Connecta amb nosaltres

Història

Fins que el cos aguanti

La Barcelona dels anys vint va viure i va patir una curiosa moda: les maratons de ball

Publicat

on

La fotografia que acompanya aquesta crònica forma part de l’exposició dedicada a Carlos Pérez de Rozas a l’Arxiu Fotogràfic de Catalunya. Parlant el dia de la seva inauguració amb Pablo González (un dels seus tres comissaris al costat de Teresa Ferré i Andrés Antebi), reparem en aquesta imatge; una dona amb cara de circumstàncies, que somriu al fotògraf mentre subjecta al seu desmaiat company. Només sabíem d’ella que es tractava d’una marató de ball, així que en arribar a casa em vaig posar a buscar la història que hi havia darrere.

Aquests concursos de resistència van ser un d’aquells espectacles excèntrics i un tant cafres que es van posar de moda a la dècada de 1920, consistents en una dansa sense interrupció fins que només quedés una parella de peu. El primer que he localitzat data de 1924 i es va celebrar en un envelat situat al costat del Teatre Apolo. Les parelles havien de ballar durant un dia sencer, i oferien a canvi un primer premi de 2.000 pessetes i una copa de plata per al segon. Segons la crònica de La Vanguardia, en acabar el concurs els participants “presentaven un estat llastimós, amb els ulls vidriosos i la cara demacrada”. Setmanes més tard, al Centre Unió Liberal Instructiu d’Hostafranchs es va celebrar un altre ball, encara que aquesta vegada de tan sols 6 hores. A partir d’aquest moment es van succeir diverses iniciatives. Així, al maig de 1927 el campió Antonio Ferrándiz va participar en una competició similar a la sala Nuevo Mundo del Paral·lel; i una setmana després Charles Nicolás va anunciar que ballaria 240 hores sense treva al Teatre Talia.

La necessitat de batre rècords va fer que aquest espectacle deixés de ser un passatemps amable, per esdevenir una forma despietada de guanyar diners. La sala que es va fer més popular amb aquesta classe de campionats va ser el Teatre Olympia, a la cantonada entre Ronda de Sant Pau i el carrer Aldana. Era un edifici d’estructura de ferro amb capacitat per a 6.000 espectadors, que va acollir els primers concerts de xarleston i jazz celebrats a Barcelona. El seu empresari, Doroteo de Carlos, va pactar amb l’organitzador Alfredo Mucci una primera marató el 1931 que va reunir diversos ballarins professionals de mig Europa. Aquest primer campionat del món va ser molt comentat, ja que per accelerar el final es va decidir reduir el temps que disposaven els participants per descansar. Al març de l’any següent es va convocar una segona prova a la mateixa sala, aquest cop a càrrec de l’empresa Sanvera. I al febrer de 1933, a imitació del concurs de 1.115 hores que ja havia celebrat al madrileny Circo Price, la promotora Nohr va convocar a l’Olympia una tercera competició de 1.000 hores seguides de ball. Però la premsa va titllar la idea d’aberració, i finalment el governador civil la va suspendre abans de començar.

La foto de Pérez de Rozas pertany al quart torneig a l’Olympia, celebrat entre febrer i març de 1934. El van titular Marathon Dance Sprint, i van oferir un premi de 20.000 pessetes. L’organitzador Mucci va portar una sèrie de campions europeus d’aquesta especialitat, entre els quals destacaven la sueca Helline (de dos metres d’altura), a qui van aparellar amb el baixet Massip. La competició va començar a mitjanit del 13 de febrer, els concursants disposaven d’un descans de 15 minuts per hora, i s’organitzaven gales regularment per atraure més públic, amb grans orquestres, cotilló i batalles de fruites. Als ballarins que es quedaven sense parella els deien vidus, aquests podien seguir i formar nova parella amb una vídua. Alguns espectadors oferien diners a canvi que aquests esgotats ballarins es marquessin un fox o un vals. El periodista Sempronio va comentar l’espectacle a la revista Mirador, dient que aquests incentius només servien “per satisfer el pòsit de sadisme que hi ha al fons dels seguidors del concurs”.

