Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Frank Capdet: “‘Golfus de Roma’ és un espectacle en la seva forma més genuïna’’

Frank Capdet (Barcelona, 1971) és l’actor i veí del Paral·lel que interpreta a Hysterium a l’obra Golfus de Roma, la comèdia musical en català guardonada amb sis Premis Tony que ha estat estrenada recentment al Teatre Condal de Barcelona. Amb una llarga trajectòria en què ha passat per televisió, cinema i teatre, Capdet ha estat nominat cinc cops com a Millor Actor de Teatre Musical als Premis Butaca i ha participat d’obres com La Bella y la Bestia, La Venganza de Don Mendo o La pell de brau, entre moltes altres.

Publicat

on

‘Golfus de Roma’ és una adaptació de tres obres de Plaute, com ha estat adaptar un clàssic romà al segle XXI?
Hem d’entendre que ens ubiquem a l’Antiga Roma, encara hi ha esclaus i un d’ells és Pseudolus, un esclau irreverent que intenta aconseguir la llibertat ajudant a Eros, el fill del seu amo, a guanyar-se l’amor de Phília, però resulta que Phília pertany a M. Lycus, que l’ha venuda al general Miles Gloriosus, pel que tota l’obra és un embolic divertidíssim que gira entorn d’aquesta història. L’obra no s’ha volgut adaptar al context actual, sinó que s’ha fet una relectura perquè no hi apareguin trets misògins o una burla de la prostitució.

Creus que la comèdia musical és un gènere que està de moda?
Està de moda gairebé per una necessitat fisiològica, i és que la gent fa molts anys que encadena una crisi amb una altra, i després de la pandèmia la gent té moltes ganes de passar-ho bé, de desconnectar i treure l’angoixa, i això t’ho dona Golfus de Roma.

Deu ser una mica complicat generar sinergies amb un elenc format per un total de 26 actors, no?
Amb això té molt a veure el Roger Julià, que ha estat el codirector de l’espectacle i és pallasso de la companyia de pallassos catalana Rhum&Cia, i s’ha encarregat de crear aquesta sinergia a través d’un treball constant de fórmules i exercicis diaris que precisament el que feien era crear equip. Per a mi va ser extraordinari perquè va ser com tornar a l’escola d’interpretació, començar des de zero sense por a equivocar-nos, perquè anem tots a l’una.

S’ha de ser una mica pallasso per actuar en una obra així?
Evidentment, i no només pallasso! El director, Daniel Anglès, ha batut tots els rècords, tot l’elenc de Golfus de Roma és absolutament polivalent, tots som intèrprets, però a més a més hi ha pallassos, instrumentistes, ballarins, acròbates… i tot això és gràcies al Daniel, que fa molts anys que dirigeix i sap què vol mostrar i com ho vol mostrar.

Tu ets veí del Paral·lel de tota la vida, suposo que el seu teixit cultural t’ha influenciat molt.
Per descomptat, el caliu cultural que es vivia al Paral·lel als anys 70 i 80 era el de la Barcelona canalla i la Barcelona il·luminada sempre amb uns rètols gegants, i jo em vaig nodrir d’això. En sortir de l’escola anàvem amb els amics a les atraccions de l’Apolo a jugar a les maquinetes, sempre recordo el camí en bus des de l’escola, en què podíem veure les bombetes de nit d’El Molino, del Teatre Victòria… era la nit il·luminada de Barcelona, una nit que semblava dia perquè sempre hi havia llum, espectacle i vida.

Com creus que ha canviat avui dia l’avinguda?
Pensava que mai ho diria, però hem arribat a tenir una normativa que cada cop constreny més l’ambient d’aquests espais. Que una terrassa, per exemple, estigui oberta fins a la 1 de la matinada, fa que aquest ambient continuï viu i que ajudi a l’oci del voltant a viure, perquè influeix en l’horari dels cinemes i els teatres, que hem hagut d’anar canviant els horaris a cada cop més aviat per poder sobreviure. Però no és només l’horari de les terrasses i dels locals. Una normativa una mica menys restrictiva quant a rètols lluminosos per a les sales i l’hostaleria al Paral·lel també ajudaria a visibilitzar i recuperar l’ambient i el consum de cultura i d’oci. No es tracta de fer contaminació lumínica ni dispendi energètic, però tampoc cal tenir un Paral·lel desangelat. Aquí tenim un teixit cultural que continua sense conèixer-se, i avui dia el consum cultural que es fa d’aquesta avinguda també ha canviat, i per això necessitem donar-li valor amb una cosa tan simple com normatives que assegurin la continuïtat de l’espai o també una exposició permanent de la història del Paral·lel, per no perdre la noció del que ha estat.

