Connecta amb nosaltres

Història

Ramon Reventós, arquitecte a reivindicar

Publicat

on

Ramon Reventós i Farrarons (Barcelona, 1892) va ser un important arquitecte català i al nostre barri tenim exemples rellevants de la seva tasca, així com també a Montjuïc i la plaça d’Espanya. A la xerrada de CERHISEC sobre el Poble Espanyol vam reivindicar la seva figura i la seva obra. Va ser un dels artífexs del recinte, juntament amb Utrillo, Folguera i Nogués, i un dels  participants en el famós i mític viatge per recollir imatges d’edificis diversos de l’estat espanyol.

Va aconseguir el títol d’arquitecte el 1917, va ser cap del Servei d’Edificis Culturals de l’Ajuntament de Barcelona. L’any 1928 va construir, al carrer Lleida 9-11 la primera casa de Barcelona lligada al moviment racionalista centre-europeo, la casa Josep Massana. En aquella zona tenim edificis d’altres grans arquitectes d’aquesta tendència, com Puig Gairalt. Reventós va ser autor de diferents projectes per a l’Exposició de 1929, com ara les Torres Venecianes de la plaça d’Espanya, el Teatre Grec i el Poble Espanyol. Reventós va ser professor de fusteria a l’Escola Superior de Bells Oficis. És un arquitecte influenciat pels corrents internacionals, per l’art déco i el noucentisme.

La casa Josep Massana, nom del propietari de l’època, presenta un conjunt unitari, sense guarniments innecessaris, tot i que s’han perdut alguns esgrafiats originals. Una de les principals característiques d’aquest edifici és el recurs de situar l’escala de veïns en tribunes amb vidres, de planta triangular, visibles des del carrer i que donen lluminositat als espais.

Reventós va morir el 1976. Una de les seves obres més originals, les Torres Venecianes, malgrat algunes propostes que es van fer de posar-hi ascensors interiors i potenciar-ne les visites, són, encara, poc accessibles al públic. L’encant del Teatre Grec, situat en una antiga pedrera, ha perdurat al llarg dels anys.

Continua llegint

Història

Francesc Roca, mag, ventríloc i fundador del Museu Roca

En aquella època el que atreia al públic, d’una manera morbosa, era la nuesa de les figures de cera que s’hi exposaven

Publicat

on

Per

El pare d’aquesta parada de monstres que seria el Museu Roca es deia Francesc Roca i Guàrdia i era natural de Tortosa. No sabem quan va néixer, però sí que va morir el 2 d’octubre del 1945, gràcies a la necrològica publicada a Il·lusionisme, revista de la Societat Espanyola d’Il·lusionisme. Era mag i ventríloc. Pertanyia a la primera generació de mags que al segle XIX van començar a actuar per al gran públic, com Fructuós Canonge o Joaquim Partagàs.

Des de finals del segle XIX i durant la primera meitat del XX, Francesc Roca i els seus fills, Ernest i Alfons, van passejar espectacles de màgia, ventrilòquia, música, circ, autòmats i figures de cera. Els fills van ser coneguts com a mags amb el nom de The Fak Hongs des dels anys vint. Ernest va ser director de la Sala Mozart fins als anys cinquanta. De les activitats escèniques se’n tenen notícies, però del museu de cera i anatòmic no n’hi havia constància enlloc. La família Roca es va passejar per les fires amb la seva barraca muntant espectacles de tota mena fins que als anys vint van decidir establir-se al Paral·lel i després al carrer Nou de la Rambla, on van construir un negoci al voltant del museu anatòmic i de la distribució i exhibició de pel·lícules científiques, que oferien imatges d’operacions i de parts. Ara com ara, poc més sabem de la seva activitat empresarial. Les figures de cera de Roca i tot el material que la família utilitzava als seus espectacles va anar a parar, acabada la guerra, a un magatzem del Paral·lel, segurament a una dependència del Teatre Nou, a la cantonada amb Nou de la Rambla.