Tot semblava anar bé, fins que la matinada del 6 de març la policia va suspendre el campionat als 21 dies d’haver començat. Els participants van denunciar a Mucci, que va ser detingut i jutjat. Ningú va cobrar el premi, i l’Olympia va haver d’organitzar una gala benèfica a favor dels damnificats. Un dia més tard es va acomiadar als participants estrangers amb un sprint forcing de “vals al límit, a l’estil americà”. Va ser l’última marató de ball que es va celebrar a Barcelona, ​​encara que molts anys més tard Sempronio rememoraria el campionat que el 1938 va guanyar Massip a la ciutat de Marsella, després de ballar durant 1.658 hores ininterrompudes. El cronista dubtava dels tints dramàtics que embolicaven aquests tornejos, i explicava que a l’acabar la seva entrevista li va preguntar al campió si havia patit molt. Aquest li va respondre que encara va fer un sprint de valsos que va durar quatre hores, i que al sortir de la sala va anar a celebrar-ho amb els amics (deia el ballarí que la gresca es va allargar encara 24 hores més). Això és resistència, i la resta tonteries.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

Manolo Sugrañes

Publicat

on

Quan es parla dels temps mítics del Paral·lel cal pensar que moltes de les iniciatives i representacions que van deixar més bon record van ser de poca durada. Un cas emblemàtic és de les esplèndides revistes de Manolo Sugrañes. Sugrañes havia estat cap de claca d’un músic-hall del carrer de la Unió, l’Alcázar Español. Era un home fatxenda, amant de la gresca, i va tenir la sort de convertir-se en ajudant de Ferran Bayés, un empresari que al Principal Palacio de la Rambla muntava revistes inspirades en les de París.

Sugrañes, ja sense Bayés, es va instal·lar al Còmic i va muntar els seus espectacles, tots els quals tenien la particularitat de què els títols sempre comptaven amb sis lletres: Kiss-meYes-YesYou-YouBis-Bis… Es va envoltar de bons professionals, lletristes,  músics, modistes. I viatjava a París per comprar els drets dels espectacles.

El tarannà de Sugranyes i la seva afició a les dones, la beguda i les grans despeses, van contribuir a la davallada dels espectacles i a que perdés el favor del públic. Va estrenar a Madrid, sense massa èxit. Als anys 40 Joaquim Gasa va intentar ajudar-lo. La gran època de les revistes de Sugrañes van ser entre 1926 i 1930. Aquelles inoblidables revistes anaven incorporant i canviant números, així com contractant artistes estrangers, com ara Maurice Chevalier. Hi actuaven figures com Emili Vendrell, Marcos Redondo i d’altres, i escriptors com Sagarra o Amichatis van col·laborar en els textos. Un dels músics més habituals va ser Enric Clarà. Va ser una gran època de la revista, ja que, tot i haver-se fet espectacles semblants, el luxe, la sumptuositat i la categoria de les de Sugrañes no es va poder superar.

Continua llegint

Història

Estaven al palau de la Química de l’Exposició

Maig de 1932 Es roda el primer film als nous estudis Orphea

Publicat

on

L’octubre de 1927 s’estrenà el primer film sonor, El cantant de jazz. El 1931 entraren en servei els Estudis Trilla-La Riva Estudios Cinematográficos Españoles, que inicialment eren només estudis de doblatge i a partir de 1935 foren estudis de filmació, al palau de la Metal·lúrgia de Montjuïc; fins el 1956 quan l’espai fou incautat per l’Ajuntament de Barcelona i en cessà l’activitat.

El novembre de 1930 es fundà a París la productora cinematogràfica Orphéa Films; i el maig de 1932 entren en servei els Estudis Orphea, els primers sonors de tot l’estat espanyol, situats a l’antic Palau de la Química a Montjuïc.

El primer film sonor portava per títol Pax; però la deficient qualitat fa que els tècnics considerin com a primera pel·lícula sonora totalment parlada i cantada, en castellà, un altre film del mateix any, Carceleras, també rodada als Orphea.

