Connecta amb nosaltres

Cultura

Parlar ocell

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte sobre uns ocells…

Publicat

on

Abans dels successos del dia del núvol verd, sempre el veiem assegut al mateix banc de la poblesequina plaça Navas. Es passava les hores parlant amb els ocells i alimentant-los. Tothom creia que estava boig, però no molestava ningú. Era alt, de pell bruna i tenia una barba espessa i blanca, com de mag medieval. No demanava almoina, però sempre col·locava un potet al davant del banc que acompanyava d’un cartell on es llegia: “per als ocells”. Els donava menjar de bec a bec i, quan ho feia, aprofitava l’avinentesa per xerrar amb ells, en el seu idioma. Sempre l’acompanyava una oreneta que se li enfilava fins a l’espatlla. Jo, com tot el barri, pensava que aquell home estava tocat de l’ala. Setmanes abans del dia del núvol verd, vaig interaccionar amb ell. La meva filla i jo passàvem pel seu davant quan vam veure com uns nens l’estaven insultant: “Boig de merda!”. Em va sortir de l’ànima ficar-m’hi i fer fora els marrecs a crits. Després, la meva filla li va regalar l’entrepà del berenar: ‘‘Té, per als ocells’’. L’home i l’oreneta ens van mirar als ulls i van assentir alhora, en un gest d’agraïment. Crec que tot aquell altercat, d’alguna manera, ens va salvar la vida.

Els successos del dia del núvol verd van transcórrer una xafogosa tarda d’octubre. L’estiu s’allargava i no deixava espai a la tardor. Jo tornava de l’escola amb ma filla, vaig seure amb altres pares a una de les terrasses de la plaça Navas a fer un beure i ella va posar-se a jugar amb els seus amics. Recordo com, sobtadament, el cel es va enterbolir, tornant-se d’un color maragda intens. La veritat és que era bonic de veure i, tot i que era rar, aquell núvol verdós no semblava cap amenaça. Va ser llavors que vaig sentir els crits: ‘‘Marxeu a casa vostra!”. Era l’home dels ocells des del seu banc. Ningú va fer-li cas. Suposo que és el que passa quan et prenen per boig. Ell va insistir, fins que algú li va exigir que callés de mala manera. Vaig poder veure com em va mirar uns segons abans que li xiuxiueges alguna cosa a la seva oreneta, que seguidament va batre les ales per sortir volant, emetent un xiscle eixordador que l’home imitava des del banc. De cop i volta, van aparèixer innumerables estols d’ocells que es van col·locar sobre els nostres caps, a uns cinquanta metres d’alçada. Semblaven atrets pels crits de l’home i l’oreneta. Aquell embalum d’aus va agrupar-se igual que un eixam d’abelles, formant una mena de mur que va eclipsar-nos el cel. Durant uns cinc minuts es va fer de nit. Les xarxes bullien amb fotografies increïbles del succés. Després, simplement, es van dispersar, com el núvol verd, que ja havia desaparegut. No va passar ni una hora que la xarxa va tornar a bullir amb fotos d’un nombre ingent d’ocells morts al parc de Montjuïc, un fet sense precedents que va ser estudiat per una comissió científica. En poc temps es va saber que aquell núvol verd havia descarregat una pluja àcida i tòxica sobre els lloms de les aus que ens van fer d’escut. Ningú va tornar a veure l’home mai més i, ningú encara s’ha atrevit a dir que l’home que parlava ocell ens va salvar la vida.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

Un autor visionari: Philip K. Dick

Publicat

on

Philip K. Dick (1928-1982) és un dels escriptors de ciència-ficció que millor va saber copsar les pors que ens amenacen i les preguntes que aquestes ens desperten: I si el nostre món fos una il·lusió?; Com seria l’experiència de (sobre)viure en un estat policial?; Som conscients de la fragilitat de tot allò que creiem segur?; Com podrem mantenir les nostres identitats en un món tecnocapitalista com el nostre?, etc.

És molt probable que aquestes preguntes us recordin a molts arguments de pel·lícules de ciència-ficció que heu vist i és que, potser sense saber-ho, estic segur que heu vist moltes adaptacions de les seves obres al cinema. Em refereixo a grans èxits com Blade RunnerDesafiament Total o Minority Report.

Per desgràcia, les obres de Dick han estat poc traduïdes a la nostra llengua i no serà fins el 1989, amb l’autor ja traspassat, que trobem la primera novel·la de l’escriptor en català: Blade Runner, a l’editorial alellenca Pleniluni. Si voleu una altra dada de la mala recepció d’aquest brillant autor en català, penseu que vam haver d’esperar fins el 2021 per a poder tenir en català Els tres estigmes d’en Palmer Eldritch (Males Herbes).

