Connecta amb nosaltres

Història

Batussa al Soriano

El teatre del Paral·lel va ser el focus més violent de les baralles entre aliadòfils i germanòfils durant la Primera Guerra Mundial

Publicat

on

Els barcelonins veien arribar un estiu calent, però en aquells últims dies de juny de 1914 ningú suposava que seria el més càlid i sec de tot el segle XX. Quan es va conèixer l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo, les notícies locals més destacades eren un concurs hípic, l’arribada a port d’un grup de turistes mallorquins i la revetlla de Sant Pere que organitzaven els ducs de Villamediana aquella mateixa nit. Només un mes més tard, els austro-hongaresos van iniciar la invasió de Sèrbia. Les potències europees van cridar als seus reservistes i l’1 d’agost, Alemanya i l’Imperi austro-hongarès li van declarar la guerra a Rússia. Dos dies més tard, els alemanys van atacar França i sense més dilació van envair Bèlgica. Tot el continent es va deixar portar per l’entusiasme, fins al punt que les autoritats espanyoles van donar ordre als cossos de seguretat de reprimir qualsevol manifestació de suport a un o altre bàndol. El país segurament s’anava a declarar neutral, i calia impedir tota complicació diplomàtica. Es va prohibir a la premsa barcelonina instal·lar pissarres a la porta de les redaccions per donar compte de les últimes novetats i es va anunciar que es vigilarien els consolats de les nacions implicades. En el consolat alemany es van formar cues d’entusiastes voluntaris que marxaven a combatre, la qual cosa contrastava amb la discreció amb què el francès va iniciar l’allistament o amb la reserva dels d’Austro-Hongria i Rússia. La comunitat italiana que residia a la Península va confluir a Barcelona per tornar en vaixell al seu país i el seu consolat també es va encarregar de facilitar documentació als naturals dels Balcans.

Retirada de fons bancaris i arribada d’emigrants

En aquelles primeres jornades de guerra es va comunicar que els trajectes en tren entre Barcelona i París quedaven suspesos. Van arribar milers d’emigrants que fugien del conflicte i que van acabar dormint pels carrers. I al port es van començar a concentrar naus de les marines contendents buscant asil. L’atac alemany sobre Bèlgica va provocar una onada de pànic en aquells que tenien inversions en empreses i bancs francesos. Durant dos dies es van formar llargues cues davant la seu del Crédit Lyonnais de la Rambla de Santa Mònica per retirar els fons dels estalviadors. Escenes com aquesta es van repetir en totes les entitats bancàries. Per a l’hostaleria barcelonina començava una edat daurada. La Rambla vessava de transeünts que comentaven les notícies en tots els idiomes i havia estrangers a tot arreu, en els cafès, a les terrasses, als tramvies, als cinemes. Aquell setembre es va commemorar el bicentenari del setge de 1714, per aquest motiu l’Ajuntament va traslladar l’estàtua de Rafael de Casanova a la Ronda de Sant Pere. En aquella cerimònia es va iniciar el costum de les ofrenes florals, tot i que els assistents van acabar celebrant que aquell mateix dia els francesos havien frenat als alemanys davant el riu Marne. Tothom comentava que l’artífex d’aquella victòria era un català de Banyuls, el mariscal Josep Joffre.

Aquell sagnant enfrontament a les portes de París va dividir els barcelonins entre francòfils i germanòfils, de vegades d’una manera absurda; ho va explicar Josep Maria de Sagarra en les seves memòries. Sacerdots i monàrquics anaven amb els alemanys, mentre artistes i intel·lectuals defensaven els aliats. Es van donar casos inversemblants, com el dels metges, que es van posar majorment a la banda d’Alemanya pel prestigi de la seva ciència. Sagarra diu que, en general, la gent del camp era favorable als alemanys, per un profund sentiment anti-francès que procedia de la Guerra de la Independència.

El fet més greu, al Teatre Soriano

A la tardor de 1914 la població estava tan enfrontada que molts menjars familiars acabaven a cops de puny. Corria la veu que els alemanys havien afusellat a ciutadans espanyols després de l’ocupació de Lieja, la qual cosa va provocar moltes baralles. El cas més sonat va tenir lloc a mitjans de novembre al Gran Teatre Soriano del Paral·lel, on es va organitzar una funció benèfica en suport de Bèlgica. Van assistir els cònsols d’Anglaterra, França, Rússia, Sèrbia i Portugal. Quan va entrar el cònsol belga, l’orquestra va tocar el seu himne i es va victorejar als aliats, però des de la galeria van ser respostos amb visques a Alemanya. A l’instant es va iniciar un enfrontament a cops de puny i cops de bastó, que va involucrar a gran part del públic. Paradoxalment, l’únic ferit de gravetat va resultar ser un dels policies que van entrar a la sala per separar els contendents i que algú li va disparar a boca de canó. Dos anys més tard, la família Soriano va vendre el negoci i el nou propietari va rebatejar la sala com a Teatre Victòria.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

Des del segle XIX els Tres Pins era un lloc d’esbarjo

Publicat

on

La zona de Montjuïc que comença a la carretera de Miramar, just a la banda oposada a la Fundació Joan Miró, i s’enfila muntanya amunt fins a pocs centenars de metres del castell, des del segle XIX és molt coneguda, ja que en la part mitjana hi havia una font, envoltada de pins, que va donar nom a tota la contrada: els Tres Pins.