En tota la seva existència, 1932-1962, l’activitat fou intensiva i molt productiva: fou el lloc de filmació de la primera pel·lícula completament en català, El cafè de la Marina; i durant la República foren també distribuïdors i productors de documentals.

En esclatar la Guerra Civil els estudis foren intervinguts pel sindicat anarquista CNT. En aquest període es realitzaren reportatges de guerra i el cinema s’utilitza com a arma política en temps bèl·lics; també s’hi rodaren films revolucionaris d’ideologia anarquista, com Aurora de EsparanzaBarrios Bajos o Liberación. Però el fracàs d’aquesta  mena de pel·lí féu necessari que la producció tingués un caràcter comercial.

El 1939, amb l’entrada de les tropes franquistes, els Orphea passaren a ser propietat municipal, encara que gestionats en règim de lloguer. Els vencedors imposaren la seva ideologia feixista i els Orphea fan una producció de cinema patriòtic d’acord amb aquestes directrius; tot i que s’hi continuaren fent comèdies i pel·lícules més populars amb la intenció d’entretenir i fer pensar poc els espectadors.

Als anys 40 s’hi modernitzen equipaments i s’hi rodà el primer film en color a l’estat, En un Rincón de España; pel·lícules en relleu, i el primer olorós del món: Scent of Mystery. El 1950, els Orphea comptaven amb dos platós, una piscina per a escenes subaquàtiques, equipació lumínica, sales de sonorització i muntatge, etc.

Quan s’hi estava rodant La bella Lola, 28 de juny de 1962, es produí un important incendi que destruí totalment el palau i que acabava amb 30 anys d’existència dels Orphea, on s’havien rodat més de 200 pel·lícules. Tot i els intents de reconstrucció poc després es van crear els Estudis Balcázar, a Esplugues; i els Iquino, al Paral·lel, que  feren que s’abandonés el projecte. Avui dia, on hi havia hagut el Palau de la Química i els Orphea hi ha un aparcament per a cotxes i autobusos de turisme. De la posada en marxa dels estudis cinematogràfics Orphea, ara fa 90 anys.

Continua llegint

Història

Taller Baldufa

A escassos 150 metres del Paral·lel aquesta societat privada es dedicava a fomentar la gresca i el ball

Publicat

on

Per

A la segona meitat del segle XIX varen començar a proliferar les societats culturals privades que a la vegada constituïen associacions dedicades a fomentar la gresca i el ball. Entre aquestes, per la seva durada i popularitat, hi va destacar la coneguda com a Taller Baldufa. Tot i que el seu primer local conegut va ser al carrer Beat Oriol número 4, la seu que durant més anys va acollir el Taller Baldufa va ser el primer pis del número 6 del carrer de les Tàpies.

Certament la fundació d’aquest taller es remuntava a l’any 1865 com a continuació del clausurat Taller Rull que el 1864 havia estat tancar per ordre de l’autoritat governativa. La Baldufa va ser presentada com a societat humorística i fou a partir de 1870 quan s’instal·là a Tàpies 6, on va viure els seus millors anys d’esplendor i notorietat dins el món de les societats dedicades al cultiu del ball, la gresca i les festes de disfresses.

Del Baldufa hi destacaven les seves targetes d’invitació, que generalment presentaven un alt contingut eròtic en els seus dibuixos i que portaven de corcoll a les autoritats. La seva millor època va ser durant la dècada dels 1880’s i els balls de disfresses i màscares la seva activitat més popular.

Van formar part del Taller Baldufa personalitats de la cultura i l’art com el dibuixant i litògraf Eusebi Planas (1833-1897), el pintor i gravador Simó Gómez Polo (1845-1880) o el pintor i autor teatral Modest Urgell (1839-1919). Però també la freqüentaren altres persones com la més tard coneguda com la vampira del Raval, Enriqueta Martí.

Cal precisar també que altres societats com La Gralla o La Estudiantina celebraven també els seus balls i festes al local de La Baldufa i quan aquesta es va dissoldre al 1884, el local del carrer de les Tàpies número 6 va continuar en actiu acollint les festes d’una altra societat, La Caldera, fundada el 1882. La vida d’aquest local es va perllongar fins el 1890.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021