Un company teu ha parlat a RAC1 sobre la importància de fer musicals en català, remarcant la necessitat que el públic aposti per aquestes produccions perquè continuïn endavant. Esteu veient poca assistència per part del públic? 
Vam començar amb unes setmanes molt bones pel que fa a d’afluència de públic, però en els últims dies hem vist una baixada de la venda d’entrades, que té l’explicació, segurament, en què el mes de novembre és un mal més, venen festes de Nadal i la gent es reserva bastant. La productora Focus ha tingut la gran valentia de portar aquesta comèdia musical de Madrid a Barcelona i traduir-la al català, cosa que normalment no es fa perquè els grans musicals que venen de Madrid, com Billy Elliot o Pretty Woman no fan aquest doblatge. Fins i tot produccions com Cantando bajo la lluvia, que és catalana, es fa en castellà per facilitar el salt cap a Madrid. Tot i així, la manca de públic no és només a Golfus, sinó a tots els teatres. Hem perdut mig milió d’espectadors des del 2011-12, i a això se li suma que cada cop hi ha més oferta: quasi 13.000 funcions al període de 2021-22. Hauríem de poder trobar la fórmula per tenir un consum teatral a l’alçada de l’oferta.

Què destacaries de ‘Golfus de Roma’?
Jo trobo que la proposta de Daniel Anglès surt dels marges d’un sol gènere i és una barreja de tot, només per això ja penso que és un espectacle antològic del teatre a Catalunya, i que està fent història. És un espectacle que barreja teatre musical amb circ, on tots els intèrprets fan de tot, on els actors són músics, i els músics, actors. Tot això és un festival de l’humor, que fa que sigui un espectacle en la seva forma més genuïna, la definició de la paraula espectacle.

Entrevistes

Sindicat de Barri del Poble-sec: “Es fa política d’aparador, mentre que molta gent viu en situació de precarietat”

Publicat

on

Com i per què va néixer fa deu anys el Sindicat de Barri del Poble-sec?
El sindicat va néixer fa una dècada a partir de l’Ateneu La Base, un espai que va sorgir de la confluència entre el moviment veïnal, el moviment okupa i el 15M. Aquest context va portar a la voluntat de crear una estructura de suport mutu per donar resposta als problemes del veïnat, en un moment marcat per les conseqüències de la crisi d’habitatge iniciada l’any 2008. Tot i això, la idea inicial consistia a abordar de manera col·lectiva les diverses problemàtiques de les veïnes del barri mitjançant la solidaritat i el suport mutu. Ara bé, molt aviat es va detectar que la principal urgència social al barri era l’accés a l’habitatge. Aquesta situació va fer que el sindicat es decantés especialment per aquesta lluita.

Quines van ser les primeres accions amb què van percebre que el projecte avançava?
Entre els més destacats, està el cas d’en Feliciano, un veí que va rebre pressions per part d’un fons immobiliari d’origen israelita. Gràcies a la lluita que vam dur a terme, va aconseguir un lloguer social, amb el suport de l’Ajuntament, que va comprar una finca. Així va poder continuar vivint al barri. Al mateix temps, vam actuar al bloc del número 128 del carrer Nou de la Rambla, on hi havia risc que els contractes de lloguer no es renovessin després d’una compravenda de l’edifici. Finalment, la mobilització veïnal va permetre renovar els contractes. Aquests dos casos van marcar un punt d’inflexió i ens van fer veure que, entre totes, podíem assolir grans fites.

Han esmentat que l’habitatge és el vostre focus principal, però, quines altres reivindicacions heu treballat aquests anys?
És cert que el nucli de la nostra acció ha estat l’habitatge, però sempre hem donat suport a altres lluites de caràcter anticapitalista. Parlem, per exemple, de la lluita antiracista o del feminisme. A més dels casos concrets, hem dut a terme mobilitzacions, hem desenvolupat campanyes d’incidència política i hem establert col·laboracions amb altres sindicats o col·lectius que planten cara a la gentrificació, el turisme o els grans fons d’inversió.

