Quina és la missió principal del sindicat?
La nostra tasca és denunciar els desnonaments que abans eren invisibles; aquells que eren provocats per la finalització de contractes o pujades de preu. També impulsem la negociació col·lectiva i oferim una veu alternativa a la narrativa dominant dels mitjans, que sovint reflecteix els interessos de la patronal immobiliària.

Sembla que els joves són qui més pateixen els conflictes procedents de l’habitatge.
Ara mateix no. El lloguer ha deixat de ser una etapa temporal associada a l’època d’estudiants o primera feina. Avui dia, la mitjana d’edat dels llogaters ha augmentat i el lloguer ja no afecta només una generació en concret. Estem davant d’un problema social.

Creuen que el nou Govern del PSC fixarà un topall als preus del lloguer?
El PSC va fer caure un decret llei, reivindicat pel sindicat, que regulava aspectes bàsics i fonamentals en matèria d’habitatge. És un partit molt connectat amb el lobby immobiliari; té una predisposició clara d’agenollar-se davant aquests interessos. Amb el PSC no som optimistes.

Hi ha cap grup polític que els proporcioni més confiança?
No tenim una relació especial amb cap partit. Això sí, es pot veure quines propostes del sindicat s’han tirat endavant al Parlament o Congrés dels Diputats i com ha votat cada partit.

Considera que és necessari congelar els preus? Fins a quin punt es pot forçar a abaixar els preus dels nous contractes?
El tema no només és la regulació de preus, sinó treure l’habitatge del mercat econòmic. Mentre els pisos siguin tractats com una inversió, els preus no deixaran de pujar. El ministre Ábalos deia que l’habitatge era un bé de mercat i de primera necessitat, en referència al fet que s’hauria d’equilibrar tots dos aspectes. És possible això? No.

Creu a l’alcalde Collboni quan afirma que eliminarà els habitatges d’ús turístic?
L’alcalde promou esdeveniments com la Copa Amèrica o la Fórmula 1, a la vegada que manté un model absurd en què els diners de la taxa turística es destinen a ‘Barcelona Turisme’, una agència que promou el turisme. El seu discurs és buit i tot plegat és una pantomima.

Fins a quin punt ha començat a afectar el problema de l’habitatge a les característiques de barris com el Poble-sec?
El lloguer de temporada contribueix a la pujada dels preus de l’habitatge, ja que pot incloure pisos turístics il·legals. De fet, cal destacar que Collboni ha retirat els inspectors que supervisaven aquests pisos. Al Poble-sec, concretament al carrer Tapioles, hi ha un bloc que vol fer reformes per incrementar els preus, circumstància davant la qual els veïns no han de cedir. La raó: vindran nous veïns, mentre que els actuals marxaran perquè no es podran permetre la pujada de preus.

L’administració pública té la suficient capacitat d’incrementar el parc públic de nova construcció a unes quotes que ajudin a regular els mercats com demanen alguns sectors?
El parc d’habitatge públic és molt reduït i té una qualificació temporal. Si tots els habitatges construïts a Espanya amb diners públics haguessin estat protegits de manera permanent, el parc seria immens. Actualment, es desqualifiquen habitatges construïts fa dècades, però cal frenar aquesta dinàmica. No podem centrar la protecció només en la construcció; també hem de considerar la requalificació. Hem de recordar que hi ha zones de Barcelona on queda poc sòl on construir, per la qual cosa els veïns d’aquests barris que volen optar a habitatges del parc públic només els hi queda desplaçar-se a les noves promocions de barris com la Zona Franca o fins i tot de fora de l’àrea metropolitana. Tot plegat, perquè no hi ha oferta a barris com el Poble-sec al seu abast.

Tot i això, alguns sectors consideren que a Barcelona no hi ha suficients promocions.
El problema no és la manca de construcció; molts d’aquests nous edificis no es destinen als veïns de Barcelona. Hem de planificar millor què fer amb els habitatges. Construir més no és la solució.

