Amb 47 anys de vida, el Grec ha passat de ser un petit festival d’estiu a convertir-se en la gran cita teatral de Barcelona. Com descriuries l’essència del festival i el seu propòsit?
Segurament l’essència del festival és que és el Festival de Barcelona. El que vol ser, i espero que sigui, és un festival públic que respongui a la diversitat de la ciutat, als seus impulsos, als seus artistes i el que vol ser és un festival de ciutat. El festival ha aconseguit ser genuïnament barceloní i genuïnament internacional, que no és incompatible. Genuïnament barceloní vol dir escoltar el que està passant a la ciutat, però genuïnament internacional també vol dir portar creadors que ens poden fer sortir de la nostra zona de comoditat, no adormir-se.

A quins espais es desenvoluparà aquest Grec?
Hi ha diferents anelles, per una banda el que podríem dir els espais públics, com ara el Teatre Lliure o el Mercat de les Flors, però també el Palau de la Música, l’Auditori, fins i tot la Sala Beckett, que tenen un finançament públic. També hi ha tots els espais patrimonials, com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el MNAC… També els espais de creació, com poden ser totes les fàbriques que s’han fet al voltant de l’àrea metropolitana de Barcelona, espais de residència i de creació per a artistes… i després hi hauria tot el sector privat, dins del qual hi pot haver empreses com Focus, que té unes sales privades a la ciutat, o hi pot haver sales petites de proximitat. Amb tots aquests cercles, intento tenir un diàleg i marco el tema del festival, i llavors anem trobant uns projectes que ens interessa treballar conjuntament.

I com es trasllada aquesta pluralitat d’espais en la programació?
La pluralitat respon a poder fer un festival popular però de qualitat. Parlant del Poble-sec, aquest any hi ha tota una programació familiar gratuïta a la plaça Margarida Xirgu, un treball que neix de l’acord amb els comerciants del barri. De fet, m’agradaria que totes les famílies del barri poguessin anar una tarda com a mínim a viure un espectacle gratuït i en família. És complex, però mentre qualsevol persona trobi un espectacle, i si pot ser dos, que li interessi, jo em quedo satisfet.

El Festival El Grec és un esdeveniment important per a la ciutat de Barcelona i per a la cultura catalana en general. Com creus que ha influït el festival en l’escena cultural de la ciutat i quin és el seu paper en la promoció de la cultura catalana a escala internacional?
Com a programador, de les coses que més em satisfan és veure com els artistes van creixent i tornen cada any. M’agrada molt que hi hagi un artista que està present diversos anys, perquè veus com primer comença en una sala petita, després passa per una sala mitjana i potser al cap d’uns anys ja acaba al Teatre Grec, que l’acompanya en el seu recorregut. I més enllà d’aquest acompanyament, nosaltres creem una setmana en què venen directors tot el món a descobrir el talent local. De fet, enguany la farem al Molino amb una programació de cinc dies, del 5 al 9 de juliol, on els acompanyem a descobrir els espais, a visitar les fàbriques, a conèixer els artistes, treballs en procés, espectacles… perquè s’emportin una idea del territori a Barcelona, i perquè els artistes estableixin vincles fora.

Llegint el programa he vist que posava que el festival dona suport a la creació i estimula més que mai els vincles entre artistes i disciplines, en què es trasllada això?
Es trasllada en el fet, per exemple, de fer moltes coproduccions. Un 40% de la programació del festival són coproduccions, que vol dir que són espectacles que estrenem i que tornaran la temporada vinent. Aquesta funció de suport a la creació es tradueix en el fet que pràcticament un 40% dels espectacles són produccions especials que no moren al Festival sinó que tenen vida futura.

Com a director, què destacaries de la programació d’aquesta edició?
Destacar alguna cosa per a tothom és impossible perquè hi ha públics molt diferents, però sí que és veritat que intentem marcar una sèrie d’itineraris, o sigui que la gent pot trobar, per exemple a la pàgina web, uns recorreguts en el festival per ajudar a escollir l’espectacle que els pot interessar més. Si he de destacar alguna cosa, he de dir que estic molt orgullós dels espais singulars. Per exemple, el que fem a l’Hospital de Sant Pau, amb l’Orfeó Català, amb un rèquiem immersiu, és una cosa que em fa moltíssima il·lusió.

