Robert Coover (Iowa, 1932) és un dels millors escriptors estatunidencs vius, un veritable virtuós de la ploma que va capgirar el rumb de la narrativa a través d’una concepció lúdica de l’escriptura, on transgressió i comicitat es donen la mà.
És molt probable que aquesta descripció us faci pensar en Quim Monzó i, per tant, també en Sergi Pàmies o Empar Moliner, oi? Si és així, aneu molt ben encaminats: Coover, un veritable referent de la literatura experimental, va ser un dels millors autors a l’hora de fer servir elements com la metaficció a les seves obres. Molts dels actuals relats que empren aquest recurs –per exemple: relats d’escriptors que escriuen relats; personatges que saben que formen part d’una ficció; llibres que cerquen interactuar amb els lectors, etc.–, són, d’una manera o una altra, deutors de Robert Coover.
A La festa de Gerald descobrireu un sarau que comença de forma ben convencional i que aviat es transformarà en una nit ben esbojarrada amb l’aparició d’un bell cadàver. Un fet que marcarà l’inici d’una disbauxa amb convidats que semblen sortits d’un vodevil, policies sonats que atonyinen testimonis, elements carnavalescos i dionisíacs… Tot plegat conforma una veritable obra mestra en què hom no sap on acaba la realitat ni on comença l’al·lucinació en un malson amb tints de pel·lícula còmica que, en el fons, és una al·legoria de la descomposició d’una societat vil i hedonista.
Alguns crítics han descrit La festa de Gerald com un còctel impossible on es barregen el surrealisme dalinià, la ploma d’Agatha Christie, uns diàlegs a mig camí entre els germans Marx i Sigmund Freud… I, a més, per si tot això fos poc, hi afegíssim unes quantes gotes d’LSD. Una barreja ben temptadora, oi?