La seva barana és a tocar de la meva. Cada matí surt al balcó a prendre el cafè a la mateixa hora que jo. Però, si no ho fa, com avui, espero parant l’orella fins que sento el xerric de la seva cadira de vímet. Llavors surto, fent veure que tinc un tràfec ineludible a la balconada. Soc tan patètic que he arribat a regar les plantes de plàstic per dissimular. De vegades em somriu, penso que em vol dir alguna cosa, però sobtadament es ruboritza i acaba entrant a casa seva. Sempre que la sento parlar ho fa en un anglès d’allà. Crec que està aquí d’Erasmus, o potser té una feina d’aquestes on tot és online. Des de ben petit que per a mi l’anglès ha estat una entelèquia, una quimera inassolible, un Sant Grial inabordable. Quan he hagut de lidiar amb un anglosaxó, he practicat l’assentiment, el silenci incòmode i una cara d’idiota que em delata al moment. Vaig voler apuntar-me a classes particulars, per mirar d’entaular una mínima conversa amb ella, però va ser un desastre. La meva professora em va recomanar deixar-ho estar i visitar un logopeda. Va ser un amic de tota la vida, qui em va donar una possible solució: ‘‘Jo vaig aprendre anglès mirant totes les pel·lícules de La Guerra de les Galàxies en versió original, prova-ho!’’ La cosa és que d’anglès en sé ben poc, però de friqui en soc una estona. De fet, les aventures espacials sempre m’han atret de manera obsessiva. A més, tot el que fa ferum de trilogia, de saga, d’aventures impossibles, o de nostàlgia dels vuitanta, m’atrapa com l’anell de poder que carretejaven els Hòbbits a les novel·les d’en Tolkien.

M’hi vaig posar amb ganes. Primer amb les pel·lícules d’ara, després amb les de molt abans (80’s) i vaig acabar amb les de no tant abans (90’s). Tres trilogies d’aventures galàctiques donen per a moltes hores d’anglès. Diria que ara per ara em sé els diàlegs de memòria. Puc reproduir sense equivocar-me els papers d’en Yoda, d’en Luke Skywalker, d’en Han Solo i, fins i tot, imito a la perfecció la cadència respiratòria d’en Darth Vader.

Ups! Guaita-la! Ara veig que surt al balcó. Jo també. Dissimulo tocant les fulles d’una planta. Miro de fer cara de jardiner expert, encara que tot ésser vegetal que entra a casa meva, un dia o altre acaba traspassant. Deixo estar la planta i m’acosto a la barana. La miro. Em mira. Ara o mai! Escupo una paraula, un so inintel·ligible, gutural; com ho hagués fet en Chewbacca o en Gòl·lum. Quin desastre! La dicció i els nervis m’han traït. Ara mateix dec fer cara de C3PO o, directament, d’imbècil. Calla, que ella també s’acosta a la barana. Sembla que vulgui dir-me alguna cosa. Fa un esforç sideral per moure la boca i deixa anar un bon dia totalment fricatiu i amb accent germànic. Boníssim! Ha inclòs alguna lletra de collita pròpia; potser una efa alta, potser una be mitjana, qui sap si una pe geminada. Tant se val! Responc el primer que se m’acut: may the force be with you! Riu, crec que ens entendrem…

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)