El centre LGTBI de Barcelona acull, fins el 31 de gener, l’exposició ‘Flors de tardor’, de la fotògrafa polaca Hanna Jarzabek. A la planta baixa del centre i amb accés gratuït, les imatges narren la història de diverses persones grans que formen part del col·lectiu i visibilitza el risc que aquestes tenen “de tornar a l’armari en la vellesa”. Així ho explica l’artista, que denuncia que el context d’aquesta etapa és socialment molt asexual, “es dona per suposat que ja no es viu la sexualitat i encara menys que aquesta és homosexual”.

Aquesta exposició ja ha circulat per diversos centres des que va ser produïda el 2014, gràcies a una beca que la fotògrafa va rebre del programa Unzip Arts Visuals, del Prat del Llobregat. La idea neix de les seves impressions sobre la situació del col·lectiu a la ciutat de Barcelona; “em va sobtar que, tot i que Espanya és un dels països més avançats pel que fa a la legislació, les persones grans lgtbi són totalment invisibles”. La fotògrafa expressa que, des de 2014, aquesta realitat no ha canviat gaire i confia en projectes com el seu per visibilitzar-la.

‘Flors de tardor’ compta també amb la projecció d’un documental de vint minuts en què els i les testimonis que ella fotografia parlen davant la càmera. Per a Jarzabek, la imatge transmet més que el text; com explica al Zona-sec, veure una situació serveix per “crear més sensibilitat, consciència i empatia”. En aquesta línia, l’exposició ha estat acompanyada de debats i xerrades per a afavorir la reflexió. La fotògrafa reivindica que el que més li interessa és que “la gent se n’adoni que en les residències i en les cases per a persones grans hi ha molta homofòbia ja que es dona per suposat que tothom és heterosexual”.

El títol de l’obra fa referència a la pel·lícula titulada El hombre llamado flor de otoño, un dels primers llargmetratges, després de la dictadura franquista, que tracta temes vinculats a l’homosexualitat. Hanna Jarzabek dona molta importància al context històric de les persones que fotografia, la majoria no van poder viure plenament fins la mort del dictador i ara, en la vellesa, han tornat a perdre la seva llibertat.

En deu anys, l’escriptor i editor Marc Moreno (Barcelona, 1977) ha traçat una carrera literària capaç de forjar una veu personal inconfusible on el suspens serveix de vehicle narratiu d’una mirada crítica que denuncia les baixes passions humanes per a aconseguir diners i poder, sense importar a qui hagin de trepitjar.

Si encara no heu llegit cap obra seva, us recomano que visiteu tan aviat com us sigui possible la vostra llibreria de referència o la biblioteca més propera i aconseguiu un exemplar de, per exemple, Temps de rates (La Magrana, 2017, guanyadora del VIII premi Crims de Tinta), Escapisme (Més Llibres, 2020), Independència d’interessos (2013), Els silencis dels pactes (2014), Contra l’aparador (2015) o Després de la vergonya (2021), aquests quatre darrers publicats a Llibres del Delicte –la que a dia d’avui és, possiblement, la millor editorial de literatura negra en català–.

En aquesta darrera obra, hi trobareu la història d’en Pau, un home que decideix deixar enrere la seva dona, la Sandra, i un vailet de dos anys perquè s’ha enamorat perdudament d’una persona que acaba de conèixer, la Lluna. En Pau trenca la relació i, tot just sortir de l’edifici, un Mitsubishi Eclipse l’atropella. Quatre anys en coma després, en Pau es desperta a l’hospital amb els seus pares al costat, però no hi ha cap rastre ni de la Lluna, ni de la Sandra, ni del seu fill. El protagonista de la novel·la haurà de sobreposar-se a les seqüeles físiques i psicològiques que pateix per descobrir què va passar la nit en què va ser atropellat: Va ser realment una dissortada coincidència, un accident de trànsit més o algú va intentar fer-li mal o, fins i tot, acabar amb la seva vida?

Deixeu-vos atrapar per aquest domestic noir i no us en penedireu gens!