Connecta amb nosaltres

Història

Fins que el cos aguanti

La Barcelona dels anys vint va viure i va patir una curiosa moda: les maratons de ball

Publicat

on

La fotografia que acompanya aquesta crònica forma part de l’exposició dedicada a Carlos Pérez de Rozas a l’Arxiu Fotogràfic de Catalunya. Parlant el dia de la seva inauguració amb Pablo González (un dels seus tres comissaris al costat de Teresa Ferré i Andrés Antebi), reparem en aquesta imatge; una dona amb cara de circumstàncies, que somriu al fotògraf mentre subjecta al seu desmaiat company. Només sabíem d’ella que es tractava d’una marató de ball, així que en arribar a casa em vaig posar a buscar la història que hi havia darrere.

Aquests concursos de resistència van ser un d’aquells espectacles excèntrics i un tant cafres que es van posar de moda a la dècada de 1920, consistents en una dansa sense interrupció fins que només quedés una parella de peu. El primer que he localitzat data de 1924 i es va celebrar en un envelat situat al costat del Teatre Apolo. Les parelles havien de ballar durant un dia sencer, i oferien a canvi un primer premi de 2.000 pessetes i una copa de plata per al segon. Segons la crònica de La Vanguardia, en acabar el concurs els participants “presentaven un estat llastimós, amb els ulls vidriosos i la cara demacrada”. Setmanes més tard, al Centre Unió Liberal Instructiu d’Hostafranchs es va celebrar un altre ball, encara que aquesta vegada de tan sols 6 hores. A partir d’aquest moment es van succeir diverses iniciatives. Així, al maig de 1927 el campió Antonio Ferrándiz va participar en una competició similar a la sala Nuevo Mundo del Paral·lel; i una setmana després Charles Nicolás va anunciar que ballaria 240 hores sense treva al Teatre Talia.

La necessitat de batre rècords va fer que aquest espectacle deixés de ser un passatemps amable, per esdevenir una forma despietada de guanyar diners. La sala que es va fer més popular amb aquesta classe de campionats va ser el Teatre Olympia, a la cantonada entre Ronda de Sant Pau i el carrer Aldana. Era un edifici d’estructura de ferro amb capacitat per a 6.000 espectadors, que va acollir els primers concerts de xarleston i jazz celebrats a Barcelona. El seu empresari, Doroteo de Carlos, va pactar amb l’organitzador Alfredo Mucci una primera marató el 1931 que va reunir diversos ballarins professionals de mig Europa. Aquest primer campionat del món va ser molt comentat, ja que per accelerar el final es va decidir reduir el temps que disposaven els participants per descansar. Al març de l’any següent es va convocar una segona prova a la mateixa sala, aquest cop a càrrec de l’empresa Sanvera. I al febrer de 1933, a imitació del concurs de 1.115 hores que ja havia celebrat al madrileny Circo Price, la promotora Nohr va convocar a l’Olympia una tercera competició de 1.000 hores seguides de ball. Però la premsa va titllar la idea d’aberració, i finalment el governador civil la va suspendre abans de començar.

La foto de Pérez de Rozas pertany al quart torneig a l’Olympia, celebrat entre febrer i març de 1934. El van titular Marathon Dance Sprint, i van oferir un premi de 20.000 pessetes. L’organitzador Mucci va portar una sèrie de campions europeus d’aquesta especialitat, entre els quals destacaven la sueca Helline (de dos metres d’altura), a qui van aparellar amb el baixet Massip. La competició va començar a mitjanit del 13 de febrer, els concursants disposaven d’un descans de 15 minuts per hora, i s’organitzaven gales regularment per atraure més públic, amb grans orquestres, cotilló i batalles de fruites. Als ballarins que es quedaven sense parella els deien vidus, aquests podien seguir i formar nova parella amb una vídua. Alguns espectadors oferien diners a canvi que aquests esgotats ballarins es marquessin un fox o un vals. El periodista Sempronio va comentar l’espectacle a la revista Mirador, dient que aquests incentius només servien “per satisfer el pòsit de sadisme que hi ha al fons dels seguidors del concurs”.

Tot semblava anar bé, fins que la matinada del 6 de març la policia va suspendre el campionat als 21 dies d’haver començat. Els participants van denunciar a Mucci, que va ser detingut i jutjat. Ningú va cobrar el premi, i l’Olympia va haver d’organitzar una gala benèfica a favor dels damnificats. Un dia més tard es va acomiadar als participants estrangers amb un sprint forcing de “vals al límit, a l’estil americà”. Va ser l’última marató de ball que es va celebrar a Barcelona, ​​encara que molts anys més tard Sempronio rememoraria el campionat que el 1938 va guanyar Massip a la ciutat de Marsella, després de ballar durant 1.658 hores ininterrompudes. El cronista dubtava dels tints dramàtics que embolicaven aquests tornejos, i explicava que a l’acabar la seva entrevista li va preguntar al campió si havia patit molt. Aquest li va respondre que encara va fer un sprint de valsos que va durar quatre hores, i que al sortir de la sala va anar a celebrar-ho amb els amics (deia el ballarí que la gresca es va allargar encara 24 hores més). Això és resistència, i la resta tonteries.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

El Patio del Farolillo

Al Poble Espanyol, durant l’Exposició Universal de 1929, es va reproduir l’ambient dels tablaos del Paral·lel

Publicat

on

Per

El cabaret, en la seva versió més flamenca i andalusa, va tenir també la seva presència destacada a Montjuïc durant els dies de l’Exposició de 1929. Va ser a l’emblanquinat barri andalús del recinte del Poble Espanyol, concretament a l’edifici que reproduïa una casa típica del poble de Peñaflor (Sevilla), davant d’una reproducció de la font de Tarifa (Cadis), on es va habilitar un local anomenat El Patio del Farolillo, que recreava els ambients dels tablaos de les Rambles i el Paral·lel.