I mirant-ho amb perspectiva de futur, quins objectius heu marcat a llarg termini? 
La veritat és que ara mateix és un moment de transició. Estem també pendents de les eleccions que tenim d’aquí a pocs dies i això sí que ens marcarà el futur. Haurem de començar aquest diàleg per veure cap on volen portar la cultura de la ciutat. El que sí que et dic és que no tinc la intenció d’adormir-me. O sigui, cada any és un escoltar què està passant i inventar de nou, perquè veig molt fàcil repetir fórmules, i a mi m’estimula pensar que puc aprendre coses noves.

Creus que la gent del Poble-sec veu molt alterat el seu entorn quan hi ha el festival?
Jo estic lluitant i lluitaré perquè el barri no senti que és un festival que està d’esquena al barri. Per això fem els treballs gratuïts, estem treballant amb els veïns, amb comerciants… Sé que no és senzill perquè és un barri amb moltes transformacions, però és un repte que ens hem posat.

Com exalumne de l’Institut del Teatre hauràs viscut molts moments inoblidables. Com ha estat el teu recorregut per l’Institut?
Ha estat un procés complicat però enriquidor. Dedicar-se a la dansa no és gens fàcil avui dia. Per a mi ha estat un trajecte de creixement personal a la vegada que professional, ja que ser un bon ballarí també implica saber posar-se límits reals, treballar amb la pròpia autoestima i la frustració, la constància, i molt més, però afortunadament em trobo en un camí que m’està regalant moments inoblidables.

Per què vas decidir fer dansa espanyola?
Vaig escollir dansa espanyola perquè la meva família és del sud i la dansa espanyola té una cosa diferent. Hi ha tres danses acadèmiques: la clàssica, la contemporània i l’espanyola, i d’aquestes tres penso que l’espanyola és la que més compta amb un component històric i de passió que les altres dues no tenen. Per a mi té molt a veure amb els sentiments i amb la projecció de la persona, com si projectessis els sentiments.

Si hi ha una cosa que destaca del món de la dansa és la disciplina i la constància. És important treballar la salut mental com a ballarí?
La salut mental és completament necessària, no només a la dansa sinó en qualsevol àmbit. Però la dansa té una cosa i és que es treballa molt amb el cos, que és la nostra eina de treball i treballar amb el cos de vegades és una mica enrevessat, perquè no es treballa tan sols tècnicament sinó que també s’incideix des de l’estètica, i quan combines estètica, tècnica i sentiments, hi ha una mena de conglomerat estrany.

Suposo que també és dur pel que fa a la pressió estètica, des de l’Institut us oferien recursos o recolzament en aquest sentit?
Hi ha un equip psicològic que acompanya. No sé a altres instituts, però a l’Institut del Teatre se li dona molt de pes i és un dels seus punts forts. I no només això, tot el professorat està implicat en el desenvolupament psicològic de l’alumne, és a dir, no només veu a l’alumne com un cos dansant sinó també com una persona que sent i una persona que necessita desenvolupar-se en altres àmbits per arribar a ser un bon ballarí, i en tot això es troba aquest desenvolupament psicològic.

Com va viure l’alumnat el fet que sortís a la llum els abusos d’un professor? Creus que això va generar un punt d’inflexió a la institució?
Això va generar un punt d’inflexió a la institució, un punt d’inflexió fort. Va haver-hi una implicació per part del professorat i per part de l’alumnat i es van posar sobre la taula temes que han acompanyat el món de la dansa durant tota la seva història. Per part del professorat es va obrir i es va donar veu als alumnes perquè fóssim capaços de donar la nostra opinió sense cap mena de pressió, inclús des de l’anonimat. Jo en aquest sentit estic bastant orgullós perquè es van obrir a una crítica constructiva. Òbviament, també s’ha de dir que hi va haver moments en què va ser difícil poder parlar-ne perquè eren coses que a vegades s’escapaven una mica de mà, però crec que es va fer molt bon treball.

