Sé que no marxarà. Els assassins són insistents de mena. Torna a sonar el timbre. Podria agafar alguna cosa contundent i colpejar-lo quan traspassi el llindar, encara que deu anar armat amb una d’aquestes pistoles amb silenciador i que sonen com una llufa letal. Torna a picar. Ara crida: “Obre, de moment no et penso matar!”. Sona tan convincent com el llop que assetjava els tres porquets. Miro per l’espiell. És baixet, amb una bona tofa i corpulent. Em mostra una pistola. “Obre! Soc la teva única esperança!”. Esperança de què?, contesto. “Deixa que t’ho expliqui assegut al sofà”. Agafo el telèfon per trucar al 112. “No truquis a la policia o no tindré més remei que tirar la porta a terra!”. Això és un escac en tota regla. Obro. Si fa no fa té la meva edat, m’apunta amb el revòlver. “Seu i no intentis res”. Faig cas. Ell agafa una cadira del menjador i seu al meu davant.
“T’ho explicaré ràpidament; un dels dos ha de morir, aquí i ara”. I per què no em mates i ho enllesteixes d’una vegada? “Perquè no, Ells no ho volen així, volen jugar amb nosaltres”. Ells? “Sí, Ells, els coneixeràs si sobrevius”. Qui collons ets? “Soc algú com tu”. Algú com jo? “Ja ho veuràs; què vas fer ahir?” Doncs el que faig cada dia; llevar-me, pixar, esmorzar, treballar, dinar, tornar a treballar, sopar i mirar Netflix. “Jo era com tu, algú instal·lat en la rutina”. I què, m’has de matar perquè em mato a treballar cada dia o perquè miro Netflix? “No és ben bé això, Ells treballen pels de dalt, i algú dels de dalt ha comprat la immortalitat”. Els de dalt? “Sí; polítics, empresaris d’èxit, futbolistes, tiktokers de renom…” I dius que han comprat la immortalitat? “Jo també era tan idiota de pensar que era l’única cosa que no es podia comprar. El problema és que cada vegada que algú accedeix a la immortalitat algú altre ha de dinyar-la, ja saps, pel tema de la superpoblació, els recursos del planeta i tot aquest merder”. O sigui, que sobrem. “Sí”. I ara què hem de fer? “Jugar a la ruleta russa amb aquest revòlver fins que algú dels dos…”. I si no juguem? “Ens vigilen, ens matarien als dos”.
M’obliga a ser el primer. Suo, tremolo. No m’ho penso més i em disparo contra el pit. Sona un clic somort, soc viu. És el seu torn. Fa girar el tambor del revòlver. S’apunta el crani i prem el gatell. Retruny. Bocins de cervell contra la paret. Baixo a cremadent les escales de l’edifici. Carrer Nou de la Rambla. Busco un policia, mai hi són quan se’ls necessita. Un cotxe negre s’atura al meu davant. “Pugi o és home mort”, em diu el conductor. Deuen ser Ells. M’assec al seient del darrere i el copilot, un home amb barret, m’entrega un revòlver amb només una bala i la foto d’un paio, un paio com jo.
ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)
Hemerotecafa 3 mesos
Hemerotecafa 2 mesos
Societatfa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Societatfa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Entrevistesfa 3 mesos