Connecta amb nosaltres

Cultura

‘D’esquena’

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla de com l’evolució és imparable…

Publicat

fa 2 mesos

on

Tot va començar com una moda estúpida que seguien uns quants freaks. Creien que caminant d’aquella manera milloraven el rec sanguini dels glutis. Fins que un estudi inoportú de la universitat d’Oxford ho va avalar, però en un altre sentit: caminar cap endarrere, rejoveneix. A partir de llavors, es va desencadenar el drama. Primer, els influencers de torn van aparèixer a les xarxes socials parlant meravelles d’aquesta manera de desplaçar-se. No van passar ni dos dies que ja es veia força gent pel carrer fent-t’ho. Als retro-caminadors (així se’ls anomenava) els era igual caure escales avall del metro, o trepitjar tolls de merda de gos amb massa freqüència. Recordo el dia que el meu fill d’onze anys es va col·locar la motxilla penjada al davant de la panxa. Li vaig dir que ni parlar-ne. Vaig haver d’acompanyar-lo a l’escola per assegurar-me que hi anava caminant com Déu mana. Aquell mateix dia vaig comprovar decebut com la majoria dels professors i alumnes, entraven a l’escola caminant com crancs. Va ser aleshores quan em vaig adonar que l’estupidesa havia esdevingut tendència, i que no trigaria a ser una norma.
Em va sorprendre com la majoria de les fotos dels perfils d’Instagram van canviar d’un dia per l’altre. Res de cares somrients banyades en filtres, o de persones fent escalada, o d’escenes familiars entranyables. Res de tot això; clatells! Només apareixien clatells ben perfilats. Els perruquers van fer fortuna, perquè el clatell, sobtadament, va esdevenir la carta de presentació per a la majoria de les persones que practicaven la retro-caminada. Els fabricants de roba no van trigar a redissenyar les camises i col·locar la botonada a l’esquena. Les sabates també van sofrir canvis estructurals per fer el fet de caminar enrere molt més còmode. Fins i tot l’Anna, la meva dona, que estava embarassada de sis mesos, volia provar-ho. Crec que serà bo per al nadó, em va dir. Jo no hi estava d’acord, però no em va fer cas. I vinga! Amunt i avall amb la panxa mirant en direcció contrària i jo havent-la d’avisar dels semàfors. Em sentia sol. En aquell moment ja m’havia convertit en minoria. En un pària social que caminava estrany. No tenia cap lògica! Fins i tot vaig llegir una notícia que desmentia el maleït estudi d’Oxford, però ja donava igual, la bola era imparable.
I llavors, va arribar el dia del part. I tots corre que corre marxa enrere, tots menys jo. I el ginecòleg que em deia que tot aniria bé amb un bigoti tatuat al bell mig del clatell. I aleshores, va passar. Va néixer l’Alba. El seu plor va tronar al quiròfan i seguidament el doctor va cridar que era un miracle de l’evolució. Jo no ho vaig entendre fins que la van col·locar entre els braços de la meva dona i va obrir un ull, una ciclòpia. Sí, un ull incrustat al bell mig del clatell!
L’endemà la premsa feia cua al davant de casa. Volien conèixer la nena que havia fet un salt evolutiu impossible. Finalment i per un bon preu, vam acceptar fer-nos un reportatge tot passejant amb la criatura pels carrers del barri. Aquella, va ser la primera vegada que vaig caminar d’esquena.
ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

TEMES RELACIONATS
Continua llegint

Cultura

L’escena musical es revifa a El Molino i Paral·lel 62

Publicat

fa 3 setmanes

on

4 novembre, 2024

Per

El Poble-sec és, sens dubte, un epicentre de l’activitat musical de Barcelona amb El Molino i la sala Paral·lel 62 (antiga BARTS) com a protagonistes. El primer, reobert no fa ni una setmana (amb una oferta que combina música, gastronomia i còctels), presenta una oferta d’artistes internacionals que abasten des del jazz fins al flamenc, amb alguns dels noms més destacats de l’escena actual.

Entre l’extensa programació de la mítica sala, destaca el concert del 8 de novembre, en el qual el saxofonista de Nova Orleans Donald Harrison buscarà transformar l’espai en un club de jazz de la seva terra natal. En paral·lel, la llegenda del jazz Eliane Elias actuarà els dies 9 i 10 de novembre.

El 17 de novembre arribarà el trompetista Keyon Harrold, reconegut per la seva fusió de jazz, soul i afrobeat, mentre que els germans Hernández, de ‘Maestro Espada’, portaran el folklore de la seva terra el 21 de novembre.

La cantautora Mayte Martín farà un homenatge al passat i un agraïment al flamenc el 23 de novembre, i el 24 de novembre la saxofonista Lakecia Benjamin revisitarà el seu àlbum ‘Phoenix’. El 5 de desembre serà el torn del Lluc Casares Sextet, amb un repertori jazzístic influenciat pels grans mestres que el van inspirar.

A banda d’aquests concerts, ‘El Molino’ comptarà amb espectacles de stand-up, o monòlegs en viu, per tal d’oferir propostes per a tota classe de públic i convertir-se en la referència del gènere.

