Connecta amb nosaltres

Història

Paral·lel, una estació d’enllaç que compleix 52 anys

El 17 de juny de 1970, fa ara 52 anys, la línia 3 del metro es prolongava des de Drassanes fins a la nova estació de Paral·lel

Publicat

on

Batejada originalment amb el nom de Pueblo Seco, l’entrada en servei de l’estació que avui coneixem com a Paral·lel va ser el resultat d’una nova prolongació de la línia 3 del metro (Lesseps–Drassanes). Una obra que va haver de superar les nombroses dificultats que presentava un terreny sorrenc i les filtracions d’aigua provocades per la proximitat del mar.

La línia 3 és la denominació que va passar a tenir la línia I del Gran Metropolità arran de la municipalització de la xarxa i de la posterior fusió amb el Metro Transversal, després de la qual es va haver de renovar i ampliar, ja que tant els trens que prestaven servei con els túnels i estacions havien quedat molt desfasats. La primera d’aquestes actuacions va ser la prolongació de poc més de 630 metres fins a la nova estació de Drassanes, a la qual seguiria la construcció d’un segon tram de 627 metres per arribar al Poble-sec.

Una estació compartida

La construcció del nou tram fins a l’estació de Paral·lel va resultar molt laboriosa. Part del seu traçat estava sota el nivell freàtic i les filtracions d’aigua constants i el terreny, molt arenós, tampoc ajudaven. A més, es va haver d’enderrocar una part del túnel de la que havia de ser la prolongació subterrània del Funicular de Montjuïc fins a la Rambla, un projecte que no va tirar endavant.

L’estació de Paral·lel està situada a 9 metres de fondària a l’avinguda del mateix nom, entre la ronda de Sant Pau i el carrer Nou de la Rambla, i disposa de dos nivells i un passadís d’enllaç amb l’estació inferior del Funicular de Montjuïc. Originàriament, l’equipament comptava amb dos vestíbuls i dues andanes, però l’any 1997 s’hi van afegir dues noves andanes per donar servei a la línia 2, de la qual és també inici i final i amb la qual comparteix els accessos i la resta d’instal·lacions.

Durant un temps va dir-se 3B

Com a curiositat, cal destacar que l’any 1975 es va prolongar la línia 3 des de Paral·lel fins a Zona Universitària. No obstant, aquest nou tram va denominar-se línia 3B, ja que el gàlib i la diferent presa de corrent obligaven a fer un transbordament d’una andana a l’altra per continuar el recorregut. Aquesta situació va durar fins al 1982, amb la unificació de tota la línia, moment en què l’estació de Paral·lel va prendre també definitivament el seu nom actual.

La darrera intervenció que s’ha fet a l’estació data de l’any 2017, quan s’hi va realitzar una rehabilitació completa per resoldre diversos aspectes estructurals i millorar la ventilació, la funcionalitat dels espais i els accessos.

REDACCIÓ (Font: TMB)

Continua llegint

Història

10 de juny de 1975: Obre la Fundació Joan Miró de Montjuïc

Publicat

on

Joan Miró i Ferrà (1893-1983) neix al passatge del Crèdit, proper al carrer de Ferran. Tota la seva vida gira entre la seva ciutat, Barcelona; la de la seva dona Pilar Juncosa, Palma de Mallorca; i París, com a centre de creació artística mundial de la primera meitat del segle XX.

 Barcelona és el lloc de generació de la seva empenta artística personal, en els més diversos àmbits: pintor, escenògraf, dissenyador, escultor, ceramista, gravador…

Sempre en contacte amb tots els creadors del moment, el 1920 viatja a París, en una ciutat d’entreguerres on els moviments d’avantguarda viuen el conflicte de l’art figuratiu amb l’art emergent surrealista i les primeres abstraccions. El punt referencial parisenc roman en la seva difusió pel món; però cap als anys cinquanta el pol d’atracció de Nova York també esdevé important en la seva carrera creativa.

El tercer lloc, Mallorca, és especialment important després de la guerra civil, quan s’hi refugia mig d’amagat, el marit de la Pilar, pel fet d’haver-se significat activament antifranquista des de l’esclat del conflicte. Cap als anys cinquanta hi adquireix una finca, i el seu amic i arquitecte racionalista, Josep Lluís Sert, li fa el nou estudi. Anys després, a Son Boter, hi fa un segon estudi, on treballa fins a la seva mort. Aquí, el 1992 Moneo edifica la Fundació Miró de Mallorca.

Veiem així que l’artista viu diverses fases d’uns canvis creatius mundials, que es reflecteixen en l’evolució de les seves obres de tot ordre. No cal dir que a la Barcelona franquista dels anys quaranta fins als setanta, totes les inquietuds creatives que passen al món queden ocultes a la vida quotidiana dels catalans del moment. Per això, el maig de 1971, un grup de persones interessades a donar a conèixer l’obra de Miró, però també tots els moviments creatius generats aquell segle, constitueixen la Fundació Joan Miró, Centre d’Estudis d’Art Contemporani.