Fixaria un preu pels pisos de protecció?
No puc respondre ara mateix, però és important saber que Caixabank i altres entitats financeres gestionen habitatges que s’han finançat amb diners públics. L’administració no controla els abusos que fan aquestes entitats.

Pel que comenta, sembla que l’habitatge és un tema que no interessa resoldre’l políticament.
El problema principal és que alguns polítics i immobiliàries colen trampes en els seus discursos. D’altra banda, la gent no llegeix el BOE i, per tant, no té informació al respecte.

En darrer lloc, quan es parla de reformar carrers o diferents àrees de barris, com pot perjudicar aquest fet als llogaters?
Moltes vegades són els més perjudicats. Amb les millores, els propietaris aprofiten per incrementar preus. Això fa que els veïns passin a preocupar-se quan s’assabenten que renovaran el seu carrer, en comptes de celebrar la millora.

El ZONA SEC neix en un context d’efervescència de la premsa local?
Més enllà d’algun fulletó dels botiguers, fins aleshores no hi havia hagut cap diari al barri. Tot ho va començar a impulsar la poblesequina Bethlem Boronat, qui tenia una idea molt clara del que volia i, a la Mostra d’Entitats de 1995, es va plantar amb una carpa i una urna de cartró a buscar persones que estiguessin interessades a col·laborar en una futura publicació.

Aleshores vostè ja treballava en el món de les arts gràfiques.
En tot aquell matí vaig ser la segona persona que va dipositar les seves dades a l’urna que havia preparat la Bethlem al seu estand. Malgrat tot, al final ens vam reunir un bon grup de gent i, després d’estar any i mig donant-li voltes, per la diada de Sant Jordi de 1997 vam publicar el primer número. La idea era que sempre fos en català i que tractés l’actualitat del barri.

És cert que el diari com a tal es va començar a gestar a la biblioteca?
Sí, però com que només ens reuníem i no avançàvem, al final els bibliotecaris ens van suggerir que anéssim a un altre lloc i va ser aleshores quan la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec ens va acollir. Vam néixer de forma independent, però s’ha de reconèixer que la Coordinadora ens va ajudar molt en matèria burocràtica i en el fet d’oferir-nos un lloc on reunir-nos. Avui, ja som de les associacions adherides més antigues.

Des d’aleshores, a les pàgines del ZONA SEC han publicat desenes de periodistes de carrera.
Molta gent. I una de les coses més importants és que el diari ha servit com a trampolí professional. Estic molt orgullós de poder haver comptat amb periodistes com el Jordi Molina, l’Anna Pruna, la Marta Tello i molts d’altres als quals el ZONA SEC els ha servit per obrir-se camins professionals.

Al final són les persones que han musculat el ZONA SEC.
Gràcies a ells, els historiadors que en un futur vulguin investigar què ha passat al Poble-sec podran trobar aquesta matèria primera a les pàgines del diari. Des del primer número, el diari té exemplars en institucions com el Dipòsit Legal, la Biblioteca Nacional d’Espanya, la Biblioteca de Catalunya i l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Pocs barris compten amb una hemeroteca similar.
Encara recordo que al primer número vam tractar un fet com l’arribada de l’autobús 55, que per a l’època va ser un fet important. Després, amb el pas dels anys, no hem deixat de fer seguiment de fets com la transformació del carrer de Blai, la construcció i desenvolupament del Centre Cívic El Sortidor, l’Albareda, la residència de gent gran Pare Batllori, com es va viure el No a la Guerra, el Procés… Tots els avenços i reivindicacions del barri els ha explicat el ZONA SEC des de la proximitat.

Podem dir que la capçalera ha superat el quart de segle de vida gràcies al fet d’haver-se mantingut crític i veïnal?
Ho podríem resumir així perfectament. Sempre hem mantingut una independència política i, per part meva, sempre he donat llibertat als periodistes per fer periodisme. Des del diari mai hem deixat de fiscalitzar i entrevistar càrrecs com regidors, alcaldes, caps de la Guàrdia Urbana, de Mossos o personalitats populars del barri. Forma part de la nostra manera d’entendre la publicació.

