Com va néixer el teu amor pel món de la interpretació?
No puc precisar amb exactitud quan va començar. D’ençà que tinc memòria he estat immersa en el món de l’expressió artística. Quan era petita, l’art era una part natural de la meva vida; cantava i ballava de manera espontània i amb gran entusiasme.

Recordes com va ser la primera vegada que vas pujar a un escenari?
Els meus inicis es remunten a la infància, quan vaig començar a participar en les representacions dels Pastorets. Amb només un any vaig interpretar el paper del nen Jesús. Des de ben petita, pujar a l’escenari ha estat una experiència que em resultava natural i instintiva. No obstant això, no va ser fins als 13 anys que vaig començar a adonar-me realment del valor i la profunditat del que feia. A partir d’aquell moment, vaig començar a entendre que la meva passió per l’art era molt més que una simple afició; era una part essencial de qui soc.

Has pujat a grans escenaris, com per exemple el Palau Sant Jordi. Com gestiones els nervis?
Passa el temps i, encara avui, em poso nerviosa abans de cada actuació. Crec que aquest nerviosisme és un senyal positiu perquè reflecteix el valor que dono a la meva feina. Sovint, moments abans de pujar a l’escenari, sento una forta temptació de fugir. En qüestió de segons, es desfermen molts dubtes a la meva ment: què passarà? Com serà la meva actuació? Com reaccionarà el públic davant el que faré? Aquestes inquietuds, malgrat la seva intensitat, formen part del procés creatiu i em recorden la importància que té per a mi cada moment sobre l’escenari.

Tens alguna por?
No, perquè si et concentres en possibles resultats negatius, és més probable que acabin succeint. Aquest és un dels grans reptes per als artistes: la nostra ment tendeix a generar pors i inseguretats amb molta facilitat. Hem de ser conscients d’això i intentar gestionar-ho de manera constructiva. Sempre hi haurà imprevistos i situacions inesperades sobre l’escenari. Malgrat això, com a actors, hi ha una pressió addicional perquè sovint se’ns percep com si no poguéssim equivocar-nos.

Com va arribar l’oportunitat de ser protagonista de ‘Mar i Cel’?
El darrer desembre, vaig participar en el càsting. Havia esperat amb molta il·lusió i paciència durant mesos, i quan finalment em van comunicar que havia estat seleccionada per representar el paper de la Blanca, vaig respirar amb un profund alleujament. El primer assaig va ser un moment molt emotiu per a tots nosaltres; vam acabar plorant, jo inclosa. En el meu cas, les llàgrimes eren una manifestació de la incredulitat i l’emoció de veure el meu somni convertit en realitat. No podia creure que aquell moment tan desitjat finalment hagués arribat.

Interpretes a la Blanca, la protagonista. Com la definiries?
És una lluitadora perquè sempre persisteix en defensar les seves idees fins al final. És valenta i forta… Si la Blanca visqués en el segle XXI, sens dubte seria una gran feminista.

‘Mar i Cel’ és una obra molt completa. Com us heu preparat físicament?
Hem de mantenir-nos en forma. L’obra gira al voltant d’un vaixell en constant moviment (pujar i baixar escales, accedir a trampilles, enfrontar-nos a situacions difícils) i passen moltes coses. Per aquest motiu, necessitem un cos ben preparat. Durant els primers dies, ens van preparar físicament, també disposem d’un gimnàs, i fins i tot hem assistit a xerrades sobre nutrició per garantir un estat òptim.

Respecte la preparació, què és el més difícil?
En el meu cas, considero que el més complex és mantenir un bon nivell vocal. Vocalment, he treballat intensament. Des dels càstings, i fins i tot abans que em seleccionessin, ja estava perfeccionant l’estil de cant que es necessita per a Mar i Cel.

Parlant de música, vas ser part del programa de televisió ‘Eufòria’…
Sí, i estic molt agraïda per l’experiència, però no la vaig gaudir completament perquè sentia molta pressió. Hi havia moments que em vaig sentir perduda i tenia ansietat. Tornaria a repetir l’experiència, però com en tot, hi ha parts bones i dolentes. Tothom em relaciona amb el programa. Però soc més que la noia que cantava a Eufòria. He estudiat arts escèniques, i per a mi, la meva “religió” és la formació contínua.

Podries escollir entre la música o la interpretació?
No (riu). Només tinc 23 anys i estic en un moment d’aprenentatge. Vaig estudiar a l’Institut del Teatre perquè volia ser actriu. D’altra banda, cantar, per a mi, era un complement; de fet, abans no m’ho havia plantejat. Em considero actriu, encara que adoro cantar, però per a mi és només un complement.

I la família, què diu? Et donen suport?
La meva àvia Montserrat és la meva major fan. Veure el que faig li dona anys de vida. Dedicar-me a aquest món no és fàcil perquè he perdut gent pel camí. Però ho accepto. No he tingut una joventut com la d’altres joves perquè sempre he estat molt disciplinada.

