Connecta amb nosaltres

Història

Batussa al Soriano

El teatre del Paral·lel va ser el focus més violent de les baralles entre aliadòfils i germanòfils durant la Primera Guerra Mundial

Publicat

on

Els barcelonins veien arribar un estiu calent, però en aquells últims dies de juny de 1914 ningú suposava que seria el més càlid i sec de tot el segle XX. Quan es va conèixer l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo, les notícies locals més destacades eren un concurs hípic, l’arribada a port d’un grup de turistes mallorquins i la revetlla de Sant Pere que organitzaven els ducs de Villamediana aquella mateixa nit. Només un mes més tard, els austro-hongaresos van iniciar la invasió de Sèrbia. Les potències europees van cridar als seus reservistes i l’1 d’agost, Alemanya i l’Imperi austro-hongarès li van declarar la guerra a Rússia. Dos dies més tard, els alemanys van atacar França i sense més dilació van envair Bèlgica. Tot el continent es va deixar portar per l’entusiasme, fins al punt que les autoritats espanyoles van donar ordre als cossos de seguretat de reprimir qualsevol manifestació de suport a un o altre bàndol. El país segurament s’anava a declarar neutral, i calia impedir tota complicació diplomàtica. Es va prohibir a la premsa barcelonina instal·lar pissarres a la porta de les redaccions per donar compte de les últimes novetats i es va anunciar que es vigilarien els consolats de les nacions implicades. En el consolat alemany es van formar cues d’entusiastes voluntaris que marxaven a combatre, la qual cosa contrastava amb la discreció amb què el francès va iniciar l’allistament o amb la reserva dels d’Austro-Hongria i Rússia. La comunitat italiana que residia a la Península va confluir a Barcelona per tornar en vaixell al seu país i el seu consolat també es va encarregar de facilitar documentació als naturals dels Balcans.

Retirada de fons bancaris i arribada d’emigrants

En aquelles primeres jornades de guerra es va comunicar que els trajectes en tren entre Barcelona i París quedaven suspesos. Van arribar milers d’emigrants que fugien del conflicte i que van acabar dormint pels carrers. I al port es van començar a concentrar naus de les marines contendents buscant asil. L’atac alemany sobre Bèlgica va provocar una onada de pànic en aquells que tenien inversions en empreses i bancs francesos. Durant dos dies es van formar llargues cues davant la seu del Crédit Lyonnais de la Rambla de Santa Mònica per retirar els fons dels estalviadors. Escenes com aquesta es van repetir en totes les entitats bancàries. Per a l’hostaleria barcelonina començava una edat daurada. La Rambla vessava de transeünts que comentaven les notícies en tots els idiomes i havia estrangers a tot arreu, en els cafès, a les terrasses, als tramvies, als cinemes. Aquell setembre es va commemorar el bicentenari del setge de 1714, per aquest motiu l’Ajuntament va traslladar l’estàtua de Rafael de Casanova a la Ronda de Sant Pere. En aquella cerimònia es va iniciar el costum de les ofrenes florals, tot i que els assistents van acabar celebrant que aquell mateix dia els francesos havien frenat als alemanys davant el riu Marne. Tothom comentava que l’artífex d’aquella victòria era un català de Banyuls, el mariscal Josep Joffre.

Aquell sagnant enfrontament a les portes de París va dividir els barcelonins entre francòfils i germanòfils, de vegades d’una manera absurda; ho va explicar Josep Maria de Sagarra en les seves memòries. Sacerdots i monàrquics anaven amb els alemanys, mentre artistes i intel·lectuals defensaven els aliats. Es van donar casos inversemblants, com el dels metges, que es van posar majorment a la banda d’Alemanya pel prestigi de la seva ciència. Sagarra diu que, en general, la gent del camp era favorable als alemanys, per un profund sentiment anti-francès que procedia de la Guerra de la Independència.

El fet més greu, al Teatre Soriano

A la tardor de 1914 la població estava tan enfrontada que molts menjars familiars acabaven a cops de puny. Corria la veu que els alemanys havien afusellat a ciutadans espanyols després de l’ocupació de Lieja, la qual cosa va provocar moltes baralles. El cas més sonat va tenir lloc a mitjans de novembre al Gran Teatre Soriano del Paral·lel, on es va organitzar una funció benèfica en suport de Bèlgica. Van assistir els cònsols d’Anglaterra, França, Rússia, Sèrbia i Portugal. Quan va entrar el cònsol belga, l’orquestra va tocar el seu himne i es va victorejar als aliats, però des de la galeria van ser respostos amb visques a Alemanya. A l’instant es va iniciar un enfrontament a cops de puny i cops de bastó, que va involucrar a gran part del públic. Paradoxalment, l’únic ferit de gravetat va resultar ser un dels policies que van entrar a la sala per separar els contendents i que algú li va disparar a boca de canó. Dos anys més tard, la família Soriano va vendre el negoci i el nou propietari va rebatejar la sala com a Teatre Victòria.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

Quan anàvem a Ca l’Adroguer

Publicat

on

Aquests dies el barri ha sortit al diari per motius lamentables. Un dels llocs mencionats i inspeccionats ha estat una gelateria del carrer de Blai. En aquell indret, durant molts anys, hi va haver un colmado. Això de colmado no es deia gaire, ni tampoc es mencionaven aquells establiments amb una altra paraula castellana que em resultava misteriosa i encisadora: ultramarinos.