De fet, és de les poques capçaleres que ha superat les dues darreres grans crisis.
No hem abaixat la persiana ni amb la crisi econòmica del 2008, ni amb la pandèmia. Tot, gràcies als anunciants, perquè mai hem demanat subvencions directes. Només hem comptat amb el suport publicitari dels comerços del barri i amb les campanyes publicitàries del Districte o la Generalitat, entre d’altres.

Mai ha fet de periodista, però podria donar moltes lliçons de com gestionar una capçalera.
El periodisme s’ha de deixar als periodistes. Jo sempre m’he dedicat a controlar la dinàmica del diari; a vigilar i gestionar l’economia. Encara que no ho sembli, representa una angoixa molt gran, perquè hi ha moltes coses a tenir sota control. Sempre s’ha d’estar pendent que surtin els números, que vagi a impremta sense errors, que es compleixin tots els timings, que el repartiment es faci bé, que la web estigui actualitzada, etc.

Ara què farà?
Al ZONA SEC he decidit fer una passa al costat i deixar-lo en mans d’idees més joves i fresques. Així i tot, continuaré vinculat al diari com a representant en actes, esdeveniments i presentacions.

És a dir, prendrà el pols del barri des d’una nova posició.
Exacte, no desapareixeré pas, al contrari, seguiré vinculat al diari. A banda, també dedicaré més temps a l’altra revista que edito, el PARAL·LEL OH!

Diaris en paper com el ZONA SEC s’han convertit en mitjans en perill d’extinció a Barcelona.
Quedem nosaltres, La Marina, L’Independent de Gràcia, El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià… i pocs més. Al final tots hem de ser conscients que som els qui fem la premsa de proximitat, els grans mitjans mai podran tractar l’actualitat local com ho fem nosaltres.

Com és aquesta mare que vol reagrupar la seva família al preu que sigui?
Aquesta mare té una necessitat important de tornar a tenir la seva gent a la vora i tornar-se a sentir una mica necessària per algú. El Dani em va dir quan em va oferir el paper: “Aquesta dona té una depressió, però no vull que es vegi”. Per tant, ella no pot renunciar a aquest cap de setmana, li ha costat molt muntar-lo. I després necessita ser útil, necessita que la tinguin en compte, necessita que li valorin una mica el que ha fet.

Com t’has preparat per a aquest paper tan difícil, ple de matisos, de registres?
Bé, doncs anar fent seqüència a seqüència i tenint molt clar el fil interior de saber què significa per a ella tot. I vam assajar, també vam improvisar. Això també ens ha ajudat a fer un molt bon equip. A més, la pel·lícula són seqüències llargues, seqüències corals, que no és normal. És un format de pel·lícula diferent. Jo, que normalment no m’agrado quan la vaig veure vaig pensar, “doncs, mira, no està malament’’.

Més enllà del retrat d’aquesta mare singular veiem que és un retrat familiar amb ingredients teatrals…
Sí. Perquè és una família en una casa. Hi ha escenes exteriors, però, bàsicament, tot passa allà dintre. És aquesta família de la burgesia catalana que no se sap dir les coses, que tots pensen en ells, que són incapaços de posar-se en el lloc de l’altre. I són una mica tòxics tots plegats. Perquè, no és que siguin mala gent, sinó que no en saben més. I la vida els supera a tots.

Aquesta pel·lícula familiar farcida de retrets ens recorda una obra de teatre com ‘Agost’ de Tracy Letts, que tu també has representat als escenaris.
És que totes les famílies s’assemblen. Les obres de teatre de temàtica familiar, com un sopar familiar, és diana segura, perquè totes les famílies tenen molt de suc. I si està ben escrit i ben fet, encara millor. A més, connecten amb la gent perquè pares en tenim tots, germans també, tots hem viscut trobades familiars nefastes.

