Després d’anunciar que les obres del Teatre Arnau s’activarien al llarg de la primavera de 2025, el Govern municipal de l’alcalde, Jaume Collboni, ha concretat una mica més com vol que sigui l’Arnau del futur. Segons ha declarat a La Vanguardia el regidor de Cultura, Xavier Marcé, el que es va trobar el seu equip és “un projecte que no prioritzava tant els usos escènics, que plantejava més aviat una mena d’ateneu, de centre cívic”.

Davant d’aquesta situació, l’equip del regidor Marcé ha retallat el projecte aprovat entre consistori i una seixantena d’entitats en temps de l’alcaldessa Ada Colau. L’objectiu: alleugerir-lo i abaratir la seva construcció mitjançant l’eliminació d’uns quants espais i la rebaixa de la profunditat d’excavació. “Era massa car, plantejava massa sales polivalents, podia costar més de 20 milions d’euros”, ha declarat el regidor al mateix mitjà de comunicació.

Les entitats es revolten

La Plataforma d’Entitats pel Teatre Arnau i l’antiga plataforma Recuperem l’Arnau (nascuda el 2016) ha emès un contundent comunicat després de llegir a la premsa les intencions de l’executiu Collboni. Tal com han al·legat, “va ser la ciutadania” qui va activar la recuperació de l’Arnau i han recordat a Marcé que el seu futur ja es va definir en un procés participatiu que s’ha allargat vuit anys.

Segons denuncien, el socialista ara vol retallar la capacitat del teatre de 400 a 200 espectadors, mentre que a la vegada busca “saltar-se el pacte” que van tancar amb l’Ajuntament. “El model cultural proposava una gestió cívica de l’equipament […] tal com fan l’Ateneu de Nou Barris o la Central del Circ”, han afegit, en relació amb les declaracions esbiaixades del regidor sobre com preveia el futur del teatre.

Un quart de segle abandonat

L’Arnau va tancar l’any 2000 i des d’aleshores ha restat abandonat. L’Ajuntament el va comprar l’any 2011, però no serà fins aquest 2025 que entrin els operaris a rehabilitar-lo.  Les obres duraran uns vint mesos i la previsió actual és que suposi una inversió d’11,7 milions d’euros.

Fotografia | Ajuntament de Barcelona

Laia Mauri Baraza (Badalona, 1996), és graduada en Filosofia, Política i Economia, i està especialitzada en Comunicació Política i Institucional. Per a aquesta nova veu narrativa, la militància política és quelcom que no podem deslligar de la seva visió del món.

Mauri ha donat un autèntic cop a la taula de la literatura catalana amb Cos, camp de batalla (La Magrana), una novel·la on explica la història de la Judit, una jove al caire de la trentena que rememorarà el sender que ha hagut de recórrer per a descobrir i defensar la seva sexualitat.

Com no podia ser de cap altra manera, en aquesta exploració del desig s’hi entrecreuaran molts fragments que podem reconèixer del dia a dia de la nostra societat: la pressió estètica i l’empoderament femení, el combat intern entre cosificació i reivindicació del cos, el desig com a constructe social i com a oasi enmig del d’un desert vital en què és més senzill imaginar-nos el final d’aquest món que no pas la destrucció del capitalisme… I, per damunt de tot, el patriarcat cercant sempre l’escletxa per escolar-se dins nostre.

Una estrena narrativa que esperem que sigui la primera pedra d’una nova barricada en el camp cultural català. Un parapet d’avançada en què aquesta novel·la troba punts en comú amb una de les obres de Mercè Rodoreda més menystinguda: El carrer de les Camèlies (1966). Entre el personatge de Cecília Ce i la Judit de Cos, camp de batalla, hi ha un fil violeta que ens interroga sobre la possibilitat (o no) d’un desig femení sense culpes ni censures. Un desig en un món en què el patriarcat brega incansablement perquè no siguem capaços d’imaginar-nos la subversió de les normes reguladores i les relacions de poder que travessen els cossos entesos com a constructes discursius. Atreviu-vos a lliurar batalla al patriarcat!