La història d’aquest local no es pot separar de la figura de la cançonetista i vedette Rosita Rodrigo (1896-1959), una artista valenciana nascuda a la localitat de La Llosa de Ranes (La Costera) amb el nom de Rosa de Lima Rodrigo Gómez que ja havia triomfat al Teatre Cómico del Paral·lel. Una dona que, segons diuen, desprenia una simpatia i un carisma excepcionals sobre l’escenari i que duia en el seu currículum algun escàndol passional. Deien que Rosita va haver de marxar de València quan esdevingué la protagonista involuntària d’una acalorada discussió durant una tarda de toros entre l’artista Tadeo Villalba i el noble José Fernando Hernández. La trifulca es va saldar amb l’assassinat de l’aristòcrata a mans del tal Tadeo Villalba. A la Rosita, que ja havia actuat a l’Argentina a finals dels anys 1910’s, se li atribuïen també idil·lis mai confirmats del tot amb el general Primo de Rivera i fins tot amb el mateix rei Alfons XIII.

Desaparició després de l’Exposició

El Patio del Farolillo va complir la seva missió d’animar les nits de l’any llarg que va durar l’exposició  i després desaparegué del mapa del Poble Espanyol. Allà hi van actuar nit rere nit artistes com Pepita Oriente, Encarnita la Sevillana, Virtudes la Sevillanita, el Niño de Triana, el Niño de Lucena, el Gran Tovalo, o Micaela la Mendaña.

Rosita, que va ser la gerent i relacions públiques d’aquell local, continuaria després la seva carrera com artista, amb una certa projecció internacional i va sobreviure durant el franquisme instal·lada a Barcelona fins la seva mort a l’any 1959.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

El Teatre Victòria, joia del Paral·lel

Publicat

on

Fa pocs dies BTV va emetre una pel·lícula d’Enjòlit, de finals dels anys 50, Cita impossible, d’Antonio Santillán. Algunes escenes estaven filmades al teatre Victòria, s’hi podien veure escenes de revistes dels Vienesos, i Gustavo Re, actor de la companyia que va viure al nostre barri, interpretava un divertit personatge.

El Victòria va substituir el Pavelló Soriano, fundat pels germans d’aquest nom, s’hi feien espectacles diversos i subhastes de productes tèxtils que es promocionaven amb un famós orgue instal·lat a l’entrada. L’any 1905 es va construir el teatre que va ocupar l’antic Palacio Trianon on s’havia presentat La Chelito. S’hi va fer revista, varietats i fins i tot Santiago Rusiñol hi va estrenar un vodevil amb l’explícit títol El senyor Josep falta a la dona. L’any 1916 hi va haver canvi de propietaris i es va dir Teatre Victòria. El va inaugurar la companyia de Josep Santpere. També s’hi va fer teatre més seriós i sarsuela, amb figures com Vendrell o Marcos Redondo.

Al Victòria si hi ha fet gèneres diversos, revista frívola i coses de categoria que van portar al Paral·lel gent de tota la ciutat i de més enllà. És va anar ampliant  i reformant, amb el pas del temps. Hi van actuar artistes com Sara Montiel, Serrat, Peret o Capri. Es van fer tantes coses que caldria un llibre sencer per explicar-les. L’any 1986 Dagoll Dagom, El Tricicle i ANEXA  el van comprar i s’hi van estrenar molts espectacles musicals. Va acollir òpera quan el Liceu es va incendiar i reconstruir. Fa poc temps se’l va quedar el Mago Pop i el que em sembla màgic de veritat és que continuï viu, en actiu i programant espectacles interessants.

Continua llegint

Història

Cinema i famosos a la plaça del Sortidor

Publicat

on

Durant uns dies, a principis dels anys seixanta del segle passat, en sortir de l’escola de les Monges Franciscanes, les nenes d’aleshores vam viure una interessant experiència. A la placeta hi filmaven una pel·lícula. L’actor més conegut, per a nosaltres, que érem unes criatures, era Tony Leblanc. Després he sabut que hi sortia més gent famosa: Alady, Julián  Mateos, Lilian de Celis, Antonio Garisa… Per la plaça hi van penjar cartells fent veure que érem a Madrid. La dirigia Miguel Lluch i en el guió hi va intervenir Carlos Arniches. No va ser una gran pel·lícula, la veritat, però per a nosaltres, aleshores, el món del cinema era mític. Explicava la història d’un barber que volia que els seus fills, noi i noia, arribessin a ser estrelles, el xicot com a torero i la noia com a cantant.

El millor d’aquella pel·lícula, avui, per als poble-sequins, és que hi podem veure la plaça del Sortidor com era aleshores, la barberia era autèntica i s’hi pot retrobar la famosa barraqueta de llaminadures i gelats del senyor Isidre. I el bar Jeniu, un dels establiments que ha conservat més l’aspecte del passat. Hi sortien algunes persones del barri, com ara una jove carnissera del carrer de Blasco de Garay, molt ben plantada. El cinema, aleshores, era una mena de mite que embolcallava amb el seu misteri tota la gent que s’hi dedicava. Al Paral·lel teníem els Estudis Iquino, on també anàvem a badar per si ens ensopegàvem amb alguna estrella ni que fos de volada modesta. Las estrellas no és avui un títol gaire recordat però se’n pot trobar alguna còpia si es busca amb afició. El seu valor, avui, és més documental que no pas cinematogràfic.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2021 Zona Sec.