Quins dirien que són els dos punts que més tensionen el dia a dia del veïnat?
D’entrada, la pujada generalitzada de preus, que afecta tot Catalunya i l’Estat, s’ha notat especialment al Poble-sec: els lloguers han augmentat entre un 43 i un 49% per sobre de la mitjana de ciutat. L’especulació, la gentrificació i la presència de pisos turístics en són la causa principal. A això s’hi sumen projectes com el del hub tecnològic a les Tres Xemeneies, que també contribueixen a fer incrmentar els preus. Tot plegat respon a una qüestió estructural; no hi ha mesures efectives per fer baixar els preus.

I en aquest sentit, quina dirien que ha estat la decisió política que més ha afectat o que més està endarrerint la possibilitat de canviar aquest escenari?
El gran problema és que les lleis i polítiques d’habitatge aprovades —tant per la Generalitat com pel govern espanyol— poden semblar encertades sobre el paper, però no incorporen cap mecanisme real per aplicar-les. Per exemple, la llei estatal de regulació dels lloguers conté un forat molt gran: permet els lloguers de temporada. Aquest fet representa un clar cas de “feta la llei, feta la trampa”.
També vam expressar el nostre rebuig a l’ús de la nau de la Fira, perquè volíem que es destinés a espai veïnal. El barri necessita espais comunitaris, i especialment la gent jove ho reclama des de fa temps. Però l’Ajuntament no ho permet, i aquesta manca és responsabilitat directa de les polítiques municipals.

Es busca especular mitjançant el desplaçament del veïnat?
Sí. Al final, cal triar entre una ciutat pensada com un negoci i una ciutat pensada per a la vida. Quan no hi ha resistència, s’imposa la lògica del negoci i de la imatge —que tot sembli maco, però que ignora el benestar real de les veïnes. Es fa política d’aparador, mentre que molta gent del barri continua patint una situació de precarietat.

Les noves generacions estan menys mobilitzades? Les xarxes socials poden ser una barrera o una oportunitat?
Vivim un moment marcat per l’auge del feixisme i de l’extrema dreta, i per una realitat cada cop més digitalitzada. Tot i això, el carrer té un paper essencial. Les xarxes no constitueixen un espai fiable per a la mobilització real, perquè depenem d’algoritmes molt tendenciosos. Tot i així, confiem que, qui pateix les injustícies, acaba organitzant-se més enllà de publicar una imatge a Instagram. Per tant, sí: hi ha una nova generació que ja participa en la lluita per l’habitatge i que descobreix, mitjançant l’acció directa i la col·lectivitat, que els petits canvis reals poden generar transformacions molt més profundes i satisfactòries que les de les xarxes socials. A més, fins i tot aquestes xarxes reflecteixen que l’habitatge s’ha convertit en una de les principals preocupacions socials.

Quins horitzons tenen de cara al futur?
Tenim la voluntat de mantenir les reunions cada dilluns a les 18.30 h a l’Ateneu La Base. Volem continuar aquesta lluita i, alhora, enllaçar-la amb altres lluites. L’habitatge és un dret bàsic, i també per això defensarem un barri viu, amb xarxa comunitària, espais comuns, suport mutu… El nostre objectiu és fer del Poble-sec un barri fort i arrelat.

Continua llegint

Entrevistes

Marta Calaf i Javier Velasco: “La pressió turística i la calor fan que molts veïns es quedin a casa per l’FM”

Enguany, la Festa Major del Poble-sec comptarà amb uns pregoners molt especials: la Marta Calaf (Barcelona, 2001), membre activa dels Diables del Poble-sec, i el seu avi, el Javier Velasco (Barcelona, 1946), figura històrica vinculada als Gegants del barri. Neta i avi comparteixen no només un vincle familiar, sinó també un compromís profund amb el Poble-sec i la seva cultura popular.

Publicat

on

Com vau rebre la notícia de ser pregoners?
Marta Calaf: Em van trucar des de la Junta de Diables del Poble-sec, en un moment molt especial perquè celebraven els quaranta anys de la colla. M’ho van proposar com un projecte conjunt amb el meu avi, amb qui comparteixo una vinculació molt forta amb la festa i la tradició del barri. Em va fer molta il·lusió, però també vaig sentir nervis, perquè, tot i que fa molts anys que formo part de la cultura popular del barri, fer un pregó és una responsabilitat. Tot i això, el més bonic és fer-ho amb ell. El meu avi és una figura fonamental per a mi, i compartir aquest moment és un regal.
Javier Velasco: Jo vaig rebre la notícia amb una barreja de sentiments. Per una banda, estava content, però per l’altra, també em va generar una gran pressió. Em va costar una mica acceptar la petició perquè, sincerament, no m’agrada sortir a primera línia.

