Connecta amb nosaltres

Cultura

Baranes làser

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla del que pot fer una trilogia gal·làctica

Publicat

on

La seva barana és a tocar de la meva. Cada matí surt al balcó a prendre el cafè a la mateixa hora que jo. Però, si no ho fa, com avui, espero parant l’orella fins que sento el xerric de la seva cadira de vímet. Llavors surto, fent veure que tinc un tràfec ineludible a la balconada. Soc tan patètic que he arribat a regar les plantes de plàstic per dissimular. De vegades em somriu, penso que em vol dir alguna cosa, però sobtadament es ruboritza i acaba entrant a casa seva. Sempre que la sento parlar ho fa en un anglès d’allà. Crec que està aquí d’Erasmus, o potser té una feina d’aquestes on tot és online. Des de ben petit que per a mi l’anglès ha estat una entelèquia, una quimera inassolible, un Sant Grial inabordable. Quan he hagut de lidiar amb un anglosaxó, he practicat l’assentiment, el silenci incòmode i una cara d’idiota que em delata al moment. Vaig voler apuntar-me a classes particulars, per mirar d’entaular una mínima conversa amb ella, però va ser un desastre. La meva professora em va recomanar deixar-ho estar i visitar un logopeda. Va ser un amic de tota la vida, qui em va donar una possible solució: ‘‘Jo vaig aprendre anglès mirant totes les pel·lícules de La Guerra de les Galàxies en versió original, prova-ho!’’ La cosa és que d’anglès en sé ben poc, però de friqui en soc una estona. De fet, les aventures espacials sempre m’han atret de manera obsessiva. A més, tot el que fa ferum de trilogia, de saga, d’aventures impossibles, o de nostàlgia dels vuitanta, m’atrapa com l’anell de poder que carretejaven els Hòbbits a les novel·les d’en Tolkien.

M’hi vaig posar amb ganes. Primer amb les pel·lícules d’ara, després amb les de molt abans (80’s) i vaig acabar amb les de no tant abans (90’s). Tres trilogies d’aventures galàctiques donen per a moltes hores d’anglès. Diria que ara per ara em sé els diàlegs de memòria. Puc reproduir sense equivocar-me els papers d’en Yoda, d’en Luke Skywalker, d’en Han Solo i, fins i tot, imito a la perfecció la cadència respiratòria d’en Darth Vader.

Ups! Guaita-la! Ara veig que surt al balcó. Jo també. Dissimulo tocant les fulles d’una planta. Miro de fer cara de jardiner expert, encara que tot ésser vegetal que entra a casa meva, un dia o altre acaba traspassant. Deixo estar la planta i m’acosto a la barana. La miro. Em mira. Ara o mai! Escupo una paraula, un so inintel·ligible, gutural; com ho hagués fet en Chewbacca o en Gòl·lum. Quin desastre! La dicció i els nervis m’han traït. Ara mateix dec fer cara de C3PO o, directament, d’imbècil. Calla, que ella també s’acosta a la barana. Sembla que vulgui dir-me alguna cosa. Fa un esforç sideral per moure la boca i deixa anar un bon dia totalment fricatiu i amb accent germànic. Boníssim! Ha inclòs alguna lletra de collita pròpia; potser una efa alta, potser una be mitjana, qui sap si una pe geminada. Tant se val! Responc el primer que se m’acut: may the force be with you! Riu, crec que ens entendrem…

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

L’escena musical es revifa a El Molino i Paral·lel 62

Publicat

on

El Poble-sec és, sens dubte, un epicentre de l’activitat musical de Barcelona amb El Molino i la sala Paral·lel 62 (antiga BARTS) com a protagonistes. El primer, reobert no fa ni una setmana (amb una oferta que combina música, gastronomia i còctels), presenta una oferta d’artistes internacionals que abasten des del jazz fins al flamenc, amb alguns dels noms més destacats de l’escena actual.

Entre l’extensa programació de la mítica sala, destaca el concert del 8 de novembre, en el qual el saxofonista de Nova Orleans Donald Harrison buscarà transformar l’espai en un club de jazz de la seva terra natal. En paral·lel, la llegenda del jazz Eliane Elias actuarà els dies 9 i 10 de novembre.

El 17 de novembre arribarà el trompetista Keyon Harrold, reconegut per la seva fusió de jazz, soul i afrobeat, mentre que els germans Hernández, de ‘Maestro Espada’, portaran el folklore de la seva terra el 21 de novembre.

La cantautora Mayte Martín farà un homenatge al passat i un agraïment al flamenc el 23 de novembre, i el 24 de novembre la saxofonista Lakecia Benjamin revisitarà el seu àlbum ‘Phoenix’. El 5 de desembre serà el torn del Lluc Casares Sextet, amb un repertori jazzístic influenciat pels grans mestres que el van inspirar.

A banda d’aquests concerts, ‘El Molino’ comptarà amb espectacles de stand-up, o monòlegs en viu, per tal d’oferir propostes per a tota classe de públic i convertir-se en la referència del gènere.

