l’enllaç entre el passat d’El Molino i el present i jo era qui presentava, qui donava la benvinguda, parlava amb el públic… A més jo pertanyia al que s’anomenava Team Molino i feia els meus números com a ballarí.

Tens bons records d’aquella època?
L’experiència de treballar amb la Merche Mar, especialment, va ser immillorable. Ella va passar de ser un personatge que només em sonava a ser pràcticament de la meva família i algú a qui aprecio molt. I, a banda, també va haver-hi moments més difícils. Jo era substitut de tothom, era cover tant d’homes com de dones, però a mi no em podia substituir ningú i això suposava que havia arribat a actuar amb febre, amb angines…

Com va ser el final de l’experiència? 
Es va començar tirant la casa per la finestra; molts diners invertits, molta gent treballant i una posada en escena espectacular. Però després van fer fora molta gent i els treballadors que quedàvem vam haver de fer un gran esforç perquè la gestió es va fer com es va fer, la platea no s’omplia i no hi havia diners per assolir el que costava tenir allò obert. Vam estar quatre mesos sense cobrar i, el 2017, després de vacances ja ens van convocar per dir-nos que es prescindia de nosaltres, de la companyia, i que intentarien fer només esdeveniments privats. Vam haver de passar per un judici i, tot i que no diria que va acabar malament, es podria haver fet tot millor.

Comentes que hi havia manca de públic. Creus que el format cabaret i burlesque va perdre pistonada? 
L’auge del cabaret va ser en una època en què hi havia moltes restriccions i censura i això era el que li donava la gràcia, el fet de posar a prova el públic, el destape, la provocació. Després, amb el cinema i les llibertats, el gènere de revista es va convertir en una cosa una mica casposa. El fet de reobrir El Molino amb una cosa que havia deixat de funcionar en el seu moment, era una mica perillós. Aleshores vam mirar d’adaptar-ho i, en lloc de fer revista, vam apostar per fer una barreja entre cabaret i burlesque, una modalitat que no tracta tant d’ensenyar una cama o un pit sinó de mantenir l’espectador atent amb una actitud fresca i amb sorpreses constants. Cal tenir en compte que actualment, a algunes ciutats d’Europa i Estats Units, el burlesque està molt de moda i és molt popular, però aquí segueix costant.

Tot i això, has estrenat amb èxit un espectacle d’aquesta tipologia fora d’El Molino. 
Amb la meva sòcia Estefania vam decidir muntar l’únic espectacle que s’ha fet de cabaret i burlesque des que va tancar El Molino, que es diu La cuchara de Bella. L’hem fet amb la participació d’artistes de tot el món i a l’abril tornem amb aquest espectacle a la Sala BARTS, els dies 11 i 18. En aquesta ocasió treballarem amb artistes de Madrid.

Una de les particularitats d’aquest gènere és precisament la proximitat i el contacte amb el públic. Com encaixa això amb el moment de pandèmia actual? 
Abans podíem aprofitar el recurs de treure públic a l’escenari, d’acabar assegut a la falda d’algú… Ara ens veiem limitats perquè no podem baixar de l’escenari ni fer que el públic hi pugi, però la quarta paret segueix sent inexistent a través d’altres tècniques. La història l’expliquem al públic en primera persona, a través de la mitologia que porta el meu personatge, i, malgrat la distància, la gent té ganes de passar-ho bé, de distreure’s i de gaudir de la cultura.

Estàs implicat en molts projectes culturals, no només des de l’Ajuntament. D’on ve aquest interès i vinculació amb el món cultural?
Podríem dir que des de petit perquè la meva família ha estat vinculada a una militància política molt activa, des de la lluita antifranquista i els espais de cultura. Durant un temps vaig estudiar música a l’escola de música de Cornellà, però va ser poc temps perquè no m’interessava l’educació acadèmica en aquest context i soc més aviat autodidacta. He après tocant amb els amics i de sempre m’he mogut en espais de militància cultural.

Sentim molt a parlar de cultura de base i de cultura comunitària, dos àmbits en què centreu gran part de la vostra atenció. Què signifiquen aquests conceptes?
Aquests dos conceptes es vinculen en l’àmbit dels drets culturals, que es plantegen des de la perspectiva de l’accés a la cultura. Tothom té dret a accedir a l’exhibició cultural, sense discriminació de cap mena, però cal incloure un altre àmbit fonamental que és el del dret a les pràctiques culturals en condicions dignes. És des d’aquí des d’on s’explica el concepte de cultura de base, un entramat de cultura professional, però que sovint té moltes dificultats per exercir la pràctica cultural en condicions dignes. La cultura comunitària s’explica també a partir del dret a la pràctica cultural, però no tant per part de professionals, sinó del conjunt de la ciutadania. Tot ciutadà té dret a representar la seva identitat cultural sense cap discriminació, perquè tots som agents culturals per defecte. La cultura comunitària habilita programes, espais i recursos perquè aquest dret estigui reconegut.