Un cop l’Ajuntament barceloní en determina la ubicació, l’actual del passeig de Miramar, entre la plaça del Manelic i els jardins de Laribal; l’edifici de la seu, el dissenya Josep Lluís Sert i s’inaugura el 10 de juny de 1975. Posteriorment, el 1988, l’edifici fa una ampliació, a càrrec de Jaume Freixa, deixeble de Sert.

En aquests cinquanta anys, la Fundació ha complert la fita proposada pels amics de Joan Miró que la van crear, perquè un gran nombre de creadors de diversos àmbits s’han pogut conèixer i estudiar, a partir de les exposicions i activitats dutes a terme: Matisse, Picasso, Joaquim Gomis, Lee Miller, Ito Shinsui, Duchamp, Brossa, el GATCPAC, Alfons Borrell, Pollock, Sean Scully, Carles Santos, Chillida, Peter Greeaway, Fernand Léger, Rothko, Català Roca, Paul Klee, André Ricard, Le Corbusier, Magritte…

A les acaballes del franquisme sorgia una entitat per redreçar quaranta anys de desconeixement de la creativitat artística universal, a la nostra ciutat. De l’obertura de la Fundació Joan Miró, ara fa 50 anys.

Continua llegint

Història

El Poble Espanyol

Publicat

on

Per

Una de les construccions que va portar més visitants a l’Exposició Internacional de Barcelona l’any 1929 va ser l’anomenat Poble Espanyol. Tot i que no es pot concretar d’on va sorgir la idea original, la primera proposta feta per Miquel Utrillo i Xavier Nogués el 1924 va ser rebutjada i duia el nom d’Iberona.

Posteriorment, l’any 1926, es va tornar a parlar de la idea i aleshores va ser acceptada. Va ser quan, a proposta de Lluís Plandiura, els arquitectes Francesc Folguera i Ramon Reventós s’incorporarien als ideòlegs originals.

Es deia Pueblo Típico Español, però finalment va quedar com Pueblo Español. Aquell equip de quatre persones va recórrer Espanya amb un cotxe Hispano Suiza de 7 places recollint fotografies i dibuixos; durant el primer viatge, el setembre de 1927, de 30 dies de duració per Catalunya, Aragó, Navarra, País Basc, Cantàbria, Astúries, Galícia, Castella i Lleó, Madrid, Castella la Manxa, Extremadura i el País Valencià, passaren per 700 poblacions i en visitaren 137; el segon viatge, al novembre del mateix any, va ser de dotze dies per Catalunya i Aragó, i el tercer i últim viatge, el maig de 1928 (amb les obres començades) va ser de 21 dies visitant Andalusia, ja que Alfons XIII hi trobava a faltar la representació andalusa.

El que realment va donar forma al projecte va ser la conjunció de la visió de dos artistes, Utrillo i Nogués, amb la concreció tècnica de dos arquitectes, Folguera i Reventós. Finalment, va quedar dividit en sis espais regionals (castellà-extremeny, basc-navarrès, català-valencià-balear, aragonès, gallec i andalús), en una estructura molt ben pensada i amb una orientació artística molt treballada, on havien de tenir presència els elements d’un poble normal, com la plaça Major, l’església, l’ajuntament, el carrer Major, les fonts, les escales, les botigues, els carrers, etc.

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint

Història

Països a l’Exposició Internacional de Barcelona 1929

Publicat

on

Per

Fins aleshores, les exposicions es podien fer de dues maneres: per temàtica o per països (també anomenades per banderes). En el cas de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 va ser una combinació de totes dues. Bàsicament, va ser una exposició temàtica, però alguns països van construir el seu propi pavelló institucional.

La participació estrangera va ser pràcticament europea, perquè a causa de la coincidència amb l’Exposició Iberoamericana de Sevilla, també celebrada el 1929, el Govern espanyol de Primo de Rivera va obligar tots els països iberoamericans a anar a Sevilla en lloc de Barcelona; només dos països, Portugal i els Estats Units, van estar presents a Barcelona com a Cambra de Comerç i no com país.

Alemanya, Itàlia, Dinamarca, Suècia, Hongria, Bèlgica, Romania, Sèrbia–Croàcia-Eslovènia, França i Noruega van construir pavellons oficials, que no tenien fonaments i que s’havien d’enderrocar un cop finalitzada l’Exposició. Ocupaven una superfície d’uns 15.000 m², majoritàriament instal·lats a l’anomenada avinguda Internacional (foto). Al mateix temps, aquests països també exposaven en cada un dels espais i pavellons temàtics de l’Exposició, on també estaven representats Àustria, Txecoslovàquia, Finlàndia i Suïssa.

També hi van tenir representació comercial Holanda, el Regne Unit i el Japó, juntament amb els citats EUA i Portugal.

Les representacions estrangeres ocupaven un espai de 70.000 m² de l’Exposició escampats per tot el recinte i en pavellons de la muntanya de Montjuïc. Alemanya era la que ocupava més espai, amb un total de 17.562 m², tot i que fou França la que va aportar més expositors a l’esdeveniment, amb 1.801 dels gairebé 4.000 expositors.

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024