Paral·lel 62

Pel que fa a la sala Paral·lel 62, aquesta tornarà a programar per onzena vegada El Petit Príncep (a partir del 5 de desembre). A més, el Festival de Jazz de Barcelona portarà Shabaka aquest 30 d’octubre, i la multiinstrumentista MARO visitarà l’espai el 10 de novembre, en un concert que serà l’última oportunitat de veure-la amb els guitarristes Pau Figueres i Darío Barroso. •

Continua llegint

Cultura

MiróMatisse: més enllà de les imatges

La Fundació Joan Miró presenta, fins al febrer de 2025, aquesta exposició amb la col·laboració del Musée Matisse de Niça

Publicat

on

Per

L’exposició MiróMatisse: més enllà de les imatges arriba per desafiar clixés i posar de manifest les profundes connexions entre dos grans artistes, Henri Matisse i Joan Miró. Encara que pertanyen a generacions diferents –Matisse va néixer el 1869 i Miró el 1893– i estan associats amb moviments artístics diversos com el fauvisme i el surrealisme, respectivament, la mostra revela les relacions constructives entre les seves obres i concepcions de l’art.
Aquesta exposició, a la Fundació Miró, no només es basa en la biografia dels artistes, sinó que explora com van influir-se mútuament a través de les seves crítiques a la tradició de les imatges a Occident. Més enllà d’allò superficial, l’exposició busca analitzar moments decisius en què les influències van ser especialment productives, com el pensament del fauvisme en Miró a finals de la dècada del 1910 i l’estímul que les obres de Miró van aportar a Matisse a mitjan anys trenta. Finalment, MiróMatisse: més enllà de les imatges compararà les pràctiques compartides dels dos artistes, incloent llibres il·lustrats i grans composicions monumentals, culminant en una confrontació final entre les seves obres més significatives, que posen de manifest el seu llegat artístic. L’exposició és una oportunitat per redescobrir i reevaluar el treball d’aquests dos mestres de l’art modern.

Continua llegint

Cultura

Un psicòleg enamorat

L’escriptor i psicòleg Ismael Clavero ens ha enviat un conte on ens parla del poder de les dedicatòries als llibres…

Publicat

on

Per

Algun diumenge, passejant per les parades del mercat de llibres de segona mà, a Sant Antoni, m’he topat amb la meva obra: Viure en parella. Una guia imprescindible. D’entrada m’empipa que el lector s’hagi desfet per quatre cèntims d’un títol que tant em va costar d’escriure. Però després, com a bon psicòleg especialista en el món de la parella, no puc estar-me de tafanejar si hi ha anotacions als marges o alguna dedicatòria d’amor a la primera plana. Poc em podia imaginar trobar-me la meva de pròpia:
Per a tu, Pep,
a qui més estimo.   
Per sempre junts.
Emili
És l’exemplar que havia regalat a qui, fins fa quatre dies, era el meu company de vida.
–Quan li han portat aquest llibre?– he inquirit al venedor, un paio ventrut amb els botons de sota la camisa descordats.
–Fa una estona. Me l’ha dut un noi escanyolit i una mica malgirbat.
El Pep, no hi ha dubte.
Quan l’home s’ha tombat per atendre altres clients, he amagat la meva obra sota l’americana i m’he esvanit silenciós, com un gat afamat. Instintivament, m’he dirigit cap on ha estat casa meva, a prop d’El Molino, on he viscut cinc anys amb el Pep. L’he caçat al portal en plena mudança, ajudat per un nano de rínxols rossos deu anys més jove que jo. Traïdor!
Quan han pujat a buscar més paquets, m’he apropat al portal i he entaforat el llibre dins el camal d’uns texans que sobresortien d’una de les capses. Abans, hi he afegit una renovada dedicatòria a sota de l’antiga: Cabró!
Passada una estona, mentre dinava a casa els pares, se m’ha dibuixat un somriure venjatiu al rostre, imaginant la cara del Pep quan es retrobi amb la meva obra una altra vegada.
Al següent diumenge el maleït llibre tornava a estar a la mateixa parada de Sant Antoni. Aquest cop, el llibreter revingut no m’ha tret l’ull de sobre i he hagut d’afluixar quinze euros per endur-me’l. Seguidament, m’he assegut en un banc, absent. Un transeünt m’ha preguntat si em trobava bé. No he respost.
Dilluns al matí, abans d’obrir el meu consultori, he anat a l’oficina de correus per reenviar el llibre a l’única adreça que em queda del Pep: l’institut on fa de mestre.
Diumenge, no m’he pogut estar de tornar a Sant Antoni i tan bon punt el llibreter m’ha vist venir de lluny, m’ha cridat agitant el llibre amb el braç.
–Senyor Emili, aquí!– Els ulls li brillaven.
Com és que sap qui soc? Haurà guipat la fotografia de la contraportada?
Al ja cèlebre full de dedicatòries n’hi consta una nova del Pep: hola, seràs capaç de deixar-me en pau?
En exhibir tres bitllets de cinc, el paradista m’ha fet que no amb l’índex:
–Són cent vint-i-cinc. Els llibres amb història augmenten el seu valor…
–Em pren per ximple?
Ara mateix, i havent fet auto-teràpia, estic centrat en la redacció del meu segon llibre: Decàleg per tancar una relació de parella satisfactòriament. Però una obsessió malaltissa comença a pertorbar-me les nits d’insomni: enviar el nou manuscrit quan l’hagi enllestit a ja sabeu qui.
ISMAEL CLAVERO (www.enequilibri.net)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024