Quina és la missió principal del sindicat?
La nostra tasca és denunciar els desnonaments que abans eren invisibles; aquells que eren provocats per la finalització de contractes o pujades de preu. També impulsem la negociació col·lectiva i oferim una veu alternativa a la narrativa dominant dels mitjans, que sovint reflecteix els interessos de la patronal immobiliària.

Sembla que els joves són qui més pateixen els conflictes procedents de l’habitatge.
Ara mateix no. El lloguer ha deixat de ser una etapa temporal associada a l’època d’estudiants o primera feina. Avui dia, la mitjana d’edat dels llogaters ha augmentat i el lloguer ja no afecta només una generació en concret. Estem davant d’un problema social.

Creuen que el nou Govern del PSC fixarà un topall als preus del lloguer?
El PSC va fer caure un decret llei, reivindicat pel sindicat, que regulava aspectes bàsics i fonamentals en matèria d’habitatge. És un partit molt connectat amb el lobby immobiliari; té una predisposició clara d’agenollar-se davant aquests interessos. Amb el PSC no som optimistes.

Hi ha cap grup polític que els proporcioni més confiança?
No tenim una relació especial amb cap partit. Això sí, es pot veure quines propostes del sindicat s’han tirat endavant al Parlament o Congrés dels Diputats i com ha votat cada partit.

Considera que és necessari congelar els preus? Fins a quin punt es pot forçar a abaixar els preus dels nous contractes?
El tema no només és la regulació de preus, sinó treure l’habitatge del mercat econòmic. Mentre els pisos siguin tractats com una inversió, els preus no deixaran de pujar. El ministre Ábalos deia que l’habitatge era un bé de mercat i de primera necessitat, en referència al fet que s’hauria d’equilibrar tots dos aspectes. És possible això? No.

Creu a l’alcalde Collboni quan afirma que eliminarà els habitatges d’ús turístic?
L’alcalde promou esdeveniments com la Copa Amèrica o la Fórmula 1, a la vegada que manté un model absurd en què els diners de la taxa turística es destinen a ‘Barcelona Turisme’, una agència que promou el turisme. El seu discurs és buit i tot plegat és una pantomima.

Fins a quin punt ha començat a afectar el problema de l’habitatge a les característiques de barris com el Poble-sec?
El lloguer de temporada contribueix a la pujada dels preus de l’habitatge, ja que pot incloure pisos turístics il·legals. De fet, cal destacar que Collboni ha retirat els inspectors que supervisaven aquests pisos. Al Poble-sec, concretament al carrer Tapioles, hi ha un bloc que vol fer reformes per incrementar els preus, circumstància davant la qual els veïns no han de cedir. La raó: vindran nous veïns, mentre que els actuals marxaran perquè no es podran permetre la pujada de preus.

L’administració pública té la suficient capacitat d’incrementar el parc públic de nova construcció a unes quotes que ajudin a regular els mercats com demanen alguns sectors?
El parc d’habitatge públic és molt reduït i té una qualificació temporal. Si tots els habitatges construïts a Espanya amb diners públics haguessin estat protegits de manera permanent, el parc seria immens. Actualment, es desqualifiquen habitatges construïts fa dècades, però cal frenar aquesta dinàmica. No podem centrar la protecció només en la construcció; també hem de considerar la requalificació. Hem de recordar que hi ha zones de Barcelona on queda poc sòl on construir, per la qual cosa els veïns d’aquests barris que volen optar a habitatges del parc públic només els hi queda desplaçar-se a les noves promocions de barris com la Zona Franca o fins i tot de fora de l’àrea metropolitana. Tot plegat, perquè no hi ha oferta a barris com el Poble-sec al seu abast.

Tot i això, alguns sectors consideren que a Barcelona no hi ha suficients promocions.
El problema no és la manca de construcció; molts d’aquests nous edificis no es destinen als veïns de Barcelona. Hem de planificar millor què fer amb els habitatges. Construir més no és la solució.

Fixaria un preu pels pisos de protecció?
No puc respondre ara mateix, però és important saber que Caixabank i altres entitats financeres gestionen habitatges que s’han finançat amb diners públics. L’administració no controla els abusos que fan aquestes entitats.

Pel que comenta, sembla que l’habitatge és un tema que no interessa resoldre’l políticament.
El problema principal és que alguns polítics i immobiliàries colen trampes en els seus discursos. D’altra banda, la gent no llegeix el BOE i, per tant, no té informació al respecte.

En darrer lloc, quan es parla de reformar carrers o diferents àrees de barris, com pot perjudicar aquest fet als llogaters?
Moltes vegades són els més perjudicats. Amb les millores, els propietaris aprofiten per incrementar preus. Això fa que els veïns passin a preocupar-se quan s’assabenten que renovaran el seu carrer, en comptes de celebrar la millora.