Philip K. Dick (1928-1982) és un dels escriptors de ciència-ficció que millor va saber copsar les pors que ens amenacen i les preguntes que aquestes ens desperten: I si el nostre món fos una il·lusió?; Com seria l’experiència de (sobre)viure en un estat policial?; Som conscients de la fragilitat de tot allò que creiem segur?; Com podrem mantenir les nostres identitats en un món tecnocapitalista com el nostre?, etc.

És molt probable que aquestes preguntes us recordin a molts arguments de pel·lícules de ciència-ficció que heu vist i és que, potser sense saber-ho, estic segur que heu vist moltes adaptacions de les seves obres al cinema. Em refereixo a grans èxits com Blade Runner, Desafiament Total o Minority Report.

Per desgràcia, les obres de Dick han estat poc traduïdes a la nostra llengua i no serà fins el 1989, amb l’autor ja traspassat, que trobem la primera novel·la de l’escriptor en català: Blade Runner, a l’editorial alellenca Pleniluni. Si voleu una altra dada de la mala recepció d’aquest brillant autor en català, penseu que vam haver d’esperar fins el 2021 per a poder tenir en català Els tres estigmes d’en Palmer Eldritch (Males Herbes).

Per sort, l’editorial Kalandraka –un projecte que va començar inicialment en gallec–, hi està posant remei i en el seu segell Faktoria K de Llibres hi podem trobar les següents obres de l’autor: Confessions d’un artista de merda, una narració sobre una ànima ingènua a la Califòrnia dels anys cinquanta del segle vint; la magnífica Ubik, una peça que ens situa en un futur regit per les grans corporacions, i, finalment, l’aterridora ucronia titulada L’home del castell, guanyadora del Premi Hugo a la millor novel·la (1963) i que –per fi!– podem llegir en català gràcies a la formidable traducció que n’ha fet Martí Sales.

Un dels personatges emblemàtics del passat que m’agrada recordar de tant en tant és Emili Vendrell (1893-1962). Va debutar al Teatre Nou del Paral·lel el 1921, amb Doña Francisquita. Algunes persones, fins i tot properes al cantant, van predir que no la cantaria més de tres o quatre vegades, però Vendrell va arribar a interpretar-la en més de mil tres-centes ocasions. Era un gran catalanista, va cantar sarsuela castellana i catalana i cançons populars que es van escoltar a la ràdio fins molts anys després. Quan va acabar la guerra va ser depurat i desterrat a Madrid durant uns anys, acusat de rojo propagandista, masón y separatista. Vendrell, catòlic practicant, va rebre el suport de sacerdots amics i d’altres artistes com Marcos Redondo al qual, de forma injusta, se’l va arribar a acusar fins d’haver-lo denunciat quan va ser ben bé al contrari. Fins i tot, quan Redondo va morir, els fills de Vendrell van voler dur el taüt, en reconeixement al seu suport i per acabar d’aclarir el tema. Redondo va viure al Paral·lel, on va fer construir una casa de pisos.

De Vendrell, abans de la guerra, en una seva actuació a Madrid, on va tenir un gran èxit amb Los Gavilanes, un diari de per allà va escriure que el divo excel·lia i que aunque es catalàn, canta en cristiano. Va ser popularíssim i hauria de continuar sent conegut per les noves generacions, fins fa poc costava trobar cançons seves per la xarxa. Va tenir un fill que també va ser un bon cantant. Emili Vendrell fill (1924-1999) va participar al Festival de la Cançó Mediterrània en alguna ocasió i té una versió magnífica de Brel, El clar país.

L’escriptora poblesequina Júlia Costa ha publicat una nova novel·la, La Merienda. L’argument incideix en el tema de la televisió i la popularitat efímera. Un canal de televisió emet, per la tarda, en directe, un talk show centrat en una situació dramàtica o conflictiva, amb participants que han estat protagonistes de situacions relacionades amb el tema triat. Per a una de les sessions s’ha optat per la trista situació de la prostitució humil o miserable, durant la postguerra, allò que de forma grollera i ofensiva es va qualificar durant anys de putes barates. Quatre dones grans han estat seleccionades per explicar la seva vida i la seva experiència. El programa el presenta i dirigeix una periodista atractiva i ambiciosa, amant d’una vella glòria de la ràdio i de la televisió del passat, molt més gran que no pas ella però encara amb carisma, atractiu i contactes a tot arreu.

En una Barcelona en transformació constant, en la qual alternen la pobresa i l’ambició, la fatxenderia i el disseny, enmig dels efectes de la crisi econòmica del 2008, amb dificultats per trobar feina, fins i tot per part dels joves amb estudis universitaris i una bona preparació, un conjunt de persones, de generacions i orígens diferents, entrecreuaran les seves vides a l’entorn d’aquest programa de gran audiència, situat en el límit subtil entre la televisió escombraries i les produccions amb aspiracions vagament culturals.

La Merienda, un d’aquests berenars televisius devotament seguits per molta gent acabarà de forma sobtada, amb un escàndol imprevisible. Però tot passa, les persones afectades superaran els problemes i la vida seguirà, com sempre, malgrat tot, ja que la fama i l’èxit estan destinats, més aviat o més tard, a l’oblit. Amb els seus defectes i les seves virtuts, cadascú a la seva manera, els protagonistes d’aquesta història coral acabaran per desvetllar-nos, en el seu conjunt, una nostàlgica tendresa existencial.

La novel·la es pot demanar directament a l’editorial Stonberg, per telèfon o per mail, a la web hi podeu trobar més informació i llegir-ne un breu fragment. O anar a la llibreria NITUS, del Poble-sec, Blai, 6, on sempre podreu trobar els llibres d’aquesta escriptora.

REDACCIÓ