En aquells moments, quan els barcelonins es veien ofegats per les muralles de la ciutat, però també després del seu enderroc, les fonts de Montjuïc foren espais d’esbarjo i vàlvula d’escapament, on els ciutadans anaven per tenir contacte amb la natura i un lloc on tenir contactes socials. Una de les fonts més importants, a l’hora de fer aquestes fontades –trobades al voltant d’una font per menjar, beure, ballar i passar-hi l’estona– fou la font dels Tres Pins, la més elevada de totes.

Quan a principis del segle XX s’obrí el parc del Tibidabo i el tren va permetre arribar a Vallvidrera, una part dels barcelonins s’hi acostaren; però les fontades a Montjuïc continuaren sent les més populars. I el lloc dels Tres Pins fou famós per ser on anar a menjar truita; possiblement, perquè a molts no els era permès ni tant sols comprar carn, per fer-ne en alguna de les graelles que permetien fer-hi costellades.

El 1913, s’atorga la celebració d’una exposició internacional a Barcelona, inicialment per al 1917, però que no es duu a terme fins el 1929, a causa de la Primera Guerra Mundial. Quan es decideix assumir aquest esdeveniment es decideix de fer la mostra a la muntanya de Montjuïc, i això suposa una severa intervenció humana, en un entorn abans rural i de pedreres: molts edificis de ciutat vella estan fets amb pedra de la muntanya.

Això suposà un fort cop per als espais naturals on hi havia les fonts; i, en concret, bona part de l’espai dels Tres Pins fou la zona on l’Ajuntament hi va posà els vivers on havien de créixer les plantes que després guarnirien l’Exposició Internacional de 1929.

Com passà amb molts dels espais de la Mostra, que inicialment havien de ser provisionals, aquella part dels Tres Pins continuà funcionant com a viver, fins que va esclatar la Guerra Civil, quan restà abandonada.

Fins que el 1942, més de quatre anys després d’haver entrat les tropes franquistes a Barcelona, el consistori establí definitivament el viver municipal dels Tres Pins. Avui, es dedica a la reproducció i creixement de plantes que després enjardinen els jardins i carrers. De la recuperació i restabliment definitiu del viver municipal dels Tres Pins, ara fa 80 anys.

XAVIER RODRÍGUEZ

Continua llegint

Història

El palau de les execucions

Nicomedes Méndez, el botxí més famós de Barcelona, va ajusticiar entre 50 i 80 persones. Al costat de La Pajarera Catalana, actual El Molino, volia obrir el seu propi espectacle sobre el seu ofici

Publicat

on

Per

A finals del segle XIX, a Espanya hi havia cinc botxins titulars. A Madrid actuava Aureo Fernández, a Sevilla hi havia José Fernández, a Burgos exercia Gregorio Mayoral i a Càceres treballava Saturnino de León. Però cap era ni remotament tan popular com el botxí de l’Audiència de Barcelona, Nicomedes Méndez López, que es convertiria en un personatge típic de la ciutat noucentista.

Méndez havia nascut a Haro (La Rioja), el 1842. S’havia casat amb Alejandra Amor, amb qui va tenir dues criatures. Va ser ajudant dels botxins de Madrid i Ciudad Real abans d’aconseguir plaça pròpia. Pel que sembla, el seu veritable ofici era el de sabater, molt comú entre els executors decimonònics, com Gregorio Mayoral i Rogelio Pérez. Es va iniciar com a titular el 1877, quan va ajusticiar a Manresa el bandoler i assaltador de camins Panchamplà, que havia sembrat el terror en aquella comarca.

Amb el temps va adquirir fama de ser un professional molt diligent i orgullós de la feina. Blasco Ibáñez s’hi va inspirar per crear el personatge del botxí Nicomedes Terruño en el seu relat Un funcionario, a qui els sentenciats a mort tenien per un gran home. Malgrat que cobrava un extra de 100 pessetes per execució, va declarar a la premsa estar disposat a exercir de franc i afirmava prestar un gran servei a la societat. Sense estar-hi obligat, de tant en tant es deixava caure per la presó de Reina Amàlia a ajustar i greixar el garrot vil que s’hi custodiava, cosa que no agradava res als funcionaris de presons. Fins i tot va millorar la màquina amb un sistema que va batejar com el ‘‘garrot català’’, capaç de matar amb més eficàcia. Una modificació que es va provar amb èxit per primera vegada a l’execució de Santiago Salvador, el terrorista del Liceu.