La col·lecció va passar per diverses mans

L’any 1987, aquest material va aparèixer durant unes obres i el van comprar els antiquaris de la Casa Usher, que després el van vendre a Francesc Arellano, el propietari de la casa antiquaria Anamorphosis, de la baixada de Santa Eulàlia. Les peces d’arts escèniques les va adquirir l’Institut del Teatre; les de màgia, el mag Xevi, que les té exposades a la seva casa seva-museu de Santa Cristina d’Aro. Però la col·lecció anatòmica no la va voler ningú, ni tan sols les institucions públiques catalanes i barcelonines.

Francesc Arellano va tenir exposat el Museu Roca (1988-1995) en un pis del carrer de la Palla, i allà uns alumnes de l’Escola Superior Universitària d’Imatge i Disseny van realitzar un documental com a treball de fi de curs, que podem veure per internet per fer-nos-en una idea de la impressió que causava. L’any 1995 Arellano va portar la col·lecció al Mercantic de Sant Cugat amb la intenció de trobar un comprador definitiu, i va ser allà on el va adquirir l’actual propietari, el col·leccionista belga Leo Coolen. Una petita part del material efímer (cartells i propaganda diversa) es va quedar a Barcelona i s’ha preservat, així com les fotografies fetes quan es va descobrir la col·lecció.

L’impacte de la nuesa femenina

El primer que ens ve al cap és preguntar-nos com i per què apareix el Museu Roca al Paral·lel; per què el cos i les malalties es converteixen en un espectacle. El fenomen no és puntual. S’inscriu en un procés que es desenvolupa durant un segle, des de mitjans del XIX (tot i que els antecedents els hem d’anar a buscar molt de temps abans), i es dóna a tot Europa i Amèrica.

La investigació sobre el Museu Roca ens ha permès documentar a Barcelona, entre el 1849 i el 1938, una vintena de museus i col·leccions anatòmiques. Sorgeixen com a continuació natural dels museus de cera tradicionals, que mostraven escenes bíbliques i històriques i van acabar incorporant elements antropològics i de les ciències naturals, a imatge de les antigues cambres de meravelles, col·leccions particulars d’elements exòtics i estranys que, des del segle XVI, a l’inici de les grans colonitzacions, havien despertat la curiositat de nobles i burgesos.

Potser a nosaltres se’ns fa difícil veure en aquestes figures qualsevol cosa que desperti la morbositat i la líbido, però hauríem de ser capaços de situar-nos en una època i una manera de pensar en què mostrar l’interior del cos era tabú. Sense oblidar que les figures que s’exhibien estaven nues. S’exposava anatomia humana, processos fisiològics i malalties, però és inevitable fixar la mirada a la nuesa. Una de les peces més admirades d’aquestes exposicions eren les Venus anatòmiques. Veient-les podem fer-nos una idea de l’impacte que devien produir al públic de l’època.

ENRIC H. MARCH (Filòleg i autor del blog Bereshit)

Continua llegint

Història

El gran Joaquim Montero, home de teatre

Publicat

on

Un dels grans homes de teatre, del Paral·lel del primer quart del segle XX, va ser Joaquim Montero, un dels millors de la seva època. Havia nascut a València, l’any 1869, i la seva família va emigrar a Barcelona. Vivia a Gràcia i allà va començar a actuar en diferents companyies, en el local d’una societat que es deia La Granada. Es va casar amb una gran actriu, Matilde Xatart, amb qui va tenir una filla, Matilde, qui, al cap dels anys, es casaria amb l’escriptor Amich i Bert, Amichatis. La mare de Xatart ja havia estat una bona actriu, Anna Solà.