Vint-i quatre anys i ballant al Liceu en una de les òperes més importants del segle XIX, ‘Manon’, com vas arribar a aquesta proposta?
Doncs la proposta del Liceu va arribar perquè vaig treballar anteriorment amb l’Àngel, que és un home que havia treballat a la companyia de Rafael Amargo. Vaig enviar el meu material i li vaig agradar al director d’Escena, que és el Daniel Itzo, i em va contractar. I em sento molt feliç que tan jove hagi pogut ballar en el millor teatre de Catalunya i un dels millors d’Espanya i d’Europa.

Com és viure una òpera des de dins?
M’ha fet veure un altre món i sobretot m’ha fet d’aprendre. Crec que el que més m’emporto d’aquí és aprenentatge, aprenentatge sobre com es veu la dansa dins de l’òpera, quin paper se li dona, i també aprendre d’un munt de coses de burocràcia i el que és l’amistat i la companyonia en un projecte tan gran.

Creus que és sostenible desenvolupar una carrera artística com la teva a Barcelona?
És difícil. La dansa té una cosa i és que forma part de la cultura i com bé sabem la cultura no es valora tot el que s’hauria de valorar en aquests país. Jo crec que és una cultura de propaganda, és a dir, que es fa propaganda d’ella però realment no s’inverteixen els diners que s’han invertit a França, Alemanya, els països nòrdics o fins i tot Rússia. Crec que desenvolupar la teva carrera artística a Barcelona és un repte, ho dic per a qualsevol artista, però en el meu cas penso que em queden moltes portes per obrir. També penso que està bé començar a Barcelona i veure quines coses es fan arreu del món per portar-les aquí i desenvolupar el teu propi projecte.

Vas fer periodisme, també. Té relació amb el fet que el món artístic sigui més inestable?
Vaig escollir periodisme perquè és una carrera que em cridava l’atenció, en què vaig poder parlar del que jo volia, però sí que és veritat que va ser principalment una idea dels meus pares, perquè creien que fent una carrera artística sempre va bé tenir una segona opció. Ara mateix, ser ballarí vol dir estar en una siutació de precarietat constant, ja que actualment a Espanya la majoria de ballarins han de tenir una segona opció d’estudis per si de cas.

On et veus d’aquí uns quants anys?
Soc model a part de ballarí i realment em veig amb una carrera en què convisqui tant la dansa com el modelatge, però sí que és veritat que d’aquí a uns anys em veig fent classes com a professor, podent oferir tot el que soc a futures generacions. I confesso que m’agradaria tenir un projecte amb el meu germà, que també es dedica al món de l’esport, ja que m’agradaria incloure la dansa des d’altres perspectives, crear un projecte amb ell i veure com es poden entrellaçar aquestes coses.

La sala va obrir amb la voluntat també d’expandir els marcs culturals i centrar-se en l’economia social i solidària i en la part comunitària, quin és el full de ruta que us vau marcar en obrir? 
L’edifici és de titularitat municipal des de 2005 i l’hivern passat va sortir el concurs públic amb un programa una mica diferenciat, amb un caràcter molt més públic, obert i arrelat al territori, de manera que quan vam veure el caire que tenien aquestes bases, ens hi vam sentir molt còmodes, molt interpel·lades. Tot comença per entendre que aquest és un recurs al servei de la ciutadania. És un equipament que no s’ocupa de l’explotació purament comercial de l’espai sinó que també té un enxarxament amb el territori en què s’ubica, principalment el Raval però també amb el Poble-sec i Sant Antoni. Pel que fa a l’economia social i solidària, anem fent passes de mica en mica, treballem amb Impulsem, un banc de recursos mancomunats, o la cuina, que estava abandonada, des del començament que tenim la cooperativa de cuina Abarka, o les barres, que les portem amb Altervents, que tenen refrescos de comerç just i no són de les distribuidores habituals.

Paral·lel 62 també es vincula amb la Xarxa de Cases de la Música. Què és una Casa de la Música i què vol dir la vostra vinculació?
La Xarxa de Cases de la Música és una iniciativa que té molts anys i que està estesa per gairebé tot el país. És una iniciativa publico-privada, és a dir, d’impuls privat amb suport públic. A cada municipi on hi ha una seu, hi ha un impulsor privat que té unes certes inquietuds i que detecta una sèrie de necessitats que a la seva localitat no estan ateses. Llavors, el suport de l’Ajuntament o la Diputació corresponent, i de la Generalitat fa possible que es puguin fer altres coses més enllà, en aquest marc de suport a la creació i a la formació. Des de Paral·lel 62, estem veient quin paper podem fer, Barcelona és una ciutat molt activa, ja té una xarxa de cases de creació, té una sèrie d’equipaments, entitats mobilitzades que és evident que no doblarem, ni solaparem. El projecte de la Casa de la Música està tot just engegant, ara estem fent les primeres passes però creiem que es podrà incorporar de forma efectiva a finals d’any.