Això és un dels fonaments de Cultura Viva. Quin paper desenvolupa aquest programa en l’ecosistema cultural de la ciutat?
El programa Cultura Viva neix, de fet, amb la vocació de reconèixer quines són les pràctiques de les entitats que estan fent política pública sense ser administració pública i generar estratègies conjuntes per desenvolupar, a escala de ciutat, diferents línies que reconeguin el dret a la pràctica cultural per part de la ciutadania, un dret no legitimat històricament. L’estratègia clau és el codisseny i la coproducció d’aquestes propostes culturals.

Entre els projectes d’aquest programa es troba l’Arnau Itinerant, que existeix per tornar a omplir de vida el Teatre Arnau quan estigui reformat, però no hi ha pressupost per començar la reforma aquesta legislatura…
El que sí que aprovarem, aquest 2021, és el projecte executiu, que és el pas previ per poder fer les obres. És cert que, per la re-priorització dels recursos, ara mateix no tenim assignada la partida per poder fer l’obra, però això no vol dir que haguem renunciat a fer-la. Estem treballant per trobar els recursos i, mentrestant, en el marc de l’Arnau Itinerant s’estan fent un seguit de pràctiques relacionades precisament amb la cultura de base i la cultura comunitària i, a més, teixeixen programes entre àmbits territorials fronterers, com són els diferents barris del Paral·lel.

Hi ha altres espais al Paral·lel que també estan abandonats, com el Molino o el desaparegut Talia. Teniu alguna proposta a llarg termini per recuperar-los?
Sobre el Talia no tinc informació, sobre el Molino sí que estem parlant amb la propietat, però encara no hi ha cap proposta encaminada. Crec que és un espai rellevant i que val la pena que l’Ajuntament treballi per veure quin és el seu futur.

També ens preguntem com avança la futura Casa de la Música, que és la vostra proposta per a l’actual sala BARTS.
La Casa de la Música busca donar continuïtat a l’excel·lent programació de música en directe que hi ha avui, però ampliar les seves competències i les seves estratègies. En tant que és un espai de titularitat pública, volem incorporar més valor públic, generant vincles amb projectes d’educació i música, amb projectes musicals d’acció comunitària i amb el conjunt de sales de concerts de la ciutat. La Casa de la Música serà un punt de trobada i d’experimentació sobre escenografies digitals i sobre hibridació de disciplines. La sala BARTS ha d’ampliar les competències i ho farà a través d’un concurs públic que acabarà esdevenint la Casa de la Música de la ciutat. Aquest concurs es publicarà el segon trimestre d’aquest any i l’activitat com a Casa de la Música començarà el gener de 2022.

Segons aquest plantejament, tindrem una Casa de la Música, però perdrem un altre teatre al Paral·lel, el BARTS.
Jo no diria que perdrem un teatre perquè en el projecte hi haurà hibridació de diferents àmbits culturals i es podran fer arts escèniques vinculades amb la música. També és cert que el teixit musical de la ciutat està en una posició desfavorable respecte a d’altres àmbits culturals. Mentre les arts escèniques, en totes les seves dimensiones, tenen un entramat d’institucions públiques significatives, com el Lliure, el Mercat de les Flors, el TNC o fàbriques de creació, en l’àmbit de la música popular no existeix una institució, més enllà de l’Auditori, que doni sortida com a fàbrica de creació, com a espai d’exhibició i com a espai d’experimentació. Des del nostre punt de vista, Barcelona necessita un equipament que doni resposta a les necessitats d’aquest teixit musical.

Per últim, com treballeu en la futura reactivació de l’activitat a les sales de concert?
Estem estudiant la manera de tornar a fer activitats aquest estiu, no només al Castell de Montjuïc, com es va fer l’any passat, sinó també subvencionant l’activitat de les sales. Ara mateix, l’Ajuntament no té competències en el marc normatiu de la pandèmia, però entenem que, si es compleixen les normes establertes, hauríem de poder obrir per no perdre el que per a nosaltres és un dels pulmons principals de la ciutat, que és la música en directe, sobretot a espais de petit i mitjà format. Aquestes sales permeten, a la gent que comença, tenir un espai on tocar.