Què significa per a vosaltres fer el pregó junts?
J. V.: Per a mi, és un moment de gran orgull. Quan vaig començar a implicar-me en la cultura tradicional del Poble-sec amb la meva filla, mai hauria imaginat que arribaria un moment en què també ho faria amb els nets. És una sensació molt especial veure que allò que vam iniciar fa tants anys ara té continuïtat amb la Marta. A casa sempre hem viscut amb intensitat les tradicions: els gegants, els castells, els diables… Tot plegat ha estat una manera de mantenir viva la cultura i unir la família al voltant de la nostra passió pel barri.
M. C.: En el meu cas, tot i que visc a Sant Andreu, la meva vida sempre ha estat molt arrelada al Poble-sec. Els valors que m’han transmès l’avi i la família han estat fonamentals, i crec que aquest pregó simbolitza la unió entre generacions que han viscut diferents moments històrics del barri, però que comparteixen el mateix amor per la festa i unió del veïnat.

No obstant això, la Festa Major ja no és la mateixa.
J. V.: Ha canviat moltíssim. Abans la Festa Major era molt més de barri, amb una gran implicació dels veïns del Poble-sec. Ara, la festa ha perdut aquesta essència, ja que ve molta gent de fora. La Festa Major s’ha esdevingut més una festa per als turistes. El problema no és només el canvi de públic, sinó que nosaltres mateixos hem deixat enrere aquesta identitat de veïns i de comunitat.
M. C.: Coincideixo amb l’avi que la festa ha canviat. La pressió turística i la calor fan que molts veïns es quedin a casa i no hi participin de forma activa. Crec que una part de la festa s’ha desvinculat una mica del Poble-sec, i ens agradaria recuperar aquells moments en què els veïns eren els veritables protagonistes. Per això, des de les entitats, fem l’esforç de recuperar celebracions més locals, per mantenir l’essència del barri i evitar que el barri es converteixi en un lloc aliè a nosaltres.

El paper clau són les noves generacions?
M. C.: Veig que molts joves, especialment de la meva edat i més joves, tenen moltes ganes d’implicar-se en la cultura popular, però és cert que cal una mica de motivació i un espai on se’ls valori i on puguin sentir-se part activa. Crec que el nostre paper com a generació més gran és transmetre aquest llegat d’una manera atractiva per als joves. No es tracta només d’organitzar activitats, sinó de fer-los sentir que aquesta festa també és seva, que els diables, els gegants o les altres tradicions formen part d’una identitat comuna que no pertany només a un grup de veïns, sinó a tots aquells que volen fer créixer i preservar aquesta cultura. Conec molts joves amb ganes de participar-hi, però necessitem més suport institucional i més oportunitats perquè aquesta participació sigui real i duradora.
J. V.: La Festa Major del Poble-sec ha estat una gran festa de barri, però si no canviem una mica l’enfocament i l’obrim més, amb propostes que realment connectin amb les noves generacions, potser aquest llegat no es podrà mantenir de la mateixa manera. No ho dic per criticar, però una de les coses que trobo a faltar és el sentiment de comunitat. Abans, el barri s’unia molt més, la gent sortia al carrer i compartia la festa. Ara sembla que molts només venen a veure-la, però sense sentir-se part d’aquesta història que escrivim. La clau serà que els joves s’hi impliquin de manera genuïna, no com a espectadors, sinó com a creadors de la festa.

Fer-se-la seva.
M. C.: Exacte. No es tracta només d’assumir l’organització de les activitats, sinó també de donar-li sentit. Els joves han de sentir que poden aportar, que tenen el poder d’introduir canvis o de proposar idees noves. •

Continua llegint

Entrevistes

Víctor Saura: “No ens podem permetre una generació analfabeta a nivell informatiu”

Amb més de tres dècades d’experiència en el món del periodisme i una transició recent cap a la docència, Víctor Saura (1967, Barcelona) representa una veu experimentada, reflexiva i compromesa amb el pensament crític. Ha passat per redaccions exigents, ha viscut l’evolució tecnològica dels mitjans i, ara, des de les aules —tot i ser mestre de socials— intenta transmetre als joves les eines per entendre un món informatiu cada vegada més complex.

