Tot va començar com una moda estúpida que seguien uns quants freaks. Creien que caminant d’aquella manera milloraven el rec sanguini dels glutis. Fins que un estudi inoportú de la universitat d’Oxford ho va avalar, però en un altre sentit: caminar cap endarrere, rejoveneix. A partir de llavors, es va desencadenar el drama. Primer, els influencers de torn van aparèixer a les xarxes socials parlant meravelles d’aquesta manera de desplaçar-se. No van passar ni dos dies que ja es veia força gent pel carrer fent-t’ho. Als retro-caminadors (així se’ls anomenava) els era igual caure escales avall del metro, o trepitjar tolls de merda de gos amb massa freqüència. Recordo el dia que el meu fill d’onze anys es va col·locar la motxilla penjada al davant de la panxa. Li vaig dir que ni parlar-ne. Vaig haver d’acompanyar-lo a l’escola per assegurar-me que hi anava caminant com Déu mana. Aquell mateix dia vaig comprovar decebut com la majoria dels professors i alumnes, entraven a l’escola caminant com crancs. Va ser aleshores quan em vaig adonar que l’estupidesa havia esdevingut tendència, i que no trigaria a ser una norma.
Em va sorprendre com la majoria de les fotos dels perfils d’Instagram van canviar d’un dia per l’altre. Res de cares somrients banyades en filtres, o de persones fent escalada, o d’escenes familiars entranyables. Res de tot això; clatells! Només apareixien clatells ben perfilats. Els perruquers van fer fortuna, perquè el clatell, sobtadament, va esdevenir la carta de presentació per a la majoria de les persones que practicaven la retro-caminada. Els fabricants de roba no van trigar a redissenyar les camises i col·locar la botonada a l’esquena. Les sabates també van sofrir canvis estructurals per fer el fet de caminar enrere molt més còmode. Fins i tot l’Anna, la meva dona, que estava embarassada de sis mesos, volia provar-ho. Crec que serà bo per al nadó, em va dir. Jo no hi estava d’acord, però no em va fer cas. I vinga! Amunt i avall amb la panxa mirant en direcció contrària i jo havent-la d’avisar dels semàfors. Em sentia sol. En aquell moment ja m’havia convertit en minoria. En un pària social que caminava estrany. No tenia cap lògica! Fins i tot vaig llegir una notícia que desmentia el maleït estudi d’Oxford, però ja donava igual, la bola era imparable.
I llavors, va arribar el dia del part. I tots corre que corre marxa enrere, tots menys jo. I el ginecòleg que em deia que tot aniria bé amb un bigoti tatuat al bell mig del clatell. I aleshores, va passar. Va néixer l’Alba. El seu plor va tronar al quiròfan i seguidament el doctor va cridar que era un miracle de l’evolució. Jo no ho vaig entendre fins que la van col·locar entre els braços de la meva dona i va obrir un ull, una ciclòpia. Sí, un ull incrustat al bell mig del clatell!
L’endemà la premsa feia cua al davant de casa. Volien conèixer la nena que havia fet un salt evolutiu impossible. Finalment i per un bon preu, vam acceptar fer-nos un reportatge tot passejant amb la criatura pels carrers del barri. Aquella, va ser la primera vegada que vaig caminar d’esquena.
ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)
Entrevistesfa 2 mesos
Hemerotecafa 2 mesos
Culturafa 2 mesos
Políticafa 2 mesos
Políticafa 2 mesos
Societatfa 2 mesos
Històriafa 2 mesos
Societatfa 2 mesos