Paral·lel 62

Pel que fa a la sala Paral·lel 62, aquesta tornarà a programar per onzena vegada El Petit Príncep (a partir del 5 de desembre). A més, el Festival de Jazz de Barcelona portarà Shabaka aquest 30 d’octubre, i la multiinstrumentista MARO visitarà l’espai el 10 de novembre, en un concert que serà l’última oportunitat de veure-la amb els guitarristes Pau Figueres i Darío Barroso. •

Continua llegint

Cultura

MiróMatisse: més enllà de les imatges

La Fundació Joan Miró presenta, fins al febrer de 2025, aquesta exposició amb la col·laboració del Musée Matisse de Niça

Publicat

fa 3 setmanes

on

4 novembre, 2024

Per

L’exposició MiróMatisse: més enllà de les imatges arriba per desafiar clixés i posar de manifest les profundes connexions entre dos grans artistes, Henri Matisse i Joan Miró. Encara que pertanyen a generacions diferents –Matisse va néixer el 1869 i Miró el 1893– i estan associats amb moviments artístics diversos com el fauvisme i el surrealisme, respectivament, la mostra revela les relacions constructives entre les seves obres i concepcions de l’art.
Aquesta exposició, a la Fundació Miró, no només es basa en la biografia dels artistes, sinó que explora com van influir-se mútuament a través de les seves crítiques a la tradició de les imatges a Occident. Més enllà d’allò superficial, l’exposició busca analitzar moments decisius en què les influències van ser especialment productives, com el pensament del fauvisme en Miró a finals de la dècada del 1910 i l’estímul que les obres de Miró van aportar a Matisse a mitjan anys trenta. Finalment, MiróMatisse: més enllà de les imatges compararà les pràctiques compartides dels dos artistes, incloent llibres il·lustrats i grans composicions monumentals, culminant en una confrontació final entre les seves obres més significatives, que posen de manifest el seu llegat artístic. L’exposició és una oportunitat per redescobrir i reevaluar el treball d’aquests dos mestres de l’art modern.

Continua llegint

Cultura

Un psicòleg enamorat

L’escriptor i psicòleg Ismael Clavero ens ha enviat un conte on ens parla del poder de les dedicatòries als llibres…

Publicat

fa 3 setmanes

on

1 novembre, 2024

Per

Algun diumenge, passejant per les parades del mercat de llibres de segona mà, a Sant Antoni, m’he topat amb la meva obra: Viure en parella. Una guia imprescindible. D’entrada m’empipa que el lector s’hagi desfet per quatre cèntims d’un títol que tant em va costar d’escriure. Però després, com a bon psicòleg especialista en el món de la parella, no puc estar-me de tafanejar si hi ha anotacions als marges o alguna dedicatòria d’amor a la primera plana. Poc em podia imaginar trobar-me la meva de pròpia:
Per a tu, Pep,
a qui més estimo.   
Per sempre junts.
Emili
És l’exemplar que havia regalat a qui, fins fa quatre dies, era el meu company de vida.
–Quan li han portat aquest llibre?– he inquirit al venedor, un paio ventrut amb els botons de sota la camisa descordats.
–Fa una estona. Me l’ha dut un noi escanyolit i una mica malgirbat.
El Pep, no hi ha dubte.
Quan l’home s’ha tombat per atendre altres clients, he amagat la meva obra sota l’americana i m’he esvanit silenciós, com un gat afamat. Instintivament, m’he dirigit cap on ha estat casa meva, a prop d’El Molino, on he viscut cinc anys amb el Pep. L’he caçat al portal en plena mudança, ajudat per un nano de rínxols rossos deu anys més jove que jo. Traïdor!
Quan han pujat a buscar més paquets, m’he apropat al portal i he entaforat el llibre dins el camal d’uns texans que sobresortien d’una de les capses. Abans, hi he afegit una renovada dedicatòria a sota de l’antiga: Cabró!
Passada una estona, mentre dinava a casa els pares, se m’ha dibuixat un somriure venjatiu al rostre, imaginant la cara del Pep quan es retrobi amb la meva obra una altra vegada.
Al següent diumenge el maleït llibre tornava a estar a la mateixa parada de Sant Antoni. Aquest cop, el llibreter revingut no m’ha tret l’ull de sobre i he hagut d’afluixar quinze euros per endur-me’l. Seguidament, m’he assegut en un banc, absent. Un transeünt m’ha preguntat si em trobava bé. No he respost.
Dilluns al matí, abans d’obrir el meu consultori, he anat a l’oficina de correus per reenviar el llibre a l’única adreça que em queda del Pep: l’institut on fa de mestre.
Diumenge, no m’he pogut estar de tornar a Sant Antoni i tan bon punt el llibreter m’ha vist venir de lluny, m’ha cridat agitant el llibre amb el braç.
–Senyor Emili, aquí!– Els ulls li brillaven.
Com és que sap qui soc? Haurà guipat la fotografia de la contraportada?
Al ja cèlebre full de dedicatòries n’hi consta una nova del Pep: hola, seràs capaç de deixar-me en pau?
En exhibir tres bitllets de cinc, el paradista m’ha fet que no amb l’índex:
–Són cent vint-i-cinc. Els llibres amb història augmenten el seu valor…
–Em pren per ximple?
Ara mateix, i havent fet auto-teràpia, estic centrat en la redacció del meu segon llibre: Decàleg per tancar una relació de parella satisfactòriament. Però una obsessió malaltissa comença a pertorbar-me les nits d’insomni: enviar el nou manuscrit quan l’hagi enllestit a ja sabeu qui.
ISMAEL CLAVERO (www.enequilibri.net)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024