‘Casa en flames’ és una comèdia, però també sembla un drama, no?
És una barreja. Té aquest to tan difícil de trobar i tan bonic quan es troba. És una comèdia-drama. Perquè quan agafes una mica d’emoció de seguida t’ho trenquen amb una situació més de comèdia. Però ni la comèdia és estrafeta ni el drama és pesant. Les dues coses conviuen bé. No decau mai cap a una banda ni cap a l’altra. I no és fàcil aconseguir això i el Dani ho ha aconseguit.

Tenint en compte el teu paper esplèndid a ‘Casa en flames’, sobta la teva poca presència en el cinema. Com ha estat això?
No ho sé. Ha anat així. No és que hagi tingut mil ofertes que hagi rebutjat, sinó que, potser, en algun moment de la meva vida hauria d’haver pres una decisió i anar-me’n a Madrid i no ho vaig fer, perquè tenia els nens petits i no em venia de gust.

Hi ha alguna semblança del teu paper a ‘Casa en flames’ amb la mare patidora del teu film ‘Els sense nom’ (1999, Jaume Balagueró) en un registre cinematogràfic completament diferent?
No tenen res a veure. Aquella era una pel·lícula de terror i la situació d’aquella mare era terrorífica. En aquesta hi ha molts punts de comèdia i el drama mai és fort. També vaig fer una altra pel·lícula, Para que no me olvides (2005, Patricia Ferreira), on hi havia una mare que perdia el seu fill i era un “dramón”. Casa en flames és com la primera comèdia que faig. I ha estat molt divertit.

Com ha estat treballar amb el Dani de la Orden?
Treballar amb el Dani ha sigut bonic. Als assaigs em vaig acollonir perquè demanava molta improvisació. Jo pensava “Déu meu, no hem de seguir un guió o què?”. És una mica caòtic, però en el rodatge el veies amb la seva llibreta de notetes, sempre proposant alguna cosa que havia pensat durant la nit, alguna cosa nova. Té el cinema a les venes. I com a persona és un amor.

I com ha estat rodar una pel·lícula amb un repartiment espectacular que compta amb actors com Enric Auquer, Clara Segura o Maria Rodríguez Soto?
Un equipàs. Vam assajar dues setmanes abans de rodar. La primera setmana vam rodar en exteriors i coses més disperses. La segona setmana ja ens vam tancar a la casa i es va produir allò que passa quan treballes amb bons actors, que sigui la presa de qui sigui els altres sempre hi són. Ens vam fusionar. I tot i que som actors molt diferents, vam agafar coses els uns dels altres.

Com a dona de teatre, com et prens aquest festeig puntual amb el cinema?
Molt bé. Aquesta pel·lícula és un regal, és un regalàs. Aquest any he fet seixanta-cinc anys i tinc una carrera de quaranta anys de professional, porto moltes obres a l’esquena. Penso que tot el que em vingui a partir d’ara és un regal que se’m fa. I tornar al cinema amb aquesta pel·lícula i aquest personatge és un regal.

Et volia preguntar sobre aquesta qüestió, les dificultats per trobar papers per a actrius madures…
Sí. És molt complicat, a partir d’aquesta edat no s’escriuen papers. És una cosa que està començant a canviar. I estaria bé que canviés. No només tenen coses importants a dir i a viure persones d’aquesta edat, sinó que, tard o d’hora, hi arribareu tots a aquesta edat. Estaria bé tenir algun referent. Què diuen les dones a aquesta edat? I els homes? Tothom hi arribarà. Estaria bé tenir un referent de què se sent o es viu a aquesta edat.

Enhorabona per aquest gran paper en una pel·lícula destinada a ser una de les més importants del cinema català d’enguany.
A veure si és veritat. I que la gent la vagi a veure en versió original. Això també s’hauria de dir perquè s’ha doblat al castellà i estaria bé veure-la en versió original. Perquè és bilingüe i és important a la pel·lícula, ja que és una trama on els personatges es parlen en català i castellà. I anul·lar això, doblant-ho tot al castellà, crec que és un error.

JOAN MILLARET i VALLS