Per sort, l’editorial Kalandraka –un projecte que va començar inicialment en gallec–, hi està posant remei i en el seu segell Faktoria K de Llibres hi podem trobar les següents obres de l’autor: Confessions d’un artista de merda, una narració sobre una ànima ingènua a la Califòrnia dels anys cinquanta del segle vint; la magnífica Ubik, una peça que ens situa en un futur regit per les grans corporacions, i, finalment, l’aterridora ucronia titulada L’home del castell, guanyadora del Premi Hugo a la millor novel·la (1963) i que –per fi!– podem llegir en català gràcies a la formidable traducció que n’ha fet Martí Sales.

Continua llegint

Cultura

Emili Vendrell, popular i estimat

Publicat

on

Un dels personatges emblemàtics del passat que m’agrada recordar de tant en tant és Emili Vendrell (1893-1962). Va debutar al Teatre Nou del Paral·lel el 1921, amb Doña Francisquita. Algunes persones, fins i tot properes al cantant, van predir que no la cantaria més de tres o quatre vegades, però Vendrell va arribar a interpretar-la en més de mil tres-centes ocasions. Era un gran catalanista, va cantar sarsuela castellana i catalana i cançons populars que es van escoltar a la ràdio fins molts anys després. Quan va acabar la guerra va ser depurat i desterrat a Madrid durant uns anys, acusat de rojo propagandista, masón y separatista. Vendrell, catòlic practicant, va rebre el suport de sacerdots amics i d’altres artistes com Marcos Redondo al qual, de forma injusta, se’l va arribar a acusar fins d’haver-lo denunciat quan va ser ben bé al contrari. Fins i tot, quan Redondo va morir, els fills de Vendrell van voler dur el taüt, en reconeixement al seu suport i per acabar d’aclarir el tema. Redondo va viure al Paral·lel, on va fer construir una casa de pisos.

De Vendrell, abans de la guerra, en una seva actuació a Madrid, on va tenir un gran èxit amb Los Gavilanes, un diari de per allà va escriure que el divo excel·lia i que aunque es catalàn, canta en cristiano. Va ser popularíssim i hauria de continuar sent conegut per les noves generacions, fins fa poc costava trobar cançons seves per la xarxa. Va tenir un fill que també va ser un bon cantant. Emili Vendrell fill (1924-1999) va participar al Festival de la Cançó Mediterrània en alguna ocasió i té una versió magnífica de Brel, El clar país.

Continua llegint

Cultura

‘La Merienda’, nou llibre de l’escriptora Júlia Costa

Publicat

on

Per

L’escriptora poblesequina Júlia Costa ha publicat una nova novel·la, La Merienda. L’argument incideix en el tema de la televisió i la popularitat efímera. Un canal de televisió emet, per la tarda, en directe, un talk show centrat en una situació dramàtica o conflictiva, amb participants que han estat protagonistes de situacions relacionades amb el tema triat. Per a una de les sessions s’ha optat per la trista situació de la prostitució humil o miserable, durant la postguerra, allò que de forma grollera i ofensiva es va qualificar durant anys de putes barates. Quatre dones grans han estat seleccionades per explicar la seva vida i la seva experiència. El programa el presenta i dirigeix una periodista atractiva i ambiciosa, amant d’una vella glòria de la ràdio i de la televisió del passat, molt més gran que no pas ella però encara amb carisma, atractiu i contactes a tot arreu.

En una Barcelona en transformació constant, en la qual alternen la pobresa i l’ambició, la fatxenderia i el disseny, enmig dels efectes de la crisi econòmica del 2008, amb dificultats per trobar feina, fins i tot per part dels joves amb estudis universitaris i una bona preparació, un conjunt de persones, de generacions i orígens diferents, entrecreuaran les seves vides a l’entorn d’aquest programa de gran audiència, situat en el límit subtil entre la televisió escombraries i les produccions amb aspiracions vagament culturals.

La Merienda, un d’aquests berenars televisius devotament seguits per molta gent acabarà de forma sobtada, amb un escàndol imprevisible. Però tot passa, les persones afectades superaran els problemes i la vida seguirà, com sempre, malgrat tot, ja que la fama i l’èxit estan destinats, més aviat o més tard, a l’oblit. Amb els seus defectes i les seves virtuts, cadascú a la seva manera, els protagonistes d’aquesta història coral acabaran per desvetllar-nos, en el seu conjunt, una nostàlgica tendresa existencial.

La novel·la es pot demanar directament a l’editorial Stonberg, per telèfon o per mail, a la web hi podeu trobar més informació i llegir-ne un breu fragment. O anar a la llibreria NITUS, del Poble-sec, Blai, 6, on sempre podreu trobar els llibres d’aquesta escriptora.

REDACCIÓ

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021