El que tothom, en general, deia, era Ca l’Adroguer. I també es mencionaven els establiments amb el nom de l’amo o responsable. Aquest es deia Cal senyor Quimet, nom del propietari. En seguir el negoci el fill gran es va dir Cal Jaume. El senyor Jaume era de l’edat de la meva mare i es coneixen des de petits. Un germà seu va ser un molt bon ballarí, Josep Ferran, més recordat pels seus alumnes de França que per nosaltres. A casa seva van tenir la grapa de reconèixer les seves qualitats i va poder aprendre amb l’enyorat Magrinyà, director del ballet, avui desaparegut, del Liceu. Josep Ferran va ballar amb la companyia del Marquès de Cuevas i amb la de Roland Petit. En algunes pel·lícules musicals, com ara Papá piernas largas (1955) hi sortia, en el conjunt de ballarins. Més endavant es va dedicar a l’ensenyament i va acabar per retornar a Barcelona.

Durant els anys 80 van començar a tancar moltes botigues del barri i el substrat social va canviar. La gent marxava a d’altres indrets, les botigues petites tancaven, tot té alts i baixos però per poder valorar els canvis s’ha de ser una mica vell i tenir perspectiva. Avui tornem a tenir adroguers, adroguers de tot el món que ofereixen un servei de proximitat imprescindible, sobretot per a la gent gran.

Continua llegint

Història

2 de gener de 1907: Entra en servei l’Hospital Clínic de Barcelona

Avui abasta a més de mig milió d’habitants

Publicat

on

Des de 1401, el principal centre mèdic de la ciutat era l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, entre els carrers de l’Hospital i del Carme. Des de llavors, els estudis de medicina estigueren vinculats amb aquest recinte, fins i tot quan la Universitat de Barcelona fou tancada durant gairebé cent anys. A mitjans del segle XIX, el metge Francesc Salvà creà la càtedra de cirurgia i el doctor Pere Mata propicià la creació d’una nova facultat de Medicina. Així, al tombant del segle XX, la recerca mèdica catalana estava en ple apogeu al voltant de la Facultat de Medicina de l’Hospital de la Santa Creu. El metge Jaume Pi i Sunyer havia creat el primer laboratori de la Facultat; també es fundà el Laboratori Municipal, especialitzat en la recerca bacteriològica; i Santiago Ramón y Cajal va fer la seva productiva estada a Barcelona. La ciutat esdevingué un centre neuràlgic en la investigació mèdica en ginecologia, bacteriologia i fisiologia.

Problemes econòmics

A més, amb l’enderroc de les muralles de la ciutat, es feu sanitàriament necessària la construcció de nous centres hospitalaris a les noves zones d’expansió. El 1879, el claustre de la Facultat demanà a l’Estat la construcció d’un nou hospital universitari; la primera pedra es posà el 1888; però el projecte, de Josep Domènech i Estapà, s’aturà durant un any; i les obres no conclogueren fins el 1901. Per problemes econòmics, l’Hospital Clínic no començà a funcionar fins a inicis de 1907.

Els pacients provenien de classes populars: gent sense recursos que no podia anar a una consulta privada. Al principi, els metges no cobraven, les infermeres eren monges i els primers directors sovint havien de pagar part de les despeses per mantenir-lo en funcionament. De mica en mica, però, el centre anà atraient facultatius prestigiosos. Això es deu al fet que el Clínic era l’hospital de la Facultat de Medicina i s’hi feien les pràctiques.

Altres hospitals

El 1902 es posà la primera pedra del nou hospital de la Santa Creu i Sant Pau, però no entrà en funcionament fins el 1930, amb les instal·lacions modernistes de Domènech i Montaner, al capdamunt de l’avinguda de Gaudí. Mentrestant, el 1914 s’havia obert l’Hospital Municipal d’Infecciosos, a la Barceloneta, actual Hospital del Mar.

El 1955 s’inaugurà la Residencia Sanitaria Francisco Franco, l’actual Hospital Universitari de la Vall d’Hebron. El 1966 s’amplià amb la construcció dels edificis dels nous hospitals: general, traumatologia i maternoinfantil.

Amb els Jocs Olímpics de 1992, l’Hospital del Mar es modernitzà intensivament. I el 2000 l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau inaugurà els seus equipaments nous, al carrer de Sant Quintí en la zona superior a la ubicació anterior. De l’obertura de l’Hospital Clínic de Barcelona, ara fa 115 anys.