Es tracta de repensar l’espai que s’ocupa com a divulgador cultural? 
Hi ha molta diversitat d’opinió entorn a què és el Paral·lel. Cal fer un esforç de memòria per recordar el que havia estat el Paral·lel però de vegades pensem en el Paral·lel dels 70-80 i no dels anys 30, quan era un pol d’activitat política on als teatres es fèien mítings, cafès i cabaret. Cadascú té el seu Paral·lel i això ha de poder conviure amb la resta. Les Administracions estan repensant aquest espai i tots els agents implicats també. Ens hem de plantejar si es vol que sigui una artèria amb menys trànsit i més amable per a la ciutadania, o es vol que hi hagi més teatres que mirin enfora, o més teatres que mirin el barri, hi ha moltes possibilitats. S’ha de trobar un ecosistema en què la convivència dels diferents models de Paral·lel sigui possible.

Què vol dir gestionar horitzontalment l’espai?
La horitzontalitat no és un lloc on arribes i t’instal·les, sinó que és una manera de fer i un camí, un recorregut. En aquest sentit, el que està passant és que s’estan barrejant diverses maneres de fer, però trobant aquest modus operandi comú que ens permet operar d’una forma molt àgil i professional i ràpida. La gestió passa per tres entitats que són Quesoni, L’Afluent i la Sala Upload, quelcom que fa que les decisions no vinguin d’un únic ésser diví sinó que venen del consens o el diàleg entre diferents agents. Intentem entendre l’horitzontalitat d’una forma no naïf i no infantil, intentem desjerarquitzar també la informació.

Ara sou Casa de la Cultura, això implica una responsabilitat, també…
Sí, penso que som una entitat privada amb una funció pública. Les Cases de la Cultura són espais propietat de l’Ajuntament però que no pot assumir la gestió, pel que l’externalitza, en aquest cas a nosaltres. Som pioners en això. Tenim la sensació, agradable, de ser un laboratori. De totes maneres, és un projecte que s’està construint i, per tant, no podem arribar a conclusions encara.

Creus que en un context com el d’avui dia en què la cultura s’ha convertit en un bé de consum, costa cada cop més fer espais, obres i espectacles conscients, crítics i pausats? 
Totalment, nosaltres tenim clar que col·laborarem i ajudarem a fer possibles coses que no passen aquí dins, per exemple, i això per a una sala de concerts convencional és absurd. Llavors, és una mica aquesta la idea, un cop la dinàmica de la sala sigui estable i ara que hem entès per on va, podem posar molta energia en com fer tots els projectes que acollim accessibles per a tothom, i això no podem fer-ho soles i també existeix un marge d’error.

Portes molts anys en el sector cultural, has canviat el MACBA pel Paral·lel 62, quins aprenentatges has pogut traslladar d’experiències anteriors a aquesta sala? 
Tot el que fas se’t va acumulant, jo no venia només del món dels museus, sinó que també em dedicava a la música tot i que no fos la meva professió principal. Evidentment les dimensions del MACBA no són les que té el Paral·lel 62, però tampoc ho és l’activitat. Al museu si un quadre no estava ben posat, podies rectificar-ho al dia següent, aquí, si un acte va malament, ha anat malament i no en pots fer res.

Què us depara el present i el futur?
El 2022 vam aterrar com caiguts amb paracaigudes i aquest any estem treballant d’una forma més tranquila i encaminada. L’objectiu d’aquest any és que es vagi veient més la nostra personalitat a la programació, que segueixin venint públics i programadors que tenen com a referent l’etapa anterior de la sala però també interpel·lar a comunitats llatines o africanes, així com a les emergències més locals, que creiem que són dinàmiques distintives nostres. També estem veient si fem un moment de presentació i com l’encaixem, però tot això està per venir.