Publicat

on

Com definiria la seva trajectòria professional?
He de confessar que no em sento plenament satisfet amb la meva trajectòria. Hi ha, naturalment, una part de mèrits propis i d’habilitats, però també hi intervenen factors com el destí o la fortuna. No obstant això, sempre he intentat donar el màxim allà on he estat i aprendre tant com he pogut.
Però la vida em va portar per altres camins, especialment quan vaig tenir un fill amb síndrome de Down. Arran d’això, em vaig començar a interessar per l’educació, una preocupació que abans ni tan sols existia en mi. Per aquest motiu vaig fer el pas natural cap a la docència.

Diria que ha tingut una carrera erràtica?
Sí, però també ha estat plena. Les experiències diverses que he viscut m’han permès escriure anècdotes i observar el món des de múltiples perspectives. El periodisme només funciona si el vius amb intensitat. Aquesta passió pot esdevenir esgotadora i generar dificultats personals. Tot i això, en el meu cas, compartir professió amb la meva parella ho fa tot més suportable.

Com ha canviat la seva vida en passar de periodista a docent?
Molt. Fa ja tres cursos que treballo com a docent i puc dir que he guanyat en qualitat de vida. De fet, si tingués l’oportunitat, no descartaria iniciar una tercera vida professional. Trobo que és fantàstic poder canviar i reinventar-se.

Què opina del fenomen del clickbait i la premsa groga?
El clickbait està molt estès. Els portals busquen trànsit i són conscients que els titulars sensacionalistes funcionen. Això degrada el periodisme. Ara, qualsevol contingut superficial es viralitza i es confon amb informació periodística.
D’altra banda, la premsa groga sempre ha existit, però abans estava clarament diferenciada. A Espanya, tradicionalment, ha estat substituïda per la premsa del cor. Ara, amb les xarxes socials, tot es barreja. La ciutadania ha de saber que molts d’aquests portals no fan periodisme, fan entreteniment o, pitjor encara, promouen la desinformació.

El periodisme es troba en una situació crítica?
El moment actual és complex i, en molts aspectes, perillós. Els influencers sense formació periodística i alguns periodistes que volen convertir-se en influencers fan molt de mal.
El periodisme de qualitat cal defensar-lo. És per això que trobo encertades iniciatives com limitar l’entrada als Parlaments i al Congrés dels Diputats només als professionals del periodisme i no pas a persones que actuen com a pallassos. No tothom que es posa davant d’una càmera o parla de l’actualitat és periodista.

Com es viu aquesta realitat dins de les escoles?
Aquí, a l’Institut Consell de Cent, per exemple, el mòbil està prohibit durant l’horari escolar. Els alumnes deixen els seus dispositius en una capsa cada matí. Tot i això, quan se’ls pregunta com s’informen, molts citen TikTok com a font principal. Però aquesta xarxa social no és un mitjà de comunicació. No se sap qui produeix la informació ni quin interès hi ha darrere. És per això que defenso la necessitat que, almenys a quart d’ESO, es dediqui una hora setmanal a l’anàlisi crítica de l’actualitat. Cal ensenyar a identificar fonts, a analitzar titulars, a destriar la informació fiable de la que no ho és. No ens podem permetre una generació analfabeta a nivell informatiu.

Quina és la seva opinió sobre el sistema educatiu actual?
Es fa una crítica molt gran cap al sistema educatiu, sovint de manera injusta. És cert que està sotmès a una gran pressió, però respon cada dia. Si el Departament d’Educació fos una empresa, seria la més gran de Catalunya en nombre de treballadors. No es pot gestionar un sistema tan complex només des del relat del fracàs. També hi ha històries d’èxit que no es visibilitzen prou.
Per exemple, en aquest institut hem tingut alumnes nouvinguts que han arribat sense saber parlar català ni castellà i han accedit a la universitat. Això també és mèrit del sistema educatiu. El problema és que a les xarxes només circulen els exemples negatius.

Fins a quin punt influeix l’estructura familiar en el rendiment educatiu?
Moltíssim. L’escola pot fer molt, però la base és la família. Una estructura familiar sòlida contribueix a la constància, la responsabilitat i l’èxit escolar. En canvi, una família desestructurada genera circumstàncies molt més difícils de gestionar. La nostra feina consisteix a ajudar aquests alumnes a portar la seva motxilla emocional, perquè sovint no tenen el suport que tenen altres companys.

Com es pot connectar millor amb l’alumnat?
Cal establir vincles. Hi ha docents que consideren que la seva feina és simplement transmetre coneixements, però jo crec que, per arribar a una persona, cal mostrar interès. L’alumnat necessita saber que et preocupes per ell, que estàs disponible i obert a escoltar. Aquest diàleg ha de ser bidireccional i basat en la confiança. •

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024