Continua llegint

Història

Quarters, districtes, barris i carrers

A Barcelona perduren plaques del primer sistema de numeració de cases i carrers

Publicat

on

Per

Les ciutats no sempre han estat organismes domesticats i codificats que es poden estudiar a Google Maps. A l’origen, les cases no tenien número i els carrers tenien nom però no placa. Si un foraster buscava algú en aquell dèdal de carrerons no li quedava cap altre remei que preguntar. De vegades, l’única manera d’orientar-se era oferir la distància aproximada a un edifici com una església, un palau o una catedral.

Els primers sistemes de numeració apareixen al segle XVIII. Al nostre país, aquesta novetat es va incorporar després de la Reial Cèdula de Carles III de 1769, que ordenava senyalitzar els carrers amb rajoles. A Barcelona aquest sistema es va implantar el 1770 i d’aquells anys encara queden plaques com les que es veuen a la intersecció dels carrers del Call, Sant Domènec del Call i Pas de l’Ensenyança. Una resa: “Quartel nº 3 Isla nº 20”, davant, la seva companya posa: “Quartel nº 4 Isla nº 2”. A més es conserven les que assenyalaven edificis notables, com les de Santa Maria del Mar, l’església de Nostra Senyora de la Misericòrdia (llibreria La Central), la de Santa Àgatha, la col·legiata de Santa Anna, o l’església del Sant Esperit del carrer Nou de Sant Francesc. Aquest sistema va mantenir la vella divisió administrativa medieval en cinc quarters (Palau, Sant Pere, Audiència, Sant Jaume i Arrabal), cadascun compost per vuit barris.

Les rajoles no es van substituir fins al 1847, quan es va organitzar la capital catalana en quatre districtes (Llotja, Sant Pere, Universitat i Sant Pau). El canvi va provocar l’aparició de les modernes lapidetes de marbre blanc, amb les lletres embotides en plom o bronze, del tipus: “Distrito 1º Barrio 3º Calle de Templarios”, “Distrito 2º Barrio 1º Calle de Sto. Domingo del Call”, o “Distrito 3º Barrio 8º Calle de Petritxol”.

En aquells anys ja hi va haver protestes per carrers mal retolats, o amb dues plaques diferents. Els veïns del carrer de la Basea es queixaven que hi havia dos números dotze. El 1857 es va publicar una nova ordenança municipal, que dividia Barcelona en deu districtes. A la nostra ciutat, les plaques d’aquesta època inclouen la divisió a “manzanas” com: “Distrito 1º Barrio 4º Manzana 1 Calle del Call”, “Distrito 3º Barrio 9º Manzana 1º Calle de la Porta-Ferrissa”, o “Distrito 4º Barrio 6º Manzana 1 Calle del Hospital”. Sobre això resulta molt clarificador l’estret carreró del Malnom a Ciutat Vella, on en uns pocs metres es poden veure plaques de diverses èpoques. Aquest sistema es va veure afectat pel projecte de Cerdà, per al qual es va dictar la legislació municipal del 1878 que respectava els deu districtes però incorporant l’Eixample. Aquesta organització es va traduir en nous petits marbres, en els quals passava a primer pla el carrer, i després el districte i el barri: “Plaza de la Verónica Dº de la Lonja Bº de la Trinidad”, “Calle de Ferlandina Dº Universitat Bº del Padró ”, “Plaza del Angel Dº de la Audiencia Bº de la Catedral”, o “Calle del Notariado Dº de la Universitat Bº de Belén”.

Canvis, regulacions i ordenances

Aquesta multiplicitat de models de placa va obligar a una primera operació de neteja el 1885, ja que hi havia rètols il·legibles per la brutícia. Novament es va regular l’organització territorial amb la incorporació dels barris perifèrics (molts conserven números de casa de quan eren localitats independents). Els deu nous districtes eren: Barceloneta/Poblenou, Sant Pere, Llotja/Audiència, Concepció, Drassanes, Sants/Hostafrancs/Les Corts, Gràcia/Sant Gervasi, Horta/Sant Andreu, i Sant Martí de Provençals; dividits al seu torn en 116 barris.

La divisió administrativa va patir nous canvis segons el color polític: Segona República, el franquisme i el primer ajuntament democràtic. Dels dos models franquistes es pot veure la placa que sobreviu al  carrer de la Cucurulla (de metall esmaltat en blau i lletres blanques, com moltes numeracions de finca), i la del Passatge del Comerç (de marbre blanc). La majoria d’aquestes serien substituïdes per les actuals a partir de 1984. Alguna fins i tot es va convertir en projecte artístic, com el cas del projecte Hospital 106 que recorda aquesta direcció desapareguda per l’obertura de la Rambla del Raval, de la qual només queda l’antiga placa entre els números moderns 104 i 108.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021