La resta del temps, el senyor Méndez era un trist funcionari que cuidava gallines i criava canaris. Vivia amb la dona i els dos fills en una petita torre del barri de La Salut. Habitualment, lluïa una barba espessa, que només s’afaitava quan havia de treballar. Tot i això, el seu ofici també li va portar grans desgràcies familiars. El 1892 la seva filla es va suïcidar en ser abandonada pel seu promès quan aquest es va assabentar del veritable ofici del seu pare. El seu fill es va veure implicat en una agressió a un guàrdia civil i va estar a punt de ser condemnat a mort, cosa que hauria obligat Nicomedes a donar-li garrot; anys després va ser trobat assassinat en estranyes circumstàncies.

Al final de la seva carrera, el botxí Méndez es va convertir en un vellet de poca estatura i aspecte vulgar, sempre amb vestit blau i barret. S’havia jubilat el 1908, després de la mort del terrorista i confident de la policia Joan Rull, que va ser el primer reu executat a la presó Model. De sobte, disposava de massa temps lliure i va començar a freqüentar els bars. Es va aficionar a beure i a explicar a qualsevol anècdotes de la seva professió. En aquella època el Paral·lel era un vast terreny de terra, esquitxat de cases en construcció, barracons de fira i tavernes sinistres on acudia cada cap de setmana la classe obrera a divertir-se. Allà va tenir la seva inspiració: obriria el seu propi espectacle al costat de La Pajarera Catalana (que anys després seria El Molino).

El negoci s’anomenaria el Palacio de les Ejecuciones i Méndez seria la seva estrella. A la porta hi posaria el títol de botxí, el retrat i la partida de naixement. Dins, amb un patíbul i dos maniquins de cera faria demostracions pràctiques dels seus mètodes i narraria les seves millors anècdotes. Incomprensiblement, les autoritats no van considerar la seva proposta gaire encertada i van prohibir que obrís el seu teatret. Frustrat, Nicomedes es va instal·lar a Can Ramón, una de les moltes tasques del carrer Vila i Vilà, on va començar a fer conferències els dimarts, dimecres i dissabtes a les nou del vespre, a canvi de la beguda. Explicava les frases últimes dels reus, les seves reaccions, ensenyava els regals que algun havia fet o els consells rebuts, com el de Santiago Salvador, que li va recomanar deixar aquella feina tan macabre. Afirmava estar segur que Silvestre Lluís, una de les seves últimes víctimes, va morir sent innocent, encara que per això no es podia culpar la justícia.

El botxí més famós de Barcelona va morir el diumenge 27 octubre de 1912, als 70 anys. Segons diverses fonts, hauria executat entre 50 i 80 persones. Quan el seu lloc va quedar vacant molts van ser els que el van sol·licitar, especialment els metges. El vell regnat dels sabaters arribava al final.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

Manolo Sugrañes

Publicat

on

Quan es parla dels temps mítics del Paral·lel cal pensar que moltes de les iniciatives i representacions que van deixar més bon record van ser de poca durada. Un cas emblemàtic és de les esplèndides revistes de Manolo Sugrañes. Sugrañes havia estat cap de claca d’un músic-hall del carrer de la Unió, l’Alcázar Español. Era un home fatxenda, amant de la gresca, i va tenir la sort de convertir-se en ajudant de Ferran Bayés, un empresari que al Principal Palacio de la Rambla muntava revistes inspirades en les de París.

Sugrañes, ja sense Bayés, es va instal·lar al Còmic i va muntar els seus espectacles, tots els quals tenien la particularitat de què els títols sempre comptaven amb sis lletres: Kiss-meYes-YesYou-YouBis-Bis… Es va envoltar de bons professionals, lletristes,  músics, modistes. I viatjava a París per comprar els drets dels espectacles.

El tarannà de Sugranyes i la seva afició a les dones, la beguda i les grans despeses, van contribuir a la davallada dels espectacles i a que perdés el favor del públic. Va estrenar a Madrid, sense massa èxit. Als anys 40 Joaquim Gasa va intentar ajudar-lo. La gran època de les revistes de Sugrañes van ser entre 1926 i 1930. Aquelles inoblidables revistes anaven incorporant i canviant números, així com contractant artistes estrangers, com ara Maurice Chevalier. Hi actuaven figures com Emili Vendrell, Marcos Redondo i d’altres, i escriptors com Sagarra o Amichatis van col·laborar en els textos. Un dels músics més habituals va ser Enric Clarà. Va ser una gran època de la revista, ja que, tot i haver-se fet espectacles semblants, el luxe, la sumptuositat i la categoria de les de Sugrañes no es va poder superar.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021