Montero va marxar a l’Argentina i Xile, va tenir molt d’èxit i l’any 1912 va tornar a Barcelona, on va portar lloros i micos, que ajudaven a cridar l’atenció. Va aconseguir que Josep Santpere, que també va ser cantant líric, actués al Teatre Nou, amb operetes i sarsueles de l’època. Montero va escriure una obra que va tenir un gran èxit, i que representaven ell i la seva dona, ¡Arriba el telón!  L’èxit tenia com a fonament el fet de retratar gent popular de la Barcelona d’aleshores, el xava, el guàrdia urbà que no sabia parlar català, el cap de la claca, una aspirant a cupletista… el guàrdia castellà s’acostumava a dir Sánchez, pronunciat Xanxes i els diàlegs feien riure molt.

Montero va ser autor, actor, empresari, lletrista, es podia dedicar a tot tipus de gèneres teatrals i escriure en català i castellà, a més a més del Paral·lel va treballar al Romea, al Principal… Tant ell com Matilde Xatart van marxar del país a causa de la Guerra Civil i van morir a Xile, anys després.

Continua llegint

Història

De 1950 a 1972 es trobava al Paral·lel

4 de gener de 2003 Tanca el mercat del Carme al Raval

Publicat

on

Després de la Guerra Civil, sorgí un mercat ambulant a la confluència del Paral·lel amb el carrer del Portal de Santa Madrona, que abastia la zona sud de l’actual Raval i els veïns de les Hortes de Sant Bertran del Poble-sec. Posteriorment, el 9 de juny de 1950, l’Ajuntament obrí un mercat estable en un edifici bastit en un solar del Paral·lel, entre els carrers de la Carrera i el passeig de Josep Carner, llavors passeig de Colom, on hi havia hagut un edifici del Cos d’Enginyers de l’exèrcit.

Per la proximitat al port, aquell mercat es digué de la Mare de Déu del Carme, i n’hi havia una imatge dins d’una fornícula a l’entrada principal, al Paral·lel. També hi havia un accés pel carrer de Carrera. El nou establiment donava feina a veïns de les Hortes, i abastia les zones abans apuntades i també a la població de les barraques de la zona sud de la muntanya de Montjuïc. El record dels veïns que el  freqüentaren és el d’un mercat senzill, econòmic i concorregut per uns compradors molt variats.

Als anys 50 s’enderrocà una part del Raval sud, molt destruïda pels bombardejos de la guerra, per fer l’avinguda de les Drassanes, llavors de Garcia Morato, en honor a un aviador dels revoltats, que l’havien castigada. Durant els 60, s’inicià el buidat de part de les barraques de Montjuïc, per fer-hi el parc d’atraccions i per remodelar els entorns de Miramar, on hi havia els estudis de TVE. Això va minvar el nombre de compradors del mercat. També fou l’inici de la transformació del barri de les Hortes de Sant Bertran: fins llavors la vida industrial i comercial es vinculava a l’activitat del port; quan el port s’anà desplaçant al sud, cap al Morrot i Can Tunis, aquesta influència es va anar perdent i es traslladaren o tancaren moltes fàbriques i magatzems.

També als anys 60, l’Ajuntament va anar expropiant la zona del Raval on s’havia de desplaçar posteriorment el mercat del Carme: a l’Arc del Teatre, amb Berenguer el Vell i Cid. La inauguració del nou centre fou el juny de 1972 i suposà el tancament del mercat del Paral·lel. En aquesta etapa funcionà prou bé en la primera dècada, però va anar apagant-se lentament, primer als 80 i més profundament als 90; i tancà a primers de 2003.

Tot parlant de mercats, aquesta petita història ens porta a la memòria, que les altres zones del Poble-sec: Santa Madrona, la Satalia i la França Xica, sempre han tingut com a mercat d’abastiments el de Sant Antoni, per proximitat. Però també volem recordar un petit mercat, dit de Santa Madrona, al carrer d’Elkano, 19, que donà un modest però bon servei, entre 1948 i 2000, quan tancà el darrer establiment obert, la carnisseria Remei. Del tancament de la darrera ubicació del mercat del Carme, ara fa 20 anys.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021