Julien Gracq (1910-2007) és el pseudònim de Louis Poirier, un escriptor francès proper al surrealisme que es caracteritzà per una sensibilitat cap al paisatge i l’entorn rural que l’apropà més a la dels romàntics alemanys que no pas a la dels seus contemporanis.

La seva prosa poètica, com el bon vi, està plena de reminiscències i tocs que ens traslladen a altres espais (Wagner, Lautréamont, el Sant Greal, E. A. Poe…), i ens conviden a una degustació llarga, tranquil·la, profunda per poder captar totes les seves notes i gaudir-la com cal. De fet, és ben natural que una escriptura travessada i posseïda completament pel desig, hagi de ser paladejada amb calma per poder-ne detectar totes les seves textures.

La casa, la breu i fascinant narració que ens ocupa, ha estat publicada per una editorial mallorquina que destaca per la seva elegància i bon gust, Lleonard Muntaner. La deliciosa traducció està realitzada per un dels millors prosistes actuals de casa nostra, Julià de Jòdar, que ens regala una fascinant versió de la història d’un home que, en plena ocupació nazi de França, travessa periòdicament una terra eixorca i innominada, fins que un dia decideix deixar-se endur per l’atracció del misteri i endinsar-se en l’estranya casa que hi ha al fons del paisatge.

El lector que s’endinsi en aquesta casa hi trobarà ressons baudelerians, kafkians i impressionistes en el si d’una escriptura que materialitza l’espai, amb un personatge que s’entrelliga amb un espai, una característica molt comuna en moltes de les obres de Gracq: des d’Au château d’Argol (1938) a Un balcon en forêt (1958), passant, per exemple, per Un beau ténébreux (1945) o Le Rivage des Syrtes (1951). Atreviu-vos a entrar a La casa i gaudiu d’una corprenedora “iniciació espiritual enmig de la devastació”.

El Teatre Arnau es prepara per recuperar l’esplendor. Després de més d’una dècada d’espera i d’un llarg procés administratiu, l’Ajuntament de Barcelona ha aprovat definitivament el projecte de rehabilitació. Les obres començaran durant el segon trimestre de 2025 i finalitzaran a principis de 2027, amb una inversió que supera els 10 milions d’euros. Aquesta actuació s’emmarca dins l’estratègia municipal per revitalitzar l’avinguda del Paral·lel i recuperar espais culturals històrics de la ciutat.

Un llarg camí fins a la rehabilitació

L’Ajuntament va adquirir l’edifici el 2011, després d’una etapa de decadència i clausura. El futur del teatre, però, no es va decidir de manera immediata: es va obrir un procés participatiu que va involucrar entitats i veïns del Poble-sec, el Raval i Sant Antoni. D’aquell diàleg va sorgir la voluntat de mantenir els elements arquitectònics originals, com la històrica façana i l’estructura de fusta, però adaptant l’espai a nous usos culturals i comunitaris.

El projecte definitiu ha estat dissenyat per H Arquitectes sota el nom “Boca a Boca”, seleccionat el 2018. Des d’aleshores, el model ha patit diverses modificacions, l’última de les quals suprimeix la planta soterrada per optimitzar l’espai i ajustar el pressupost.

Un nou centre per a la cultura comunitària

Quan reobri, el Teatre Arnau es convertirà en un espai polivalent dedicat a les arts escèniques i la cultura de proximitat. Però no tothom celebra el resultat final. Algunes entitats vinculades al procés participatiu inicial consideren que el model que s’ha aprovat s’allunya de la filosofia original. Especialment crític s’ha mostrat el projecte ‘Arnau Itinerant’, que defensa una gestió més vinculada a les entitats de barri i veu en aquesta reforma una “orientació massa institucionalitzada i comercial”. Afirmen que “la idea inicial no era aquesta”.

Ara, amb el calendari d’obres definit, queda veure com aquesta rehabilitació respondrà a les expectatives. La transformació del teatre està en marxa, però el debat sobre el seu futur encara continua obert. •

Hi ha barris que no es deixen domesticar, i el Poble-sec n’és un. Els seus carrers han vist néixer revoltes i callat silencis en anys de repressió. Per aquest mateix motiu, el periodista i autor, Andreu Claret, ha inspirat la seva nova novel·la, La casa de les tres xemeneies (Columna, 2025) en aquest barri.

Claret passeja pels anys ‘60 del Poble-sec sense caure en la nostàlgia: no hi ha postals esgrogueïdes ni un excessiu pessimisme. “Un cop d’esperança”, així defineix la novel·la, “era un any complicat, però he volgut parlar de la gent que hi vivia amb il·lusió per trobar l’horitzó”.

Cal ubicar-se l’any 1962. Un jove arriba de París, ple d’il·lusió per descobrir la terra dels seus pares, però la ciutat no és el que li havien promès. Fa fred, les parets suen humitat, les mirades fugen. Barcelona és una ciutat doblegada pel franquisme, però que bull per dins. I enmig d’aquest escenari, a un bloc del Poble-sec, en Ramon Cardona lloga un pis sense saber què li espera. Un travestí que es mou entre la sala de festes i la clandestinitat, una família catalanista que resisteix, un portalliteres amb passat requetè… Tots els personatges són una metàfora del que s’hi vivia.

Un viatge a la Barcelona oculta, la dels somriures amagats i les converses en veu baixa. Elements com l’Apolo, el Paral·lel, el bus 29, i Montjuïc inspiren la novel·la.  El Poble-sec d’aleshores potser no s’assembla al d’avui, però la seva essència persisteix. Potser és això el que fa que La casa de les tres xemeneies parli més enllà del seu temps.